|
En aquest article considerem alguns dels aspectes
més rellevants que caracteritzen la
terminologia de la societat de la informació en
la llengua catalana. Per a això partim d’una experiència
concreta: l’elaboració del diccionari Societat de la
informació. Noves tecnologies i Internet.
Principalment veurem quins tipus de casos
terminològics s’han estudiat, quines dificultats han sorgit,
quines tendències neològiques es reconeixen en les noves
creacions lèxiques, com s’ha tractat l’omnipresència de
la llengua anglesa i quins recursos nous s’han
emprat com a fonts documentals per a la recerca
terminològica.
Introducció
El desenvolupament de les tecnologies de la informació i la
comunicació (TIC) ha accelerat en els darrers anys
l’aparició de noves formes d’organitzar el treball,
l’educació, la cultura, les transaccions
econòmiques, etc. i ha introduït noves maneres de
comunicar-se. La societat sorgida arran d’aquestes transformacions
és la que anomenem societat de la informació (SI).
Aquesta societat s’ha trobat, entre altres, amb el
repte d’haver de designar conceptes nous, relatius a
noves idees, objectes, productes, etc. provinents
especialment dels àmbits de la informàtica,
els videojocs, el multimèdia, la telefonia mòbil, les
noves professions, Internet i les xarxes de telecomunicacions.
Al ritme accelerat d’innovació que caracteritza la SI, el
TERMCAT s’ha proposat de fer-hi front, aparellant-hi un ritme de
creació lèxica en català
igualment ràpid. Els últims anys, el centre ha treballat
en aquesta línia, recollint i estudiant els termes que
designen els elements que possibiliten l’existència d’una
societat basada en la informació i la comunicació.
Això ha suposat posar en marxa no només
els mecanismes de neologia terminològica propis de la
llengua catalana, sinó també considerar una sèrie
de fenòmens associats amb la creació de termes
relacionats amb les TIC i, especialment, amb
Internet. En aquest marc, han sorgit iniciatives
terminològiques diverses, entre les quals destaquem el
diccionari Societat de la informació. Noves tecnologies i
Interneti, elaborat pel Centre de Terminologia TERMCAT amb el
suport del Departament d’Indústria, Comerç i Turisme i el
Departament d’Universitats, Recerca i Societat de la Informació
de la Generalitat de Catalunya. L’obra ha nascut amb
l’objectiu de reflectir els aspectes més
rellevants d’aquesta SI i reuneix els termes principals
que la caracteritzen. El procés de recerca seguit en
l’elaboració del diccionari constitueix el
punt de partida per a la reflexió i la
redacció de l’article La terminologia de la societat de la
informació.
El diccionari presenta gairebé 2.000 denominacions catalanes,
ordenades alfabèticament, acompanyades de la categoria
gramatical corresponent, la definició, les remissions entre
termes (sinonímia absoluta o
complementària, abreviació o sigla), quan n'hi ha,
seguides de les equivalències en castellà, francès
i anglès que s'utilitzen per a denominar un
mateix concepte. Quan s’ha considerat necessari, es
completa la informació amb notes de tipus
conceptual, lingüístic o pragmàtic. Precedeix el
recull terminològic una introducció explicativa sobre la
naturalesa, el contingut i el maneig del diccionari,
les abreviacions i l’arbre de camp; el segueixen els
índexs d’equivalències en castellà,
francès i anglès i l’obra es tanca amb l’apartat de
bibliografia, on es dóna la referència de les fonts
documentals utilitzades per a elaborar el diccionari.
La selecció de la terminologia s’ha dut a terme d’acord amb
l’arbre de camp, que s’ha estructurat en tres grans apartats:
infraestructures tecnològiques, societat i cultura. En l’apartat
d’infraestructures tecnològiques es té en compte les
xarxes de telecomunicacions (tipus i elements constitutius –senyals
de transmissió, canals de distribució, dispositius de
connexió i protocols) i els sistemes i equips
de telecomunicacions (informàtica –maquinari,
programari i suports d’emmagatzematge de la informació–,
telefonia –components i tipus– i televisió –dispositius i
tipus). La part de societat es fixa en la terminologia
referent als serveis d’Internet, de telefonia i de
televisió, en general, i, específicament, en
relació amb els sectors de l’economia i
l’empresa, l’enginyeria, la política i l’administració,
les professions, la sanitat, els transports i les
indústries de la llengua. El tercer bloc considera els
termes relacionats amb la cultura i, en especial, amb l’oci
i l’entreteniment, l’educació i la recerca i els
mitjans de comunicació.
L’arbre de camp, que esquematitza l’estructura del
tema del diccionari, ens ha servit per a definir-ne
l’abast temàtic, controlar la
pertinència dels termes seleccionats i assegurar-nos
que s’hi inclouen els conceptes fonamentals de cadascun dels
àmbits d’aquest gran camp temàtic que anomenem societat
de la informació.
Val a dir que, malgrat que hem volgut fer un èmfasi especial
més en els aspectes socials i culturals que no pas en els
tecnològics (en general, ja més treballats des del punt
de vista terminològic), a la pràctica el
buidatge de termes d’aquells àmbits ha estat
força difícil. Els documents que hem pogut utilitzar com
a font de buidatge sovint no han estat textos
veritablement tècnics, sinó
declaracions d’intencions i propòsits, propostes de plans
i estratègies. Han estat sovint textos en què no
apareixen unes unitats lèxiques estrictament
terminològiques, sinó usos de mots
comuns de la llengua en què s’afegeix l’adjectiu
electrònic, virtual, digital, etc. o en
què el mateix context els situa en la
dimensió de les TIC. D’altra banda, hem constatat que
hi ha branques de les àrees de societat i cultura en què
s’ha produït un desenvolupament més gran de les TIC i, per
tant, s’hi ha generat un volum considerable de
termes, mentre que en altres àmbits aquest
desenvolupament és més incipient i, per tant, menor la
neologia terminològica. A títol il·lustratiu,
si bé en l’àrea de sanitat s’han recollit
únicament 8 termes o en transports 9, en
canvi, en indústries de la llengua el nombre creix fins a
37 o en economia i empresa i enginyeria s’eleva a 67 i 104,
respectivament.
Problemes de
delimitació temàtica: quina és
l’àrea?
Tot i que l’arbre de camp elaborat per a Societat de la
informació. Noves tecnologies i Internet ha estat
àmpliament documentat i consensuat pels
especialistes que han assessorat el diccionari, la
delimitació temàtica ha estat un dels reptes més
importants amb què ens hem hagut d’enfrontar.
Aquest model es va començar a trencar cap a principis
dels anys 70, quan les empreses van observar que el programari
es podia vendre i van començar a tancar-ne l'accés
al codi font. Així, poc a poc, tenir accés al
codi font del programa i altres llibertats, que fins aleshores
eren comunes, van anar desapareixent progressivament i, amb
elles, les llibertats dels usuaris.
En primer lloc, ens hem preguntat quina és l’àrea en
què havíem de treballar i, en
relació amb això, si és la SI una “veritable”
àrea d’especialitat. Si bé la resposta és
discutible, en tot cas, el que és clar
és que no es tracta d’una àrea d’especialitat
convencional. Sembla evident que no és un camp de coneixement
amb un llenguatge d’especialitat i una terminologia propis,
sinó més aviat un camp de confluència de
disciplines i activitats socials diverses amb un
denominador comú: la relació, més o
menys directa, amb les TIC. De fet, per dir-ho sintèticament,
amb l’etiqueta societat de la informació se sol al·ludir
a una realitat tan àmplia com és la
societat actual, amb un cert grau de desenvolupament
i en què tenen un paper important les TIC.
La pregunta inicial n’ha generat d’altres. D’una banda, és
possible fer un diccionari que contingui la terminologia de la SI?
Atesa l’amplitud gairebé inabastable i
il·limitada de l’àrea, és possible
recollir-ne tots els termes? La resposta és negativa. I, a
més, cal reconèixer que les
pretensions d’exhaustivitat donarien lloc a una obra amb un
volum de termes tan gran que requeriria uns recursos humans i
temporals dels quals és difícil de disposar.
A això s’ha d’afegir que, tenint en compte el ritme
d’evolució de les TIC i el seu creixent
impacte sociocultural, no convenia arriscar-se que
el diccionari sortís publicat quan els referents a què
al·ludeix s’haguessin transformat notablement i, per tant,
l’obra hagués quedat desfasada en diversos aspectes (veg. La
pertinència temàtica: criteris de selecció de la
terminologia).
D’altra banda, si la SI és una àrea d’especialitat, hi ha
una xarxa nocional, una estructura dels conceptes
que la conformen, delimitada i sòlida que la
sosté? Hi ha un grup identificable
d’especialistes que la representen, que la creen i la transmeten?
Hi ha unes persones que són expertes en aquesta “àrea”,
les quals en són usuàries i tenen competència
lingüística en la llengua d’especialitat
utilitzada per a la comunicació en el seu interior? La
resposta és novament negativa: qualsevol persona
forma part potencialment de la SI, és experta en determinats
aspectes i usuària d’aquests i d’altres.
De fet, un gran component de la terminologia que constitueix
la SI traspassa els límits d’una àrea d’especialitat
convencional –àrea a la qual se circumscriu el lèxic
científic i tècnic per
definició– i “viu”, de forma habitual i no excepcionalment,
en la llengua d’ús comú. Així, bona part d’aquests
termes són utilitzats per persones ben
heterogènies, que es dediquen a professions
diverses, són emprats pels mateixos internautes,
usuaris de la xarxa amb especialitats diferents, són difosos
pels mitjans de comunicació, etc. Per dir-ho succintament,
l’ús i la implantació de força termes de la SI i,
en especial, dels relacionats amb Internet no es
limita, doncs, a un àmbit d’experts i
professionals, sinó que s’estén a àmbits
divulgatius i pot interessar qualsevol persona.
Tots aquests elements ens han fet ser conscients que una àrea
temàtica tan àmplia i que abraça elements de
procedència tan diversa permet enfocaments i
classificacions molt diferents. En el nostre cas, hem
optat per un punt de vista orientat a recollir els
termes que permeten donar una visió general de la
SI, que es refereixen als components que li són més
característics i emblemàtics, amb un èmfasi
especial en els elements més innovadors respecte de
la història precedent de les societats modernes.
La pertinència
temàtica: criteris de selecció de la
terminologia
Del que s’acaba de dir ja es desprèn que en l’elaboració
del diccionari, no ha estat fàcil d’establir uns límits
precisos del que entenem per SI, ni tampoc trobar un
equilibri entre la representativitat i
l’especificitat de la terminologia seleccionada per a cadascun dels
àmbits temàtics. D’entrada, ha estat indispensable
d’establir uns criteris que orientessin la recerca
terminològica, els quals ens han dut a
valorar aspectes com l’any d’aparició de les noves
realitats, la seva validesa actual o la implantació i la
consolidació a la nostra societat. A més, hem tingut en
compte el nivell d’especialització dels termes, el seu possible
caràcter efímer i en quina mesura pertanyien a un
registre col·loquial o argòtic o
havien estat popularitzats pels mitjans de comunicació.
Des del punt de vista de la pertinència temàtica, ha
calgut plantejar-se diverses opcions i fer algunes tries condicionades
per la mateixa naturalesa dels termes de la SI. Vegem alguns
dels dilemes a què hem hagut de fer front.
Què buidem?
Què buidem? Quins termes extraiem de la documentació de
buidatge? Com ja s’ha dit, hem partit d’una visió global de la
SI i no hem buidat conceptes excessivament
específics o tècnics i ens hem centrat en aquells
termes que es refereixen a les realitats més noves en
relació amb les TIC.
Per exemple, no hem inclòs al diccionari els noms dels
menús o dels botons dels programes informàtics i dels
navegadors, pertinents potser en un diccionari
d’usos informàtics (menú d'ajuda, menú
d'edició, carregar imatges perdudes). En canvi,
hi hem introduït termes d'ús comú en la
navegació per Internet, útils per a
les persones que consultin l’obra, per exemple baixar,
barra de navegació, historial o penjar.
Què és nou a la SI?
Ara bé, què és nou a la SI? Amb això volem
dir: recollim al diccionari únicament els
termes relatius a les últimes novetats?
Considerem únicament els conceptes referents a les innovacions
més punteres? On situem els límits d’allò que
és realment nou?
Tot i que l'objectiu fonamental que ens hem plantejat en
l’elaboració de Societat de la informació. Noves
tecnologies i Internet ha estat d’aplegar els termes
d’aparició més recent, hi hem inclòs
també alguns termes amb uns quants anys d’història
però que són vigents actualment i
esdevenen fonamentals en la formació de nous
termes. Així , hi tenen entrada termes molt nous com
ara telèfon per Internet o videoconferència i termes
menys neològics com ara telèfon o
vídeo. D’aquesta manera, hem tractat de conceptes
que, malgrat no correspondre a realitats derivades de les tecnologies
més recents, permeten d’explicar l’aparició i comprendre
la naturalesa de termes relatius a les nocions més innovadores.
Per exemple, no ens hem centrat en els serveis i productes relacionats
amb els mitjans de comunicació o les tecnologies més
convencionals –com ara la premsa escrita o la ràdio–,
però hi hem recollit termes d’aquests sectors
que tenen una repercussió notable a l’entorn de la SI
–destaquem especialment els termes de telefonia i
televisió.
Sovint, però, el caràcter recent dels termes ens ha creat
dubtes sobre el seu estatus terminològic.
Efectivament, hi ha termes l’aparició dels
quals és tan nova que a penes se n’ha parlat
als mitjans de comunicació i poc a les publicacions
especialitzades, els hem documentat esporàdicament en la recerca
terminològica i els especialistes o bé no
els coneixen o bé amb prou feines tenen una
lleugera idea sobre els referents. Això ens ha fet
dubtar en molts casos que els termes tinguessin una entitat
terminològica suficient i, per tant, de la necessitat
d’incloure’ls al diccionari. Amb tot, hi hem
introduït termes amb un ús vacil·lant
que són de gran actualitat o que són el germen
d’aplicacions que s’estan desenvolupant en els
centres d’investigació tecnològica i que estan a punt
d’integrar-se a la realitat social. En són un exemple, carnet
de conduir intel·ligent, paper electrònic
o tinta electrònica i, en general, els termes que designen
prototipus.
Termes efímers?
Som conscients d’haver inclòs al diccionari formes
lingüístiques d’existència probablement
efímera, creacions potser passatgeres, les quals
tot i tenir força ús actualment semblen el resultat
d’una moda. Termes com analfabet -a electrònic -a,
cibercafè, ciberalumne -a o ciberbibliotecari
-ària i, en general, formes creades amb el prefix
ciber- o amb els adjectius digital, electrònic,
virtual, etc. possiblement desapareixeran en un futur pròxim.
Fixem-nos en el neologisme cibercafè. Si bé aquest terme
neix motivat per l’aparició a la realitat social de bars i
cafeteries que ofereixen accés a Internet,
quan aquest servei no sigui excepcional sinó
habitual en aquests establiments (i en altres tipus de locals),
possiblement la forma cibercafè ens semblarà
redundant, innecessària i, fins i tot, ridícula,
desfasada i obsoleta. Diguem-ho amb altres paraules:
qui sap si ben aviat la majoria de cafès no
seran “ciber” perquè oferiran connexió
a Internet; tot bibliotecari utilitzarà Internet com a eina
de treball habitual; el mateix farà l’alumnat en general, etc.
En tots aquests casos el matís semàntic que aquests
formants afegeixen haurà deixat de ser necessari. Veg.
també Els nous formants a Tendències
neològiques: les noves creacions lèxiques.
Termes tècnics o argot?
Quan la recerca terminològica s’orienta a la
normalització lingüística, tant en
el sentit de fer que unes denominacions determinades
esdevinguin normes –estandardització– com normals
–extensió d’ús–, es treballa en les formes
lingüístiques que denominen cadascun
dels conceptes constituents de la xarxa nocional d’una
àrea d’especialitat. Això es fa tendint a reduir la
variació lingüística, simplificant el lèxic
especialitzat en benefici de la fixació d’una
única denominació per a cada noció amb l’objectiu
d’afavorir la comunicació especialitzada, de fer-la
inequívoca i clara. Per exemple, es tendeix a eliminar
la sinonímia i, en cas de sinonímia, a prioritzar un
dels termes sinònims com a forma d’ús
preferent. En aquesta línia, en l’estudi dels casos
terminològics es consideren sempre les diverses formes que
concorren per designar un mateix concepte, les quals de vegades
pertanyen a registres de comunicació
diferents.
Les formes d’argot en són un exemple. Llevat que no hi hagi
una intenció explícita, en els diccionaris
terminològics recollim justament les unitats
lèxiques que, amb el consens dels especialistes,
permeten de dur a terme una comunicació estàndard, sense
ambigüitat. No ens proposem d’incloure formes d’argot, malgrat que
en l’ús oral i en registres informals siguin
força utilitzades actualment, de vegades per a
referir-se a conceptes que tenen ja una denominació
establerta en llengua catalana. Efectivament, el diccionari
Societat de la informació. Noves tecnologies i Internet
presenta termes amb força repercussió en
l’ús públic (sovint gràcies als
mitjans de comunicació), com ara nova economia,
cibercriminologia o ciberdelinqüent, però no
conté unitats lèxiques de registres
col·loquials o informals, com collistaire i cibervídua,
o de caràcter marcadament argòtic o
volgudament estilístic, com criptorebel i
criptoanarquista.
Un exemple paradigmàtic és snail mail o s-mail, forma
pejorativa que al·ludeix al correu postal tradicional i que posa
èmfasi en la seva lentitud en
comparació amb la rapidesa i immediatesa i, per
tant, l’eficàcia comunicativa del correu electrònic
(electronic mail o e-mail, en anglès). El
caràcter argòtic d’aquest cas no ha passat
desapercebut en llengües com el català (i el
francès), en què es recomana de continuar usant com a
terme el mot correu (i courrier), ja existent en la
llengua, i, si el context comunicatiu ho fa necessari, correu
ordinari o correu postal (i courrier ordinaire), evitant de
recórrer a calcs directes del tipus correu
caragol. Un cas diferent és el de les formes baixar i penjar,
de caràcter originàriament informal a les quals el
Consell Supervisor del TERMCAT ha atorgat l’estatus de termes.
Hi són tots, els termes de la SI actual?
Malgrat haver tractat de la terminologia més representativa
de l’àrea d’acord amb els criteris descrits, cal
reconèixer que, atès el ritme amb què avancen les
TIC, hi ha conceptes de difusió posterior a
la finalització d’aquest diccionari que no hi
hauran quedat inclosos.
De fet, ja en la fase final d’elaboració del diccionari, durant
l’última revisió, hi vam poder incorporar algun terme
acabat d’aparèixer. Tanmateix, som conscients que hi hauran
quedat excloses noves nocions donades a
conèixer en el temps que va durar el
procés d’edició i posteriorment.
I les definicions?
I les definicions, com han de ser? Com les redactem? Des de
l’inici d’elaboració del diccionari el concepte ha estat una
preocupació central. I això fonamentalment perquè
la recerca terminològica es basa en un
procediment onomasiològic. És a dir,
treballem basant-nos en l’estructura nocional que conforma
una àrea d’especialitat, establint-ne la llista de nocions que
la constitueixen i les seves interrelacions i, d’aquí, en fixem
les denominacions corresponents, la forma lingüística.
La preocupació va néixer quan vam observar la dificultat
d’identificar molts dels conceptes de la SI i de redactar-ne una
definició que en recollís els trets
semàntics essencials. Especialment perquè:
a)ja en la llengua on s’han creat hi ha vacil·lació sobre
els referents que designen;
b)manca consens entre els experts a l’hora de delimitar-ne les
característiques semàntiques bàsiques;
c)les nocions són canviants pel que fa a l’abast semàntic
i als elements definidors que les constitueixen.
Aquest tres aspectes han fet difícil la fixació de les
definicions, les quals, a més d’estar escrites d’acord amb els
criteris terminològics internacionals de
redacció de definicions, havien de ser conceptualment
adequades, vàlides, actuals i tenir el consens dels
especialistes. Per tot això, vam optar com a
criteri general per definir les nocions de forma precisa
però alhora àmplia, de manera que reflectissin
les característiques essencials més acceptades a
l’àrea, no quedessin restringides per trets
ocasionals o circumstancials i permetessin usos previsibles i
realitats futures. Així, per exemple, tot i que actualment
ciberespai és conegut com a terme d’Internet, a la
definició es vincula al concepte més ampli
de xarxa telemàtica. O en el cas de tinta electrònica,
com que és un terme en plena
experimentació i evolució s’ha definit de forma
no restrictiva com a ‘conjunt de partícules que
mitjançant impulsos elèctrics fa possible d’escriure o
dibuixar sobre paper electrònic’.
Quina és la
terminologia de la societat de la informació?
Quina és la terminologia de la societat de la informació?
La terminologia de la SI és bàsicament
la terminologia que neix en relació amb les
TIC.
En aquest àmbit, cal dir que la terminologia informàtica
ha implicat sempre, tant en català com en les altres
llengües, un esforç notable de
creació neològica, no únicament pel
caràcter innovador del seu contingut conceptual, sinó
també i en gran mesura perquè la
creació lèxica, l’ús especialitzat i la
difusió es duen a terme fonamentalment en
anglès. A més, els termes relatius a les
TIC i, en especial, a Internet presenten una
idiosincràsia destacable: neixen i es transmeten a gran
velocitat i amb una gran amplitud. La creació de termes segueix
un ritme trepidant, a cavall de l’avenç i la
innovació tecnològica en l’àmbit de
la informàtica i les telecomunicacions. Certament,
aquest aspecte és comú al progrés
científic i tècnic i, per tant,
característic de la neologia terminològica en general;
ara bé, la idiosincràsia de l’àmbit
temàtic fa que parlem d’una neologia amb unes
particularitats remarcables.
Fixem-nos, per exemple, en els termes d’Internet. El canal pel
qual coneixem aquests termes, la mateixa xarxa, implica una
difusió molt ràpida de la neologia terminològica
–rapidesa extensible a la terminologia de qualsevol
àrea d’especialitat–, per tal com la
informació a Internet és d’accés gairebé
immediat. I suposa, també, una difusió
de gran abast, ja que potencialment arriba a
qualsevol lloc del món.
La xarxa difon amb celeritat tant productes o idees, com termes.
I, en aquest sentit, l’atracció que el “fenomen Internet”
desperta fa que en nombrosos llocs web s’ofereixi informació
dels termes que li són característics,
s’hi reflexioni i es convidi a la discussió
sociolingüística. En pàgines web d’organismes,
institucions, empreses i particulars, de naturalesa
ben diversa, es recopilen els termes d’Internet, es
comenten, es ponderen, s’hi opina i es difonen
glossaris i lèxics que els reculleni.
Fa aproximadament un any es va signar un acord entre Yahoo
Ibérica i els governs català, andorrà i balear per
a la creació d'una versió en
català del conegut directori Yahoo
[ct.yahoo.com] per un import total de 90 milions de pessetes
(més de 540.000 euros).
Reprenguem la pregunta inicial: quina és la terminologia de
la SI? Abans d’iniciar l’elaboració de Societat de la
informació. Noves tecnologies i Internet hem de dir que la
terminologia de la SI estava conformada per un petit
grup de termes establerts i consolidats per
l’ús, com ara enllaç (link), servidor (server),
bucle (loop) o amplada de banda (bandwitdth). A aquí cal sumar
alguns termes normalitzats, com ara allotjament (housing), clic
(click), encaminador (router) o hostatge (hosting) i altres
de normatius, per exemple baud (baud), contrasenya (password),
en línia (on line), hipermèdia (hypermedia) o xifrar
(encrypt, to). A aquest nombre reduït de termes, que anteriorment
havien estat estudiats a consciència, fixats
lingüísticament i difosos, s’afegien la majoria dels
termes de la SI, que eren completament nous.
Efectivament, la terminologia de la SI és una terminologia en
bona part neològica, caracteritzada per una remarcable manca
d’estabilitat formal i conceptual, tant en català, com en
anglès (que és fonamentalment la llengua de partida) i en
les altres llengües. D’una banda, és
freqüent la inexistència de conceptes
amb els trets semàntics que els constitueixen comunament
acceptats, per la mateixa naturalesa innovadora o
perquè el referent varia ràpidament i,
per tant, també la noció. D’altra banda, sovint
no hi ha una única forma lingüística consensuada
pels experts per a una mateixa noció,
sinó que proliferen les denominacions
sinònimes i les variacions formals.
El caràcter vacil·lant i inestable dels termes es fa
palès en molts dels casos que s’han estudiat
al llarg de l’elaboració del diccionari,
marcats per la concurrència de formes. Ho il·lustra
un exemple com pàgina inicial, que correspon a l’anglès
home page, en què s’han documentat les alternatives
pàgina arrel, pàgina casolana,
pàgina d’arrancada, pàgina d’entrada, pàgina
de benvinguda, pàgina domèstica, pàgina
principal, portada, etc. Ja hem dit que això
és observable en català, però també
en la mateixa llengua anglesa: per exemple, el terme normalitzat
grup de discussió equival a l’anglès conference group,
discussion group, forum, interest group, newsgroup, etc. o diner
electrònic, a l’anglès cybercash, digital cash, digicash,
e-cash, electronic cash, electronic money, etc.
Certament, la fluctuació terminològica, la
concurrència de denominacions i la
inestabilitat dels conceptes és una constant en l’àmbit
de la SI i afecta totes les llengües. Això ens ha dut a fer
una selecció dels termes equivalents en castellà, en
francès i en anglès que consignàvem al diccionari,
prenent com a criteri general d’incloure les formes
recomanades pels organismes nacionals i internacionals
d’estandardització (ISO, UNE, AENOR, AFNOR, etc.). Quan
això no ha estat possible, hi hem incorporat les
equivalències amb una difusió més estesa i
recolzades per una documentació més
sòlida i àmplia en cada llengua.
En aquesta línia, atesa l’absència de consens
internacional en la fixació de bona part de les unitats de
mesura usades en la SI, únicament hem
considerat com a símbol les establertes internacionalment de
forma inequívoca (per exemple, Hz, corresponent
a hertz, o V, a volt). Els altres casos, observant la variació
d’una llengua a una altra, han estat tractats com a abreviacions
i el Consell Supervisor del TERMCAT –òrgan encarregat de la
normalització de la terminologia catalana– ha establert unes
formes reduïdes de referència mentre no s’acordin uns
símbols consensuats internacionalment. Així, Mbit
és l’abreviació proposada per a megabit –en
les altres llengües Mb i Mbit– i MB, per a megabyte –en les
altres llengües Mb i MB i, a més, en francès
Mo.
La terminologia de la SI és una terminologia que
contínuament ens fa dubtar. No únicament pel
caràcter inestable de què acabem de parlar,
sinó també per la pregunta que sovint ens plantegen
bona part dels casos: es tracta de “veritables” termes?
Freqüentment, trobem unitats lèxiques
que, més que no termes per a la comunicació
especialitzada, tenen l’aparença de creacions personals,
ocasionals, sensacionalistes, sovint efímeres
i sense voluntat de permanència.
En l’àmbit de la SI es presenten les necessitats de
denominació neològica comunes a qualsevol àrea
d’especialitat cientificotècnica, en què
sorgeixen noves formes per a designar nous conceptes, a mesura que
neixen productes, objectes, tècniques, etc. Ara bé,
també sembla que es tendeix a un tipus d’innovació
lèxica probablement supèrflua o el
caràcter innovador de la qual és força
circumstancial i no respon a necessitats terminològiques
reals de denominació d’una noció nova. La terminologia
de la SI és també una terminologia en
què proliferen les formes argòtiques i
col·loquials. Es tracta de denominacions, igualment
efímeres, creades de vegades per designar
realitats noves però que a voltes fan
referència a conceptes que ja tenen una forma que els designa.
Veg. anteriorment La pertinència temàtica: criteris de
selecció de la terminologia.
Tendències neològiques: les noves
creacions lèxiques
La terminologia de la SI se serveix dels recursos lèxics de
la llengua catalana per a la neologia, però si ens preguntem
quines són les tendències neològiques, quins
sistemes de creació lèxica predominen,
la resposta és unànime: tant en català com
en les altres llengües, els termes es generen fonamentalment
en anglès i hi penetren com a manlleus. En aquesta línia,
els termes generats en català són sovint calcs i
s’utilitzen profusament les sigles, que en
força casos arriben a tenir entitat terminològica
pròpia i independent del sintagma que les ha originat.
Finalment, volem destacar la creació de termes mitjançant
formants moderns, nous afixos i adjectius altament
productius, i el recurs freqüent a la metàfora per al
naixement de les noves unitats.
Els manlleus
Un cop un manlleu arriba a una llengua, la possibilitat que
hi romangui depèn de diverses raons. D’una banda, és
comú que els experts usuaris de la llengua
d’especialitat on s’insereix el sentin com a propi i
exclusiu de l’àmbit i entenguin que té
un ús internacional i recognoscible en totes les llengües.
De l’altra, sovint pensen que és molt difícil (ben
bé impossible) de trobar termes equivalents en
la llengua pròpia que reflecteixin de forma
exacta i precisa el significat que el terme anglès
originari permet de designar. A més, de vegades es percep una
certa comoditat, una manca de sensibilitat lingüística cap
a la incorporació massiva de manlleus i una manca de
confiança en la capacitat de la llengua
catalana per crear unitats lèxiques igualment
vàlides per a l’ús especialitzat. L’esnobisme i
l’exotisme en l’ús dels termes anglesos (clarament identificable
en la terminologia d’Internet, per exemple)
s’afegeix a les condicions que permeten la
pervivència dels manlleus en les llengües, en
general, i en la llengua catalana, en concret.
La introducció de manlleus al català és un recurs
com un altre de neologia terminològica del
qual, tanmateix, convindria no abusar. En tot cas,
prèviament a l’acceptació d’unitats foranes
és preferible d’exhaurir els mecanismes lèxics de la
nostra llengua i, únicament si és pràcticament
ineludible, admetre-les i introduir-les
completament, amb la regularització ortogràfica
corresponent, quan pertoqui. Així, en català s’han
introduït manlleus com ara web (World Wide
Web), que ha permès la formació de la
família lèxica administrador –a de webs, càmera
web, difusió per web, editor –a de webs, lloc web,
mapa del web, pàgina web, servidor web, etc. En aquest cas, el
Consell Supervisor ha normalitzat aquest terme, considerant que
alternatives catalanes com ara gran malla mundial, teranyina
de tota la terra (TTT), teranyina mundial, xarxa estesa
mundial, etc., s’haurien vist abocades al fracàs. Hi
ha altres manlleus en la terminologia de la SI que ja fa més
temps que formen part de la llengua catalana, com ara mòdem
(de l’anglès modem, procedent de modulator and
demodulator), bit (de l’anglès bit, procedent de binary digit),
píxel (de l’anglès pixel, procedent de picture element)
o xip (de l’anglès chip).
Els calcs
El calc o traducció literal és un recurs de
creació lèxica força
freqüent en la neologia de la SI i, especialment, d’Internet.
Els calcs paronímics (amb similitud formal) gaudeixen de
més possibilitats d’èxit que els calcs no
paronímics, per exemple, domain és
fàcilment substituïble per domini; alias, per àlies;
access, per accés; virtual reality, per realitat virtual, etc.
Ara bé, també hi ha calcs no paronímics
força afortunats, com ara motor de cerca
(sinònim de cercador) per a l’anglès search
engine, adjuntar per a attach, fil de discussió per discussion
thread o tallafoc per a firewall.
Cal dir que sovint els calcs plantegen problemes de correcció
lingüística i de genuïnitat i generen “falsos amics”.
En són un exemple *removible, utilitzat
erròniament en lloc d’extraïble,
corresponent a l’anglès removable, o *comandament i *comand,
en lloc d’ordre, que equival a l’anglès command.
La siglació
Molts dels termes de la SI són sigles que arriben al
català i a les altres llengües a través de
l’anglès per designar noms de protocols,
sistemes de transmissió, llenguatges de programació,
etc. Són sigles que conserven habitualment la forma
originària anglesa i sovint presenten una
grafia vacil·lant, especialment pel que fa a l’ús de
majúscules i minúscules, no únicament en
les llengües d’arribada sinó també en la mateixa
llengua de partida, l’anglès (per exemple,
html, Html i HTML).
A l’hora d’elaborar el diccionari Societat de la informació.
Noves tecnologies i Internet ens vam plantejar quin tractament
donàvem a aquest recurs lèxic, atès que era un
fenomen que afectava un grup molt important de
termes. Vam estudiar-ne la casuística i com a
criteri general, vam decidir de consignar-hi la forma
desenvolupada en català, com a terme principal, sempre que es
documentés en textos especialitzats i que se’n verifiqués
un ús estès entre els experts. Vam comprovar que en
altres llengües, com el castellà i el
francès, el manteniment de les sigles angleses
coexisteix paral·lelament amb els sintagmes calcats de les
unitats lèxiques angleses que originen les
sigles. En general, són traduccions literals paraula per
paraula del tipus mode de transferència asíncrona
(ATM), en anglès asynchronous transfer mode, número
d’identificació personal (PIN), en anglès personal
identification number, protocol de
transferència de fitxers (FTP), en anglès file
transfer protocol, o xarxa d’àrea local (LAN), en anglès
local area network.
La creació d’aquest tipus de sintagmes en català i en les
altres llengües romàniques duu
aparellada una qüestió ortogràfica recurrent:
inapropiadament sol reproduir de l’anglès la majúscula
inicial de cada element que compon el terme complex, que tractant-se
de noms comuns hauria de ser minúscula.
Al diccionari hem recollit la sigla com a terme únic quan la
creació d’una forma desenvolupada catalana hauria estat
artificial, és a dir, quan s’hauria allunyat excessivament de la
realitat d’ús. Malgrat que teòricament
tota sigla manté una correspondència
sinonímica amb una altra forma sintagmàtica que la
descodifica, en els àmbits
cientificotècnics i, especialment, en informàtica
sovint la forma descriptiva no té un ús real i, fins i
tot, pot ser desconeguda pels especialistes.
És el cas, per exemple, d’HTML (en anglès
hypertext markup language ‘llenguatge d'etiquetatge
d'hipertext’) o de MIME (en anglès multipurpose Internet mail
extension, ‘extensió de correu d'Internet per a ús
múltiple’), en què hi ha un ús exclusiu de la
sigla i, per tant, hi tenen entrada com a termes
únics i a títol orientatiu, en nota, s’hi indica la
traducció catalana.
Val a dir que sempre que ha estat possible s’ha introduït al
diccionari la forma catalana de la sigla, de manera que les
lletres que la constitueixen corresponguin al sintagma desenvolupat.
Així, tenim, DAO, sigla de disseny assistit per ordinador; PMF,
sigla de preguntes més freqüents; RV, sigla de realitat
virtual, SIG, sigla de sistema d'informació geogràfica o
XDSI, sigla de xarxa digital de serveis integrats.
En algunes llengües, la incorporació d’aquestes sigles i
sintagmes ha donat lloc a la creació de termes neològics
basats en un sistema híbrid d’estructura
[nom+sigla], en què la sigla ja inclou la noció del
nom que és base del terme complex. D’aquesta
manera, el terme resultant expressa aquesta noció dues vegades:
explícitament com a base del sintagma i com a part de la sigla.
És un procediment força productiu en francès on,
per exemple, hem documentat protocole HTTP,
coexistint amb protocole de transfert hypertexte, i
langage HTML, amb langage de balisage hypertexte i
langage hypertexte. Aquesta estratègia neològica, encara
que de naturalesa mixta i amb elements de contingut redundants
(protocole i langage en els exemples anteriors),
permet la creació de termes de longitud
més breu que la traducció del sintagma anglès
component per component.
Finalment, no cal dir que a l’àmbit de la SI trobem sigles que
no són objecte de regularització formal o de proposta
neològica, atès que corresponen a organismes o
institucions, com ara CNI (Coalition for Networked
Information), ITU (International Telecomunications Union) i NIC
(Network Information Center). I també sigles la
modificació gràfica de les quals es considera inadequada,
ja que designen noms de programes, estàndards de
codificació, xarxes, etc., per exemple,
ARPANET (Advanced Research Project Agency Network),
CGI (Common Gateway Interface), IRC (Internet Relay
Chat) o SGML (Standardized Generalized Markup Language).
Els nous formants:
afixos moderns i adjectius productius
Lingüísticament, la SI ha comportat l’aparició de
nous formants, molt productius en la creació
dels termes que la caracteritzen, fonamentalment,
afixos i adjectius.
D’una banda, es tracta d’afixos creats a partir de la truncació
o escapçament d’unitats lèxiques modernes, que esdevenen
prefixos i sufixos aptes per a la derivació lèxica i
conviuen amb afixos d’arrel culta ja consolidats en
la llengua catalana. Així, és força
habitual la formació de neologismes amb els prefixos nous
ciber- (‘xarxa de telecomunicacions, especialment Internet’),
info- (‘informació o informàtica’), tele- (‘xarxa
telemàtica’), o tele- (‘televisió’), al
costat de creacions menys modernes amb el formant grec tele-
(‘lluny’). Per exemple, ciberamic –iga, ciberart,
ciberdependència, ciberllenguatge, etc.; infoaddicte
–a, infògraf –a, infopista, etc.; telealarma, teleaprenentatge,
teleassistència mèdica, teledistribució,
teleensenyament, etc.
Val a dir que la tendència a usar abusivament el formant ciber-
ha creat una certa prevenció en l’ús d’aquesta unitat,
tant en català com en les altres llengües, no només
en les persones que ens dediquem a la llengua,
sinó en general entre els usuaris de la terminologia
d’Internet. En aquest sentit, podem esmentar, a més, la
productivitat del mot anglès net (‘xarxa’), usat en
aquesta llengua com a formant en la creació de múltiples
termes i que, tractant-se d’un manlleu, en les
altres llengües pren a voltes formes diferents (per
exemple, subxarxa per subnet), tot i que sovint s’hi acaba
introduint, com és el cas del conegut terme
Internet (i també d’extranet, infranet, intranet, Telnet,
Usenet, etc.)
També volem cridar l’atenció sobre la creació, poc
productiva en català però profusa en
francès, basada en elements truncats, malgrat
que actualment no podem dir que estiguin consolidats
com a nous sufixos. N’és un exemple l’element –tica
(‘relació amb la informàtica’), que intervé en la
formació de termes, com ara buròtica,
domòtica, robòtica, telemàtica, etc. Sembla
que hi ha un ús considerable i creixent d’aquest element en
la creació neològica, possiblement per influència
de les llengües en què és
més productiu. En molts casos, però, en català
s’han normalitzat formes alternatives de tipus descriptiu, com ara
els sintagmes animació assistida per ordinador (en lloc
d’*animàtica), gestió automatitzada de
bitllets (en lloc de *billètica) o gestió
de diner electrònic (en lloc de *monètica). A
més, cal citar el sufix –ari, que participa
en la creació dels termes maquinari i programari i ha
permès la generació de tota una família
lèxica alternativa als manlleus de
l’anglès creats amb el formant –ware. Per
exemple, microprogramari (firmware), programari de domini
públic (public domain software), programari de grup (groupware),
programari de prova (shareware), programari educatiu (teachware),
programari lingüístic (lingware), etc. A l’hora de perfilar
el diccionari, hem considerat que valia la pena que els afixos
més productius en català hi tinguessin entrada
pròpia i quedessin definits de forma clara.
D’altra banda, els termes de la SI es creen sovint afegint a
un mot ja existent en la llengua catalana l’adjectiu electrònic,
digital, telemàtic o virtual o bé la locució en
línia. La constatació de la
productivitat d’aquestes unitats ens va dur, paral·lelament
al cas anterior, a incloure-les al diccionari amb estatus d’entrades
independents, malgrat que poguessin semblar aparentment mots
generals. Això permetia comprendre clarament el contingut de
nombrosos termes creats amb aquestes unitats, però no impedia
d’introduir al diccionari termes que les contenien perquè
presentaven una alta freqüència d’ús, força
consolidació lèxica i implantació
terminològica. D’aquesta manera, trobem al diccionari campus
virtual, carretó electrònic, comerç
electrònic, reserva en línia o
traductor digital i, en canvi, no hi tenen entrada ciberagència
de viatges, cibercol·lega, client en línia, compositor
digital o floristeria electrònica.
Durant el procés d’elaboració de l’obra, vam estudiar
globalment el conjunt de termes en què intervenien els afixos,
els adjectius i la locució esmentats,
atès l’ús fluctuant de formes i la proliferació
de sinònims per a un mateix concepte. Davant de la
concurrència de formes que contenien aquests
elements, vam resoldre de donar prioritat, llevat de termes
molt consolidats, a les denominacions més fidels al sentit
recte de cadascuna de les unitats que les formaven. Cadascuna
d’aquestes unitats havia estat definida de forma clara i
s’havia introduït al diccionari, amb el consens previ dels
especialistes assessors. El consens no ha estat sempre senzill
d’assolir, però s’ha aconseguit de simplificar en gran mesura
la concurrència de denominacions en casos com borsa
electrònica (forma preferida, en detriment de borsa en
línia i teleborsa), botiga electrònica
(forma preferida, en detriment de ciberbotiga) o mercat
electrònic (forma preferida, en detriment de mercat virtual
i telemercat).
Es pot preveure que la realitat d’aquests afixos i unitats adjectives
canviarà força en els propers temps. Si bé
actualment un prefix com ciber- és molt
productiu, en part per la introducció relativament
recent del món telemàtic en les nostres vides, en canvi,
fa uns anys la novetat era el prefix tele-. Si bé ara qualsevol
objecte o producte vinculat a les TIC és electrònic, en
el passat l’adjectiu innovador era elèctric.
Tot fa pensar que aquests formants aniran desapareixent de bona
part dels termes complexos que els integren, de manera que per
correu entendrem l’electrònic, de la mateixa
manera que un virus inicialment era un virus informàtic
o que un espremedor abans era un espremedor elèctric.
Recursos semàntics: la metàfora
No volem tancar l’apartat de Tendències neològiques: les
noves creacions lèxiques sense fer referència a un recurs
semàntic força usat en la neologia
terminològica de la SI: la metàfora.
Efectivament, ja en anglès és força productiu en
aquest àmbit de recórrer a mots de la
llengua comuna o d’altres àrees d’especialitat
i reinterpretar-los semànticament en una dimensió
metafòrica. Mitjançant el procediment del calc,
s’incorporen d’aquesta llengua al català
termes d’origen metafòric com ara àncora (anchor),
aranya (spider) o navegar (navigate). Alguna vegada, tot i que
de forma més aviat excepcional, es creen en llengua catalana
metàfores pròpies alternatives als manlleus anglesos, com
ara motxilla (dongle i hardware key) o penjar
(upload).
La normalització
terminològica
A Societat de la informació. Noves tecnologies i Internet,
l’estudi de la terminologia ha estat guiat per l’objectiu de proposar
solucions terminològiques pròpies en català. Hem
revisat amb deteniment el contingut terminològic del
diccionari, en especial, els termes catalans que
presentaven dubtes d'acceptació lingüística
o sociolingüística i hem normalitzat els que ho han
requerit. Cal dir que s’han realitzat nombrosos estudis
sociolingüístics dels termes (dossiers de
normalització) i s’han organitzat sessions de
normalització que han aplegat especialistes representatius de
les diverses àrees i activitats implicades. Posteriorment, en
les reunions del Consell Supervisor del TERMCAT s’han resolt
els casos plantejats i s’han establert les propostes denominatives
en català. El balanç final ha estat de gairebé 300
termes normalitzats.
Tanmateix la viabilitat i les possibilitats d’èxit de les
solucions catalanes proposades no són sempre segures. D’una
banda, hi ha les dificultats associades a qualsevol
creació neològica, com ara la novetat, la
manca d’ús o la distància formal respecte
del terme conegut. De l’altra, les dificultats derivades de
la idiosincràsia de l’àmbit, en què els termes
són majoritàriament manllevats, la
neologia terminològica està mediatitzada per
l’anglès i en què es tendeix a la creació de
termes vistosos, espectaculars, “amb ganxo” i sovint
efímers.
Per exemple, entre els neologismes d’implantació relativament
senzilla podem citar el cas de pàgina inicial, per a
l’anglès home page, però hi ha casos més
controvertits en què les alternatives catalanes
pretenen de substituir anglicismes molt estesos i de
difícil suplantació. Un exemple és finger, en
què la proposta catalana normalitzada,
buscausuaris, ha topat amb dificultats serioses
d’acceptació, especialment pel caràcter sintètic
del manlleu, la manca de termes catalans alternatius de creació
espontània (tant en català com en les altres
llengües romàniques i, per tant, la manca
també de models de creació en què emmirallar-se)
o el fet que coincideix amb el nom de l’ordre que s’escriu per
executar el programa.
Val a dir que la majoria de termes estudiats pel Consell Supervisor
han estat manlleus per als quals, d’acord amb el criteri general,
en la majoria dels casos s’han normalitzat alternatives catalanes.
Com ja s’ha dit anteriorment, sovint en la terminologia de la
SI es tendeix al calc: una mostra de calcs normalitzats són
cuc (worm), galeta (cookie), marc (frame) o tallafoc (firewall).
Altres vegades, s’han fet propostes més atrevides que es
diferencien força dels anglicismes que ens han arribat.
Voldríem destacar especialment el cas de
cibertira per a banner, concentrador per a hub,
entreteniment educatiu per a edutainment, guia d’aprenentatge per
a tutorial, integració automàtica per a plug and play,
miniaplicació per a applet, peatge per
visió per a pay per view, runtime per a
versió d’execució i servidor intermediari per a proxy.
A més, hi ha diversos casos terminològics que no han
estat fàcils de resoldre i que han donat lloc
a controvèrsies diferents. D’una banda, alguns
termes normalitzats pel Consell Supervisor han
comportat un debat ampli sobre formes alternatives sovint
excloents. Per exemple, inicialment s'havia proposat de substituir
el terme anglès cookie per testimoni, que era adequat
semànticament i permetia de fugir del calc galeta, considerat
poc tècnic, i de l’adaptació del
manlleu cuqui. Ara bé, la coincidència
de la forma testimoni amb un altre terme, en anglès token, del
mateix àmbit temàtic, i, per tant, la possibilitat de
crear confusions en la comunicació especialitzada, ha dut
finalment a acceptar en català el terme galeta.
Un cas controvertit ha estat també chat, normalitzat en
català primerament com al terme únic tertúlia,
però que, davant la sol·licitud de
nombrosos experts, es va haver d’acceptar conjuntament
amb el sinònim xat, (adaptació ortogràfica del
manlleu anglès). En una altra línia, ha estat
dificultós el cas de l’at anglès,
és a dir, del nom del símbol @, en què la
varietat d’alternatives catalanes proposades i la
concurrència de formes (a amb cercle, a amb rínxol, a
amb rodona, ad, can, cuc, encerclada, ensaïmada,
etc.) han dut, al Consell Supervisor, a inclinar-se per la forma
arrova, de força ús ja en l’àmbit d’Internet.
També podem parlar del conflicte entre
adreça d’interès i preferit, alternatives
catalanes proposades per a bookmark i favourite, respectivament,
en què hem pogut observar que es tracta de termes
sinònims, en què la variació contextual
d’ús depèn, en general, de la casa
comercial del navegador utilitzat (Netscape Navigator o
Internet Explorer).
D’altra banda, força termes han estat llargament considerats
des del punt de vista conceptual, atesa la manca de fixació
nocional i la manca d’unanimitat entre els especialistes sobre
el referent que designen. Principalment, aquests són els casos
discutits en diverses sessions de normalització amb experts
representatius de la SI i debatuts mitjançant el diàleg
interactiu que el correu electrònic ha permès. Podem
esmentar la diferència entre hacker, en
català intrús –usa, i cracker, en català pirata,
per als quals, a més de la dificultat de fixar unes
alternatives catalanes viables, s’ha sumat la
dificultat de distingir-los semànticament de
forma clara. Un cas paral·lel és el de la
distinció entre housing i hosting, en
català allotjament i hostatge, respectivament, o
entre plug-in, que correspon a connector, i add-in, a complement.
Altres casos en què s’ha barrejat la dificultat de proposta
d’alternatives catalanes amb les complicacions derivades de
l’existència de nocions poc clares i fluctuants són
bombardeig per a l’anglès mail bombing; inundació, per a
spam; grup de discussió, per a conference
group, discussion group, forum, interest group, newsgroup, etc.
Entre els manlleus que han romàs en català, podem
esmentar el cas de diverses sigles, com ara BBS,
I-CASE, CPU o CD-ROM, i alguns manlleus, que s’han
adaptat ortogràficament al català, quan
ha estat necessari, per exemple, emoticona, extranet, intranet,
Internet, web o xat.
En definitiva, si haguéssim de resumir quins han estat els tipus
de casos que s’han normalitzat en l’àmbit de la SI,
podríem dir que, d’una banda, hi ha termes ja clàssics,
com ara maquinari (hardware) i programari (software)
i d’altres de més moderns però
força difosos, relacionats sobretot amb Internet, com ara
adreça electrònica (electronic mail address), arrova
(at), bústia electrònica (electronic
mailbox), cercador (search engine), enllaç (link), marc
(frame), navegar (navigate, to) o web. Els termes relacionats amb la
comunicació per a les xarxes de telecomunicacions
i, especialment, per Internet i la seguretat són potser els
més nous i els que han arribat més tard a la
normalització terminològica. En el
primer grup podem esmentar baralla (flamewar), emoticona
(emoticon, smiley), etiqueta (netiquette), moderador –a (sysop),
provocació (flame bait) o resposta irada (flame). En el segon,
cavall de Troia (Trojan horse), cuc (wom), falsejament d’identitat
(spoofing), filigrana (digital tattoo i watermark), marcatge
(digital tattooning, fingerprinting i watermarking) o tallafoc
(firewall).
Hi ha terminologia normalitzada de la SI que té força
difusió i que ha trascendit els àmbits d’especialitat,
com ara CD i CD-ROM, DVD i DVD-ROM,
globalització i mundialització, localització,
tecnologies de la informació i la comunicació (TIC) o
veïnatge universal (global village, potser més conegut pel
castellà aldea global). Contràriament,
hi ha termes amb una grau d’especialització
força elevat, que són en general desconeguts per les
persones que no es dediquen específicament a
alguna de les branques tecnològiques.
Aquí podem citar mòdem ASVD (ASVD modem), muntatge
(build), tecnologia de tramesa automàtica
induïda (push-pull technology) o xarxa en bus
de testimoni (token-bus network). També ens hem
volgut avançar a la difusió de la terminologia anglesa
normalitzant conceptes poc coneguts encara actualment com
ara ordinador portable (wearable computer) o
col··laboratori (collaboratory).
Fonts documentals
Les informacions amb què s’ha elaborat el diccionari procedeixen
de fonts escrites, d’Internet i de les aportacions que han fet
els diversos experts que hi han intervingut per cobrir les llacunes
documentals existents, per confirmar l’ús dels termes
documentats i la viabilitat de les propostes neològiques.
La documentació utilitzada es pot classificar en tres blocs:
obres especialitzades, obres terminològiques i obres
lexicogràfiques. Les obres especialitzades han estat usades
fonamentalment per al buidatge de les informacions
d'interès terminològic. Les obres
terminològiques i les lexicogràfiques han estat
especialment útils en el tractament de les informacions i la
compleció i la revisió dels termes
catalans i els seus equivalents en les altres llengües.
La peculiaritat d’aquest diccionari respecte
d’altres diccionaris que al TERMCAT hem elaborat és sobretot
l’ús d’Internet com a font documental
bàsica i predominant. Actualment és indispensable
consultar la xarxa a l’hora de completar la recerca
terminològica d’un sector d’activitat i,
especialment, consultem els glossaris i lèxics que
s’hi publiquen. Ara bé, en el cas de la terminologia
de la SI l’ús de la xarxa ha estat indispensable, d’una banda,
per la manca o escassetat de referents escrits d’on extreure
els termes i, de l’altra, perquè bona part dels termes
és a la xarxa on tenen el seu àmbit d’ús.
D’una banda, com en tot treball terminològic, hem consultat
materials especialitzats en suport paper de diferent naturalesa.
Podem esmentar el I Fòrum Internet-empresai, el volum La
Sociedad red de l’obra de Castells La Era de la informaciónii,
el document Catalunya en xarxa: pla
estratègic per a la societat de la informació a
Catalunyaiii, la reflexió de Cebrián La Xarxa: com
canviaran les nostres vides els nous mitjans de comunicacióiv,
les converses Autopistes de la informació:
què hi ha darrera d'aquesta metàfora?v,
les jornades La Democràcia a la societat de la
informacióvi, el congrés Comunicar a
l'era digitalvii, La Societat del coneixementviii o
la publicació Teletreball, de l’INCANOPix.
En aquesta línia, s’han consultat, com és habitual,
lèxics publicats en suport paper o
electrònic. Entre altres, citem el Vocabulario
electrotécnico d’AENORi o els vocabularis sobre tecnologies
de la informació i la comunicació de l’ISO i l’IECii, el
Diccionario de las tecnologías de la imageniii, el Diccionario
de Internet bilingüe: la guía esencial
para comunicarse en la red, de Crumlishiv, el lèxic de
l’UPC sobre tel·comunicacionsv, l’article "Terminologie
de l'informatique" de la revista Metavi, el Dictionnaire des
nouvelles technologies: anglais-françaisvii, el Dictionary of
information technology: English-Frenchviii, el Multilingual
dictionary of electronic publishingix, en cinc llengües, o el
CD-ROM Le Grand dictionnaire terminologiquex (també accessible
per Internet).
A més, ha estat indispensable d’accedir a lèxics i
reculls terminològics en línia penjats
a Internet. Per exemple, el Glossaire informatique
des termes de la Commission ministérielle de terminologie
informatiquexi, l’InterDiccionarixii i l’InterQuè?xiii, en
català, les bases multilingües
Eurodicautomxiv, Telecommunication terminology database
(TERMITE)xv, Banque de données terminologiques du Service
de la langue française du Ministère de la
Communité Française de Belgique xvio Base
de dones terminologiques de la DGLFxvii, la Terminologie
d’Internet de l’OLFxviii, el Vocabulaire de base de
l'inforoutexix, el Glosario básico inglés-español
para usuarios de Internet de l’ATIxx, el Vocabulario
de ordenadores e Internet de Millánxxi, el
FOLDOC: Free On-Line Dictionary of Computingxxii o el NetGlos
Internet glossaryxxiii.
La recerca terminològica en diccionaris i glossaris a Internet
s’ha vist complementada necessàriament per l’extracció de
termes i la cerca d’informació pertinent en documents publicats
en llocs webs diversos. Destaquem documents oficials
com ara l’informe Bangemann Europa y la sociedad
global de la información: recomendaciones al
Consejo Europeoi o Sociedad de la Información del Ministeri
de Fomentii, la Bibliografia bàsica de la Societat de la
Informacióiii, les publicaions periòdiques
Ciberp@ís iv, Extra!-Netv, En.red.andovi o
Vilawebvii i llocs web de temàtiques especials com per exemple
Softcatalài, Menta o Telefónica. En els procediments de
recerca terminològica volem referir-nos també a la
novetat d’usar Internet per fer públiques les
propostes neològiques i valorar-ne l’adequació
i l’oportunitat. En concret, al web del TERMCAT, no només
l’apartat InterQUÈ? ha permès
d’obtenir informació i propostes sobre la
terminologia d’Internet, sinó que s’ha creat un apartat
específic, Què opineu de..., que ha fet
possible que les persones usuàries de la
xarxa ponderessin les alternatives catalanes, hi fessin
observacions i contrapropostes.
A tall de conclusió...
A tall de conclusió, direm que l’expressió societat de la
informació fa referència a una
àrea de coneixement i d’activitat molt àmplia,
en evolució contínua i a un ritme molt accelerat, sense
uns contorns ben definits i de caràcter pluridisciplinari. La
terminologia que la caracteritza és vasta,
té unes característiques recognoscibles
i majoritàriament ens arriba a la llengua catalana a
través de l’anglès. En català
no ens hem volgut quedar al marge de l’avenç tecnològic
i sociocultural que el desenvolupament d’aquesta
societat de la informació ha comportat i tampoc hem volgut
quedar endarrere del desenvolupament
lingüístic que hi va associat. Per
això, s’han estudiat les unitats lingüístiques que
permeten de referir-s’hi, s’han detectat les
tendències neològiques actuals i s’han
establert, de forma consensuada, els termes que li són
propis. Això ha implicat trobar un equilibri entre les unitats
foranes i les creades amb els recursos de la pròpia llengua,
fer nombrosos estudis i dossiers de normalització guiats per
la idea de potenciar fonamentalment la creativitat lèxica del
català.
La iniciativa d’elaborar el diccionari Societat de la
informació. Noves tecnologies i Internet s’ha emmarcat en aquest
context. L’obra intenta recollir-ne els termes
més significatius i convida els lectors i usuaris
a servir-se’n amb l’objectiu de contribuir en l’ús de la
llengua catalana en camps tan crucials actualment com són la
SI, les noves tecnologies i Internet.
El diccionari ha estat elaborat amb la voluntat de considerar
globalment una terminologia que neix contra rellotge i arriba
a la llengua catalana (i a les altres llengües) sobretot en
forma de manlleu i calc lingüístic de l’anglès. La
iniciativa pretén de fugir de l’admissió indiscriminada
d’anglicismes i intenta fomentar la creació
d’una terminologia genuïna, aprofitant els
mecanismes lèxics de la llengua catalana i acceptar
únicament els manlleus inevitables. Ara
bé, l’omnipresència de la llengua
anglesa és ineludible i també ho és en gran
mesura la mediatització de la creativitat
lingüística.
Amb tot, la col·laboració de terminòlegs i
especialistes de les diverses branques que
constitueixen el camp de la SI permet l’establiment
d’una terminologia catalana actual sociolingüísticament
viable. Les persones que ens dediquem a la llengua i treballem
en relació amb la terminologia podem contribuir-hi analitzant
els termes des del punt de vista de la forma lingüística i
establint les possibilitats de neologia lèxica en cada cas,
tenint en compte les idiosincràsies
terminològiques i sociològiques de l’àrea
d’especialitat. Els experts dels diversos camps de coneixement
són les persones que coneixen el component nocional dels termes
així com el seu ús real i potencial, per la qual cosa
són els qui millor poden contribuir a la creació
de propostes terminològiques alternatives en
la llengua catalana i a la validació de les
propostes neològiques proposats pels terminòlegs.
En definitiva, amb un bon ritme de creació neològica i,
en particular, de neologia terminològica que
doni respostes sociolingüísticament
vàlides, acceptables i coherents, la llengua catalana pot seguir
còmodament el ritme d’innovació sociotecnològica
de la SI.
* Vull agrair especialment la col·laboració de Jordi
Bover, Marta Grané i Judit Sadurní.
|
