Revisió dels Criteris per a la localització en català (versió de treball) del TERMCAT
Softcatalà, febrer de 2009
0. Introducció
Malgrat que el document del TERMCAT fa aportacions valuoses (com ara l’admissió de la primera persona del plural en el diàleg entre l’usuari i la màquina, que en determinats contextos és necessària i pot ajudar a resoldre alguns casos que fins ara eren de difícil solució), creiem que la proposta presenta mancances i és, en alguns aspectes, conflictiva. En primer lloc –tal com, de fet, el mateix TERMCAT indica a l’apartat introductori–, no es fa cap aproximació a qüestions controvertides com ara els usos de per/per a o de ser/estar. En segon lloc, s’hi proposen canvis de criteri agosarats que, des del nostre punt de vista, no tenen cap justificació i són inviables. Tot seguit exposem amb detall els nostres arguments en contra d’aquests canvis –que en alguns casos no es fan explícits al document del TERMCAT però que es detecten a través dels exemples– i formulem propostes alternatives.
1. Canvis problemàtics
1. 1. El pas de l’imperatiu a l’infinitiu ( “1.1.3. El programa proposa opcions a l’usuari”) Pensem que aquest canvi és erroni per diverses raons:
1.1.1. Raons lingüístiques
1.1.1.1. De tots els exemples que s’exposen al document per argumentar l’ús de l’infinitiu, no n’hi ha cap on l’ús de l’imperatiu no sigui viable.
1.1.1.2. Contràriament al que es suggereix als Criteris per a la localització en català, el diàleg entre màquina i usuari és bidireccional, de manera que no és només el programa qui es dirigeix a l’usuari. De fet, pensem que qui té un paper més actiu és, precisament, l’usuari. Excepte els casos en què l’ordinador, per mitjà d’un quadre de diàleg, ens dóna alguna informació o instrucció o bé ens pregunta alguna cosa (“1.1.1. El programa informa l’usuari” i “1.1.2. El programa interpel·la l’usuari”), sempre que fem clic sobre un botó de la pantalla emetem una ORDRE que la màquina ha d’interpretar.
Per tant, en els casos que es recullen dins l’apartat 1.1.3. (“El programa proposa opcions a l’usuari”) no ens sembla pas que el programa proposi res a l’usuari; en tot cas és aquest qui tria una opció i ordena a la màquina que l’executi. Aquesta manera d’entendre la relació entre usuari i màquina forma part de tots els menús en català de primer nivell i és una opció de màxima visualització.
Les ORDRES, en català, s’expressen per mitjà de l’imperatiu. Si bé en anglès no existeix una terminació verbal específica per donar ordres –atès que una mateixa forma serveix tant per a l’infinitiu com per a l’imperatiu–, en català sí: tenim una forma verbal indicada per a això. Reivindiquem, per tant, l’ús de l’imperatiu –i creiem que és un error emprar l’infinitiu– en els casos següents de diàleg entre usuari i ordinador:
a) Quan la màquina s’adreça a l’usuari per donar-li instruccions o preguntar-li alguna cosa (punt 1.1.2. “El programa interpel·la l’usuari”). b) Sempre que l’usuari s’adreci a la màquina (punt 1.1.3. “El programa proposa opcions a l’usuari”).
Pel que fa als casos en què la màquina “informa” l’usuari (punt 1.1.1.), estem d’acord que els enunciats poden prendre la forma d’un nom sol; d’un nom seguit d’un complement de nom, adjectival o preposicional; o bé d’una oració sencera, tal com indica el TERMCAT. Creiem, però, que la traducció de Start no és una informació que la màquina dóna a l’usuari sinó una ordre que aquest emet a l’ordinador; cal classificar-lo, doncs, dins el grup b) que hem descrit més amunt. No estem d’acord amb la proposta de traduir aquesta opció en forma substantiva (Inici); d’una banda perquè és una ordre –i, com a tal, cal formular-la en imperatiu: Inicia– i de l’altra perquè així és com s’ha traduït tradicionalment en català.
És important de remarcar que el cas del castellà és diferent. En castellà, en registres col·loquials, es poden donar ordres emprant l’infinitiu (“¡Coger/ed el teléfono de una vez!”), la qual cosa és incorrecta en català [1]. I, de fet, probablement per influència del castellà se’n fa un ús força abusiu, de la forma infinitiva, en contextos on no hi té cap raó de ser. Per exemple, “No trepitjar la gespa” o “(Només) dir que el Barça de bàsquet perd de 30 punts”.
En definitiva, creiem que emprar l’infinitiu en els casos que acabem de detallar suposa fomentar l’empobriment de la llengua. D’altra banda, en català, l’ús de l’infinitiu per donar ordres únicament és correcte en casos com ara: “Nens, a dinar!”; “Som-hi: a treballar!”, sempre precedits per la preposició “a” i generalment seguits d’un signe d’admiració [2]. És evident que no és el cas que ens ocupa.
1.1.1.3. Creiem que els arguments que el TERMCAT proposa a favor d’un canvi de la forma imperativa a la infinitiva són insuficients:
a) “El context d’ús d’aquestes expressions requereix formes lingüístiques que siguin alhora màximament sintètiques i informatives. I és la forma infinitiva la que assegura més habitualment aquestes condicions”. No veiem que la forma infinitiva sigui més sintètica que la imperativa. Més aviat és a l’inrevés: la terminació verbal de l’imperatiu és tant o més sintètica que la de l’infinitiu, perquè és igual d’informativa però generalment és més curta (anomena vs. anomenar; edita vs. editar; obre vs. obrir; desfés vs. desfer, etc.). A més, com ja hem expressat més amunt, té l’avantatge de ser la forma verbal específica per donar ordres: és la manera més acurada d’expressar la idea subjacent a aquestes opcions (l’usuari s’adreça a la màquina).
b) “Cal observar que aquest infinitiu té un valor similar al que s’utilitza en altres contextos en què una persona vol o ha de fer una determinada acció, com és el cas de les agendes personals (Trucar al metge, Ingressar xec)”. No veiem que tingui aquest valor. En el cas de les agendes personals (o de les notes al frigorífic, etc.), es tracta d’una anotació a tall de recordatori; en el cas que ens ocupa, en canvi, donem una ordre que hem triat d’entre una sèrie d’ordres predeterminades. No es tracta de recordar res, sinó de fer que el programa faci allò que ens interessa.
c) “Molts d’aquests missatges es refereixen a accions que no es poden atribuir directament a l’aplicació, sinó que el programa és només l’instrument que permet a l’usuari o usuària efectuar aquestes accions (canviar el nom de la carpeta, respondre a tots o confirmar la contrasenya)”. Aquest argument, des del nostre punt de vista, és rebuscat: l’usuari entén perfectament que si fa clic a “canvia el nom de la carpeta” no serà pas l’ordinador, qui triarà un nom nou. Sap que allò que en realitat s’està demanant a l’ordinador és que mostri un quadre de diàleg per poder realitzar el canvi de nom.
d) “L’ús de l’infinitiu és l’habitual en les altres llengües de l’entorn (castellà, francès) i, en un context tan manifestament multilingüe com el de la localització, aquest és un valor a considerar”. Creiem que la validesa d’aquest argument és nul·la. Tant serveix per defensar l’imperatiu com l’infinitiu, perquè si bé el francès i el castellà empren l’infinitiu, hi ha altres llengües romàniques (l’italià i el romanès) que fan servir l’imperatiu.
1.1.2. Raons d’ús del català en l’àmbit de la informàtica
1.1.2.1. L’imperatiu en els diàlegs usuari-màquina no ha presentat mai cap problema rellevant en la nostra àmplia experiència en traducció, que supera l’àmbit del programari (en el qual, com a associació, treballem fonamentalment) i abasta, també, l’experiència en web, telefonia, videojocs, etc. (àmbits, als quals molts dels nostres membres es dediquen professionalment) [3]. Per part de la comunitat de traductors, no hi ha hagut mai cap crítica a aquesta solució –adoptada des de bon principi a partir d’eines avalades pels acadèmics, com ara la Guia d’estil de Softcatalà–, contràriament al que ha passat amb d’altres solucions polèmiques proposades pel TERMCAT, com per exemple els mots furoner (hacker), tertúlia (xat) o diari interactiu personal (bloc).
1.1.2.2. L’imperatiu és una forma identificadora de les traduccions en català, enfront de la forma infinitiva pròpia de les traduccions en castellà. Un canvi d’aquesta mena –així com també l’adopció de les formes preferents buscar i guardar, o l’ús del substantiu Inici en detriment de l’imperatiu Inicia– serà percebut per bona part dels usuaris i traductors com un apropament innecessari al castellà. Això pot afectar molt seriosament la credibilitat del TERMCAT, atès que és un canvi de criteri tan gran com injustificat en els aspectes fonamentals de la localització en català de la darrera dècada.
1.1.2.3. Des de finals dels anys noranta fins a l’actualitat, s’ha fet una tasca ingent de traducció al català en l’àmbit de la informàtica (GNOME; KDE, Microsoft, IBM, Google, OpenOffice.org, Mozilla, Distribucions GNU/Linux, tota la documentació corresponent i un llarg etcètera). Això suposa centenars de milers de cadenes de text, i probablement més de 1.000 programes. Tota aquesta feina s’ha dut a terme seguint el criteri de l’imperatiu, de manera que optar ara per un criteri diferent tindria dues conseqüències negatives: 1) impediria aprofitar les memòries de traducció; i 2) conduiria a una situació d’incoherència greu amb el volum de traduccions fetes fins ara, en les quals s’ha emprat un model de llengua concret. Un model de llengua que s’ha consolidat damunt d’unes bases sòlides i plenament consensuades amb les autoritats acadèmiques, i que ha demostrat ser d’una màxima eficàcia comunicativa atès que gaudeix d’una acceptació absoluta entre els usuaris. El fet que la presència del català en l’àmbit de la informàtica sigui encara minoritària es deriva de la incapacitat de les administracions per fomentar-lo i promoure’l oficialment, i no té res a veure amb el model de llengua emprat.
1.2. L’adopció de buscar i guardar com a formes preferents
Al llarg del document apareixen, sense que s’expliciti el canvi, els verbs buscar i guardar, com si fossin les formes catalanes genuïnes en el context de la informàtica. El problema és que no és així, sinó tot al contrari; en els centenars de milers de cadenes que hi ha traduïdes al català, les formes preferents són cercar i desar. El seu ús no ha representat mai cap mena de problema i està plenament acceptat en l’àmbit de la informàtica en català. És un canvi absolutament innecessari que fomentaria la confusió i la diversitat de criteris sobre una qüestió que, en si mateixa, no és problemàtica.
2. Propostes
2.1. Demanem que el TERMCAT, com a institució terminològica de referència per a la nostra llengua, es pronunciï respecte de qüestions gramaticals candents que no es poden posposar més. Entre elles, destaquem les següents:
a) Ús de per/per a.
b) Ús de ser/estar.
c) Orientació sobre alguns temes terminològics imprescindibles i poc treballats fins ara. A dia d’avui manquen, per exemple, llistats exhaustius de noms de llengües; de països, estats i regions; etc. Són qüestions que generen problemes en l’àmbit de la traducció al català i que cal resoldre tan aviat com sigui possible per assolir la plena normalització de la localització en la nostra llengua.
2.2. Demanem al TERMCAT que es faci enrere en la seva proposta de canvi de la forma imperativa a la infinitiva. Creiem que, en tot cas, s’hauria de pronunciar sobre un únic punt conflictiu que, des de Softcatalà, hem detectat: el dilema entre l’ús de l’imperatiu o del substantiu en el cas dels títols de diàlegs, com per exemple Edició/Edita. Una proposta del TERMCAT en aquest sentit seria molt profitosa.
2.3. Demanem al TERMCAT que aposti de manera clara i explícita pels mots cercar i desar com a formes preferents, atès que són perfectament correctes, tenen una llarga i sòlida tradició en la localització en català i són les formes habituals d’ús en aquests contextos.
3. Conclusions
Trobem molt desafortunada la proposta de rebutjar la forma imperativa a favor de la infinitiva, així com també la d’apostar pels mots guardar o buscar com a formes preferents. Tant els imperatius com les formes desar i cercar són elements definitoris del programari en català, que s’han anat assentant al llarg de la darrera dècada, i l’ús dels quals no ha representat mai cap mena de problema. Si l’objectiu d’aquests nous criteris és facilitar les tasques de traducció assistida, considerem que aquest guany (d’altra banda molt relatiu, atès que la traducció automàtica sempre requereix la revisió d’un traductor humà) no justifica, en absolut, la renúncia a un model de llengua consolidat, genuí i plenament eficaç. Menystenir aquests elements definitoris del model de llengua propi de la localització en català podria afectar molt seriosament la credibilitat del TERMCAT en el si de la comunitat de traductors voluntaris, que són els qui fins ara han fet el gruix de les traduccions actualment disponibles. No cal dir que això, al seu torn, seria molt perjudicial per al català a les noves tecnologies.
Referències:
[1] Tal com s’indica en la majoria de gramàtiques de la llengua catalana, com ara la de Badia i Margarit (1994), la Gramàtica del català contemporani (2002), la Gramàtica Normativa de l’IEC (http://www2.iec.cat/institucio/seccions/Filologica/gramatica/default.asp), etc.
[2] De fet, cal remarcar que fins i tot en aquests casos el mode subjacent és l’imperatiu. En el primer exemple, se sobreentén el verb “veniu” abans de “a dinar!”, i en el segon, el “som-hi” és, probablement, un imperatiu lexicalitzat.
[3] Actualment, a nivell web coŀlaborem en la traducció de diferents projectes de CMS com ara Drupal, Mediawiki i WordPress. Hem traduït diversos jocs, especialment lliures, i els nostres criteris han estat emprats per altres traductors. A nivell de telefonia mòbil, aviat començarem la traducció del Fennec, de Mozilla Mobile.