The final preface written by the sixty-two-year-old Couperin, the “poet-musician par excellence,” is tinged with bitterness against his family and against life: “I hope that my family will find in my portfolios something which may cause my passing to be lamented, if indeed lamentations serve any purpose when life is over; but we must at least think so if we are to try to deserve that chimera of immortality to which almost all men aspire.”
|
Amb seixanta-dos anys, Couperin, “el més poeta dels músics”, deixa entreveure al seu darrer prefaci una certa amargor envers els seus i la vida: Espero que la meva família trobi a les meves carpetes quelcom que em faci pesarós, si és que el pesar ens serveix per a qualsevol cosa després de la vida; però si més no, cal tenir aquesta idea per a intentar merèixer una immortalitat quimèrica a la qual gairebé tots els homes aspiren.
|