Guió de presentació de Manuel Castells al Fòrum Social Mundial Porto Alegre, 29 de gener de 2005.
Traducció per Arola Torruella i Quico Llach
1. L’era de la informació és la nostra era. És un període històric caracteritzat per una revolució tecnològica centrada en les tecnologies digitals de la informació i de la comunicació. És concomitant però no causant, amb una estructura social en xarxa que emergeix en tots els àmbits de l’activitat humana, i amb la interdependència global d’aquesta activitat. Es tracta d’un procés de transformació multidimensional que és alhora incloent i excloent en funció dels valors i dels interessos dominants en cada procés, en cada país i en cada organització social.
2. Com en qualsevol procés de transformació històrica, l’era de la informació no determina un transcurs únic de la història humana. Les seves conseqüències i les seves característiques depenen del poder de qui es beneficia de cadascuna de les múltiples opcions que es presenten a la voluntat humana. Tanmateix, aquesta ideologia tecnocràtica i futurològica mira de presentar la revolució tecnològica com si només hi hagués una única forma d’organització social possible, generalment associada a la llei del mercat i al procés de globalització. D’aquesta manera, l’acceptació del caràcter extraordinari de la revolució tecnològica en transcurs comportaria, essencialment, l’aprovació de la proposta segons la qual si la ciència i la tecnologia s’apliquessin racionalment podrien solucionar els principals problemes de la humanitat. Contràriament al que hom podria pensar, un cop reconeguts els obstacles del procés de difusió del desenvolupament, es podria concloure que la crítica als usos de la tecnologia correspon a la resistència obscurantista del canvi social. Les ideologies de la bondat tecnològica i la d’una globalització orientada fonamentalment per la llei del mercat es reforcen l’una a l’altra. En ambdós casos, la societat com a procés autònom de decisió que es regeix pels interessos i pels valors dels seus membres, sotmesos a les forces externes del mercat i de la tecnologia, desapareix.
3. No obstant això, la observació empírica, els resultats de la investigació dels meus treballs i dels de molts altres, demostren el caràcter contradictori del procés de globalització així com la diversitat de les trajectòries tecnològiques i dels seus efectes.
Així doncs:
Enmig d’una de les revolucions tecnològiques mes extraordinàries de la història, la disparitat del coneixement i de la capacitat científica es concentra cada vegada més en termes relatius; per països, per classes, per institucions i per organitzacions. Les grans corporacions i els seus circuits de distribució, principalment, s’apropien dels efectes d’aquesta revolució sobre la qualitat de vida. El control sense restriccions dels drets de propietat intel·lectual es converteix en el mecanisme fonamental per a controlar la riquesa.
L’eclosió de les tecnologies de llibertat -en particular la d’Internet, però també del conjunt de tecnologies informàtiques de xarxa, de telecomunicació de banda ampla, de comunicació mòbil i de computació distribuïda- és també, sota pretext de terrorisme i pornografia, l’obsessió per la seguretat, el control dels estats sobre les comunicacions, l’amenaça a la llibertat de expressió, dintre i fora d’Internet, la vigilància electrònica ubiqua i la invasió sistemàtica de la privadesa per part d’empreses comercials i agències del govern.
El moment de la innovació i la creativitat com a fonts de canvi tecnològic, enriquiment cultural i qualitat de vida, és també el moment en què moltes corporacions posen traves a la innovació per a gaudir de rendes de monopoli, i en què la justícia persegueix els joves que intenten posar música a les seves vides, encara que no siguin mercat per als explotadors d’artistes.
En una paraula, una vegada més en la història, la innovació tecnològica, la investigació científica i la creativitat cultural són manllevades, manipulades, restringides pels interessos i pels poders que s’interposen entre els productes d’aquesta creativitat i les persones de la societat d’on sorgeix. L’expropiació del treball s’estén a l’expropiació de les ments, tot i que una bona part, en realitat l’essencial, de les fonts d’innovació i de creació no han sorgit de la inversió de les corporacions o de les instruccions de les burocràcies, sinó de l’impuls creador i de la generositat personal dels innovadors. Un breu recordatori d’alguns processos d’innovació tecnològica i cultural permet reflexionar concretament sobre el debat que estem plantejant.
4. Internet, tecnologia de llibertat, produïda lliurement a partir dels seus propis usuaris.
Com és sabut, Internet es va desenvolupar a partir d’un programa científic d’investigació que, tot i que estava finançat pel departament de defensa americà, no tenia objectius militars i, en realitat, no tenia més objectius que els que li van anar donant els seus propis investigadors i primers usuaris. Els protocols TPC/IP, desenvolupats per Cerf i Kahn el 1973-75, van ser posats a disposició de tothom i subsegüentment completats i adaptats de forma lliure. Les principals aplicacions d’Internet que avui utilitzem, des del correu electrònic fins a les llistes de distribució i els billboards, van ser creats i comunicats per usuaris que els van compartir lliurement amb el conjunt de la comunitat internauta. El World Wide Web va ser desenvolupat i distribuït gratuïtament per Tim Berners-Lee fora de les hores de feina. Van ser els hackers, generalment universitaris, qui van desenvolupar Internet com a xarxa de comunicació informàtica global. I va ser la comunitat internauta la que es va autogestionar, de forma diversa, al llarg del temps, des del 1969, el primer desplegament d’Internet, fins a la constitució de l’ICANN el 2000. No va ser necessari cap dret de propietat ni cap control burocràtic per a desenvolupar la xarxa de comunicació més potent de la història. De fet, va ser la no existència d’aquests controls el que ho va fer possible.
L’arquitectura d’Internet va ser dissenyada expressament per a fer difícil el seu control, però no la vigilància del missatge. Per aquesta raó, Internet, encara que pateix cada vegada més interferències de la lliure comunicació, és el mitjà de comunicació local-global més lliure que existeix, i permet no ser l’intermediari dels mitjans de comunicació massius.
I, malgrat els continus intents de comercialitzar Internet, tot i que s’ha convertit en un instrument essencial per a l’activitat econòmica, la gran massa de fluxos d’informació a Internet són d’ús social i personal, no comercial. Internet és sobretot un espai social, cada vegada més estès i diversificat a partir de les tecnologies d’accés mòbil a Internet. Per això, la preservació de la llibertat de expressió i comunicació a Internet és el més important en la llibertat d’expressió del nostre món.
5. Programari lliure i codi obert.
El programari informàtic és el llenguatge de l’era de la informació. La capacitat de produir, modificar, adaptar i distribuir programari condiciona la capacitat de qualsevol comunitat o grup, gran o petit, per a interactuar amb el món de les computadores i xarxes que constitueixen l’estructura (i no solament l’infraestructura) de la nostra societat. El control tecnològic privat del programari és equivalent a l’apropiació privada de l’alfabet en els orígens de la història (i de fet, se’l van apropiar els escribes i sacerdots, els quals, segons descobriments arqueològics recents realitzats pels marines a l’Iraq, ja disposaven d’una llicència de Microsoft).
Òbviament, l’accés al codi font condiciona la capacitat tant d’adaptació a altres usos, com, sobretot, la millora continuada del programari, o sigui, i en definitiva, a la innovació i al procés recurrent d’innovació.
Sabem que, així com Internet es va desenvolupar en llibertat, el món del programari va evolucionar, d’una banda, mitjançant línies pròpies i incompatibles de cada sector d’usuaris, i de l’altra, mitjançant el monopoli creixent de Microsoft, amb conseqüències decisives, tant en l’apropiació de rendes monopolistes i en l’encariment dels seus productes, com en la pobresa tecnològica, derivats de l’eliminació sistemàtica dels competidors.
Coneixem també el canvi de tendència a partir de les derivacions de UNIX, tant al MIT, a través de l’AI Lab i dels heroics esforços d’Stallman i del seu llançament de GNU i la llicència GPL, com de la història de BSD a través de la tempestuosa relació entre Berkeley i Bell Labs. Coneixem també l’extraordinària saga de Linux, des que Linus Torvalds va decidir, el 1991, desenvolupar el nucli del codi font del sistema operatiu que necessitava per a utilitzar UNIX al seu PC 386, i acudir a la xarxa cooperativa de voluntaris treballant sobre el codi font en un sistema de codi obert. Avui sabem que Linux és un sistema operatiu més robust que Windows i amb molta més capacitat evolutiva. Com sabem que Apache, programari per a servidors, també produït en codi obert per una comunitat lliure de voluntaris, autogestionada mitjançant una constitució pròpia, és present a més de dos terços dels servidors de la World Wide Web. És de domini públic l’existència creixent de programari, en tots els àmbits, que han estat produïts lliurement, sense dret de propietat intel·lectual, sense treball pagat i sense una estructura de poder imposada. Avui dia, el reconegut èxit del Linux ha dut a grans corporacions, com ara IBM i Oracle, així com a nombrosos governs de tot el món, a utilitzar Linux i altres programes de codi obert i a produir-ne formes simplificades per a usos socials, com és el cas del Linex a Extremadura. I, sobretot, a adoptar el sistema cooperatiu de lliure associació de productors i d’usuaris en el procés d’innovació tecnològica. Tot això, sense que necessàriament es perdi el caràcter capitalista d’aquestes empreses o dels objectius propis de cada govern (el govern xinès pot afavorir Linux i al mateix temps censurar Internet). No es tracta d’oposar el món anarquista del codi obert al món capitalista de Microsoft. Encara que dubto que hi hagi molts anarquistes a Microsoft (tret que estiguin dissecats a l’oficina de Bill Gates), sí que hi ha molts capitalistes al món del codi obert. Però no tots els capitalistes són iguals, o fins i tot, no tots els capitalismes són iguals: n’hi ha que, a més de supeditar la societat al mercat, més que capitalistes són rendistes, és a dir, que bloquen la innovació. I n’hi ha que s’adonen que tothom, fins i tot ells, guanyen més si hi ha mes innovació tecnològica i, en definitiva, més repartiment de la riquesa.
Resumint, la història del programari lliure, i mes àmpliament, la del moviment de codi obert, demostra que hi pot haver més innovació tecnològica i més productivitat econòmica dins d’un context de treball cooperatiu i motivat, característic del món de la creació, sobretot si a la productivitat econòmica afegim la utilitat social, que requereix una interacció estreta entre els innovadors tecnològics i els usuaris de la tecnologia. Es planteja, doncs, en molts mitjans l’ampliació del mètode cooperatiu de creació característic del codi obert a altres àmbits de la producció i de la gestió de la societat, des de les empreses autogestionades als serveis públics, que han esdevingut més eficaços mitjançant la retroacció contínua entre proveïdors de serveis i usuaris, per exemple en l’educació o en la salut.
Ara bé, entre la promesa de la innovació cooperativa i la capacitat de la societat per a gaudir del fruit d’aquesta cooperació s’alça una concepció i autista del dret de propietat intel·lectual.
6. La propietat és un robatori (en determinades circumstàncies).
Ja ho va dir Proudhon. Però, com ja va puntualitzar, encara que hom no ho volgués entendre, no era tota la propietat, sinó la propietat que exclou innecessàriament als no propietaris del procés de desenvolupament i d’enriquiment de la societat i de cadascun dels seus membres; la propietat que destrueix una propietat superior, la propietat conjunta de la lliure associació de productors. No gaire diferent de la llicència GPL.
Un tractament inadequat del dret de propietat intel·lectual és un obstacle decisiu al progrés material i a la qualitat de vida en l’era de la informació. Recordem que, el 1970, ATT podia haver posseït Arpanet, i que Microsoft no es va adonar de la importància d’Internet fins que Netscape va publicar el Navigator el desembre de 1994, i com a conseqüència va haver de comprar l’Spyglass i transformar-lo en el navegador Internet Explorer. Imaginem un món d’Internet amb una tecnologia propietària d’ATT i de Microsoft: Internet, tal i com la coneixem, no existiria, amb tot el que això significa. És per això que la tecnologia no determina la història, sinó la història la tecnologia. Però com que, gràcies a l’estupidesa d’ATT i de Microsoft, Internet existeix i encara és lliure en gran mesura, la capacitat de comunicació que permet posa en qüestió les formes restrictives de propietat intel·lectual, cosa que promou la circulació de la creació, de la innovació, de les idees, arreu del món. Desvincula els intermediaris comercials, però també obre el ventall de possibilitats de creació i d’utilització recurrent de la creació. No elimina el capitalisme, però si amplia la gamma de valors d’ús possibles sense una connotació comercial. Manté formes de benefici i de negoci, però ho aconsegueix mitjançant nous models de negoci basats en l’increment de la productivitat i de l’ampliació del mercat, mes que un control monopolístic d’un mercat excloent limitador de l’activitat no mercantilitzada.
Larry Lessig ha proposat una tipologia molt útil de les propietats que protegeixen drets i d’aquelles que són parasitàries (un robatori social, en la meva terminologia), i també ha posat en pràctica les seves formes alternatives de dret de propietat adaptades a la nova funció social de la propietat en el nostre context tecnològic, mitjançant la impulsió del projecte Creative Commons, en el qual el Brasil ocupa un lloc destacat. Per tant, el camí està traçat, no hi ha res més per inventar, excepte aplicar, també aquí, el mètode d’experimentació i codi obert i anar codificant la practica mitjançant noves formes d’autoregulació del respecte al treball dels altres, però no a les rendes de situació que no es legitimen amb nova creació.
Més encara, la propietat intel·lectual restrictiva, en un món en què la ciència i la tecnologia són les forces productives essencials, és el principal obstacle per al desenvolupament dels dos terços de la humanitat que encara viuen en la pobresa, i aquí rau la importància del debat en els fòrums del comerç internacional. De manera que els pobres del món, els creadors i els innovadors tenen un gran objectiu en comú: la reforma dels drets de propietat perquè la creativitat pugui ser font de riquesa i de valor d’ús sense que es marceixi en els estrets canals de la seva apropiació selectiva per part dels rendistes oligopòlics.
La qual cosa, en el fons, és un problema polític, i aquí també entra en joc la tecnologia.
7. Llibertat, societat i tecnologia
La informació és poder. La comunicació és contrapoder. I la capacitat de canviar el fluix d’informació a partir de la capacitat autònoma de comunicació, reforçada mitjançant les tecnologies digitals de comunicació, realça substancialment l’autonomia de la societat pel que fa als poders establerts. Si això sembla abstracte, José María Aznar sap de què parlo, a partir del 13 i 14 de març de 2004. La qual cosa vol dir que la reapropiació per part de la societat del fruit de la seva creativitat compta ara amb mitjans poderosos: Internet, xarxes globals de comunicació, accés a la informació en codi obert, processos de cooperació múltiple, comunicació mòbil, multimodal i ubiqua. I tot això, al servei d’interessos i de valors que es debaten, modifiquen i decideixen amb una autonomia creixent per part dels actors socials. Els creadors, els oprimits, els emprenedors, els qui senten la. vida, poden compartir els seus somnis i les seves pràctiques. En altres paraules, convergeixen en el mateix moviment la tecnologia cool la política cool i la societat cool, i aquesta convergència ha d’arribar a l’anàlisi social i cultural i a la capacitat d’integrar la comprensió de la tecnologia en els debats polítics mes avançats. Ja és hora, per exemple, que el Brasil evolucioni del positivisme d’Auguste Compte a la teoria de la complexitat i escrigui una nova màxima en la seva bandera: caos i progrés.
Aquest article es distribueix d’acord amb la Llicència Creative Commons. La versió original està disponible a http://www.softwarelivre.org/news/3635.