Deu anys després de l'aparició de la
primera pàgina web feta en català, la realitat de
la presència de la llengua a Internet està
fortament consolidada. De fet és un cas d'èxit. El
català és una de les llengües que és
reconeguda de manera unànime com a important a Internet.
Però això no ha passat perquè sí. Hi
ha hagut el treball de molta gent que ho ha permès. Primer
els dels nuclis universitaris que varen propiciar que resultés
normal escriure en català a la xarxa. I més tard el
de moltes associacions, empreses i grups que varen resistir el
terrabastall de l'especulació financera i van fer possible
que el conjunt de la xarxa reconegués en una comunitat
d'internautes de, com a màxim, tres milions de persones,
una de les més actives i dinàmiques del món.
Sumari
1. Introducció
2. Els
orígens de la xarxa en català
3. La
febre de l'or
4. Una xarxa normal
5.
Què va malament?
6. El
paper de les institucions
7. El català,
un cas d'èxit a Internet. Internet, un cas d'èxit
per al català
1. Introducció
Hi ha
una pàgina web que es diu Alexa [www.alexa.com].
Alexa ha creat un servei molt interessant que avalua i estudia el
nombre de visites que té cada pàgina web del món,
o ho fa, com a mínim, amb uns quants milions d'elles. Més
que suficients. De les dades d'Alexa, garbellades treballosament,
hi ha alguns indicis que permeten mirar, per primera vegada amb
una certa solidesa, el panorama de les llengües a Internet.
Per exemple: entre els deu webs més visitats del món
n'hi ha sis en anglès, però tres en coreà i
un en japonès. Entre els vint-i-cinc més visitats
l'embat asiàtic (sorprenent a primera vista) és més
gran encara: nou en coreà, tres en xinès i un en
japonès contra quinze en anglès. I si el càlcul
es fa sobre els cinquanta webs més visitats del món
aleshores la victòria és clara: vint-i-un webs,
vint-i-un!, en coreà, dèsset en anglès, sis
en xinès i sis en japonès. Sorpresos? La xarxa,
segons com es mire, parla coreà?
Mirant més dades, el primer web en cap idioma llatí
apareix en el número seixanta-nou de la llista i correspon
a un web brasiler, per tant en portuguès. Entre els cent
primers webs del món, curiosament, n hi ha tres en
portuguès i un en italià. Però cap ni un en
francès, espanyol o alemany, per dir tres llengües
poderoses. Per trobar els primers webs en aquests idiomes cal
calcular sobre la base dels dos-cents webs més visitats
del món. I aleshores sí. Entre els dos-cents webs
més visitats del món es troben pàgines en
les llengües ja esmentades (anglès, coreà,
japonès, xinès, portuguès i italià) i
també en alemany, francès, italià, suec i
espanyol espanyol de Mèxic, bàsicament. Si la
llista s'allarga als cinc-cents webs més importants
aleshores apareixen també l'holandès, el danès,
el grec, l'hebreu, l'àrab, el rus i el noruec. Però
dir que apareixen vol dir que hi ha un o dos webs en aquestes
llengües, tres com a molt, que se situen entre els
cinc-cents més importants del món. Així
doncs només hi ha divuit llengües entre els
cinc-cents webs més visitats del món, webs que
acumulen la major part del tràfic mundial. El primer web
en català, el de «La Caixa», [www.lacaixa.es]
apareix en la posició 1.293.
Són sorprenents aquestes dades? Insòlites? No
massa. No massa si es creuen amb el nombre de persones
connectades a la xarxa. Aleshores es pot observar que guarden una
proporció raonable. La distribució geogràfica
dels usuaris d'Internet al món dibuixa un mapa fortament
marcat en poques àrees. Hi ha una taca molt gran en
algunes zones dels Estats Units (bàsicament a Nova
Anglaterra, a Califòrnia, a Florida i a la densitat de
Nova York i Nova Jersei...). Hi ha una altra taca consistent en
algunes àrees de la Unió Europea (Gran Bretanya,
Holanda, Alemanya, nord d'Itàlia...). I hi ha unes taques
intensíssimes a Israel, el Japó, Corea del Sud i
Taiwan. Això, parlant en nombre absolut d usuaris, vol dir
que, aproximadament, hi ha cent seixanta-vuit milions de
ciutadans dels Estats Units amb connexió a Internet,
seixanta- nou milions de japonesos, cinquanta-nou milions de
xinesos, quaranta-un milions d alemanys, trenta milions de
britànics, vint-i-set milions de coreans, ... o més
de sis dels nou milions de suecs ja que aquest país, amb
el 68,5% del total de la seua població amb accés a
Internet, és el país més connectat a la
xarxa. O poc li falta per disputar-se el lloc capdavanter amb
Corea del Sud.
Pel que fa al conjunt de l'Estat espanyol hi ha desset milions
de persones que tenen accés a la xarxa, segons Nielsen
NetRatings. Pel que fa al nostre país, l'Associació
per a la Investigació de Mitjans de Comunicació
(AIMC) [www.aimc.es] elabora de
manera sistemàtica un seguiment de l'accés a
Internet per comunitats autònomes segons aquestes dades,
el març de 2003 el 27% dels ciutadans de les Illes, el 21%
dels ciutadans del País Valencià i el 28% dels
ciutadans del Principat estan connectats a la xarxa (no hi ha
dades semblants d'Andorra o la Catalunya Nord). Això,
partint de la base més o menys assumida dels onze milions
de ciutadans als Països Catalans ens podria donar una xifra
aproximada que s'acostaria als tres milions d'usuaris; i no tots
ells catalanoparlants.
Posant ara en context aquesta xifra cal concloure que hi ha,
com a màxim, com a màxim!, uns tres milions de
catalanoparlants a la xarxa. Contra, per exemple, uns vint-i-set
milions de parlants del coreà. O uns vint-i-cinc milions
de parlants de l'italià, o més de sis milions de
parlants del suec. Aquestes són les xifres i aquesta és
per tant la divisió en la qual juga el català.
Però: com ho fa? què tal li va? Un repàs a
la història de la presència del català a la
xarxa i de la seua realitat actual porta forçosament a
afirmar que li va molt millor del que hauria estat previsible si
es fa cas de les dades demogràfiques del país, de
la llengua i del nombre de persones connectades. Però,
també aquest mateix repàs, ha de portar a entendre
que tot això no passa perquè sí ni ha estat
fruit de casualitats més o menys afortunades. Molta gent
hi ha ficat el coll per aconseguir fer de la presència del
català a Internet un dels escassos «exemples d'èxit»
lingüístic que el català s'ha pogut apuntar
els darrers anys.
2. Els orígens de la xarxa en
català
Quan es van crear els primers webs al nostre país, a
l'any 1993 i 1994, la majoria eren en anglès. No era
estrany. Ja que en aquell moment el web era un fenomen
absolutament minoritari, centrat en els ambients universitaris.
Els qui viatjaven virtualment només es relacionaven sobre
la base de temes molt especialitzats, normalment eren professors
universitaris i per a ells l'anglès, com a mínim
llegir en anglès, no era un problema.
El primer web català el varen crear a la Universitat
Jaume I de Castelló, Jordi Adell i els germans Carles i
Antoni Bellver. Era un web molt limitat si el mirem amb els ulls
d'ara (tenia una sola plana), però tenia el valor de ser
un dels cent primers webs que varen existir arreu del món.
La pàgina només contenia el logotip de la UJI i
quatre vincles. Segons recorden els seus autors (perquè el
document original no es conserva enlloc), «eren quatre
icones en columna, amb un parell de frases a la dreta de
cadascuna i el corresponent enllaç». Els quatre
espais contenien una mena de benvinguda a la Universitat Jaume I
en anglès, un vincle al directori del personal del centre,
directori que estava en català, un altre al servidor
Gopher que ells mateixos havien creat un any abans i un enllaç
al sistema de dades de la Biblioteca de la UJI que també
estava en català. Tot plegat, instal·lat en una
venerable màquina Hewlett-Packard de l'època (sobre
el model exacte de la qual hi ha una certa polèmica) i
batejada amb el nom de Pere III... seguint el costum dels
informàtics de la universitat de batejar cada màquina
amb un rei de la corona catalana. Aquell, tan concret, era
l'inici de la Internet catalana, precursor ja de moltes coses que
vindrien després.
El maig de 1995, i encara amb poquíssims webs en marxa
arreu del món es posava en marxa La Infopista, el
directori que anava a ser el precursor de VilaWeb [www.vilaweb.
com]. La Infopista contenia una seixantena d'enllaços
a tots els webs que tenien alguna relació amb el nostre
país relació que en alguns casos era excessivament
benevolent i laxa. Entre aquells webs fundadors un percentatge ja
important estava en català. I en la nostra llengua tant hi
havia webs d'astronomia (com la del Grup d'Astronomia), com
revistes de ciència-ficció (Contes per a
Extraterrestes), com les incipients pàgines d'esports
(L'expedició de l'UPC a l'Everest) o de grups socials com
el Moviment d Objecció de Consciència de València.
La trampa era òbvia: la majoria de webs estaven en
servidors universitaris perquè aquests servidors eren en
la pràctica i aleshores els únics assequibles.
Així, el web del Grup d'Astronomia estava al Centre de
Supercomputació de Catalunya, el de Contes per a
Extraterrestes a la Jaume I de Castelló, el de l'expedició
a l'Everest estava a la UPC i la del Moviment d'Objecció
de Consciència a la Universitat de València. I com
que estaven en àmbits universitaris, neixien en àmbits
universitaris i s'adreçaven a un públic
universitari bàsicament, la normalitat del català
era aclaparadora.
Van ser uns anys enormement il·lusionants on
especialment la Universitat Politècnica de Catalunya, la
Universitat Jaume I de Castelló i la Universitat de les
Illes Balears, però també totes les altres
universitats del país, varen saber fer de pal de paller
indiscutible de la xarxa. I la varen catalanitzar en la base.
Perquè en aquells moments qui arribava al web el trobava,
naturalment, expressat en català. Algun dia, caldrà
reconèixer públicament aquest esforç de les
universitats, dels departaments, professors i investigadors que
varen entendre que aquell recurs escàs que era la web no
es podia limitar a funcions acadèmiques estrictes. Sense
això, sense aquesta intuïció, sense aquesta
capacitat creativa, les coses no serien com són avui.
3. La febre de l'or
Especialment perquè immediatament després de
l'etapa universitària va arribar l'especulativa. I aquesta
va ser profundament desfavorable per al català. Tant, que
va arribar un punt que semblava que acabaria amb la presència
de la llengua catalana a Internet. O que la deixaria en un racó
secundari i folkloritzant.
Vist des d'avui és bastant difícil explicar com
va passar tot el que va passar en aquells anys d'especulació
i bogeria financera. Milions i milions de les velles pessetes es
van canviar de mans sense massa sentit en una cursa embogida
fomentada en la ignorància del que s'estava fent, en una
ànsia no dissimulada de guanyar el màxim de diners
en el mínim de temps possible i en el mimetisme babau del
que passava a Amèrica. Una part d'aquesta cursa consistia
precisament a creure que Internet era sobretot un mitjà
global i que aquesta globalitat (en el nostre cas) es plasmava en
la invasió d'un suposat mercat llatinoamericà que
el temps ha demostrat no solament que era inexistent sinó
també que intentar crear-lo era començar a soterrar
diners en un pou sense fons i sense sentit.
Siga com siga, el cert és que la «febre del
(suposat) or» es va apoderar del país i no va quedar
ni una sola empresa d'Internet sense tocar. Les ofertes
esbojarrades de compra queien del cel amb una facilitat pasmosa,
sempre amb la promesa d'assaltar el món a partir del petit
negoci inicial.
Tant es va apoderar aquesta febre del país com perquè
esclatés el deplorable cas Olé. Deplorable primer,
en la perspectiva dels anys passats, per l'evident innocència
(per dir-ho d alguna manera) de milers de persones que es van
veure enredades en una trampa matussera. I no solament de milers
de persones anònimes i poc coneixedores del mercat o de la
tecnologia. No. Les hemeroteques són molt cruels i estan
plenes de declaracions d'importants dirigents empresarials i
polítics del país que enalteixen en aquell moment
l'Olé com el model a seguir. I encoratgen la gent a seguir
el seu exemple. Els pocs, poquísims, que varen discrepar
ja aleshores en públic i per escrit i que varen denunciar
els fets, entre ells l'autor d'aquest article, són molt
conscients de la soledat en la qual varen viure aquells anys
terribles.
Des del punt de vista de la llengua, a més, l'afer Olé
va tenir unes conseqüències nefastes que encara
s'arrosseguen avui. Cal recordar que el cercador (com tothom sap,
avui ja inexistent) estava creat amb diners i en els locals de la
Fundació Catalana per a la Recerca. Malgrat això
aquell cercador va excloure els webs en català del seu
repertori. És a dir, que si algú intentava
registrar un web en català a la base de dades de l'Olé,
aquest li responia afirmant que no podia ser i que no podien
registrar- la, explícitament, per estar en català.
Com que la història s'ha volgut confondre diverses vegades
de manera intencionada més val refrescar-la una mica. Des
dels seus inicis Olé va instaurar aquesta política
consistent a no acceptar la inclusió en les seues pàgines
de webs en català (cosa que no feia cap altre cercador del
món, ni el Yahoo! que aleshores ja era el més
simbòlic i que acceptava sense problemes webs en català).
Era el moment en què alguns es pensaven que ocuparien tot
el mercat llatinoamericà i en el qual aquests mateixos
personatges pensaven que qualsevol mostra de catalanitat podia
impedir aquest objectiu; un objectiu que, de tota manera, i com
alguns ja varen afirmar aleshores, no havien d'aconseguir mai. Al
Parlament de Catalunya, ERC va presentar una moció
reclamant, no per quin motiu Olé estava en castellà
(que això no ho qüestionava ningú), sinó
com era possible que l'Olé prohibís el català,
havent estat finançat amb cabals públics. La
primera reacció per part de la Fundació va ser la
de desqualificar els crítics. Després la de
prometre un cercador en català que es diria Festa! i que
mai no va aparèixer. I, finalment, la de desentendre-se'n.
Uns mesos després Telefónica escenificava a través
de l Olé la monumental operació especulativa que
tots coneguem avui. I que podria haver escenificat amb qualsevol
web de l'època. Perquè el cercador era irrellevant,
com ho ha demostrat el pas dels anys, malgrat que alguns polítics
intenten encara treure suc d'una història cristal·lina
manipulant, conscientment o no, el que va passar. L'estil Olé,
tanmateix, va marcar amb molta força l'època en la
qual precisament es produiria el pas de la benevolent Internet
universitària als taurons de la Internet comercial. I ho
va fer deixant una petjada forta.
En general, es pot dir que per al món de la indústria
i del comerç la primera notícia d'Internet, la
primera que els va cridar l'atenció, va ser que hi havia
una empresa catalana «oberta al món» (i això
havien de traduir-ho per «en castellà, per tant»)
que es menjaria Amèrica Llatina i que anava a produir un
negoci tan imponent com no s'havia vist mai. I un enriquiment
colossal dels seus propietaris que no es va produir tampoc però
que aleshores semblava creïble. Aquesta imatge va fer
fortuna i varen ser moltíssimes les empreses que en
seguiren les petjades: webs en castellà «perquè
s'adrecen al món» oblidant que a qui primer
s'adrecen és als clients propis. Algun dia algun
economista hauria de comptar quants milions s'han enterrat
alegrement a l'Amèrica Llatina en el nom d aquest discurs.
N'hi haurà per fer-se'n creus.
Per altra banda, més enllà de muntatges
especulatius, la bombolla va crear un altre problema greu en
estratificar de manera vertical la xarxa sota les operadores
telefòniques. Tant les que maldaven per competir amb
Telefónica, com, encara més, aquesta, l operadora
«dominant», que ara se'n diu.
Telefónica, en una acció que es podria
qualificar de pràctica monopolística, va envescar
el parany (Infovía) en el qual els proveïdors d accés
acabarien quedant atrapats i, a partir d aleshores, va comprar
tot el que se li posava al davant. I això va provocar que
les altres competidores en el controvertit procés de
liberalització de les telecomunicacions li seguiren el
camí. Si Telefónica comprava Olé, aleshores
Retevisión s' embarcava en l'onerosíssima compra
dels drets de creació d'un Excite en espanyol *
que desapareixeria als pocs anys, totalment inútil i sense
aconseguir cap ni un dels objectius que s'havia fixat.
El procés d'estratificació vertical d'Internet
sota les operadores telefòniques ha acabat destrossant la
major part de la incipient trama empresarial pròpia de la
xarxa. No queden pràcticament empreses purament Internet.
I també ha capgirat la balança entre Madrid i
Barcelona (i això té un gran impacte sobre la
llengua) en favor de la ciutat on estan les seus centrals d
aquestes companyies telefòniques les seus reals. Que no és
Barcelona.
L'existència de companyies fortes de telecomunicacions
a Barcelona hauria estat un gran al·licient per al
desenvolupament d'empreses de continguts en la nostra llengua,
que n'haurien estat per definició proveïdors. Però
Menta, l'aposta més clara de totes i probablement
l'empresa que més il·lusions ha creat en els últims
anys, no va saber remuntar el vol. El fet és que ara no hi
ha res a què agafar-se. Les empreses de telecomunicacions,
en general, atrapades per una liberalització a mida de
Telefónica i sense possibilitats de fer negoci real, volen
pocs continguts de tercers i els que volen els volen en espanyol.
O desenvolupen molt pocs serveis i els pocs que desenvolupen ho
fan en espanyol.
Hi ha una dada enormement significativa al respecte: tots els
grans cercadors internacionals ofereixen serveis en català
i cap ni un dels portals espanyols ho fa. Matèria per a
politòlegs, sense dubtes. Però també matèria
de reflexió sobre el poder de la xarxa catalana. Perquè
allà on el panorama cridava completament al pessimisme, de
sobte va i apareix un escenari favorable. Una xarxa normal.
4. Una xarxa normal
La fase especulativa va ser molt dura i ha deixat, com s'acaba
de dir, rèmores importants, però passada aquesta, i
anatemitzada, la normalitat ha anat creixent de manera molt
constant pel que fa a la xarxa catalana. I això l'ha fet,
fins i tot consolidar-se més del que era d'esperar.
L'any 2000 van començar a aparèixer enquestes
sobre la presència del català a Internet. La
primera es va publicar a VilaWeb i estava realitzada per Jordi
Fraginals a partir de cerques a AlltheWeb que prenien com a base
models de llengües. L'estudi avaluava aleshores en prop de
mig milió el nombre de pàgines en català
existents a la xarxa. Aquest fet col·locava la nostra
llengua en la posició denou respecte al total de les
llengües usades a Internet. Però si es relacionaven
les pàgines amb el nombre de parlants el català
saltava a la quinzena posició. L'enquesta va tenir un fort
ressò a la xarxa ja que en aquell moment era molt pionera
i pràcticament no hi havia dades sobre la diversitat
lingüística a Internet. Per això es va
reproduir molt en grans webs americanes i es va publicar als
mitjans especialitzats d'arreu del món, i va provocar de
sobte interès, ni que fos per curiositat, respecte al
català.
Mentrestant algunes iniciatives començaven a posar les
bases de la «comptabilitat» del català a la
xarxa. Per una banda, la campanya «indexem en català»
[www.iula.upf.
es/altres/pub/indexem/indexem.htm] i per una altra l
incipient treball de Softcatalà [www.softcatala.org]
ajudant a integrar el català als grans cercadors
internacionals.
La primera d'aquestes iniciatives, «indexem en català»,
la va engegar el professor de la Universitat Pompeu Fabra, Lluís
de Yzaguirre, i consistia a reclamar a tots els creadors de
pàgines que indicàrem el fet que estava en català
afegint en el format HTML el metaname «català»
*: Això permetia als cercadors
internacionals «reconèixer» les pàgines
en català i comptabilitzar-les de manera fàcil i
concreta. També es va elaborar una llista de mots buits en
català [www.iula.upf.es/altres/pub/ca_stop.htm]
que es va posar a l'abast de qualsevol cercador per tal que
aquests tingueren una manera correcta d'identificar les pàgines
en català i de negligir totes les paraules gramaticals i
altres paraules buides a l'hora de fer un índex. Aquesta
era una feina imprescindible si es volia aconseguir que el català
fos present en aquells cercadors. Yzaguirre també va ser
responsable aleshores d'una petita trampa que va permetre en un
primer moment cercar webs en català a través d
Altavista [www.altavista.com]
o de Google [www.google.com]
un nou cercador que esdevindria en molt poc temps el punt central
de la xarxa al món. Aquesta petita trampa consistia a
cercar d'acord amb una sintaxi peculiar que era «+(paraula)
+és +(dels quan què)». D'aquesta manera el
cercador cercava la paraula desitjada i mirava si a la mateixa
pàgina figurava també l'expressió «és»
i una o més de les tres altres expressions. El
descobriment, sensacional, era que si una pàgina web
contenia les paraules és i com a mínim una de les
paraules dels, quan o què aleshores aquella pàgina
estava sens dubte en català. La fórmula va costar
de trobar (va ser complicat, per exemple, trobar diferències
entre paraules essencials en català i en romanès)
Però un cop localitzada la fórmula, aquesta va
precipitar molt els esdeveniments.
Per una banda, va demostrar el que després seria una
constant: que la iniciativa particular, la qualitat i l enginy
podrien fer un paper determinant en la batalla pel català
a la xarxa. I d altra banda, va demostrar a les empreses i als
grans cercadors que seleccionar el català, i afegir-lo com
una opció, no era ni costós ni difícil.
I el març de 2001 tot això va esclatar. Per una
banda Altavista i AlltheWeb van ser els primers grans cercadors
internacionals en obrir un portal en català. I per una
altra Google va rebre una fortíssima campanya de correus
reclamant una versió en català. El 16 de març,
concretament, Google va obrir el web en català, en el qual
portaven treballant des de feia temps amb el suport de l
organització Softcatalà. Primer van traduir la
interfície i ben aviat van adoptar la possibilitat de fer
cerques exclusivament en català. Com que el poder de
Google començava a ser ja aleshores tan gran la seua
iniciativa anava a ser ràpidament seguida per altres. El
gener de 2002, Lycos se sumava als portals internacionals que
obrien seccions en català * i
pràcticament ja no quedava ningú sense. A banda de
Lycos, Altavista, AlltheWeb i Google també havien inclòs
el català Euroseek i Yahoo!
El cas Yahoo! va moure una certa polèmica. I això
perquè totes les iniciatives anteriors s havien fet o bé
com una tàctica comercial dels portals internacionals o bé
pel suport i la mobilització de la comunitat internauta
catalana. Sense demanar res a canvi, ni cap subvenció.
Yahoo!, en canvi, va crear un portal en català (el
desembre de 2001) a canvi de vuitanta milions de pessetes
aportats per diverses institucions *.
Cal parar un esment especial a l'enorme activitat realitzada
des de 1998 per Softcatalà. Softcatalà és
una organització sense finalitat de lucre, l'objectiu
bàsic de la qual és fomentar l'ús del català
a la informàtica, Internet i les noves tecnologies. Està
formada per professionals, estudiants i usuaris que abasten els
camps propis d'una organització d'aquestes
característiques: enginyers informàtics, filòlegs,
dissenyadors i traductors que realitzen aquesta feina d'una
manera desinteressada. Softcatalà ha estat la responsable
en tots aquests anys de la traducció i adaptació al
català de dotzenes de programes (bàsicament de codi
lliure) amb una eficàcia demolidora ja que han aconseguit,
sense reclamar mai ajuts, omplir la pantalla amb versions de tots
els programes necessaris per al dia a dia d'un usuari normal. Des
de l'Open Office al Navegador. La credibilitat que els ha donat
el seu alt nivell de qualitat i independència els ha
convertit a més en una referència moral de primer
nivell a la xarxa en català. I, a més, ells van ser
els qui varen convèncer Google i el varen ajudar a
establir una àrea catalana dins seu.
Els anys que van entre el 2000 i el 2002 varen ser, doncs, els
decisius per a sedimentar la presència del català a
la xarxa. Una presència que no havia estat posada mai en
dubte però que havia estat qüestionada de forma clara
en els anys de la voràgine especulativa. La fase final d
aquesta voràgine va coincidir, però, amb la
cristal·lització de molts projectes en català
com els que ja s han explicat i també amb la consolidació
d un nivell d audiències notable per als principals webs
en català. Fet que va acabar de dissipar els dubtes sobre
la potencialitat de la xarxa per a la nostra llengua.
I ja al gener de 2003 les dades d'Alexa *
van permetre constatar que entre els vint mil webs més
visitats del món n'hi havia deu de catalans: A banda el ja
esmentat de «la Caixa» [www.lacaixa.es],
el més visitat de tots els catalans, quatre eren d
institucions: Generalitat de Catalunya [www.gencat.net],
Generalitat Valenciana [http://www.gva.es/,
Ajuntament de Barcelona [www.bcn.es]
i Servei de Telemàtica Educativa de la Generalitat de
Catalunya [www.edu365.com].
Dos eren d'universitats: el de la Universitat de Barcelona
[www.ub.es] i el de la UOC
[www.uoc.edu]. Dos més
eren de mitjans de comunicació: el de El Periódico
[www.elperiodico.es] i
el de VilaWeb i el darrer era el del F. C. Barcelona
[www.fcbarcelona. es].
Era una dada que indicava que s havia consolidat un nucli de webs
amb una audiència forta que afegia un nivell més a
la peça bàsica, que era l'existència de
nombroses pàgines web en català. Ara es podia dir
que no solament n'hi havia molts, sinó que també n
hi havia de potents.
Altres mètodes de comptabilitat han servit per a
confirmar encara més l'existència d'aquest nucli de
webs amb un públic nombrós en català que fan
de pals de paller d'una comunitat molt àmplia. Així
les dades de l'OJD situen, per exemple, La Caixa com el banc més
visitat, o El Periódico i VilaWeb en la banda alta dels
diaris amb més lectors en el conjunt de l'estat. La web de
TVC [www.tvcatalunya.com]
queda també entre les més visitades en l'apartat de
televisions. I altres webs com la de l'Avui [www.avui.com]
ocupen llocs importants. En el cas de l'Avui cal destacar, a més,
que va ser el primer diari de l'Estat que va ser present a la
xarxa i ha fet sempre una aposta molt rotunda per esdevenir un
autèntic diari de referència a Internet.
Però més enllà de les puntes de
l'iceberg, sens dubte el que dóna consistència a la
xarxa en llengua catalana és la seua enorme extensió.
Si es va a dmoz [www.dmoz.org],
el directori de codi lliure vinculat a Google es troba que,
segons dades de juny de 2003, hi ha registrats 27.764 webs en
català. Una xifra important. Sobretot si es compara amb el
nombre de webs en idiomes com ara el txec (11.201) el rus
(18.633), el noruec (12.289) o el suec (37.654). I cal no oblidar
que Suècia és el país més connectat
del món i que hi ha més del doble d'usuaris de
llengua sueca que de llengua catalana.
Aquest nombre tan alt de webs en català té, a
més, un parell de característiques molt importants,
que cal destacar. La primera és que s'hi troba de tot. Des
de la més alta cultura a la pornografia. Des de les webs
personals als grans projectes institucionals. Des de webs
elementals d una sola pàgina a projectes complexos i que
són difícils de trobar en altres llengües. Un
bon exemple seria el web del Diccionari Català-Valencià-Balear
[http://dcvb.iecat.net//],
un dels diccionaris més complets accessibles en qualsevol
llengua del món de manera completa a través de la
xarxa. Curiosament cal dir que el diccionari ha estat
digitalitzat a Pondichery, una ciutat-estat al sud-est de
l'Índia. Una altra paradoxa (o no) de la globalització.
La segona característica essencial del fenomen és
que és molt homogeni territorialment. Avui ja no queda cap
comarca dels Països Catalans on no trobem webs en llengua
catalana i en la majoria dels casos els webs més
importants són els de llengua catalana. Això és
molt significatiu, especialment significatiu, ateses les
dificultats per concretar aquest marc per altres vies. Internet,
salvant les barreres geogràfiques i administratives, ha
aconseguit fer realitat el concepte de comunitat cultural o
nacional catalana que en canvi no s ha pogut construir de manera
ostensible en la vida presencial.
Tanta és, de fet, la consistència de la xarxa
catalana, ara mateix, que quan apareix un nou fenomen aquest és
ràpidament assimilat. Per exemple: la darrera moda a la
xarxa són els blogs. Doncs bé, la primera anàlisi
lingüística dels blogs existents a Internet l'ha fet
NITLE Blog Census [www.blogcensus.net/?page=lang].
I ho ha fet gràcies a un algorisme estadístic que
identifica la llengua amb què s han redactat els diaris
personals consultables a la xarxa. I, segons les dades
obtingudes, el català ocupa la dotzena posició, ja,
amb més de 1.600 blogs o bitàcoles. La xifra, tot i
que és molt lluny dels 260.318 weblogs indexats en anglès,
és força superior a la de llengües com ara el
noruec, el suec, l'hongarès, el polonès, el rus i
l'àrab, cap de les quals no supera els 500 blogs. Una
altra dada: el català és una de les primeres
llengües que té assistents virtuals personals, com ho
és la Maria, creada per l'empresa sueca Artificial
Solutions [www.artificialsolutions.com]
i l'èxit de la qual ha sobtat als seus mateixos creadors.
5. Què va malament?
Tot i el balanç positiu de la presència del
català a Internet, tal com ja s'apuntava abans, si un
espai hi ha, ara mateix, que resulti difícilment
permeable, és el del comerç i les empreses. Des del
juny de 2002 l'associació WICCAC (Webmàsters
Independents en Català, de Cultura i d'Àmbits
Cívics) [www.wiccac.org/]
va elaborant un baròmetre sobre la presència del
català als webs d'empreses i organitzacions. Els seus
resultats són inquietants, per més que els autors
avisen que es tracta d un sector concret de la xarxa.
Segons les darreres dades d'aquest baròmetre, que
analitza més d'un miler de webs d'empreses, el català
a la xarxa gaudeix de bona salut en sectors com ara cercadors i
directoris, fires i salons, diaris, ongs, teatre o església.
Però, en canvi, té una situació deficitària
en àrees molt importants de l'àmbit econòmic.
Per exemple, cap marca d'automòbils fa el web en català.
O només una de les empreses de treball temporal el gasta.
O cap de les institucions de l'Estat*. En
conjunt, tanmateix, d'un total de 1.197 webs estudiats,
principalment d'empreses o institucions, n'hi ha 492, és a
dir el 41,48%, que tenen versió en català.
Però hi ha situacions difícils de raonar. Entre
les empreses estudiades n'hi ha algunes que tenen una implantació
forta al país i usen amb regularitat la llengua catalana
en la seua relació quotidiana amb els clients tradicionals
a través d'altres suports. En canvi a la xarxa l'ignoren
completament. Així, empreses que no s'atrevirien a evitar
el català en la seua publicitat al carrer o a la premsa
escrita o a la televisió o en les seues relacions privades
amb els clients, ho fan, en canvi, al web. L'efecte Olé,
encara?
Més coses que van malament: la inexistència
d'empreses potents catalanes en el mercat de les
telecomunicacions. S'ha dit abans però s'ha de repetir.
Només cal preguntar-se, a manera de paràbola, quina
és la SEAT de la societat digital al nostre país.
Igual que l'empresa d automòbils va ser un gran instrument
per crear una trama important d'empreses auxiliars, es pot pensar
que sense un operador potent de lleialtat local el català
té un peu coix. O més ben dit: hi ha raons per
pensar que un operador local poderós de telefonia
facilitaria molt les coses i ajudaria a créixer amb més
ímpetu la xarxa en la nostra llengua. I encara un tercer
problema a analitzar: Internet parla català amb molta
normalitat però i els ordinadors? què parlen els
ordinadors? Resulta inquietant pensar que la xarxa és
l'excepció en un món on costa tant de trobar un
Windows que funcione en català o un telèfon mòbil
amb els comandaments en català disponibles o un proveïdor
d'accés que facilite les instruccions i la línia de
suport en la nostra llengua.
Segurament ara caldrà actuar amb accions contundents
per desfer aquest dèficit que és més
incomprensible encara a la vista de la fortalesa de la xarxa en
llengua catalana.
En aquest sentit cal dir que una gran esperança és
la difusió cada vegada més gran de les solucions
basades en codi obert com és el Linux. Així la
majoria de les grans distribucions d'aquest sistema operatiu com
la Mandrake, la Debian o la Knoppik es troben completament
traduïdes en català. Altres distribucions com Suse o
RedHat també estan en català amb petites
excepcions, com les eines d'instal·lació o
administració. I hi ha una gran abundància de
programes disponibles per als usuaris de Línux en català.
I també un gran nombre de programes de codi lliure per a
Mac o Windows traduïts i accessibles a través de la
xarxa o de diverses edicions en CD-ROM.
6. El paper de les institucions
L'actuació de les institucions del país ha estat
més positiva com més maduresa ha anat tenint el
conjunt d'Internet al país. Algunes, com l'Ajuntament de
Barcelona, han mantingut una trajectòria molt coherent al
llarg dels anys i han abocat molts esforços a la xarxa des
dels primers temps. En general, però, es pot dir que ara
mateix les institucions estan complint amb el que hauria de ser
el seu servei bàsic, que és facilitar la
comunicació amb els ciutadans i la informació. I
que, tot sovint, fins i tot van més enllà del que
se suposa que han de fer.
En aquest món institucional hi ha un projecte
absolutament central en clau de país que és el de
l'Administració Oberta de Catalunya [www.cat365.net].
Aquest ha de ser el projecte més consistent i emblemàtic
per diverses raons. En primer lloc perquè fa concret el
concepte d'una administració al servei dels ciutadans i
pensada per respondre a les seues necessitats usant les noves
tecnologies. D'aquesta manera és la mateixa institució
la que es reinventa dibuixant un model de relació amb els
ciutadans molt més actual i eficaç.
Però també perquè és un projecte
creat per la suma de les institucions municipals del país,
agrupades a Localret [www.localret.es]
i de la Generalitat [www.gencat.net],
per damunt dels colors polítics i de les petiteses que
marquen els calendaris partidistes. Pocs països d'Europa
poden presentar una unanimitat tan gran a l'hora d'afrontar un
dels grans projectes de futur, amb totes les institucions
treballant de manera conjunta. I això s'ha de valorar en
la seua justa mesura. Fins i tot sabent que hi poden haver
discrepàncies sobre com es desplega, sobre la velocitat o
sobre l'oportunitat en un moment donat.
L'Administració Oberta pot esdevenir també, amb
els anys, un dels motors de la indústria telemàtica
del país. Especialment si sap evolucionar situant-se a
l'avantguarda i aplegant sota el seu paraigua els grups més
actius i dinàmics. Un bon exemple del que pot passar es
troba a Alemanya. Allà, diverses institucions públiques
han decidit abandonar Microsoft. El motiu és que el
sistema operatiu Windows no és de codi obert i conté,
per tant, línies de codi invisibles. Això fa que
les institucions no puguen garantir al cent per cent que les
dades facilitades pels usuaris no siguen interceptades i enviades
a llocs a través de la xarxa sense els coneixement ni dels
usuaris ni de les mateixes institucions *.
Per aquest motiu els ordinadors amb Windows han estat substituïts
o estan en procés de ser substituïts per ordinadors
amb Linux. Però les autoritats alemanyes ja han determinat
que la distribució de Linux que s'usarà en aquestes
institucions siga una feta per empreses alemanyes. Han invertit
molts milions a ajudar a crear aquesta distribució que, en
ser usada per l'Administració alemanya, esdevé
gairebé immediatament la més completa a efectes d
e-government del món. I així les seues empreses
faran negoci amb altres institucions estrangeres, molt
probablement, creant d'aquesta manera riquesa pel conjunt del
país. Jugada rodona, de la qual caldria prendre nota. Per
exemple, pensant en exportar part del coneixement lingüístic
acumulat tot al llarg d'aquests anys per moltes empreses i
associacions del nostre país.
Tot això, però, no ho farà sola
l'Administració Oberta. I fins i tot cal dir que és
evident que les dificultats tècniques són enormes i
que caldrà anar a poc a poc si es vol portar a bon terme
un canvi tan radical en l'Administració catalana. Però
al seu favor cal anotar l'ambició amb la qual s'ha
presentat i ha començat a funcionar *.
7. El català, un cas d'èxit
a Internet. Internet, un cas d'èxit per al català.
La història de la presència de la llengua
catalana a la xarxa és, doncs, la història d'un cas
d'èxit. No cal abaixar la guàrdia i cal encara
innovar molt. Però amb la perspectiva dels anys passats
seria molt injust discutir la presència aconseguida. Seria
molt injust perquè res no feia inevitable una presència
important del català a la xarxa.
És cert que la xarxa té uns condicionants que la
fan més pròxima al català que no estranya.
Bàsicament la seua descentralització i el fet que
no poden existir barreres imposades de caràcter tècnic
o polític. Si hi hagueren hagut barreres tècniques
grosses (si els webs només els hagueren pogut fer grans
empreses amb molts milions per davant o amb altíssims
recursos tècnics) o hagueren hagut barreres polítiques
(si les institucions hagueren hagut d'autoritzar un web abans de
publicar-lo, per exemple) és ben probable que el català,
a la xarxa, estaria en la situació poc confortable que ara
es dóna en els telèfons mòbils, en els DVD,
en els sistemes operatius o ens canals digitals de televisió.
Segurament l'esforç de la base hauria topat amb una paret
gegantesca al davant que no sabríem exactament com tombar.
Però no ha estat així i se n'ha de treure profit.
L'evidència del fet d'un cas d èxit indiscutible en
un àmbit d'alta tecnologia ha d'estimular l'exigència
en els àmbits en què els obstacles són més
i resulta més complicat de moure'ls només des de
baix.
Dit això, tanmateix, hi ha una lliçó
central que no s'ha d'oblidar: si el català és avui
una de les llengües importants d'Internet és per
l'esforç, la creativitat i la innovació generada
per milers de persones. Per una bona part, gruixuda, dels
probables tres milions d'habitants del nostre país
virtual; que, per cert, només registra una derrota a la
xarxa: no té nom. I no el té precisament perquè
el registre de dominis és l'única cosa que depèn
dels estats i concretament de les llistes ISO. En l'únic
lloc on hi ha una barrera que no s'ha pogut passar *.
A la resta, per sort, s'ha sabut ocupar el lloc que tocava en el
planeta global. Sense domini .ct, doncs (per ara). Però
amb una xarxa ben i ben viva.
Aquest
document és (c) 2004 Vicent Partal. Es permet el seu ús
i distribució en qualsevol mitjà sempre que no
sigui modificat i s’inclogui aquesta nota.
Vicent Partal és
periodista. Fundador l'any 1995, amb Assumpció Maresma, de
VilaWeb. Vicepresident de l'European Journalism Center, amb seu a
Maastricht.
L'autor
d'aquest article va arribar a escoltar un important dirigent de
Retevisión justificar la compra d'Excite amb l'argument
que «comprar una empresa americana ens donarà
titulars més grans als diaris». Ai!
<META
name=»language» content=»Catalan»>
Curiosament Lycos era un
cercador americà que havia estat comprat per Terra i
aquesta empresa seguia sense afegir el català enlloc,
malgrat la seua seu formal a Barcelona.
La trajectòria
posterior d'aquest portal, que actualment funciona sota mínims,
fa pensar que van pesar més els milions que cap altra cosa
a l'hora de fer ús del català en el web més
emblemàtic de la xarxa però, ni que siga així,
la veritat és que la presència del català a
la portada de Yahoo! al costat de les altres dotze llengües
en què es fa aquest, és un aparador notable per a
la nostra llengua i la seua presència a Internet.
Ja existia, en forma més
rudimentària, des de 1997, però és a partir
de gener de 2003 que les prestacions d ALEXA han permès
anàlisis com les que s esmenten.
Només el web
http://www.administracion.es/,
de l'Administració General de l'Estat, resulta accessible
en totes les llengües «cooficials» de l'Estat en
una versió limitada. Per altra banda, manté el
criteri secessionista de considerar català i valencià
llengües diferenciades. Recentment, el Senat ha aprovat una
proposició no de llei instant el Govern de l'Estat a
prendre mesures al respecte.
Per defensar-se d'aquestes
imputacions, Microsoft ha posat en marxa un programa, denominat
SHARED CODE, que, sense ser de codi obert, ho és -fins a
un cert límit- per a les administracions públiques
i per als clients corporatius més importants. Malgrat tot,
aquesta iniciativa no ha estat considerada suficient per alguns
d'aquests clients, que ja han optat per fórmules obertes.
Novament segons xifres de
l'Alexa: el web de l'AOC ha passat, de no estar situat ni entre
els 100.000 primers fins el gener de 2003, a oscil·lar,
des d'aleshores, de forma constant, entre els llocs 20.000 i
40.000.
Així i tot, si bé
la norma ISO que fixa els codis de domini de primer nivell
territorial amb dues lletres, i només dues, per a tots els
estats i tota una colla de territoris ultramarins allunyats de
les metròpolis, d'acord amb la llista de la Unió
Postal Internacional, no s'ha d'excloure que en el futur l'ICANN
pugui autoritzar la creació de dominis vinculats a entorns
culturals. El Senat espanyol, per exemple, ha proposat que el
govern porti a l'ICANN el tema de la implantació del
domini .his per als webs en castellà de fora d'Espanya.
