Entrevista amb Lawrence Lessig 22/07/2005, Carme Jané Versió ampliada de l'entrevista publicada el 20/07/2005 a El Periódico de Catalunya. Presentació Lawrence Lessig és professor de Dret i acadèmic de la Facultat de Dret, amb la distinció John A. Wilson, de la Universitat de Stanford, fundador del Stanford Center for Internet and Society i president de Creative Commons. És autor de The Future of Ideas (El futur de les idees, Random House, 2001) i Code: And Other Laws of Cyberspace (Codi: i altres lleis del ciberespai, Basic Books, 1999), és membre de les juntes de la Public Library of Science, de la Electronic Frontier Foundation i de Public Knowledge. Va ser guardonat amb el Free Software Foundation Award for the Advancement of Free Software, ha estat dos cops al "e.biz 25" de BusinessWeek i ha estat proclamat un dels "50 visionaris" per Scientific American. Va estudiar a la Universitat de Pennsilvània, a la Universitat de Cambridge i a la facultat de Dret de Yale.  Quina és la seva relació amb Richard Stallman? Tinc un enorme respecte i agraïment pel seu treball sobre la llibertat, però en determinats temes no estem d'acord. Algunes vegades m'ha convençut, d'altres no. La nostra relació és respectar les nostres diferències i mantenir-nos cadascun en el seu terreny. Perquè Stallman no està gaire d'acord amb la idea de copyright que vostè té. No crec que sigui cert. Si res no hagués estat sota la llei del copyright, hagués estat molt difícil crear el moviment del programari lliure. Ell va triar no posar el programari lliure sota domini públic perquè no hagués estat possible defensar-lo davant de les grans companyies i de les tecnologies de propietat. Per a algunes coses cal un copyright, i en això estan d'acord molts autors, que veuen que el copyright és necessari per a determinades coses. No crec que tingui dret a dir als artistes o als músics el que han de fer, però si puc fer-ho amb els científics, perquè sóc membre de l'Acadèmia de Ciències. Crec que és obligació ètica dels científics crear el seu treball de manera que sigui universalment accessible. Què li sembla la legislació espanyola, que grava amb un cànon el dret de còpia privada? Si hem de pagar per fer còpies hem de tenir llibertat per a fer-les. Va passar el mateix amb les cintes de casset. Si hi ha restriccions a la còpia, basades en DRM (Digital Rights Management, gestió de drets digitals) o el que sigui, no té perquè pagar-se una taxa. Europa és estranya perquè utilitza dos sistemes alhora, i hauria de ser més conseqüent. No crec que sigui un sistema ideal, perquè grava en la part equivocada. Si troben una forma adequada d'aplicar l'impost i de distribuir els guanys per al sistema creatiu, podria ser molt valuós per a la piràmide que existeix als Estats Units, que intenta controlar cada còpia... On hauria d'estar la taxa, a parer seu? Teòricament, el millor és allà on la taxa no redueixi la demanda. Potser en la banda ampla, no ho sé. És una discussió tècnica. La distribució no és la millor manera de fer-ho, perquè el nombre d'usuaris es redueix molt si les taxes arriben a tot el mercat. Les taxes que pagues per baixar-te música per al IPod són tremendes. Però la banda ampla es pot utilitzar per a més coses que baixar música o pel·lícules. Encara pot ser més injust. Hi ha una fórmula econòmica per a saber on està l'elasticitat del mercat. No sé quina és la resposta, de fet. Potser és la banda ampla, els dispositius d'ordinador, l'electricitat, o potser caldria crear una tarifa plana per a la població per a rebre cultura, com es paguen impostos per a l'educació... De vegades sembla que quan es parla de propietat intel·lectual, tot es redueixi a diners... Solia ser així. Part del problema és que la forma en què es desenvolupa la tecnologia, coses que no tenen res a veure amb els diners, estan regulades pel copyright. Un paio que volia intercalar escenes de Superman en una pel·lícula familiar, i que només l'anava a ensenyar a casa, demana permís als estudis i li diuen que no. No tenia res a veure amb els diners, mai no ha tingut a veure amb els diners. La creativitat moltes vegades és no comercial. El copyright ho regula. El que sovint oblidem és que no sempre ha estat així: el 1906, les lleis de copyright regulaven el que era purament comercial, però llegir un llibre no és una activitat comercial i és un ús adequat per a un llibre. El que em sembla malament és que les lleis del copyright regulin coses que no tenen res a veure amb els usos comercials. Si estenem això, un idioma podria estar subjecte a regulació... Hem de preservar el dret de la gent a actuar amb llibertat. En el camp comercial, potser hi ha altres restriccions més apropiades. Sí, però quan un pregunta, se li demanen diners. Ja no es discuteix si es pot usar el personatge, se li posa preu. En el tema de les pel·lícules, la gent és molt sensible sobre quin ús se'ls dóna. I de vegades obliden que les pel·lícules s'usen per a tot. L'èxit d'una pel·lícula als Estats Units es determina amb la recaptació del primer cap de setmana d'exhibició. L'èxit o el fracàs depenen del que la gent diu sobre la pel·lícula. Quan la recrees la uses, i això en determina l'èxit. És un mitjà extraordinari en què la gent usa la cultura d'una manera diferent a l'efecte comercial amb què s'ha creat. I no ho regulem. La idea de regular que la gent usi les pel·lícules per a narrar les seves pròpies històries és ximple. Però és un exemple més de com les lleis del copyright restringeixen la llibertat creativa. Molts aspectes de les lleis del copyright no porten res de bo. Vostè dóna un termini de cinc anys per a solucionar aquestes qüestions. Per què cinc anys? Perquè ara la llei restringeix què pots fer amb el treball creatiu, però la llei no és un sistema eficient de regulació, perquè a la gent només li cal saltar-se-la. D'aquí a cinc anys, la infraestructura d'Internet s'actualitzarà per a adaptar-se a la propera versió, que inclourà una protecció molt àmplia per a la propietat intel·lectual. Els propers sistemes operatius inclouran nova tecnologia que traçarà i controlarà què pots fer amb la propietat intel·lectual. I si et saltes la llei, trenques també l'ordinador, serà així de simple. La gent no podrà demostrar el que pot fer, perquè trencarà el seu ordinador. Què pensa de les xarxes p2p? Hi ha molt intercanvi il·legal, al qual sóc contrari. Crec que està malament, que és immoral i il·legal. I que la gent ho hauria de deixar de fer. Però, d'altra banda, les tecnologies p2p seran una part essencial de la xarxa lliure, perquè redueixen substancialment els costos de distribució. El cost de distribució de pel·lícules és un 0,5% del cost de distribució habitual, perquè són els usuaris els qui comparteixen el cost de la distribució. Si ara es pot parlar usant xarxes P2P (*Skype), ho seguiran fent en el futur. Però el CD també va reduir els costos de producció i no per això els preus dels discos van baixar. Perquè en la indústria de la música no existeix una competència efectiva. Apple i Sony es posen d'acord i venen un disc per Internet gairebé al mateix preu que en el món real, quan el cost de producció és un 60% inferior. Estem al començament; quan hi hagi més competència, els preus baixaran. No crec que la forma de finançar el negoci de música en línia sigui el millor, perquè si venc música per cançons, la puc incloure en pel·lícules, mesclar-la, i tot el potencial que té per a la cultura s'elimina, solament perquè has triat una forma particular de compensar els artistes. Imaginem que passés el mateix amb la lectura, i que si llegíssim un llibre una vegada, desaparegués. Caldria aconseguir diners d'una altra manera . El problema ara és que no es pot distingir quan es copia per a crear o quan es copia per a piratejar. El que no entenem és per què es penalitza l'ús creatiu de la cultura només per a protegir els autors. Més informació: - El llibre Cultura Lliure de Lawrence Lessig en català - Capítol de Creative Commons en català - Article: Creative Commons: continguts digitals lliures   (c) 2005 El Periódico de Catalunya. Reproduït amb permís explícit de l'autora. Traducció al català per Jordi Mas.