Per María del Carmen Ugarte García
15/08/2002
Resum:
De com les idees van néixer i van circular lliures. De com la impremta va irrompre en aquest procés. De per què van aparèixer les lleis de la propietat intel·lectual. De com, amb l’aparició de les noves tecnologies, aquestes lleis tornen a qüestionar-se. De com el coneixement no ha de ser un bé d’un sol ús. De com els poders públics han d’impulsar i no pas impedir la difusió del coneixement. De com aquest procés s’alimenta a si mateix.
Paraules clau: llengua, coneixement, llibertat, drets d’autor, gramàtiques, diccionaris.
Preàmbul
Quan sentim parlar dels moviments en pro d’una llengua lliure, potser sentim parlar de coses ben diferents, des d’aquells aspectes lingüístics que fugen de tot doctrinarisme o academicisme, fins a aquells altres aspectes, molt més prosaics, que parlen de la necessitat de no posar barreres a la difusió de la llengua i dels ensenyaments que hi estan relacionats. Tot i que el primer dels aspectes és, sens dubte, molt més atractiu des d’un punt de vista teòric, aquesta reflexió la dedicarem al segon aspecte, a la necessitat de no posar barreres a la difusió del coneixement.
Al començament tot va ser lliure
La humanitat va prosperar gràcies a la transmissió sense traves del coneixement.
Durant bona part de la història de la humanitat, i encara avui en moltes cultures, la majoria dels coneixements es transmetien per via oral, de generació a generació, i fins i tot dins de les pròpies generacions. No semblava que res ni ningú volgués posar traves a aquesta circulació d’idees; si ho hagués fet, sens dubte, l’evolució hagués anat per camins ben diferents. Vam arribar així, amb aquest bagatge, al període que ja els nostres llibres escolars denominaven “Història”, és a dir, aquell període de les nostres vides com a humans en el qual l’aparició de l’escriptura va fer possible no solament que els coneixements es transmetessin de generació en generació, sinó que aquesta transmissió fos possible entre generacions llunyanes tant en l’espai com en el temps. Els límits a la transmissió del coneixement en aquest període de la nostra història es derivaven de l’alt cost de producció que els materials de transmissió del coneixement (taules, papirs, llibres anteriors a la impremta…) tenien, però de cap manera d’un sentit de la propietat (entès com s’entenia la propietat de terres, esclaus, aixovar domèstic o útils de producció) del contingut d’aquests materials. Al capdavall, les idees, immaterials com són, no tenien amo, i tampoc en el sentit que hom li ha donat després. L'”única cosa” que necessitava un home per posseir un llibre i el seu contingut era tenir la capacitat econòmica per reproduir-lo, és a dir, per copiar-lo. El fet que aquest poder econòmic que permetia l’accés a la cultura, al coneixement, estigués acumulat en molt poques mans és irrellevant per als propòsits d’aquesta reflexió, encara que, lògicament, no per a altres aspectes que es puguin suscitar.
Els impressors i la seva tasca
Els impressors, encoratjats pels estats, es converteixen en transmissors únics del coneixement.
L’arribada de la impremta, ja s’ha dit moltes vegades, va suposar un abaratiment dels costos de producció i una possibilitat més gran, si més no teòrica, de difusió del coneixement, ja que s’escurçava el període de producció d’un llibre i el seu cost es reduïa. Però, amb l’aparició de la impremta, va aparèixer també en escena la figura de l’empresari productor de llibres com a objectes materials i, encara que a primera vista podria pensar-se que la separació de funcions entre el productor d’idees i el productor dels mitjans per a la seva transmissió podria afavorir una major independència del món de la cultura, fet i fet aquesta separació no va ser tal, i la independència dels productors d’idees va quedar supeditada a la capacitat de producció dels productors de llibres. De fet, en la pràctica, el que es va produir va ser un pas cap enrere, ja que els conceptes de coneixement (immaterial) i de suport per a la seva circulació (material), és a dir, el llibre, es van fusionar en un de sol.
D’altra banda, van començar a aparèixer els intel·lectuals que “vivien del producte del seu treball”, no solament de les classes que pronunciaven en les aules, de les manutencions que rebien dels seus mecenes, sinó de la venda d’aquestes idees materialitzades en aquests mitjans de transmissió del coneixement, de la venda de “els seus llibres”. Aquesta simbiosi idea-llibre es va anar consolidant a causa de nombrosos mecanismes i potser va arribar a la seva plenitud amb les lleis de la propietat intel·lectual que han arribat fins els nostres dies. No obstant això, no podem passar de puntetes sobre aquest procés i cal aprofundir una mica més, encara que sigui en poques línies, en les raons que ho van propiciar. D’una banda tenim els empresaris, els impressors, que arriscaven uns diners en la producció d’uns objectes per als quals havien d’assegurar un mercat, ja que havien de recuperar la inversió realitzada. De l’altra, tenim els poders públics, interessats que la cultura i el coneixement es difonguessin, però incapaços de finançar aquesta transmissió del saber per ells mateixos. En aquest aspecte caldria recordar que el principal agent cultural d’altres èpoques, l’Església, havia començat la seva pròpia transformació i no podia atendre per si mateixa l’augment de la demanda de coneixement que es va produir a l’Edat Moderna. A més, els homes rics que havien exercit de mecenes durant segles van entrar també en crisi pels propis canvis econòmico-socials. Els estats mateixos, acabats de fundar en la seva concepció moderna, havien d’atendre amb les seves arques, no massa ben proveïdes per cert, altres necessitats més peremptòries o fins i tot les seves pròpies guerres de consolidació. La cultura, el coneixement, necessitava expandir-se, però l’única forma viable de fer-ho era recorrent a la iniciativa privada, als impressors.
Però aquests, com a empresaris al cap i a la fi, no arriscaven el seus diners si no era amb garantia de recuperació, i, per tant, els estats van haver de proporcionar-los alguna mena de garantia per encoratjar-los en la seva tasca. Les garanties van venir per mitjà del “monopoli”, amb l’assegurament de ser els únics en la producció material de l’obra intel·lectual… D’altra banda, els alts costos de producció desencoratjaven per se les iniciatives de competència que algú pogués tenir sobre una determinada obra. En qualsevol cas, produir una còpia “il·legal” de l’obra resultaria clarament més car que l’obra “legal”, per la qual cosa els intents de saltar-se la llei serien tan anecdòtics que ni tan sols mereixeria la pena establir un sistema policíac que vigilés el compliment d’aquesta llei. Per la seva banda, el productor d’idees s’assegura, al costat de la difusió d’aquestes idees per l’única via possible, una remuneració, que encara que minvada i depenent de l’impressor, li permetria encarar altres projectes, altres llibres.
Les noves tecnologies apareixen en escena; i un parell de rondalles explicades explicades al pas
Els costos de producció s’abarateixen i les idees tornen a separar-se del seu suport
Aquest model de producció-difusió ha estat funcionant durant molt de temps i s’ha arribat, fins i tot, a rendir un culte exagerat a aquests anomenats “drets de la propietat intel·lectual” en desvincular-los del mitjà i de les circumstàncies en què van néixer, alguna cosa que per si no té justificació, atès que000 aquests drets no són comprensibles fora de les condicions materials en què es produïen els llibres en segles passats. No obstant això, i com era de preveure en estar tan units, la revolució que les noves tecnologies han suposat per a la difusió del coneixement ha fet que aquests drets de la propietat intel·lectual s’estiguin revisant, encara que amb la resistència fèrria dels sectors més tradicionals. Fem una parada en el camí per a referir-nos a un petit conte àmpliament reproduït i traduït, escrit per un dels pares del programari lliure, Richard Stallman. En El dret a llegir (1) Richard Stallman explica una història senzilla, localitzada en temps, en la qual algú ha de decidir saltar-se una llei, absurda, però llei, la infracció de la qual pot no solament acabar amb la seva brillant carrera, sinó dur-li algun tipus de càstig penal. Aquesta llei prohibeix el “préstec” de llibres, entenent aquest préstec com el simple fet que una altra persona pugui passar els seus ulls pel text, ja que el dret a llegir és individual, donat individu a individu, obra a obra, mitjançant el corresponent pagament de la llicència que dóna accés a aquesta lectura. La xicota del protagonista necessita per a acabar la seva tesi aquest llibre que el seu amic té, necessita incorporar unes cites al seu treball, però no té diners per a comprar aquesta llicència que li permet fer-ho. Sense aquesta llicència ella no podrà acabar la seva carrera ni projectar una vida en comú… Però si la llei és fèrria i tallant, els controls no ho són tant, i el protagonista sap que la probabilitat de ser descobert és petita i decideix arriscar-se… Anys després, lluny d’aquell lloc i havent format una família, ambdós lluiten per un món en el qual els llibres puguin circular lliurement i cap estudiant freturós de mitjans pugui veure compromesos el seu futur i la seva vida.
Des de les primeres edicions del conte, les notes a peu de pàgina avisaven que allò no era una història d’anticipació; aquestes situacions s’estaven donant d’una manera o d’una altra en algunes universitats nord-americanes on l’accés a certs treballs d’investigació passava per les conegudes llicències.
Poc temps després vam llegir a la premsa que al Parlament francès s’estava discutint una llei per la qual les biblioteques haurien de pagar un cànon per cada llibre prestat i d’aquesta forma compensar les hipotètiques “pèrdues” que els editors tenien en no vendre aquests llibres. Alguna cosa tan normal per al món de la ciència i de la societat en general com el préstec de llibres, com el dret a llegir, podia resultar en una acció il·legal, i atenció!, que es fa necessari recordar que il·legal no vol dir il·legítim i, menys encara, immoral. Tampoc fa falta que traspassem les nostres fronteres; el copyright que reprodueixo a continuació és una còpia literal del que apareix en l’edició d’una de les nostres fites clàssiques:
“Queden rigorosament prohibides, sense l’autorització escrita dels titulars del copyright, sota les sancions establertes en les lleis, la reproducció total o parcial d’aquesta obra per qualsevol mitjà o procediment, compresos la reprografia i el tractament informàtic, i la distribució d’exemplars mitjançant lloguer o préstec públics”.
L’edició material, és a dir, la transformació en llibre i CD-ROM, ha estat portada a terme per una empresa privada, però la concepció de l’obra, direcció i realització…., és a dir, de les idees i del que aporta al món del coneixement, ha estat portada a terme per una entitat pública i per descomptat, finançada amb fons públics. Aquesta prohibició de distribuir l’obra mitjançant préstec o lloguer (a deixar-se-la als amics gratuïtament, de moment, sembla que sí hi estem autoritzats) podem veure-la en més d’una publicació, però veure-la en una obra que ha estat concebuda per al millor coneixement dels nostres clàssics, de la nostra cultura, sobta doblement. On estaria millor aquesta obra que en una biblioteca de barri passant de mà en mà? Desconec si per a aquestes biblioteques de barri, universitàries o de qualsevol altra classe, fan edicions especials més permissives, però la cautela legal l’he tret de la pàgina a Internet mateixa en què es dóna publicitat a l’obra i no sé si per prudència o temor no he volgut preguntar perquès. Potser ha estat una simple negligència de l’administrador de la pàgina que s’ha limitat a copiar el que posava a l’edició impresa, però em costa pensar que aquest avís estigui a Internet per un error i que a ningú li hagi cridat l’atenció.
Per a donar-nos una mica d’alleugeriment davant de situacions com la precedent recordaré un altre petit conte, una anècdota, que circula també per Internet i que els seus referents situen a la plaça d’un mercat baix medieval en el regne d’Aragó. Un home manté una paradeta de carn rostida per al refrigeri dels que acudeixen al mercat. Sobre la graella es rosteixen, convenientment enastats, els suculents trossos de carn que desprenen una olor agradable i conviden a degustar-los; un vianant es para prop del lloc, ensuma, sembla que li agrada aquesta olor que deixa la carn, però no sembla disposat a comprar un d’aquells trossos; el venedor se sent molest i li demana que es retiri, el vianant s’hi nega, la plaça és de tots; aleshores, el rostidor li demana una moneda per olorar la seva carn, el vianant torna a negar-s’hi, arriben a les mans i apareix la figura del justícia, personatge altament popular, respectat i savi. Assabentat de la causa de la disputa el justícia demana a l’ensumador una moneda, aquest la hi lliura a contracor; el justícia la llança a terra fent-la dringar i després pregunta al rostidor: “Has sentit el seu so?”. “És clar -contesta el negociant”. “Aleshores, dóna’t per pagat -diu el justícia retornant la moneda al vianant- perquè el so paga l’olor de la mateixa manera que una moneda paga un tros de carn”. Moralitat: material paga material, immaterial paga immaterial.
De llibres i pomes
On s’amplia el concepte de béns d’un sol ús i béns de múltiples usos.
Si jo em menjo una poma, un altre no se la pot menjar, però pel simple fet de llegir un llibre, d’utilitzar un programa informàtic o d’escoltar una peça musical, no estic esgotant la possibilitat que uns altres ho gaudeixin també, bé simultàniament o a continuació. És més, si l’olor de la carn pot arribar a tots sense que aquesta carn minvi gens ni mica en la seva qualitat, la lectura col·lectiva del Quixot, per seguir amb l’exemple clàssic, no només no treu valor a l’obra sinó que se n’hi afegeix, ja que els lectors augmentaran el seu coneixement sobre aquesta llengua viva que és l’obra clàssica en si i amb això la possibilitat d’accedir a altres obres clàssiques i augmentar el nombre de lectors potencials. Com més gran és el consum de coneixement, més coneixement es genera.
Els paladins de la llengua
De com els “poders públics” actuen avui en dia davant la difusió de la llengua.
Però això que sembla obvi deu ser molt difícil d’entendre per a aquests que es consideren a si mateixos paladins i guardians de la llengua, patrimoni pel que es veu, no del poble, sinó d’un grup de privilegiats. Elit disposada a esquinçar-se les vestidures, quan no a recórrer als atacs o vexacions (intel·lectuals, s’entén) d’aquells que gosen transgredir les lleis sagrades de la llengua; llengua que ells s’encarreguen de desar en arques que carreguen de forrellats, perquè ningú pugui penetrar en aquest secret si no pertany a aquest privilegiat grup que pot pagar l’ús de la clau.
Perquè, què és aquesta llicència que restringeix la difusió i la publicació de l’obra sinó un forrellat?
Seguiran dient els editors d’avui dia, hereus d’aquells impressors de l’Edat Moderna, que han de recuperar les inversions que realitzen per posar en el mercat aquesta obra que, per molt immaterial que sigui, necessita matèria per a circular. Diran els escriptors que no poden acontentar-se amb el so de les monedes perquè alguna vegada necessiten menjar carn i això es paga amb monedes… Diran, també, aquests mateixos que han de preservar els fruits del treball i esforç invertit en aquesta tasca, que d’alguna forma, el que és “seu” (2) en sentit d’autoria ha de protegir-se davant l’apropiació indeguda de les idees i, així, creient que emparant el material preserven també allò immaterial, es rebel·len cegament davant de tot allò que vagi en contra del que se surt del camí marcat i consagrat en segles passats. Però sobretot sorprèn que institucions públiques com les acadèmies o instituts la finalitat dels quals és difondre aquesta llengua de la qual se senten tan orgullosos, presentin tot tipus de traves a la difusió i posin amb exclusivitat en mans privades, editorials sobretot, aquesta tasca, convertint d’aquesta manera en negoci una cosa que no hauria de ser-ho.
D’altra banda, ens encoratja pensar que no tot és negre ni en contra en aquest panorama, i si bé la majoria de les institucions públiques no semblen haver-se adonat de les possibilitats que ofereixen les noves tecnologies, i alguns poders públics espanyols segueixen obstinats a protegir la seva “ñ” d’amenaces que fa temps van deixar de ser-ho mitjançant la promulgació de lleis, coercitives més que encoratjadores, aquests mateixos interessos polítics busquen, encara que a vegades per camins equivocats, la difusió d’una determinada llengua en cert territori. En aquest interès polític, que a molts pot molestar, pot ser que per una d’aquestes paradoxes, la llengua trobi el seu camí a la llibertat.
Complexes són, certament, les circumstàncies de qui ha de menjar d’aquest treball intel·lectual que consisteix en, diguem, escriure novel·les o realitzar obres musicals per al divertiment o relaxació de l’esperit; ells i els seus editors hauran de buscar nous camins per a les seves obres, però deixem-los que ho facin per si mateixos de moment, o deixem-los que gaudeixin d’aquest status mentre puguin; encara el model antic pot servir les seves finalitats. Però centrem-nos, sense més dilació, en el coneixement que emana de les fonts, ja siguin públiques, institucionals, col·lectives, particulars o individuals.
Llibertat també per al lingüista
De com el professional de la llengua sortirà beneficiat d’aquests mecanismes de difusió sense traves de la seva pròpia obra.
I fixem-nos en la labor del gramàtic, del lingüista (al cap i a la fi aquest article tracta de justificar per què la llengua ha de ser lliure) i com, ajudat per les noves tecnologies, la seva labor pot veure’s recompensada materialment (ningú desitja que els nostres intel·lectuals visquin en la misèria) i alhora ser difosa sense traves, no només pel bé de l’objecte material dels seus treballs, la llengua mateixa, sinó dels seus usuaris, el poble, i finalment dels seus valedors: ells mateixos.
És poc probable que cap lingüista, a principis del segle XXI, parteixi de zero en realitzar el seu treball d’investigació; els seus treballs estaran basats en altres molts, quan no en un sol que tractarà de millorar i és molt possible també que certs treballs de certes característiques estiguin, al seu torn, basats en les obres acadèmiques, encara que “només sigui – com va dir algú- per a criticar-les o mostrar el seu total desacord”. Resulta una mica absurd i redundant que si jo, per exemple, volgués treure una ortografia o fer un diccionari de l’espanyol, hagi de recórrer a “subterfugis”, com per exemple copioses cites, per a dur al meu paper el que ja està escrit. ¿No seria més pràctic per a tots poder copiar lliurement aquests textos i treballar sobre ells, introduint com a modificacions o esmenes el que jo vulgui afegir o canviar d’aquesta obra? L’autoria de l’original pot quedar fora de perill però alhora no limitar la labor dels que vénen darrere. ¿Per què no enriquir un diccionari ja fet amb les nostres pròpies aportacions? Sempre es podrà publicar un “annex”, un volum complementari, un “el-que-sigui crític”, diran els tercers…, però l’usuari de la llengua que camina pel carrer es trobarà al davant, en la pràctica, amb tres llibres iguals encara que en el fons siguin diferents.
Pot ser que l’usuari del carrer, a l’hora d’optar per un d’ells, opti per qualsevol, doncs qualsevol d’ells suplirà les seves necessitats i pot ser que ni tan sols adquireixi el més adequat; comprarà el diccionari que en aquest moment algú li “ofereixi”, i es desentendrà de la ciència que puguin tenir els altres. Pel sol fet de fer tres llibres diferents no es compraran tres llibres diferents; se n’escollirà un d’ells i el “coneixement” que puguin aportar els altres es menysprearà. Una competència absurda i “deslleial” s’haurà produït entre aquests autors de llibres ansiosos de protegir la seva obra “original”.
I què farà l’especialista, l’estudiós de la llengua? Es veurà obligat a adquirir per duplicat o triplicat els textos bàsics? No hi hauria manera de facilitar-li l’accés només al realment nou? Cal tenir en compte també que els autors són alhora els seus principals clients dins d’aquest mercat. No estan llençant pedres contra la seva pròpia teulada amb aquesta hiperprotecció? No els convindria treballar d’una forma més col·laboradora, i no sols a l’hora de citar-se i tractar “reconeixements”, sinó per a fer una sola obra?
Les noves tecnologies tenen ja eines que permeten organitzar aquests coneixements col·lectius com a obres úniques per al lector, preservant alhora l’autoria de cada col·laboració individual. Només manca la voluntat de fer-ho, de sotmetre’s a aquests nous models, i realment tant autors com editors hauran de fer un esforç per avançar en aquest camp, en el d’oferir i “vendre” allò que és realment nou i no tot el coneixement anterior traslladat a l’obra nova mitjançant artefactes que a vegades freguen aquestes lleis de la propietat intel·lectual que aquests mateixos autors i editors defensen a ultrança.
El que s’albira a l’horitzó
Però mentre editors i autors, científics i lúdics, continuen veient la forma de “protegir-se” amb les lleis de segles passats, la comunitat científica, i fins i tot l’artística, està buscant nous camins més d’acord amb els temps. Fixem-nos en aquests autors científics que no tracten de treure profit, diners directes, de les lectures de les seves obres, sinó que les posen a disposició de tothom que les necessiti perquè les seves idees es difonguin i es vagi creant, al seu torn, la necessitat d’ampliar aquest coneixement. És en aquestes formes de transmissió del coneixement més personalitzades: conferències, consultes directes, treballs per encàrrec, etcètera, en els quals els nous autors científics (i fins i tot artístics) estan trobant la nova font d’ingressos. Algú ha de pagar, i de fet així és, per aquesta prestació directa, que seguint amb la metàfora de les pomes, equivaldria a aquesta poma que només un pot menjar-se, però cal pensar que gràcies a les noves tecnologies aquestes “pomes” poden arribar a multiplicar-se sense que el seu creador hagi hagut de multiplicar el seu esforç, ell haurà rebut el seu preu just, però els que accedeixin a aquests serveis després (per exemple a la còpia en vídeo d’una conferència) no tindran per què pagar el mateix que si haguessin estat a l’aula… els costos de producció i de reproducció no haurien de veure’s encarits pel valor del coneixement, només del suport material en què viatgen. I aquest coneixement anirà alimentant la cadena i generant una nova demanda de coneixement individualitzat que satisfarà i enriquirà (potser no metafòricament, cal pensar en els casos de Richard Stallman o Linus Torvalds) els seus autors.
No insistirem més en les noves possibilitats que se’ns ofereixen i en la necessitat de no posar traves a aquesta circulació lliure d’idees; creiem que ja hem dit prou… però sí es fa necessari finalitzar fent referència a les característiques de les noves llicències que van sorgint, perquè és clar que mentre no desapareguin totes, mentre convisquin les antigues “lleis” amb les noves, aquestes haurien d’ajustar-se d’alguna manera a la pauta que aquelles van marcar (3). I així, perquè les idees puguin circular lliurement, no necessiten només el desig de fer-ho, ja que algun desaprensiu podria apropiar-se-les i el mal no rau en què en tregui profit, sinó precisament en que no es talli la cadena, que apropiant-se d’alguna cosa que no és seva prohibeixi la seva circulació posterior. Per això és important que les obres que neixen lliures siguin marcades d’aquesta forma acollint-se a les noves lleis que protegeixen aquests drets de còpia: les noves llicències permeten marcar com a privades o inalterables aquelles parts de l’obra científica que així hagin de considerar-se alhora que protegeixen el dret a modificar i copiar aquelles que així es defineixin i, sobretot, que ningú pugui posar traves a aquesta difusió del coneixement.
Notes
1. El dret a llegir està disponible a diversos llocs d’Internet, per exemple a http://www.gsyc.inf.uc3m.es/sobre/right-to-read-es, [consultat el març del 2001].
2. Extret d’HERNÁNDEZ MONTOYA, Roberto. Breve teoría de Internet. [En línia] http://www.analitica.com/bitblioteca/roberto/teoria.asp, [consultada el març del 2001].
3. Es recomana llegir el text d’algunes llicències lliures per a entendre com es protegeixen els drets d’autor en aquest món canviant. GNU. “Various Licenses and Comments about Them”. http://www.gnu.org/philosophy/license-list.html, [consultada el març del 2001].
Copyright © 2001 María del Carmen Ugarte García. S’autoritza la seva reproducció i còpia d’acord a la GNU Free Documentation License, versió 1.1 o posterior. Totes les seccions d’aquest document són “invariants” però s’hi poden derivar treballs lliurement. Versió original publicada a http://www.lainsignia.org/2001/marzo/cul_063.htm.