16/10/2003, Barcelona Breakfast
Un centenar d’experts vinculats a les noves tecnologies que es reuneixen periòdicament al rectorat de la Universitat Politècnica de Catalunya proclamen que la Catalunya tecnològica és un miratge i rebutgen que Catalunya sigui líder al sector. Barcelona Breakfast inclou veus tant dispars com Ginés Alarcón (Colt Telecom), Ramón Palacio (Alcatel), Carles Font (Microsoft), Miquel Solé (patronal CECOT), Pedro Mier (Mier Comunicaciones), Ferran Amago (Auna i degà del Colegio de Ingenieros Técnicos de Telecomunicaciones) o Ricard Ruiz de Querol (Telefónica), entre d’altres. Més informació: www.barcelonabreakfast.com
Manifest del Barcelona Breakfast
Barcelona Breakfast ha nascut amb la convicció de que la transformació que les tecnologies de la informació i la comunicació provocaran en la societat és extraordinària. En conseqüència aquelles comunitats que tinguin una major capacitat d’entendre l’impacte que suposaran les tecnologies de la informació i la comunicació i d’impulsar innovacions, esdevindran més competitives i gaudiran de més oportunitats de progrés en el marc d’un món profundament canviant. Tot i que aquesta sensació de canvi no és nova en la història contemporània, els ritmes de la innovació no havien estat mai comparables als actuals. És difícil sostreure’s de la sensació de vertigen històric que han provocat Internet i, en general, les tecnologies de la informació i la comunicació.
Catalunya ha viscut respecte de les tecnologies de la informació i la comunicació un miratge. Ha diagnosticat amb celeritat (potser amb més mimetisme que profunditat i originalitat) el nou escenari. Ha fet documents i ha creat associacions civils i òrgans de govern. En termes de resultats però no es percep cap lideratge destacat (per descomptat tampoc es percep lideratge en termes del % del PIB que signifiquen les tecnologies de la informació i la comunicació). Hom té la sensació de que podríem guanyar el campionat del món en diagnòstic, però no correríem les finals de resultats.
Tanmateix hi ha hagut més diagnòstic que estratègia. Hi ha hagut formulacions estratègiques generals però no es palpen resultats estratègics significatius. El millor que es pot dir és que les administracions catalanes han començat, amb retard equiparable al de molts altres governs, a impulsar projectes de cohesió sobre la societat de la informació, però en cap cas de lideratge. Les administracions han de posar les bases d’equilibri pel que fa a les infrastructures i a les estructures de la societat de la informació, però d’ací a assolir posicions de lidertatge hi va un bon troç. De fet, aquest és un discurs vàlid per Catalunya, però també ho és per Espanya i per Europa. El pretès lideratge inspirat en els documents de l’ “eEuropa” no es palpa. D’altra banda, és massa simple atorgar tota la responsabilitat als governs. És un error profund d’anàlisi oblidar la iniciativa empresarial i social, com ho és exculpar uns governs més retòrics que efectius en els projectes de societat de la informació.
Les tecnologies de la informació i la comunicació, i en especial Internet, han modificat plenament els entorns de comunicació personals i corporatius. Han canviat empreses, han alterat cadenes de valor, però no han assolit l’hegemonia en molts dels processos econòmics. Sobre Internet encara no s’han generat models de negoci extensius a la major part de sectors de l’economia. La Xarxa és més que un canal, més que un instrument, sens dubte, però no és el substitut dels mercats. Totes les expectatives de demanda de banda ampla fetes en la segona mitat dels anys noranta han estat sistemàticament errònies i els supòsits d’operacions tan importants com la liberalització de les telecomunicacions han resultat mancats de fonament. Els resultats d’aquestes operacions són avui perfectament descriptibles: amb l’excepció de la telefonia mòbil i d’alguna empresa amb estratègies de nínxol molt clares, els operadors incumbents dominen els mercats d’arreu d’Europa. La liberalització de les telecomunicacions d’aquest moment no té res a veure amb els pronòstics que la van animar.
En aquest panorama, les empreses catalanes ha optat més pels models de la prudència de veure-les venir que de grans riscs avantguardistes. Indubtablement aquest capteniment pot haver tingut el fruit d’estalviar els disgustos basats en plantejaments poc fonamentats en els valors de l’economia permanent, però tampoc ha generat grans iniciatives empresarials ni en el sector de les tecnologies de la informació i la comunicació, ni en el sector audiovisual o multimèdia. El que Retevisión havia de ser la nova Seat, vist a hores d’ara, és el paradigma del miratge. Synera, un projecte amb ambició global basat en un producte excel·lent, no ha sobreviscut a les exigències del curt termini. Projectes amb voluntat de “Killer application” com In/Out encara han de demostrar la seva consolidació. Projectes ja consolidats en l’àmbit multimèdia, com Mediapark, presenten un futur sinuós i nebulós. Un cop més, Catalunya no ha trencat el model de ser un país de petita i mitjana empresa, les tecnologies de la informació i la comunicació, no en són una excepció. I en aquest camp de les petites i mitjanes empreses, l’increment de la competitivitat que un ús intensiu i eficient de les tecnologies de la informació i la comunicació pot significar, és molt desigual. Sempre ens quedarà la Universitat Oberta de Catalunya, un projecte que ha tingut un impacte internacional notori i una de les innovacions locals que s’han situat a l’avantguarda global. La UOC, d’una qualitat i valor molt estimables, sense un país amb més pes en el PIB de l’economia del coneixement, és la flor que no fa estiu. D’altra banda el repte de la UOC és mantenir el lideratge que va assolir en els noranta i fer que el seu IN3 esdevingui una gran referència internacional.
Pel que fa a l’administració pública, alliberada d’una pressió real dels ciutadans – fora del grup d’evangelitzadors de les tecnologies de la informació i la comunicació-, han adoptat un discurs estratègic però, amb excepcions, no l’han posat en pràctica, no han aprofitat les tecnologies de la informació i la comunicació per emprendre la gran modernització que aquestes els permeten. S’ha estat capaç d’elaborar un bon projecte d’Administració Oberta de Catalunya que tenia com a valor diferencial la col·laboració entre l’administració autonòmica i la local, però s’ha actuat amb molt poca visió estratègica a l’hora d’interconnectar les administracions en benefici del ciutadà, han pesat més les reticències partidistes que la voluntat d’innovació. En aquests cas la innovació no era tecnològica, era innovar les cultures corporatives d’administracions que treballen amb una distància i una ineficiència que només perjudica al ciutadà. Un cop més es demostra que en la tecnologia no hi ha el canvi, el canvi només és en la conjunció de l’estratègia, la cultura i la tecnologia.
Més enllà de l’Administració Oberta de Catalunya, de l’administració han sortit projectes innovadors com el del districte 22@ de l’Ajuntament de Barcelona, un projecte que viu les tensions dels terminis de transformació. En el curt termini viu castigat per l’esclat de la bombolla tecnològica basada en l’especulació financera, borsària, i necessita d’un ajustament molt notori dels processos de gestió. Avui el 22@ és encara més visible en els papers, tanmateix com idea brillant, que en les illes de Poble Nou. Es perceben més grues que bits pel carrer.
Si en cada pla estratègic que s’ha fet sobre la societat de la informació a Europa, Espanya, Catalunya, Barcelona i múltiples ciutats animades per Localret hi hagués hagut només un dels objectius significatius assolits, avui Catalunya seria la Irlanda o l’Escandinàvia del Sud pel que fa a la Societat de la Informació. I per descomptat el que Catalunya ha de fer és generar el seu propi model i basar-lo en les seves capacitats econòmiques reals i les seves habilitats de gestionar les oportunitats de futur.
Perquè no s’ha assolit el lideratge que buscava el Pla Catalunya en Xarxa? Perquè no hi hem arribat? Ben segur que les polítiques dels governs podrien haver estat més decidides, però és un problema de govern o és un problema de model econòmic i social? Es va vendre un miratge i ens el vàrem creure, tot i que, objectivament, era molt difícil arribar-hi? És un problema de voluntats i d’encerts o és una qüestió de base econòmica?
Una economia potent i oberta com la catalana (28% de les exportacions espanyoles) podia aspirar al lideratge? En qualsevol cas, tots els observatoris sobre la societat de la informació són coincidents. Hi ha bones pràctiques ( UOC, 22@, Localret, pla de connexió de banda ampla, pla de telecentres, etc.) però no hi ha lideratge, ni tan sols dintre d’Espanya. La situació no és catastròfica, però és lluny del pretès “take-off” que hom considerava que es podia assolir de la mà de les tecnologies de la informació i la comunicació. Més que desastre, cal parlar de cost d’oportunitat. La història no es repeteix, encara que la història del ferrocarril s’assembli molt a la dels primers temps d’Internet. Ni ara Espanya és un mercat proteccionista que permeti una industrialització correcte dels emprenedors catalans, ni el lideratge d’aquest canvi econòmic pivota en Europa com fou el de la industrialització del segle XVIII i XIX. Catalunya hauria de fer apostes significatives sense oblidar l’entorn econòmic en el que es mou, un entorn global.
Què proposa Barcelona Breakfast per a buscar un posicionament significatiu de Catalunya en la societat de la informació ? Què proposa Barcelona Breakfast per acostar-nos al lideratge?
Les propostes del Barcelona Breakfast
Primera. Passa de la retòrica estratègica a l’acció.
Que es facin tants plans estratègics com calgui, però que se n’apliqui algun, per exemple, el darrer signat entre la Generalitat i Localret. Per tant que es parli més d’indicadors que de diagnòstics.
Segona. Exemplaritzar l’administració pública.
Que el projecte d’Administració Oberta de Catalunya esdevingui un projecte de país, controlat per una comissió amb representació plural del Parlament de Catalunya. Que es discrimini positivament les administracions que impulsin una gestió del canvi basada en les tecnologies de la informació i la comunicació.
Tercera. Exemplaritzar la innnovació.
Que es creï per part de les corporacions econòmiques, la Generalitat de Catalunya i el Ministerio de Ciencia y Tecnología, un segell de qualitat en la innovació en tecnologies de la informació i la comunicació, fonamentat en la cultura de la qualitat, que beneficiï fiscalment les empreses innovadores i discrimini positivament a les universitats innovadores.
Unificar els fons de capital risc amb participació pública, buscar la concertació amb els de gestió privada i convertir-los en fons d’iniciativa: seleccionar un gran projecte a l’any, català o internacional, en l’àmbit de les tecnologies de la informació i la comunicació i facilitar el seu desenvolupament. No descuidar les start-up, però garantir que cada any es bateja financerament un projecte sòlid.
Quarta. Educar en un nou paradigma de gestió del coneixement.
Generar noves iniciatives per a un ensenyament basat en el lliure intercanvi de tota mena de continguts, educar en el nou paradigma de la societat de la informació, on les barreres d’accés al coneixement venen més per excés que per escassetat d’informació.
Impulsar la gestió del coneixement a l’administració pública com a factor clau d’èxit.
Cinquena. Política Industrial – Model econòmic.
Fer política industrial en tecnologies de la informació i la comunicació, com a factor transversal de competitivitat i com a sector específic de valor, amb especial atenció al sector de continguts multimèdia i amb iniciatives clarament adreçades a la competitivitat de les pimes com a base estructural de l’economia catalana.
Sisena. Policentrisme
Reclamar la presència d’organismes estatals a Catalunya en l’àmbit de les tecnologies de la informació i la comunicació. Si la ubicació de la Comisión del Mercado de las telecomunicaciones no és possible, la de l’organisme que tingui cura de seguir el nou pla estratègic impulsat pel Ministerio de Ciencia y Tecnología “España.es”.