Per Wu Ming 1, Il Mucchio Selvaggio, numero 526, 25 de març del 2003
Traducció d’Albert Sanfeliu
“Però… si qualsevol pot copiar els vostres llibres i passar sense comprar-los, de què viviu vosaltres?” Aquesta pregunta ens la fan sovint, la majoria de vegades seguida del comentari: “El copyright és necessari, fa falta protegir als autors!”.
Aquestes afirmacions revelen la gruixuda cortina de fum que ha creat la cultura dominant (basada en el principi de la propietat) i la indústria de l’entreteniment als ulls de la societat. Als medis i a les nostres ments es perpetua la ideologia confusionista en matèria de drets d’autor i propietat intel·lectual, a pesar de que el renaixement dels moviments i la transformació en curs l’estigui posant en crisi. Només als paràsits i als lladres els convé fer creure que “copyright” i “drets d’autor” és el mateix, o que existeix la contraposició entre “dret d’autor” i “pirateria”. No és així.
Els llibres del col·lectiu Wu Ming són publicats amb la següent nota: “Es permet la reproducció total o parcial d’aquesta obra i la seva difusió telemàtica sempre que sigui per a ús personal del lector i no amb objectius comercials”. Aquesta nota està basada en el concepte de “copyleft”, inventat als anys vuitanta pel “moviment del programari lliure” de Richard Stallman i companyia, i s’està aplicant en molts sectors de la comunicació i la creativitat, de la divulgació científica i de les arts.
“Copyleft” (un espès joc de paraules intraduïble) és una filosofia que es tradueix en unes quantes llicències comercials, la primera de les quals va ser la GPL [GNU Public License] del programari lliure, nascuda per a tutelar el programari i impedir que ningú (per exemple Microsoft) s’apropiàs i privatitzàs els resultats del treball de comunitats lliures d’usuaris i programadors. Per a qui no en tingui coneixement, el programari lliure es caracteritza per tenir “el codi obert”, el qual el fa potencialment controlable, modificable, millorable i copiable pels usuaris.
Si el programari lliure hagués estat senzillament de domini públic, en algun moment hauria caigut sota el control dels voltors de la indústria. La solució passa per capgirar el copyright com si es tractés d’un mitjó, fer que d’un obstacle per a la lliure producció passi a ser-ne la garantia suprema. En paraules clares, si jo poso copyleft sobre la meva obra, jo en sóc el propietari, i aquest fet m’atorga poders suficients per a decidir que pots fer tu amb aquesta obra. Pots copiar-la, difondre-la, modificar-la, etc. El que no està permès és prohibir que algú altre en faci el mateix, és a dir, no te’n pots apropiar i impedir-ne la seva lliure circulació: no pots posar un copyright sobre l’obra, perquè ja en té un i em pertany, i a més si ho fas, et busques problemes amb mi.
En resum: un ciutadà normal, que no té diners per a comprar un llibre de Wu Ming, o que no vol comprar-lo enquadernat, pot tranquil·lament fotocopiar-lo, escanejar-lo usant OCR o (la solució més còmoda) baixar-lo gratuïtament del nostre web wumingfoundation. Aquesta reproducció no és amb ànim de lucre, i per tant, està perfectament autoritzada per nosaltres. Ara bé, si un editor estranger vol fer-ne la traducció i comercialitzar-lo al seu país, o si un productor cinematogràfic vol traslladar-lo a la gran pantalla, això és una reproducció amb ànim de lucre, i per tant aquests senyors hauran de posar-se en contacte amb nosaltres i pagar-nos una quantitat, perquè és just que ens en “lucrem” nosaltres també, ja que el llibre l’hem escrit nosaltres.
Tornant a la pregunta inicial: no estem perdent diners?
La resposta és: senzillament no. Cada vegada més experiències editorials demostren que la lògica “copia pirata = copia no venuda” no té cap sentit. Si no fos així, no s’entendria el fet que la nostra novel·la Q, que es pot baixar gratuïtament des de fa tres anys, hagi arribat a la dotzena edició i hagi superat les dues-centes mil copies venudes. En realitat, dins l’àmbit editorial, com més circula una obra, més es ven. Altres exemples d’aquesta constatació provenen d’un país tan obsessionat amb la propietat intel·lectual com són els EUA, i han estat descrits amb gran precisió pel meu col·lega Wu Ming 2 en un article que es pot llegir aquí: http://www.wumingfoundation.com/italiano/Giap/giap2_IV.html#copyright1
Fins i tot sense incomodar al Massachusetts Institute of Technology, cal explicar el que està passant amb els nostres llibres. Un usuari X es connecta al nostre web i es baixa, diguem 54. Si ho fa des de la feina o la universitat o ho imprimeix allà, no es gasta ni un duro. X el llegeix, i li agrada. Li agrada tant que decideix regalar-lo, i per suposat, no pot presentar-se a la festa d’aniversari amb una pila de fulls A4. Per tant, es dirigeix a la llibreria i el compra. Una còpia “piratejada” = una còpia venuda. Hi ha qui s’ha baixat el nostre llibre i, després de llegir-lo, l’ha regalat sis o set vegades. Una còpia “piratejada” = diverses còpies venudes. Fins i tot aquells que no tenen diners per a regals, comenten a d’altres que han llegit el llibre i els ha agradat, fet que comporta que tard o d’hora, algú el comprarà o seguirà el procés anteriorment descrit (baixar-llegir-comprar-regalar). Si hi ha algú a qui el llibre no li agrada, com a mínim no s’haurà gastat ni un duro.
D’aquesta manera, com succeeix amb el programari lliure i amb el codi obert, es reconcilia l’exigència d’una justa recompensa pel treball fet per un autor (o més precisament, per un treballador del saber) amb la salvaguarda de la reproducció gratuïta de l’obra i del seu ús social.
Si la majoria de les editorials no s’han adonat encara d’aquesta realitat i són conservadores en matèria de copyright és per qüestions més ideològiques que mercantils, encara que creiem que no trigaran en obrir els seus ulls. El mercat editorial no està en perill d’extinció com la indústria discogràfica: són diferents les lògiques, són diferents els suports, són diferents els circuits, el consum també és diferent i, sobre tot, el mercat editorial encara no ha perdut el cap: no ha reaccionat amb batudes en massa, denúncies i processos a la gran revolució tecnològica que “democratitza” l’accés als mitjans de reproducció. Fa uns quants anys, una entregistradora de discs compactes estava únicament disponible per a un estudi d’enregistrament, mentre que avui la tenim a casa, al nostre ordinador personal. Per no parlar de les xarxes d’igual a igual (peer-to-peer), etc. És un canvi irreversible, davant del qual, tota la legislació sobre la propietat intel·lectual es converteix en simplement obsoleta.
Quan es va inventar el copyright, fa tres segles, no existia cap possibilitat de “còpia privada” o de “reproducció sense ànim de lucre”, ja que només un editor tenia accés a la maquinària tipogràfica. Els altres estaven obligats a renunciar al llibre si no el podien comprar. El copyright no es percebia com a antisocial: era l’arma d’un empresari contra l’altre, no d’un empresari contra el públic. Avui en dia, la situació ha canviat dràsticament: el públic ja no està obligat a comprar, té accés a la maquinària (ordinadors, fotocopiadores …) i el copyright s’ha convertit en una arma que dispara contra la multitud.
Queden moltes coses a dir, i hem de tornar a la base: partim del reconeixement de la gènesi social del saber. Totes les idees han pres forma directament o indirecta gràcies a les relacions socials que mantenim i gràcies a les comunitats de les quals en formam part. Si la gènesi és social, l’ús també s’ha de mantenir social. Però això és una altra història. Espero haver-me explicat bé. Per a més informació: giap@wumingfoundation.com.