Per Jordi Mas i Hernàndez/ www.softcatala.org
15/09/2002
Introducció
Cada dia és més gran la comunitat de usuaris que no fem servir Internet Explorer i Microsoft Office com eines de treball, bé perquè no es troben en la nostra llengua, bé perquè no estan en la nostra plataforma, o bé perquè no són productes lliures (són programari propietari). En qualsevol cas, no els utilitzem exercint el dret legitim d’escollir amb quin programa volem treballar. Les alternatives abarquen des de els navegadors Mozilla o Galeon fins aplicacions ofimàtiques com l’OpenOffice, el Gnumeric, o l’Abiword, de les quals Softcatalà produeix les versions en català.
Però exercir aquest dret no és sempre una tasca senzilla. Amb aquest article veurem com la manca de cura per complir els estàndards al publicar informació al web o els formats de intercanvi d’informació que utilitzem poden limitar la llibertat d’altres usuaris alhora d’escollir amb quins programes volen treballar.
Compatibilitat de llocs web
D’un temps ençà hem vist créixer alarmantment el nombre de queixes dels nostres usuaris sobre llocs web que només es visualitzen correctament amb Internet Explorer. Cada cop més sovint ens trobem que els creadors de llocs que només proven les seves pàgines amb Explorer, molts cops pel desconeixement de l’existència i grau d’implantació d’altres navegadors o a vegades simplement perquè la compatibilitat no ho consideren un tema important. El ventall de problemes amb que ens trobem els usuaris d’altres navegadors comprenen des de llocs web que són completament inaccessibles fins a llocs web que funcionen només parcialment. La frustració que sentim els usuaris davant d’aquest problema és molt gran i normalment només ens queda el dret a la queixa.
Tim Berners-Lee, el pare de la web, ha comentat en diverses ocasions que la web va ser originalment dissenyada per funcionar amb qualsevol tipus de programari i maquinari [1]. Aquest esperit original d’accés universal a la informació sobre qualsevol sistema informàtic va representar un gran avanç en el seu moment i ens va allunyar dels temps on necessitaven diferents tipus de programari per accedir a diferents fonts d’informació.
La restricció en l’accés de la informació a un determinat navegador representa una discriminació contra els usuaris dels altres navegadors. Així com hi ha molts usuaris, institucions i empreses que són conscients de la importància de disposar de pàgines web en diferents llengües i les ofereixen des del primer dia, és necessari el mateix tipus de conscienciació amb els temes relacionats amb la compatibilitat de navegadors i el compliment d’estandars web.
Malgrat que estem davant d’un problema que es dóna a tota Internet, pensem que per proximitat resulta il·lustratiu comentar alguns llocs web que des de fa temps tenen problemes de visualització o d’accés amb navegadors diferents a l’Internet Explorer. Hem escollit aquest llocs web per la seva importància i per exemplificar els problemes diaris que podem tenir en la nostra navegació diària per Internet. Hem contactat aquests llocs repetides vegades demanant-lis suport per altres navegadors i han assegurat que és un problema que resoldran.
· Administració Oberta de Catalunya (http://www.cat365.net/). Amb Netscape 4.7x es penja només entrar i no es pot accedir a cap dels continguts del lloc web. També presenta problemes amb Mozilla i Opera. Això és especialment preocupant si tenim en compte que la majoria d’universitats de parla catalana fan servir el Netscape clàssic, així com un gran nombre d’usuaris particulars i empreses. Aquest és el portal des d’on es realitzaran tots els tràmits amb l’administració pública catalana.
· TV3 (http://www.tvc.es). A la seva web trobarem, si fem servir Internet Explorer, un menú a la part superior que la pantalla que ens dóna accés a tots els continguts del lloc web. Aquest menú no es pot visualitzar amb Mozilla o Netscape 6.0 o superior. Lògicament, això representa un problema ja que no podem accedir als indexs dels continguts.
· Servei Línea Oberta de la Caixa (http://www.lineabierta.es). No es visualitza correctament amb Mozilla ni amb Opera. Val a dir que la seva compatibilitat ha millorat bastant en els últims mesos, però encara resulta inoperant, especialment amb Opera.
I així podríem continuar fins a esmentar una llarga llista de llocs webs força populars. Com podem veure no es tracta de pàgines poc conegudes sinó pàgines que presten serveis que són utilitzats per molts usuaris. A més, sent com són empreses ubicades a Catalunya i que coneixen la realitat del català, haurien de tenir en compte els navegadors més moderns que es troben en català precisament són els que no estan suportant correctament.
Les causes
Internet Explorer s’ha convertit en el navegador estàndard de facto a Internet. És indiscutible que gaudeix d’una posició dominant en aquest mercat gràcies al fet de que s’inclou de sèrie amb el sistemes operatius Windows i Mac OS. Però seria injust encarnisar-se amb Internet Explorer com a peça de software ja que el problema de la compatibilitat és possible que es doni sempre que hi ha un programa que té una quota de mercat tant important. Sense anar més lluny, al mitjans dels noranta, quan Netscape tenia una posició predominant semblant a la que ara té Microsoft, Netscape va estendre el seu navegador amb les Netscape HTML extensions. Aquestes extensions només funcionaven correctament sota Netscape i feien que les les pàgines que les utilitzaven no es veiessin correctament amb altres navegadors, lògicament Microsoft va fer el mateix amb els seves extensions. Probablement si el navegador dominant no fos Internet Explorer el navegador i fos d’un altre fabricant també tindríem problemes semblants.
De fet Internet ha creat els seus propis mecanismes per evitar aquest tipus de situacions. A l’any 1998 es va crear el Word Wide Consortium (W3), que agrupa als principals fabricants de programari de Internet, amb la missió principal de definir i promoure la creació d’estàndards per a la web. En realitat, quan parlem d’estàndards web ens referim pràcticament sempre a les definicions i recomanacions d’aquest consorci. Amb la feina del W3 s’ha aconseguit que pràcticament tot els navegadors moderns suportin un grau força acceptable els estàndards més recents.
A part dels navegadors, un altre tipus d’eines molt importants que estan involucrades en garantir una compatibilitat són les eines de creació de llocs web. Hi hagut un esforç molt important en els últims anys per aconseguir que les eines de creació de continguts generin codi compatible amb els estàndards actuals i no codi especific per a un navegador o uns pocs navegadors.
Però és important recordar que la responsabilitat final a l’hora de garantir l’accés universal de la informació d’un lloc web recau sobre el propi administrador de la pàgina que pública la informació o dóna els serveis, ja que és qui en última instància pot garantir que el lloc web es accessible amb diferents navegadors. Amb la popularització de nous dispositius d’accés a Internet com els PDA o telèfons mòbils amb capacitats d’accés web el compliment d’estàndards encara es farà encara més necessari.
La majoria de webs que tenen problemes de compatibilitat només han estat provats amb Internet Explorer. S’ha de començar a estendre la cultura, de que hi ha usuaris que també tenen dret d’accés a la informació i que fan servir altres plataformes tecnològiques. Al final, qui paga els plats trencat és l’usuari que es veu privat de l’accés o prestacions d’aquests llocs.
La necessitat de formats lliures
Això mateix que hem vist que succeeix en la web també succeeix en un àmbit també molt important, que és l’intercanvi de dades entre aplicacions. Normalment, es defineixen formats d’intercanvi que permeten operar entre diferents aplicacions.
Malauradament, no tots els formats són iguals. Malgrat que el més desitjable seria que aquests formats que ens permeten intercanviar en mots casos la nostra pròpia informació fossin coneguts per tothom i no tinguessin cap restricció d’ús. Ens podem trobar que el el contenidor de la nostra informació (el format) pot tenir absurdes limitacions d’ús o simplement no estar documentat. Per exemple, el conegut format d’imatges GIF, que està correctament documentat però sobre el qual existeix una patent sobre l’algorisme que utilitza per a la compressió d’imatges [2], de la qual és propietària, l’empresa Unisys, requereix un acord de llicència per el seu ús en certs tipus de programari, en especial comercial, la qualcosa limita la llibertat d’ús d’aquest format. Per aquest motiu, el format GIF és considerat propietari. Fa força temps que hi ha una campanya [3] que reclama per a la conversió de totes les imatges de format GIF a altres formats, especialment PNG.
Així arribem a la necessitat del format lliure, que és aquell que està documentat la manera en la qual es coneixem exactament com s’estructura la informació i no té cap restricció amb el seu seu ús. A tall d’exemple, un format com l’HTML està documentat correctament i qualsevol pot fer-ne ús sense restricció de cap mena. En contrapartida, entenem com a format propietari aquell que no és lliure, com ara el format GIF.
Fa pocs dies la UNESCO [4] advertia del perill de perdre part del coneixement humà emmagatzemat digitalment i posava com a exemple la impossibilitat de recuperar informació per part de la agencia espacial de les proves que va realitzar en Mart l’estació Viking perquè el programari que podia llegir aquesta informació no existia i els programadors que tenien el coneixement havien mort. És un exemple prou enlluernador de com els formats propietaris poden hipotecar l’accés a les nostres dades.
Per altra banda, els formats lliures garanteixen la llibertat del usuaris per a intercanviar informació amb tothom independentment de l’aplicació que facin servir ja que permet a qualsevol desenvolupar lliurement programari que treballi amb aquests formats. Si per exemple, fem servir Microsoft Power Point per a enviar una presentació només tenen garantit l’accés amb totes les particularitats del document al usuaris d’aquest programa.
El cas del format doc de Microsoft Word
El format doc del Microsoft Word és avui en dia és el format més estès per l’intercanvi de documents. Aquest fet és especialment greu ja que s’adoptat com a estàndard de facto un format que dificulta l’intercanvi d’informació entre usuaris que no fan servir Microsoft Word. Els usuaris d’altres productes d’ofimàtica, com per exemple l’Open Office, el KWord, l’Abiword, o tantes altres no poden operar adequadament amb aquest format i sovint no poden ni accedir a la informació que conté.
Per altra banda, existeixen moltes varietats de versions del format doc, inclús Microsoft ha tingut problemes de compatibilitat entre diferents versions del propi Microsoft Word. Quan Microsoft va introduir una variant del format doc amb la versió del Word 97 va ocassionar que fos impossible compartir documents amb versions d’anteriors del mateix producte[5]. Finalment Microsoft va haver de proporcionar un pedaç per el Word 97 per a solucionar el problema
De fet, el format doc, com moltes altres tecnologies de Microsoft, arrastren una complexitat excessiva a causa al nombre de versions i ampliacions amb que tenen que mantenir compatibilitat. El .doc és un format d’intercanvi de documents difícil d’interpretar per altres aplicacions degut a la seva inecesaria complexitat, si el comparem amb qualsevol format basat amb l’estàndard XML com els d’Open Office o Abiword.
Un altre problema important del format doc és que el seu llenguatge de macros ha estat una font inesgotable per a la transmissió de virus informàtics degut en gran part a la feblesa del seu model de seguretat. Per altra banda, Microsoft Word emmagatzema un identificador únic que permet determinar en gran precisió el PC que ha creat el document, aquest és el sistema que per exemple es va fer servir per determinar l’autor del virus Melissa [6]. Avui en dia es pot eliminar aquest identificador, però encara moltes versions de Word el fan servir i molts documents doc que el contenen.
Quins formats lliures podem fer servir llavors per l’intercanvi de documents?En realitat, tenim moltes alternatives, cadascuna més adequada segons les necessitat que ens troben. Els formats RTF i HTML són considerats formats adequat per l’intercanvi de documents. Si necessitem precisió alhora d’imprimir els formats PDF (portable document format), PS (Postscript), o Latex són forca recomanats.
Conclusions
És molt important posar cura a l’hora d’escollir com codifiquem el nostre contingut i documents per permetre que tothom pugui accedir a la informació i no els estem imposant cap restricció als usuaris d’altres programes o sistemes. Addicionalment, en el cas de la web, és igualment important tenir un procés de proves adequat que asseguri la compatibilitat de del nostre lloc web amb diferents navegadors.
Referències
[1] http://news.com.com/2100-1023-275248.html
[2] http://www.gnu.org/philosophy/gif.html i http://lpf.ai.mit.edu/Patents/Gif/unisys.html
[3] http://burnallgifs.org/
[4] http://www.kampra.com/modules.php?op=modload&name=News&file=article&sid=23
[5] http://news.com.com/2100-1001-279619.html
[6] http://news.com.com/2100-1023-223857.html
Enllaços recomanats
http://www.anybrowser.org/
http://webstandards.org/
http://www.gnu.org/philosophy/no-word-attachments.html
http://www.computerworld.com/softwaretopics/software/appdev/story/0,10801,64689,00.html
http://www.linuxplanet.com/linuxplanet/reviews/1934/1/
http://members.tripod.com.br/ramonflores/word/pt/nao_formato_word.txt
http://www.kampra.com/modules.php?op=modload&name=News&file=article&sid=23
http://proinnova.hispalinux.es/
Pots distribuir, enviar, copiar o citar aquest article sempre que no el modifiquis i no el facis servir amb finalitats comercials. Heu d’incloure sempre aquesta nota i l’adreça web de http://www.softcatala.org amb un enllaç.