Un centenar d'experts
vinculats a les noves tecnologies que es reuneixen periòdicament
al
rectorat de la Universitat Politècnica de Catalunya proclamen
que la Catalunya tecnològica és un miratge i rebutgen que
Catalunya sigui líder al sector. Barcelona Breakfast inclou veus
tant dispars com Ginés Alarcón (Colt Telecom),
Ramón Palacio (Alcatel), Carles Font (Microsoft), Miquel
Solé (patronal CECOT), Pedro Mier (Mier Comunicaciones), Ferran
Amago (Auna i degà del Colegio de Ingenieros Técnicos de
Telecomunicaciones) o Ricard Ruiz de Querol (Telefónica), entre
d'altres. Més informació: www.barcelonabreakfast.com
Manifest del Barcelona Breakfast
Barcelona Breakfast ha nascut amb la convicció de que la
transformació que les tecnologies de la informació i la
comunicació provocaran en la societat és
extraordinària. En conseqüència aquelles comunitats
que tinguin una major capacitat d’entendre l’impacte que
suposaran les tecnologies de la informació i la
comunicació i d’impulsar innovacions, esdevindran més
competitives i gaudiran de més oportunitats de progrés en
el marc d’un món profundament canviant. Tot i que aquesta
sensació de canvi no és nova en la història
contemporània, els ritmes de la innovació no havien estat
mai comparables als actuals. És difícil sostreure’s de la
sensació de vertigen històric que han provocat Internet
i, en general, les tecnologies de la informació i la
comunicació.
Catalunya ha viscut respecte de les tecnologies de la informació
i la comunicació un miratge. Ha diagnosticat amb celeritat
(potser amb més mimetisme que profunditat i originalitat) el nou
escenari. Ha fet documents i ha creat associacions civils i
òrgans de govern. En termes de resultats però no es
percep cap lideratge destacat (per descomptat tampoc es percep
lideratge en termes del % del PIB que signifiquen les tecnologies de la
informació i la comunicació). Hom té la
sensació de que podríem guanyar el campionat del
món en diagnòstic, però no correríem les
finals de resultats.
Tanmateix hi ha hagut més diagnòstic que
estratègia. Hi ha hagut formulacions estratègiques
generals però no es palpen resultats estratègics
significatius. El millor que es pot dir és que les
administracions catalanes han començat, amb retard equiparable
al de molts altres governs, a impulsar projectes de cohesió
sobre la societat de la informació, però en cap cas de
lideratge. Les administracions han de posar les bases d’equilibri pel
que fa a les infrastructures i a les estructures de la societat de la
informació, però d’ací a assolir posicions de
lidertatge hi va un bon troç. De fet, aquest és un
discurs vàlid per Catalunya, però també ho
és per Espanya i per Europa. El pretès lideratge inspirat
en els documents de l’ “eEuropa” no es palpa. D’altra banda, és
massa simple atorgar tota la responsabilitat als governs. És un
error profund d’anàlisi oblidar la iniciativa empresarial i
social, com ho és exculpar uns governs més
retòrics que efectius en els projectes de societat de la
informació.
Les tecnologies de la informació i la comunicació, i en
especial Internet, han modificat plenament els entorns de
comunicació personals i corporatius. Han canviat empreses, han
alterat cadenes de valor, però no han assolit l’hegemonia en
molts dels processos econòmics. Sobre Internet encara no s’han
generat models de negoci extensius a la major part de sectors de
l’economia. La Xarxa és més que un canal, més que
un instrument, sens dubte, però no és el substitut dels
mercats. Totes les expectatives de demanda de banda ampla fetes en la
segona mitat dels anys noranta han estat sistemàticament
errònies i els supòsits d’operacions tan importants com
la liberalització de les telecomunicacions han resultat mancats
de fonament. Els resultats d’aquestes operacions són avui
perfectament descriptibles: amb l’excepció de la telefonia
mòbil i d’alguna empresa amb estratègies de nínxol
molt clares, els operadors incumbents dominen els mercats d’arreu
d’Europa. La liberalització de les telecomunicacions d’aquest
moment no té res a veure amb els pronòstics que la van
animar.
En aquest panorama, les empreses catalanes ha optat més pels
models de la prudència de veure-les venir que de grans riscs
avantguardistes. Indubtablement aquest capteniment pot haver tingut el
fruit d’estalviar els disgustos basats en plantejaments poc fonamentats
en els valors de l’economia permanent, però tampoc ha generat
grans iniciatives empresarials ni en el sector de les tecnologies de la
informació i la comunicació, ni en el sector audiovisual
o multimèdia. El que Retevisión havia de ser la nova
Seat, vist a hores d’ara, és el paradigma del miratge.
Synera, un projecte amb ambició global basat en un producte
excel·lent, no ha sobreviscut a les exigències del curt
termini. Projectes amb voluntat de “Killer application” com In/Out
encara han de demostrar la seva consolidació. Projectes ja
consolidats en l’àmbit multimèdia, com Mediapark,
presenten un futur sinuós i nebulós. Un cop més,
Catalunya no ha trencat el model de ser un país de petita i
mitjana empresa, les tecnologies de la informació i la
comunicació, no en són una excepció. I en aquest
camp de les petites i mitjanes empreses, l’increment de la
competitivitat que un ús intensiu i eficient de les tecnologies
de la informació i la comunicació pot significar,
és molt desigual. Sempre ens quedarà la Universitat
Oberta de Catalunya, un projecte que ha tingut un impacte internacional
notori i una de les innovacions locals que s’han situat a l’avantguarda
global. La UOC, d’una qualitat i valor molt estimables, sense un
país amb més pes en el PIB de l’economia del coneixement,
és la flor que no fa estiu. D’altra banda el repte de la UOC
és mantenir el lideratge que va assolir en els noranta i fer que
el seu IN3 esdevingui una gran referència internacional.
Pel que fa a l’administració pública, alliberada d’una
pressió real dels ciutadans - fora del grup d’evangelitzadors de
les tecnologies de la informació i la comunicació-,
han adoptat un discurs estratègic però, amb excepcions,
no l’han posat en pràctica, no han aprofitat les tecnologies de
la informació i la comunicació per emprendre la gran
modernització que aquestes els permeten. S’ha estat capaç
d’elaborar un bon projecte d’Administració Oberta de Catalunya
que tenia com a valor diferencial la col·laboració entre
l’administració autonòmica i la local, però s’ha
actuat amb molt poca visió estratègica a l’hora
d’interconnectar les administracions en benefici del ciutadà,
han pesat més les reticències partidistes que la voluntat
d’innovació. En aquests cas la innovació no era
tecnològica, era innovar les cultures corporatives
d’administracions que treballen amb una distància i una
ineficiència que només perjudica al ciutadà. Un
cop més es demostra que en la tecnologia no hi ha el canvi, el
canvi només és en la conjunció de
l’estratègia, la cultura i la tecnologia.
Més enllà de l’Administració Oberta de Catalunya,
de l’administració han sortit projectes innovadors com el del
districte 22@ de l’Ajuntament de Barcelona, un projecte que viu les
tensions dels terminis de transformació. En el curt termini viu
castigat per l’esclat de la bombolla tecnològica basada en
l’especulació financera, borsària, i necessita d’un
ajustament molt notori dels processos de gestió. Avui el 22@
és encara més visible en els papers, tanmateix com idea
brillant, que en les illes de Poble Nou. Es perceben més grues
que bits pel carrer.
Si en cada pla estratègic que s’ha fet sobre la societat de la
informació a Europa, Espanya, Catalunya, Barcelona i
múltiples ciutats animades per Localret hi hagués hagut
només un dels objectius significatius assolits, avui Catalunya
seria la Irlanda o l’Escandinàvia del Sud pel que fa a la
Societat de la Informació. I per descomptat el que Catalunya ha
de fer és generar el seu propi model i basar-lo en les seves
capacitats econòmiques reals i les seves habilitats de gestionar
les oportunitats de futur.
Perquè no s’ha assolit el lideratge que buscava el Pla Catalunya
en Xarxa? Perquè no hi hem arribat? Ben segur que les
polítiques dels governs podrien haver estat més
decidides, però és un problema de govern o és un
problema de model econòmic i social? Es va vendre un miratge i
ens el vàrem creure, tot i que, objectivament, era molt
difícil arribar-hi? És un problema de voluntats i
d’encerts o és una qüestió de base econòmica?
Una economia potent i oberta com la catalana (28% de les exportacions
espanyoles) podia aspirar al lideratge? En qualsevol cas, tots els
observatoris sobre la societat de la informació són
coincidents. Hi ha bones pràctiques ( UOC, 22@, Localret, pla de
connexió de banda ampla, pla de telecentres, etc.) però
no hi ha lideratge, ni tan sols dintre d’Espanya. La situació no
és catastròfica, però és lluny del
pretès “take-off” que hom considerava que es podia assolir de la
mà de les tecnologies de la informació i la
comunicació. Més que desastre, cal parlar de cost
d’oportunitat. La història no es repeteix, encara que la
història del ferrocarril s’assembli molt a la dels primers temps
d’Internet. Ni ara Espanya és un mercat proteccionista que
permeti una industrialització correcte dels emprenedors
catalans, ni el lideratge d’aquest canvi econòmic pivota en
Europa com fou el de la industrialització del segle XVIII
i XIX. Catalunya hauria de fer apostes significatives sense oblidar
l’entorn econòmic en el que es mou, un entorn global.
Què proposa Barcelona Breakfast per a buscar un posicionament
significatiu de Catalunya en la societat de la informació ?
Què proposa Barcelona Breakfast per acostar-nos al lideratge?
Les propostes del
Barcelona Breakfast
Primera. Passa
de la retòrica estratègica a l’acció.
Que es facin tants plans estratègics com calgui, però que
se n’apliqui algun, per exemple, el darrer signat entre la Generalitat
i Localret. Per tant que es parli més d’indicadors que de
diagnòstics.
Segona.
Exemplaritzar l’administració pública.
Que el projecte d’Administració Oberta de Catalunya esdevingui
un projecte de país, controlat per una comissió amb
representació plural del Parlament de Catalunya. Que es
discrimini positivament les administracions que impulsin una
gestió del canvi basada en les tecnologies de la
informació i la comunicació.
Tercera.
Exemplaritzar la innnovació.
Que es creï per part de les corporacions econòmiques, la
Generalitat de Catalunya i el Ministerio de Ciencia y
Tecnología, un segell de qualitat en la innovació en
tecnologies de la informació i la comunicació, fonamentat
en la cultura de la qualitat, que beneficiï fiscalment les
empreses innovadores i discrimini positivament a les universitats
innovadores.
Unificar els fons de capital risc amb participació
pública, buscar la concertació amb els de gestió
privada i convertir-los en fons d’iniciativa: seleccionar un gran
projecte a l’any, català o internacional, en l’àmbit de
les tecnologies de la informació i la comunicació i
facilitar el seu desenvolupament. No descuidar les start-up,
però garantir que cada any es bateja financerament un projecte
sòlid.
Quarta. Educar
en un nou paradigma de gestió del coneixement.
Generar noves iniciatives per a un ensenyament basat en el lliure
intercanvi de tota mena de continguts, educar en el nou paradigma de la
societat de la informació, on les barreres d’accés al
coneixement venen més per excés que per escassetat
d’informació.
Impulsar la gestió del coneixement a l’administració
pública com a factor clau d’èxit.
Cinquena.
Política Industrial – Model econòmic.
Fer política industrial en tecnologies de la informació i
la comunicació, com a factor transversal de competitivitat i com
a sector específic de valor, amb especial atenció al
sector de continguts multimèdia i amb iniciatives
clarament adreçades a la competitivitat de les pimes com a base
estructural de l’economia catalana.
Sisena.
Policentrisme
Reclamar la presència d’organismes estatals a Catalunya en
l’àmbit de les tecnologies de la informació i la
comunicació. Si la ubicació de la Comisión del
Mercado de las telecomunicaciones no és possible, la de
l’organisme que tingui cura de seguir el nou pla estratègic
impulsat pel Ministerio de Ciencia y Tecnología
“España.es”.
|
