24/07/2003. Per Jordi Mas, Softcatalà.
Què és l’AOC?
L’Administració Oberta de Catalunya (AOC) té com a objectiu fer de finestra única en les relacions de les administracions públiques catalanes a Internet, és a dir, oferir al ciutadà la possibilitat de gestionar tots els seus tràmits amb l’Administració des d’un sol canal, des de sol·licitar un servei a l’ajuntament de la localitat on viu fins a demanar un ajut a un determinat departament de la Generalitat. Conceptualment, està en la línia de projectes d’altres països, com ara el Goverment Gateway del govern britànic.
L’AOC és un projecte que va ser aprovat per tots els partits polítics el 23 de juliol de l’any 2001; a nivell de plantejament és totalment adequat i necessari, i, de fet, la majoria de països europeus estan iniciant o desplegant projectes semblants.
Una història no gaire llunyana
El divendres 14 de setembre de 2001 ens vam despertar amb una notícia sorprenent: el vinent dilluns, la Generalitat convocava els mitjans per presentar el Windows XP Professional en català. El meu primer pensament va ser que Déu existia, i que a més era català, perquè traduir un sistema operatiu d’un volum i complexitat considerables, com ara el Windows XP, requeria uns esforços força importants. La notícia, que el Govern va desvincular del projecte AOC, va tenir molta trascendència en el decurs d’aquest.
El dilluns 17 de setembre s’anunciava el Windows XP Professional en català i futures actualitzacions del mateix. Tot de forma automàtica i sense cap cost per a la Generalitat; aquest fet era realment una novetat si es tenia en compte que anteriorment s’havien pagat fortes quantitats per les traduccions al català d’altres versions del Windows. En paraules del propi Artur Mas i Gavarró, “Catalunya forma part d’un club seleccionat de països que disposen d’un mercat informàtic de mentalitat oberta”. Aquell dia va ser un orgasme sense límits. Els nostres governants afirmaven que el català entrava en una nova dimensió en les noves tecnologies. Mai no vaig entendre, però, què feia un conseller en cap presentant un producte d’una empresa comercial, especialment quan cap representant de Microsoft no hi va anar, a la presentació. Es devien ensumar el xou.
Malauradament per al català com a llengua i per als nostres impostos, la història era molt diferent: només cinc dies més tard, Softcatalà desvetllava que tot no era pas tan idíl·lic com la Generalitat explicava: Microsoft publicaria un pedaç que només funcionaria amb el Windows XP Professional (la versió per empreses que costa el doble que la domèstica) i que, a més, només traduiria el Windows parcialment, i solament el programari (sense la documentació ni la instal·lació). El català al Windows XP, doncs, quedava relegat a una llengua de segon ordre, lluny del francès, l’alemany o l’espanyol que disposaven de versions traduïdes completes.
El setembre del 2002, quan es va presentar definitivament el Windows XP Professional en català, un any després de la versió en espanyol, la presentació la va dur a terme el conseller Andreu Mas-Colell, en uns termes molt més mesurats i menys orgàsmics, i entonant el “sabem que això és només un petit pas per al català”. El Windows català mostrava la seva autèntica utilitat: servir de interficie pels funcionaris que havien de fer-lo servir en el projecte AOC. Era la torna de Microsoft davant la gran factura que pagàvem els catalans en llicències de programari.
L’AOC i el català
Uns mesos abans, Antoni Vives i Tomás, actual Secretari de Govern de la Generalitat, un polític de l’òrbita d’Àngel Colom que va que passar per ERC i que ha acabat en les files de CiU, i Lluís Jou, ex-director de Política Lingüística, van acabar confiant en Microsoft per al projecte Administració Oberta de Catalunya, gràcies a la mà d’Accenture (ex Artur Andersen Consulting) que va aconseguir la gestió del projecte sense concursos públics ni consens parlamentari.
Accenture va designar Microsoft com a proveïdor únic de programari. Les empreses encarregades de dur a terme el projecte serien Accenture i, lògicament, Avanade, l’empresa compartida entre Accenture i Microsoft per desenvolupar solucions tecnològiques. També es comptava amb T-Systems, que era l’antic Centre de Telecomunicacions i Tecnologies de la Informació després de la seva privatització i venda a l’operadora alemanya T-Mobile.
El cost pressupostat del projecte Administració Oberta durant els primers quatre anys és de 120 milions d’euros, és a dir, 20.000 milions de les antigues pessetes, incloent la formació dels funcionaris. Estem parlant, sens dubte, de la inversió més gran feta pel Govern en noves tecnologies.
El projecte dissenyat per la Generalitat i Accenture donava l’esquena a les administracions locals, l’experiència tecnològica de les quals va ser menyspreada a l’hora de plantejar el projecte. Casos d’èxit eren l’Ajuntament de Barcelona o el de Sabadell. Veus molt rellevants del món local, com ara el president de Localret , Jordi Valls, van criticar que, en temes tan bàsics, s’actués de forma unilateral.
No tots hi estem d’acord
El 23 d’abril de l’any 2002, Softcatalà impulsava la ‘Campanya per l’ús del programari lliure en l’administració pública’ i presentava un Manifest amb el suport d’algunes de les entitats més representatives del món Internet a Catalunya. L’objectiu de la campanya era sensibilitzar les administracions públiques, i el conjunt de la societat, de la importància i els efectes positius que té dur a terme una política d’ús d’aplicacions de programari lliure en les tecnologies de la informació, i de la importància de preservar els drets civils dels ciutadans en el món digital.
Els conceptes plantejats al manifest eren pràcticament oposats als utilitzats pel Govern per tal de desenvolupar el projecte AOC, incloent-hi l’ús de programari de propietat, el no respectar l’ús de diferents plataformes per part dels usuaris i la manca de previsió en l’ús de formats estàndard, per mencionar-ne només alguns. Un altre tema preocupant era on acabarien les dades del ciutadà entre tant outsourcing com el projecte plantejava.
Manel Sanromà, director de l’empresa PuntCat (encarregada del portal de l’AOC), en declaracions al Diari de Barcelona afirmava que “és molt més fàcil parlar amb Microsoft que amb Linux” i que “és molt més fàcil arribar a acords comercials amb Microsoft perquè tradueixi part del seu software”.
S’escapa al meu enteniment com una aposta estratègica i una inversió tan important no es van consensuar amb un nutrit grup d’experts reconeguts del tema, especialment amb les universitats del nostre país. Amb un debat adequat es podria haver avaluat l’ús de solucions en programari lliure, que tenen avantatges indiscutibles en molts aspectes, incloent-hi el cost, i que és la direcció que molts països estan prenent o en procés de prendre.
La falta de planificació sempre es paga cara. La manca d’una planificació clara per part del govern de la Generalitat de Catalunya en temes de llengua i noves tecnologies té, com a efecte col·lateral, que finalment es decantin per Microsoft com a únic proveïdor del projecte AOC. En aquest sentit, confiar a única empresa en posició de monopoli el futur de la nostra llengua i un projecte d’aquesta mida és, com a mínim, arriscat.
La presentació de l’AOC
El projecte AOC es va presentar el 3 de juliol del 2002 a la Casa de La Llotja de Mar. La presentació va ser un veritable xou mediàtic, amb una mostra de despesa de recursos només vista anteriorment en la època de les puntcom; la gran diferència era que, aquest cop, els diners eren públics. En resposta a la pregunta parlamentària del Partit Popular [25/09/2002 BOPC, 337, pàg. 33] el Govern afirma que la despesa total, només d’aquesta presentació de dues hores, va ser de 75.126 euros, és a dir 12,5 milions de les antigues pessetes.
Quedava clar que el projecte de l’AOC s’havia de vendre bé a major glòria del futur candidat Artur Mas, i que no s’hi escatimarien despeses. En la presentació, la Generalitat va enfocar el projecte com si fos tot seu, restant importància a les administracions locals, quelcom que aviat els passaria factura.
Un altre tema que espantava era el fet que es volia vendre publicitat per al que seria la finestreta única de l’administració pública. En declaracions a El Periódico de Catalunya (06/07/2002) , Miquel Estapé, director de desenvolupament i aliances de Puntcat, afirmava que “la publicitat serà molt suau, com la que apareix en cercadors, en què, quan es busca un concepte, apareix un enllaç amb un servei relacionat i la descripció del producte”, i també assenyalava que els ingressos per publicitat serien de 6 milions d’euros per any (1.000 milions de pessetes). Aquestes previsions, en el moment de fer-les, ja eren totalment desmesurades i fora de la lògica de mercat; esperem que no es tinguessin en compte en cap pla de negoci. Com és natural, aquestes previsions econòmiques no s’han complert, és més, els ingressos de l’AOC per publicitat tendeixen a zero. Diferents membres del PSC i Localret van mostrar el seu desacord amb la decisió d’incorporar publicitat.
Aquest document és (c) 2003 Jordi Mas i Hernàndez. Es permet el seu ús i distribució en qualsevol mitjà sense renumeració econòmica. Heu d’incloure sempre aquesta nota.
L’Administració oberta i el cinema català
24/07/2003. Per Jesús Corrius, Softcatalà.
Ja fa un any es va presentar el portal cat365, l’estendard de la de l’administració electrònica catalana. Es tracta d’un gran projecte (sobretot pel què fa al seu pressupost) que ha estat reconegut com un dels cinc millors projectes europeus de govern electrònic i que, tot sigui dit, considerem del tot necessari de cara als nous reptes que ens planteja aquest segle que acabem d’estrenar.
Això sí, per fer aquesta afirmació hem de fer un esforç per deixar de banda el fet que, des del principi, el portal s’ha utilitzat sense cap mena de vergonya com a arma electoral buscant sempre benefici immediat (el què en clau política podem anomenar “sortir a la foto”) sense tenir en compte les conseqüències negatives que es puguin derivar d’aquest fet a mig o llarg termini. En aquest aspecte s’han mostrat totalment coherents amb la política de noves tecnologies que han dut a terme al llarg dels últims anys.
La política que s’està duent a terme des del govern (recordeu: buscant sempre el benefici immediat) sembla orientada exclusivament a convertir els catalans en grans consumidors de les noves tecnologies, de la mateixa manera que Catalunya ha renunciat a tenir una indústria cinematogràfica pròpia per dedicar-se a consumir el productes (o més aviat subproductes) culturals que ens venen principalment dels Estats Units. És evident que ser consumidors de noves tecnologies no és dolent, però estem segurs que volem que passi el mateix que ha passat amb el cinema?
Demanar el doblatge de les pel·lícules al català no és tampoc dolent, al contrari, és un dret que tenim, i que hem d’exigir com a comunitat lingüística, però quan demanem el doblatge no estem anant al fons del problema, sinó que estem simplement arreglant les seves conseqüències. Si no tenim cinema en català és perquè no tenim una indústria cinematogràfica pròpia a Catalunya.
Catalunya serà una potència important en el món de les noves tecnologies utilitzant programari lliure o no serà. Aquest és el mateix cas que el cinema. Seria un error molt greu, i estúpid, intentar competir amb Hollywood utilitzant les seves pròpies armes. No podem competir fent el mateix que ells, grans produccions molt cares i plenes d’efectes especials, perquè sempre ens passaran la mà per la cara. Per posar un exemple contundent: no podem fer un ‘Titànic’ a Catalunya i esperar que pugui competir amb un ‘Titànic’ fet a Hollywood. En aquest cas sempre tindrem les de perdre. Que no puguem fer un ‘Titànic’, però, no vol dir que ens hagem de donar per vençuts, simplement hem de buscar alternatives. Si no podem fer ‘Titànic’ fem ‘Cinema Paradiso’ buscant d’aquesta manera el prestigi i el benefici a llarg termini. De la mateixa manera que no podem fer un ‘Titànic’ tampoc podem fer un ‘Windows’. Catalunya no pot competir amb els Estats Units amb el programari propietari, però si encara hi som a temps, podrem competir de tu a tu amb qualsevol país a través del programari lliure.
I en última instància, en el cas català, el programari lliure significa confiar en el país. Quan el nostre govern ofereix el seu gran projecte informàtic, sense concurs públic, a una empresa alemanya i a una altra dels Estats Units ens està dient que no té confiança en la seva gent. Tenim exemples de projectes fet per la gent d’aquí que han funcionat i que s’estan exportant arreu del món (el cas del campus de la UOC és un dels més evidents) però es clar, si la nostra prioritat és el benefici immediat, sempre vesteix més fer-se una foto amb el Bill Gates que no pas amb un anònim enginyer informàtic de Manresa.
Sé que les comparacions sempre són odioses, però n’hi ha una de molt evident per aquest cas que ens toca. La Generalitat ha llogat una casa a una multinacional dels Estats Units, per la qual haurà de pagar una forta hipoteca durant molts anys i, el què és pitjor, mai no serà seva, sinó que sempre viurà de lloguer, en comptes de fer-la construir per una empresa d’aquí, per molts menys diners, i tenir-la en propietat des del primer dia. Una pregunta que encara no ha contestat cap responsable del Govern català és quants diners es gasten, o s’han gastant, amb productes de la casa Microsoft i si creuen que amb aquests diners que s’han gastat podien fer haver fet un projecte propi d’administració electrònica amb tecnologia feta al país.
Per últim m’agradaria deixar molt clara una cosa. El programari lliure acabarà triomfant. I si som llestos i per una vegada deixem de buscar el benefici immediat a favor el benefici a llarg termini, apostarem decididament per ell. Per tal de ser competitius en les noves tecnologies de la informació i del coneixement necessitem moltes coses, la primera de totes i la més important, una correcta formació en aquest camp, però també la confiança dels nostres dirigents. I la confiança no és demostra només amb bones paraules, sinó amb fets.
Aquest document és (c) 2003 Jesús Corrius i Llavina. Es permet el seu ús i distribució en qualsevol mitjà sense finalitats comercials. Heu d’incloure sempre aquesta nota.