Jordi Mas i Hernàndez, 23/09/2005, jmas@softcatala.org
M’agradaria començar definint la innovació com una millora nova i substancial adoptada per un conjunt ampli d’usuaris. Si aquesta adopció no es produeix a gran escala, no podem parlar d’innovació. En el món del programari, fins fa poc temps, la innovació estava liderada per dos grans grups: d’una banda, els laboratoris de grans empreses i centres d’investigació acadèmica, i, de l’altra, informàtics entusiastes. Com a exemples de grans institucions tenim IBM, que va introduir les bases de dades relacionals, o Xerox, que va inventar la interfície gràfica (coneguda per WIMP). Els entusiastes amb recursos més modestos també tenien innovacions destacables, com ara el full de càlcul, de Dan Bricklin, la web, de Tim Berners-Lee (adscrit al CERN en aquell moment), o la cultura, als Estats Units, dels pioners “de garatge” de la microinformàtica. En els últims anys, hi ha hagut una tendència similar, amb empreses com ara Netscape, els anys 90, Google, més recentment, i també la creació de Linux per part de Linus Torvalds i altres entusiastes.
Avui dia encara està força estesa la teoria que afirma que la innovació en programari ha de realitzar-se en empreses i centres d’investigació, que exerceixen un fort control sobre la propietat intel·lectual dels resultats obtinguts, creant incentius per als innovadors. Tanmateix, aquesta teoria clàssica s’està qüestionant i es pot classificar clarament com pre-Internet, ja que no té en compte ni la Xarxa ni els seus efectes.
La popularització d’Internet ha permès la creació de comunitats virtuals d’usuaris, geogràficament dispersos, que s’agrupen en objectius comuns. Hi ha usuaris que es reuneixen per a posar en comú dissenys fets amb el producte Lego MindStorms, usuaris que creen enciclopèdies mitjançant col·laboracions, com ara la Wikipèdia, i fins i tot usuaris que desenvolupen peces complexes de programari, com és el cas del programari lliure. Els usuaris han pres un paper decisiu en els processos d’innovació; hi ha grups que converteixen una consola Xbox en un sistema Linux, que reprogramen els robots Aibo de Sony per a funcions ben allunyades de les originals o que utilitzen els reproductors digitals personals per a crear i distribuir programes de ràdio. Moltes empreses encoratgen les innovacions dels usuaris, i algunes fins i tot les incorporen després als seus propis productes.
Aquest creixement del nombre d’usuaris innovadors és el resultat de l’abaratiment de les noves tecnologies, que permet que qualsevol persona pugui accedir a estris altament sofisticats dels quals no podien disposar fa pocs anys i, evidentment, també es deu a l’accés generalitzat a Internet i les seves possibilitats per a vertebrar comunitats. En el món del programari, el canvi ha estat encara més profund a causa dels efectes que el programari lliure ha introduït en la creació i distribució del programari i en la gestió dels drets d’autor.
Mentre que, en el programari no lliure, l’autor monopolitza els drets de distribució i de desenvolupament dels programes, en el programari lliure es col·lectivitzen, i això permet que qualsevol persona pugui desenvolupar i distribuir programes. Com a conseqüència, l’accés al coneixement està passant d’unes poques mans, principalment als EUA, a una descentralització i a un repartiment més equitatiu. Un usuari, en una zona remota del planeta té, amb els coneixements adequats de tecnologia i processos, les mateixes possibilitats d’innovar que un treballador de qualsevol empresa o universitat.
La flexibilitat sobre els drets que suposa el programari lliure és la pedra angular que aconsegueix crear un ecosistema de col·laboració en què, en un mateix projecte, conviuen empreses i usuaris. Sovint, aquestes empreses són competidores (com és el cas de Red Hat, Novell o Mandriva en el projecte GNOME) però, atès que cap d’elles no té drets exclusius, col·laboren i, a la vegada, competeixen en el mercat però no pel mercat. És a dir, generalment es competirà per un fragment del mercat; si una de les empreses arriba a tenir un control total del mercat serà perquè el seu producte és clarament superior.
En aquest procés, els usuaris no solament són espectadors, sinó que també poden participar en els processos de creació. A més, molts projectes lliures, com ho són tots aquells que estan alliberats sota la llicència GPL, obliguen a què les innovacions que els usuaris introdueixen es posin a l’abast de tothom amb les mateixes condicions, evitant així les apropiacions i assegurant la retroalimentació del sistema.
El programari lliure ha introduït també mètodes de producció i distribució que permeten que programes d’una complexitat tan elevada com el navegador web Firefox o el nucli del sistema Linux es desenvolupin amb la col·laboració de milers de programadors arreu del món evitant limitacions geogràfiques. Comparem aquest model d’ús d’intel·ligència col·lectiva distribuïda amb el del programari no lliure, que s’escriu en un o pocs centres de desenvolupament limitats geogràficament i que poden atraure només les habilitats de les persones de la zona on es troben.
En el cas del programari lliure, l’usuari no solament pot innovar al voltant dels productes, com és el cas d’altres disciplines, sinó que també s’ha integrat en el procés de creació i innovació. Cada dia, centenars d’usuaris informen d’errors en els programes lliures, en solucionen o proposen noves funcionalitats. Només hem de veure amb l’agilitat que es responen les incidències de seguretat des del món del programari lliure. Aquestes dinàmiques són difícilment imaginables en el cas de programes no lliures.
En el món del programari es creen productes estàndard per a segments específics del mercat amb l’objectiu de satisfer les necessitats d’un grup d’usuaris. Tanmateix, en molts d’aquests casos se satisfà només a l’usuari estàndard d’aquell segment; la resta d’usuaris es queda amb un producte que fa alguna cosa semblant a allò que buscaven, però que no s’adapta completament a la seva necessitat. Els ordinadors, que poden realitzar qualsevol tasca que es pugui expressar en forma de programa, són una eina creativa amb unes possibilitats que es veuen reduïdes i encasellades a les possibilitats que ofereixen els productes estàndard. Mitjançant el programari lliure, l’usuari, que sovint és una empresa, pot personalitzar un programa per a respondre a les seves necessitats de manera més precisa i deixar que els usuaris creïn solucions innovadores. Podem veure com les diferents distribucions de Linux s’han personalitzat per a usuaris neòfits, per al sector de l’educació, per a nens i nenes de poca edat o per a la introducció de les distribucions com ara les LiveCD, versions de Linux que poden funcionar sense que calgui instal·lar-les en el disc dur.
Un aspecte important en el desenvolupament de nous serveis o programari és el control del fabricant de la plataforma sobre la qual creem les nostres solucions. En el camp dels sistemes operatius, Microsoft amb Windows i Apple amb Mac OS, han escollit tenir un control total de la plataforma en el primer cas i parcial en el segon. Microsoft, però, ha estat abusiu en aquest control i en altres moltes ocasions, com per exemple en la pressió que va exercir sobre les empreses distribuïdores de Windows per tal que no distribuïssin el navegador Netscape; aquesta empresa va portar Microsoft a judici l’any 2002, i va guanyar-lo. Un altre exemple és el del judici que va interposar RealNetworks, empresa creadora del reproductor multimèdia RealPlayer, ja que Microsoft va obstaculitzar la seva distribució a favor del Windows Media Player. També podem veure com l’estreta integració dels serveis d’Internet de Microsoft (MSN, MSN Messenger, Hotmail, etc.) en el sistema operatiu, en detriment d’altres proveïdors de serveis d’Internet, com ara AOL o Google, estan creant importants friccions pel control de Microsoft a la seva plataforma. En menys mesura, Apple també ha tingut actituts de clar control com evitar la publicació de la traducció realitzada per uns voluntaris del seu sistema a l’euskera.
En el món del programari lliure, els sistemes operatius com ara FreeBSD o Linux són totalment oberts i lliures. Recentment, Sun Microsystems va decidir obrir un sistema Solaris a través del projecte OpenSolaris, compartint així el control de la seva plataforma amb els seus usuaris. Avui dia, Linux està disponible per a pràcticament qualsevol tipus de maquinari, incloent-hi sistemes encastats, ja que els usuaris l’han pogut adaptar. Però el que és més important i fonamental és que és molt més fàcil innovar sobre una plataforma totalment lliure, ja que no estem limitats en el seu coneixement ni per les possibles limitacions legals que el fabricant vulgui establir. Així ho han entès Amazon, la NASA i Google, i Vilaweb més a prop nostre, que han escollit Linux com a plataforma per als seus serveis innovadors.
La gestió de la propietat intel·lectual té un paper central en la innovació. A la indústria del programari encara s’usa, com a unitat d’innovació, el nombre de patents atorgades per milió de dòlars invertit en R+D. Tanmateix, les patents, que són la concessió d’un monopoli durant 20 anys, només fan que obstaculitzar la participació d’usuaris i petites empreses en els processos de creació i innovació, especialment quan poden protegir-se les creacions dels autors. Les patents, concebudes amb l’objectiu d’incentivar la innovació, avui dia estan produint l’efecte contrari: empreses que patenten invencions trivials, empreses que acumulen patents amb el simple objectiu d’anar a judici per tal d’obtenir un rèdit econòmic o, simplement, per a establir una barrera d’entrada molt alta a empreses petites però innovadores.
En el món del programari no lliure, les llicencies de programari, les patents de programari i altres eines legals i tècniques s’usen per a impedir que terceres persones participin en el coneixement, que seguirà sent, així, patrimoni exclusiu de l’empresa que l’ha creat. La innovació pertany a una empresa, mentre que, en el món del programari lliure, i de manera molt similar al domini públic, el coneixement pertany a tota la humanitat.
En el món del programari, la millora en els sistemes de comunicació, com ara Internet, i l’abaratiment de les noves tecnologies està tenint com a conseqüència que ens allunyem progressivament d’un model d’innovació impulsat únicament per empreses on només uns quants tenen accés al coneixement, i que avancem de manera creixent cap a un model en què l’usuari té un paper protagonista en la innovació, s’hi implica i es fidelitza. Evidentment, és molt més senzill i intuïtiu innovar en comunitats descentralitzades, com ho són les del programari lliure, amb un accés total a la informació i amb un alt grau de llibertat per a mesclar, distribuir o fer versions d’altres treballs, que innovar en els centres de desenvolupament de les empreses tradicionals de programari, limitades geogràficament a uns llocs determinats, altament centralitzats i jerarquitzats i amb un estricte control de les seves creacions a través de les llicències, patents, marques i altres eines jurídiques.
Aquesta obra és lliure i està sotmesa a les condicions d’una llicència Creative Commons. Aquest article es pot redistribuir, copiar, reutilitzar i mesclar, sempre i quan se n’esmenti l’autor i no es faci amb finalitats comercials. Es pot trobar una còpia completa de la llicència a http://creativecommons.org/licenses/by-nc/2.0.
Agraïments: Quico Llach, Jordi Graells, Francesc Dorca, i Xènia Alonso