En aquest país, els temes relacionats amb la Societat de la Informació desperten poc interès en la classe política i en la societat civil tradicional. Deu ser, tal com afirmava en Manuel Castells, que la gent nascuda abans del 1973 és de la generació pre-Internet i que encara haurem d’esperar uns anys fins que la gent que té responsabilitats sigui conscient de la importància d’aquests temes. El debat polític en el Principat està molt centrat en l’Estatut, el finançament, les grans infraestructures i la immigració.
Dins d’aquesta dinàmica, cal assenyalar que els punts relacionats amb programari lliure, estàndards oberts, i recursos lingüístics lliures van ser inclosos a última hora en el Pacte del Tinell per iniciativa personal d’una diputada. Originalment, els temes relacionats amb Societat de la Informació no s’hi trobaven reflectits.
Si algú va pensar que amb el nou govern hi hauria un canvi transversal a curt o mitja termini que afectés tota la Generalitat en matèria de programari lliure i estàndards oberts, anava errat. El primer problema és el desconeixement generalitzat per tot allò relacionat amb les Tecnologies de la Informació dins del propi govern. Dins de la Generalitat de Catalunya, el compromís en aquestes temes està centrat en exclusivament en la Secretaria de Telecomunicacions i Societat de la Informació. Es tracta, doncs, d’un compromís molt diferent a l’existent al Brasil o a Extremadura, on el programari lliure, els estàndards oberts, i el desenvolupament de la Societat del Coneixement s’han convertit en temes de país i gaudeixen d’un suport transversal molt important per part dels seus respectius governs, que han entès la seva importància.
Concursos públics
La primera mesura del nou executiu, i la més important des d’una perspectiva econòmica, ha estat acabar amb la manca de transparència que hi havia amb l’assignació del concursos dels serveis informàtics de la Generalitat de Catalunya. El Centre Informàtic de la Generalitat, que era el responsable de dur els serveis informàtics, va ser privatitzat per l’anterior govern i posteriorment comprat per l’empresa T-Systems. De l’antic Centre Informàtic en va quedar un nucli molt reduït amb una importància i uns recursos més aviat anecdòtics. Es va establir una forta dependència de la Generalitat amb T-Systems, que fins fa molt poc, ha estat la responsable de dur la informàtica de la Generalitat en exclusivitat.
L’Informe de l’Avaluació de la gestió de la Generalitat de Catalunya[1], presentat el 29 de desembre passat en referència al projecte més important en noves tecnologies otorgat per l’anterior govern diu que “l’Administració Oberta de Catalunya (AOC) va ser adjudicat de forma irregular a l’empresa T-Systems, que al seu torn va subcontractar un 71% de la inversió. El contracte de T-Systems ha estat una forma d’encarregar part d’aquests projectes a les empreses que es volia [es refereix a Accenture] eludint la tramitació dels corresponents concursos i vulnerant de forma evident els principis de publicitat i concurrència”.
El nou govern actual ha dividit el concurs en quatre lots: serveis de desenvolupament d’aplicacions (98.936.000 euros), serveis d’anàlisi i disseny tècnic orientats a planificació (3.326.000 euros), i serveis d’instal·lació TIC i Serveis d’atenció i gestió d’instal·lacions TIC: 78.013.000 euros, sumant un total 180.275.000 euros (29.000 milions de les antigues pessetes). Tots aquells que treballem des del voluntariat per una Societat de la Informació millor ens hem d’adonar que aquests concursos mouen molts diners i que això explica l’interès creixent de sectors empresarials en temes relacionats amb el programari lliure.
La divisió del concurs en quatre parts ha estat un gran avanç en la transparència de l’assignació d’aquesta ingent quantitat de diners. Malauradament, les tecnologies lliures i els estàndards oberts han tingut un pes insignificant en l’avaluació de possibles empreses subministradores, com queda reflectit a les clàusules tècniques del concurs de la Generalitat, l’elaboració de les quals va costar 1,2 milions d’euros. Per exemple no es fa cap menció a requeriments de treballar en estàndards oberts, només s’otorguen 2 punts sobre 40 per conèixer programari lliure, i simplement no es dóna cap puntuació al coneixement d’altenatives lliures a les tecnologies .Net, Java, sistemes de bases dades, o sistemes de gestió de continguts oberts.
Estàndards oberts
En l’àmbit dels estàndards oberts, remarquem-ho, un punt recollit explícitament al Pacte del Tinell, no hi hagut cap pas endavant significatiu ni per millorar els problemes existents, la majoria heretats del govern anterior, ni a l’hora de crear els nous serveis. A aquestes alçades, l’accés lliure i universal a la informació amb qualsevol plataforma, tant quant al sistema operatiu com al navegador, hauria de ser quelcom assumit per tothom, i ineludiblement per aquells que treballen en el sector públic.
Casos com l’Administració Oberta de Catalunya, que continua sense funcionar amb navegadors lliures, Agència Catalana de l’Aigua, o el servei 3alacarta, que va presentar la CCTRV, són exemples de la necessitat d’un compromís més fort en aquest àmbit i la necessitat d’una coordinació molt més efectiva entre els diferents departaments.
Programari lliure i Llengua
Quan es parla de potenciar el programari lliure, bàsicament es parla de fer-ho en dues àrees amb repercussions molt diferents: la societat com a tal i la pròpia administració.
En les tasques de promoció del programari lliure a la societat, el govern actual ha complert correctament: va ajudar a organitzar la trobada de desenvolupadors d’Ubuntu a Mataró, s’han invertit més d’un milió d’euros per a la creació de continguts lliures, s’han fet declaracions públiques en favor del programari lliure, s’ha creat la plataforma LaFarga, i tot això s’ha fet tenint un tacte especial amb la comunitat. Cal dir que això no és difícil d’aconseguir i és atractiu per l’administració perquè requereix pocs diners i té un impacte mediàtic important.
En l’àrea més important, des d’un punt de vista econòmic i de feina a fer, les coses no han anat tan bé. Aquesta àrea és la implantació del programari lliure a la pròpia administració i és on hi ha un compromís amb la societat a través del pacte del Tinell. Es va començar amb el conseller Carles Solà afirmant que “El govern projecta canviar tots els programes de Microsoft per Linux” i hem acabat amb el compromís, uns mesos després, de fer una prova pilot en una Secretaria d’una conselleria. Realment, aquesta ha estat un àrea on molta gent s’ha sentit profundament decepcionada, on ens incloem tots els voluntaris que treballem al voltant de Softcatalà. Ni tant sols s’ha començat a usar tot aquell programari lliure que ja existeix en català des de fa anys.
En l’àmbit de l’ensenyament primari i secundari hi hagut polseguera. La manca inicial d’interès del Departament d’Ensenyament pels temes relacionats amb el programari lliure va originar un Manifest de l’Associació d’Ensenyants d’informàtica de Catalunya. El manifest és un repàs als motius filosòfics pels quals es defensa el programari lliure com una bona opció. A principis d’octubre del 2004 el Departament d’Educació va publicar una pàgina web amb totes les actuacions previstes en relació a l’implantació del programari lliure en el sector d’ensenyament primari i secundari. Durant els propers mesos es publicaran els plecs tècnics per proveir el Departament d’Ensenyament amb una distribució Linux i els serveis associats, formació i suport entre d’altres, en el que serà el primer concurs públic de la Generalitat directament relacionat amb programari lliure i que serà d’un import considerable.
D’altra banda, ha estat decebedor veure com, a les universitats del Principat, el compromís per la llengua a les noves tecnologies i el programari lliure encara depenen d’iniciatives personals, moltes d’elles amb un gran coratge, sense suport institucional o amb un suport que podem considerar anecdòtic. Es continuen renovant llicències de programari propietari i la presència del programari lliure a les assignatures de carreres tècniques està clarament desafavorida. A tall d’exemple, a una universitat petita com la Universitat de Lleida a l’any 2003 el cost de llicències de programari va ser de 107.185 euros[2]. De fet, aquesta és l’única universitat que ha fet una aposta seriosa pel programari lliure i té un compromís ferm des de l’any 2003, abans de l’actual govern, per migrar completament a programari lliure. Com que és un projecte que ja està en marxa, s’ha agafat pel DURSI com a pla pilot del món universitari en implementació de programari lliure.
Per ser realistes, hi hauria d’haver un pla pilot de programari lliure a cada universitat, perquè les necessitats de cada universitat són molts diferents i sovint són poc receptives a allò que ve de fora. Feu el petit exercici de passejar-vos per qualsevol universitat del país per veure el poc suport que té el programari lliure en l’entorn universitari, i, encara més, el poc suport que té la informàtica en la nostra llengua.
En aquest darrer any el teixit de la comunitat catalana no ha crescut gaire: per exemple, no hi hagut cap iniciativa nova destacable, però han augmentat les iniciatives amb un tarannà més institucionalista: l’Institut pel Programari lliure impulsat pel Col·legi Oficial d’Enginyeria en Informàtica de Catalunya, l’Associació Catalana d’Empreses pel Programari Lliure, o el clúster per la innovació impulsat per T-Systems, totes elles una mica desconnectades de la comunitat, amb un enfoc clarament empresarial o bé simplement orientades captar l’atenció o els recursos del sector públic.
Conclusions
En aquest primer any de nou govern s’ha avançat clarament en temes relacionats amb promoció de la Societat de la Informació entre la ciudadania i en l’assignació transparent dels concursos públics però això són pasos que podem considerar molt petits davant de la feina que cal fer.
Quant a la implantació de tecnologies lliures, s’ha d’actuar amb la mateixa contundència que s’ha actua avui en dia amb Internet: ja no concebem una administració desconnectada de la Xarxa. Tampoc no podem concebre una administració que iniciï cap nou projecte que no sigui amb estàndards oberts, i si no hi ha cap impediment tècnic, amb programari lliure. Les excuses sobre dificutats de la implantació o migració comencen a esgotar-se quan després d’un any no s’ha presentat encara cap anàlisi sobre el programari que caldria migrar, la formació necessaria, i els costos de la mateixa migració o d’implementacions de projectes nous.
Cal destacar que l’ús del català a les noves tecnologies, incloent-hi el programari, a les administracions i les universitats és molt reduït, i que no podem construir una Societat de la Informació a Catalunya amb llengües foranees.
Si aspirem a que Catalunya tingui un paper destacat en en matèria de Societat del Coneixement en els propers anys, s’han d’abocar molts més esforços i recursos. La Secretaria de Telecomunicacions i Societat de la Informació hauria tenir un pes molt més important dins de la Generalitat, i estar vinculada directament a Presidència com va estar-ho als seus inicis, ja que la seva acció ha de ser transversal a tot el govern. Cal fer molta pedagogia perquè els nostres governants, i polítics, entenguin la importància de la Societat del Coneixement, de l’impacte del marc jurídic en el desenvolupament de la mateixa, i de la necessitat de construir una societat competent en aquestes matèries. I no solament cal enforçar-se a la ciutadania, sinó també a la propia administració.
Cal dissenyar un pla integral que abordi tots els sectors del govern i la societat en matèria de Societat del Coneixement i Societat de la Informació, actualment no hi ha cap, donar-li pressupost i terminis, i establir mètriques per poder mesurar el seu progrés. I sobretot, que no succeixi com anteriorment, on cap pla estratègic de Societat de la Informació no es va compilir ni a un nivell de mínims.
Referències
[1] El Periódico de Catalunya, 29/12/2004, pàgina 20. Informe de l’avaluació de la gestió de la Generalitat de Catalunya
[2] Veure Guia de migració de programari lliure de la Universitat de Lleida per tenir més detall sobre els costos de llicències.
Agraïments: Jesús Corrius, Xavi Caballé, Xavi de Blas, Òscar del Pozo i Quico Llach.
Aquest document és (c) 2005 Jordi Mas i Hernàndez. Es permet el seu ús i distribució en qualsevol mitjà sempre que no sigui modificat i s’inclogui aquesta nota.