|
Resum:
De com les idees van néixer i van circular lliures. De com la
impremta va irrompre en aquest procés. De per què van aparèixer
les lleis de la propietat intel·lectual. De com, amb l'aparició
de les noves tecnologies, aquestes lleis tornen a qüestionar-se.
De com el coneixement no ha de ser un bé d'un sol ús. De com
els poders públics han d'impulsar i no pas impedir la difusió
del coneixement. De com aquest procés s'alimenta a si mateix.
Paraules clau: llengua, coneixement, llibertat, drets d'autor,
gramàtiques, diccionaris.
Preàmbul
Quan sentim parlar dels moviments en pro d'una llengua lliure,
potser sentim parlar de coses ben diferents, des d'aquells aspectes
lingüístics que fugen de tot doctrinarisme o academicisme, fins
a aquells altres aspectes, molt més prosaics, que parlen de
la necessitat de no posar barreres a la difusió de la llengua
i dels ensenyaments que hi estan relacionats. Tot i que el primer
dels aspectes és, sens dubte, molt més atractiu des d'un punt
de vista teòric, aquesta reflexió la dedicarem al segon aspecte,
a la necessitat de no posar barreres a la difusió del coneixement.
Al començament tot va ser lliure
La humanitat va prosperar gràcies a la transmissió sense
traves del coneixement.
Durant bona part de la història de la humanitat, i encara avui
en moltes cultures, la majoria dels coneixements es transmetien
per via oral, de generació a generació, i fins i tot dins de
les pròpies generacions. No semblava que res ni ningú volgués
posar traves a aquesta circulació d'idees; si ho hagués fet,
sens dubte, l'evolució hagués anat per camins ben diferents.
Vam arribar així, amb aquest bagatge, al període que ja els
nostres llibres escolars denominaven "Història", és a dir, aquell
període de les nostres vides com a humans en el qual l'aparició
de l'escriptura va fer possible no solament que els coneixements
es transmetessin de generació en generació, sinó que aquesta
transmissió fos possible entre generacions llunyanes tant en
l'espai com en el temps. Els límits a la transmissió del coneixement
en aquest període de la nostra història es derivaven de l'alt
cost de producció que els materials de transmissió del coneixement
(taules, papirs, llibres anteriors a la impremta...) tenien,
però de cap manera d'un sentit de la propietat (entès com s'entenia
la propietat de terres, esclaus, aixovar domèstic o útils de
producció) del contingut d'aquests materials. Al capdavall,
les idees, immaterials com són, no tenien amo, i tampoc en el
sentit que hom li ha donat després. L'"única cosa" que necessitava
un home per posseir un llibre i el seu contingut era tenir la
capacitat econòmica per reproduir-lo, és a dir, per copiar-lo.
El fet que aquest poder econòmic que permetia l'accés a la cultura,
al coneixement, estigués acumulat en molt poques mans és irrellevant
per als propòsits d'aquesta reflexió, encara que, lògicament,
no per a altres aspectes que es puguin suscitar.
Els impressors i la seva tasca
Els impressors, encoratjats pels estats, es converteixen
en transmissors únics del coneixement.
L'arribada de la impremta, ja s'ha dit moltes vegades, va suposar
un abaratiment dels costos de producció i una possibilitat més
gran, si més no teòrica, de difusió del coneixement, ja que
s'escurçava el període de producció d'un llibre i el seu cost
es reduïa. Però, amb l'aparició de la impremta, va aparèixer
també en escena la figura de l'empresari productor de llibres
com a objectes materials i, encara que a primera vista podria
pensar-se que la separació de funcions entre el productor d'idees
i el productor dels mitjans per a la seva transmissió podria
afavorir una major independència del món de la cultura, fet
i fet aquesta separació no va ser tal, i la independència dels
productors d'idees va quedar supeditada a la capacitat de producció
dels productors de llibres. De fet, en la pràctica, el que es
va produir va ser un pas cap enrere, ja que els conceptes de
coneixement (immaterial) i de suport per a la seva circulació
(material), és a dir, el llibre, es van fusionar en un de sol.
D'altra banda, van començar a aparèixer els intel·lectuals que
"vivien del producte del seu treball", no solament de les classes
que pronunciaven en les aules, de les manutencions que rebien
dels seus mecenes, sinó de la venda d'aquestes idees materialitzades
en aquests mitjans de transmissió del coneixement, de la venda
de "els seus llibres". Aquesta simbiosi idea-llibre es va anar
consolidant a causa de nombrosos mecanismes i potser va arribar
a la seva plenitud amb les lleis de la propietat intel·lectual
que han arribat fins els nostres dies. No obstant això, no podem
passar de puntetes sobre aquest procés i cal aprofundir una
mica més, encara que sigui en poques línies, en les raons que
ho van propiciar. D'una banda tenim els empresaris, els impressors,
que arriscaven uns diners en la producció d'uns objectes per
als quals havien d'assegurar un mercat, ja que havien de recuperar
la inversió realitzada. De l'altra, tenim els poders públics,
interessats que la cultura i el coneixement es difonguessin,
però incapaços de finançar aquesta transmissió del saber per
ells mateixos. En aquest aspecte caldria recordar que el principal
agent cultural d'altres èpoques, l'Església, havia començat
la seva pròpia transformació i no podia atendre per si mateixa
l'augment de la demanda de coneixement que es va produir a l'Edat
Moderna. A més, els homes rics que havien exercit de mecenes
durant segles van entrar també en crisi pels propis canvis econòmico-socials.
Els estats mateixos, acabats de fundar en la seva concepció
moderna, havien d'atendre amb les seves arques, no massa ben
proveïdes per cert, altres necessitats més peremptòries o fins
i tot les seves pròpies guerres de consolidació. La cultura,
el coneixement, necessitava expandir-se, però l'única forma
viable de fer-ho era recorrent a la iniciativa privada, als
impressors.
Però aquests, com a empresaris al cap i a la fi, no arriscaven
el seus diners si no era amb garantia de recuperació, i, per
tant, els estats van haver de proporcionar-los alguna mena de
garantia per encoratjar-los en la seva tasca. Les garanties
van venir per mitjà del "monopoli", amb l'assegurament de ser
els únics en la producció material de l'obra intel·lectual...
D'altra banda, els alts costos de producció desencoratjaven
per se les iniciatives de competència que algú pogués tenir
sobre una determinada obra. En qualsevol cas, produir una còpia
"il·legal" de l'obra resultaria clarament més car que l'obra
"legal", per la qual cosa els intents de saltar-se la llei serien
tan anecdòtics que ni tan sols mereixeria la pena establir un
sistema policíac que vigilés el compliment d'aquesta llei. Per
la seva banda, el productor d'idees s'assegura, al costat de
la difusió d'aquestes idees per l'única via possible, una remuneració,
que encara que minvada i depenent de l'impressor, li permetria
encarar altres projectes, altres llibres.
Les noves tecnologies apareixen en escena; i un parell de
rondalles explicades explicades al pas
Els costos de producció s'abarateixen i les idees tornen
a separar-se del seu suport
Aquest model de producció-difusió ha estat funcionant durant
molt de temps i s'ha arribat, fins i tot, a rendir un culte
exagerat a aquests anomenats "drets de la propietat intel·lectual"
en desvincular-los del mitjà i de les circumstàncies en què
van néixer, alguna cosa que per si no té justificació, atès
que000 aquests drets no són comprensibles fora de les condicions
materials en què es produïen els llibres en segles passats.
No obstant això, i com era de preveure en estar tan units, la
revolució que les noves tecnologies han suposat per a la difusió
del coneixement ha fet que aquests drets de la propietat intel·lectual
s'estiguin revisant, encara que amb la resistència fèrria dels
sectors més tradicionals. Fem una parada en el camí per a referir-nos
a un petit conte àmpliament reproduït i traduït, escrit per
un dels pares del programari lliure, Richard Stallman. En El
dret a llegir (1) Richard Stallman explica una història senzilla,
localitzada en temps, en la qual algú ha de decidir saltar-se
una llei, absurda, però llei, la infracció de la qual pot no
solament acabar amb la seva brillant carrera, sinó dur-li algun
tipus de càstig penal. Aquesta llei prohibeix el "préstec" de
llibres, entenent aquest préstec com el simple fet que una altra
persona pugui passar els seus ulls pel text, ja que el dret
a llegir és individual, donat individu a individu, obra a obra,
mitjançant el corresponent pagament de la llicència que dóna
accés a aquesta lectura. La xicota del protagonista necessita
per a acabar la seva tesi aquest llibre que el seu amic té,
necessita incorporar unes cites al seu treball, però no té diners
per a comprar aquesta llicència que li permet fer-ho. Sense
aquesta llicència ella no podrà acabar la seva carrera ni projectar
una vida en comú... Però si la llei és fèrria i tallant, els
controls no ho són tant, i el protagonista sap que la probabilitat
de ser descobert és petita i decideix arriscar-se... Anys després,
lluny d'aquell lloc i havent format una família, ambdós lluiten
per un món en el qual els llibres puguin circular lliurement
i cap estudiant freturós de mitjans pugui veure compromesos
el seu futur i la seva vida.
Des de les primeres edicions del conte, les notes a peu de pàgina
avisaven que allò no era una història d'anticipació; aquestes
situacions s'estaven donant d'una manera o d'una altra en algunes
universitats nord-americanes on l'accés a certs treballs d'investigació
passava per les conegudes llicències.
Poc temps després vam llegir a la premsa que al Parlament francès
s'estava discutint una llei per la qual les biblioteques haurien
de pagar un cànon per cada llibre prestat i d'aquesta forma
compensar les hipotètiques "pèrdues" que els editors tenien
en no vendre aquests llibres. Alguna cosa tan normal per al
món de la ciència i de la societat en general com el préstec
de llibres, com el dret a llegir, podia resultar en una acció
il·legal, i atenció!, que es fa necessari recordar que il·legal
no vol dir il·legítim i, menys encara, immoral. Tampoc fa falta
que traspassem les nostres fronteres; el copyright que reprodueixo
a continuació és una còpia literal del que apareix en l'edició
d'una de les nostres fites clàssiques:
"Queden rigorosament prohibides, sense l'autorització escrita
dels titulars del copyright, sota les sancions establertes en
les lleis, la reproducció total o parcial d'aquesta obra per
qualsevol mitjà o procediment, compresos la reprografia i el
tractament informàtic, i la distribució d'exemplars mitjançant
lloguer o préstec públics".
L'edició material, és a dir, la transformació en llibre i CD-ROM,
ha estat portada a terme per una empresa privada, però la concepció
de l'obra, direcció i realització...., és a dir, de les idees
i del que aporta al món del coneixement, ha estat portada a
terme per una entitat pública i per descomptat, finançada amb
fons públics. Aquesta prohibició de distribuir l'obra mitjançant
préstec o lloguer (a deixar-se-la als amics gratuïtament, de
moment, sembla que sí hi estem autoritzats) podem veure-la en
més d'una publicació, però veure-la en una obra que ha estat
concebuda per al millor coneixement dels nostres clàssics, de
la nostra cultura, sobta doblement. On estaria millor aquesta
obra que en una biblioteca de barri passant de mà en mà? Desconec
si per a aquestes biblioteques de barri, universitàries o de
qualsevol altra classe, fan edicions especials més permissives,
però la cautela legal l'he tret de la pàgina a Internet mateixa
en què es dóna publicitat a l'obra i no sé si per prudència
o temor no he volgut preguntar perquès. Potser ha estat una
simple negligència de l'administrador de la pàgina que s'ha
limitat a copiar el que posava a l'edició impresa, però em costa
pensar que aquest avís estigui a Internet per un error i que
a ningú li hagi cridat l'atenció.
Per a donar-nos una mica d'alleugeriment davant de situacions
com la precedent recordaré un altre petit conte, una anècdota,
que circula també per Internet i que els seus referents situen
a la plaça d'un mercat baix medieval en el regne d'Aragó. Un
home manté una paradeta de carn rostida per al refrigeri dels
que acudeixen al mercat. Sobre la graella es rosteixen, convenientment
enastats, els suculents trossos de carn que desprenen una olor
agradable i conviden a degustar-los; un vianant es para prop
del lloc, ensuma, sembla que li agrada aquesta olor que deixa
la carn, però no sembla disposat a comprar un d'aquells trossos;
el venedor se sent molest i li demana que es retiri, el vianant
s'hi nega, la plaça és de tots; aleshores, el rostidor li demana
una moneda per olorar la seva carn, el vianant torna a negar-s'hi,
arriben a les mans i apareix la figura del justícia, personatge
altament popular, respectat i savi. Assabentat de la causa de
la disputa el justícia demana a l'ensumador una moneda, aquest
la hi lliura a contracor; el justícia la llança a terra fent-la
dringar i després pregunta al rostidor: "Has sentit el seu so?".
"És clar -contesta el negociant". "Aleshores, dóna't per pagat
-diu el justícia retornant la moneda al vianant- perquè el so
paga l'olor de la mateixa manera que una moneda paga un tros
de carn". Moralitat: material paga material, immaterial paga
immaterial.
De llibres i pomes
On s'amplia el concepte de béns d'un sol ús i béns de múltiples
usos.
Si jo em menjo una poma, un altre no se la pot menjar, però
pel simple fet de llegir un llibre, d'utilitzar un programa
informàtic o d'escoltar una peça musical, no estic esgotant
la possibilitat que uns altres ho gaudeixin també, bé simultàniament
o a continuació. És més, si l'olor de la carn pot arribar a
tots sense que aquesta carn minvi gens ni mica en la seva qualitat,
la lectura col·lectiva del Quixot, per seguir amb l'exemple
clàssic, no només no treu valor a l'obra sinó que se n'hi afegeix,
ja que els lectors augmentaran el seu coneixement sobre aquesta
llengua viva que és l'obra clàssica en si i amb això la possibilitat
d'accedir a altres obres clàssiques i augmentar el nombre de
lectors potencials. Com més gran és el consum de coneixement,
més coneixement es genera.
Els paladins de la llengua
De com els "poders públics" actuen avui en dia davant la
difusió de la llengua.
Però això que sembla obvi deu ser molt difícil d'entendre per
a aquests que es consideren a si mateixos paladins i guardians
de la llengua, patrimoni pel que es veu, no del poble, sinó
d'un grup de privilegiats. Elit disposada a esquinçar-se les
vestidures, quan no a recórrer als atacs o vexacions (intel·lectuals,
s'entén) d'aquells que gosen transgredir les lleis sagrades
de la llengua; llengua que ells s'encarreguen de desar en arques
que carreguen de forrellats, perquè ningú pugui penetrar en
aquest secret si no pertany a aquest privilegiat grup que pot
pagar l'ús de la clau.
Perquè, què és aquesta llicència que restringeix la difusió
i la publicació de l'obra sinó un forrellat?
Seguiran dient els editors d'avui dia, hereus d'aquells impressors
de l'Edat Moderna, que han de recuperar les inversions que realitzen
per posar en el mercat aquesta obra que, per molt immaterial
que sigui, necessita matèria per a circular. Diran els escriptors
que no poden acontentar-se amb el so de les monedes perquè alguna
vegada necessiten menjar carn i això es paga amb monedes...
Diran, també, aquests mateixos que han de preservar els fruits
del treball i esforç invertit en aquesta tasca, que d'alguna
forma, el que és "seu" (2) en sentit d'autoria ha de protegir-se
davant l'apropiació indeguda de les idees i, així, creient que
emparant el material preserven també allò immaterial, es rebel·len
cegament davant de tot allò que vagi en contra del que se surt
del camí marcat i consagrat en segles passats. Però sobretot
sorprèn que institucions públiques com les acadèmies o instituts
la finalitat dels quals és difondre aquesta llengua de la qual
se senten tan orgullosos, presentin tot tipus de traves a la
difusió i posin amb exclusivitat en mans privades, editorials
sobretot, aquesta tasca, convertint d'aquesta manera en negoci
una cosa que no hauria de ser-ho.
D'altra banda, ens encoratja pensar que no tot és negre ni en
contra en aquest panorama, i si bé la majoria de les institucions
públiques no semblen haver-se adonat de les possibilitats que
ofereixen les noves tecnologies, i alguns poders públics espanyols
segueixen obstinats a protegir la seva "ñ" d'amenaces que fa
temps van deixar de ser-ho mitjançant la promulgació de lleis,
coercitives més que encoratjadores, aquests mateixos interessos
polítics busquen, encara que a vegades per camins equivocats,
la difusió d'una determinada llengua en cert territori. En aquest
interès polític, que a molts pot molestar, pot ser que per una
d'aquestes paradoxes, la llengua trobi el seu camí a la llibertat.
Complexes són, certament, les circumstàncies de qui ha de menjar
d'aquest treball intel·lectual que consisteix en, diguem, escriure
novel·les o realitzar obres musicals per al divertiment o relaxació
de l'esperit; ells i els seus editors hauran de buscar nous
camins per a les seves obres, però deixem-los que ho facin per
si mateixos de moment, o deixem-los que gaudeixin d'aquest status
mentre puguin; encara el model antic pot servir les seves finalitats.
Però centrem-nos, sense més dilació, en el coneixement que emana
de les fonts, ja siguin públiques, institucionals, col·lectives,
particulars o individuals.
Llibertat també per al lingüista
De com el professional de la llengua sortirà beneficiat d'aquests
mecanismes de difusió sense traves de la seva pròpia obra.
I fixem-nos en la labor del gramàtic, del lingüista (al cap
i a la fi aquest article tracta de justificar per què la llengua
ha de ser lliure) i com, ajudat per les noves tecnologies, la
seva labor pot veure's recompensada materialment (ningú desitja
que els nostres intel·lectuals visquin en la misèria) i alhora
ser difosa sense traves, no només pel bé de l'objecte material
dels seus treballs, la llengua mateixa, sinó dels seus usuaris,
el poble, i finalment dels seus valedors: ells mateixos.
És poc probable que cap lingüista, a principis del segle XXI,
parteixi de zero en realitzar el seu treball d'investigació;
els seus treballs estaran basats en altres molts, quan no en
un sol que tractarà de millorar i és molt possible també que
certs treballs de certes característiques estiguin, al seu torn,
basats en les obres acadèmiques, encara que "només sigui - com
va dir algú- per a criticar-les o mostrar el seu total desacord".
Resulta una mica absurd i redundant que si jo, per exemple,
volgués treure una ortografia o fer un diccionari de l'espanyol,
hagi de recórrer a "subterfugis", com per exemple copioses cites,
per a dur al meu paper el que ja està escrit. ¿No seria més
pràctic per a tots poder copiar lliurement aquests textos i
treballar sobre ells, introduint com a modificacions o esmenes
el que jo vulgui afegir o canviar d'aquesta obra? L'autoria
de l'original pot quedar fora de perill però alhora no limitar
la labor dels que vénen darrere. ¿Per què no enriquir un diccionari
ja fet amb les nostres pròpies aportacions? Sempre es podrà
publicar un "annex", un volum complementari, un "el-que-sigui
crític", diran els tercers..., però l'usuari de la llengua que
camina pel carrer es trobarà al davant, en la pràctica, amb
tres llibres iguals encara que en el fons siguin diferents.
Pot ser que l'usuari del carrer, a l'hora d'optar per un d'ells,
opti per qualsevol, doncs qualsevol d'ells suplirà les seves
necessitats i pot ser que ni tan sols adquireixi el més adequat;
comprarà el diccionari que en aquest moment algú li "ofereixi",
i es desentendrà de la ciència que puguin tenir els altres.
Pel sol fet de fer tres llibres diferents no es compraran tres
llibres diferents; se n'escollirà un d'ells i el "coneixement"
que puguin aportar els altres es menysprearà. Una competència
absurda i "deslleial" s'haurà produït entre aquests autors de
llibres ansiosos de protegir la seva obra "original".
I què farà l'especialista, l'estudiós de la llengua? Es veurà
obligat a adquirir per duplicat o triplicat els textos bàsics?
No hi hauria manera de facilitar-li l'accés només al realment
nou? Cal tenir en compte també que els autors són alhora els
seus principals clients dins d'aquest mercat. No estan llençant
pedres contra la seva pròpia teulada amb aquesta hiperprotecció?
No els convindria treballar d'una forma més col·laboradora,
i no sols a l'hora de citar-se i tractar "reconeixements", sinó
per a fer una sola obra?
Les noves tecnologies tenen ja eines que permeten organitzar
aquests coneixements col·lectius com a obres úniques per al
lector, preservant alhora l'autoria de cada col·laboració individual.
Només manca la voluntat de fer-ho, de sotmetre's a aquests nous
models, i realment tant autors com editors hauran de fer un
esforç per avançar en aquest camp, en el d'oferir i "vendre"
allò que és realment nou i no tot el coneixement anterior traslladat
a l'obra nova mitjançant artefactes que a vegades freguen aquestes
lleis de la propietat intel·lectual que aquests mateixos autors
i editors defensen a ultrança.
El que s'albira a l'horitzó
Però mentre editors i autors, científics i lúdics, continuen
veient la forma de "protegir-se" amb les lleis de segles passats,
la comunitat científica, i fins i tot l'artística, està buscant
nous camins més d'acord amb els temps. Fixem-nos en aquests
autors científics que no tracten de treure profit, diners directes,
de les lectures de les seves obres, sinó que les posen a disposició
de tothom que les necessiti perquè les seves idees es difonguin
i es vagi creant, al seu torn, la necessitat d'ampliar aquest
coneixement. És en aquestes formes de transmissió del coneixement
més personalitzades: conferències, consultes directes, treballs
per encàrrec, etcètera, en els quals els nous autors científics
(i fins i tot artístics) estan trobant la nova font d'ingressos.
Algú ha de pagar, i de fet així és, per aquesta prestació directa,
que seguint amb la metàfora de les pomes, equivaldria a aquesta
poma que només un pot menjar-se, però cal pensar que gràcies
a les noves tecnologies aquestes "pomes" poden arribar a multiplicar-se
sense que el seu creador hagi hagut de multiplicar el seu esforç,
ell haurà rebut el seu preu just, però els que accedeixin a
aquests serveis després (per exemple a la còpia en vídeo d'una
conferència) no tindran per què pagar el mateix que si haguessin
estat a l'aula... els costos de producció i de reproducció no
haurien de veure's encarits pel valor del coneixement, només
del suport material en què viatgen. I aquest coneixement anirà
alimentant la cadena i generant una nova demanda de coneixement
individualitzat que satisfarà i enriquirà (potser no metafòricament,
cal pensar en els casos de Richard Stallman o Linus Torvalds)
els seus autors.
No insistirem més en les noves possibilitats que se'ns ofereixen
i en la necessitat de no posar traves a aquesta circulació lliure
d'idees; creiem que ja hem dit prou... però sí es fa necessari
finalitzar fent referència a les característiques de les noves
llicències que van sorgint, perquè és clar que mentre no desapareguin
totes, mentre convisquin les antigues "lleis" amb les noves,
aquestes haurien d'ajustar-se d'alguna manera a la pauta que
aquelles van marcar (3). I així, perquè les idees puguin circular
lliurement, no necessiten només el desig de fer-ho, ja que algun
desaprensiu podria apropiar-se-les i el mal no rau en què en
tregui profit, sinó precisament en que no es talli la cadena,
que apropiant-se d'alguna cosa que no és seva prohibeixi la
seva circulació posterior. Per això és important que les obres
que neixen lliures siguin marcades d'aquesta forma acollint-se
a les noves lleis que protegeixen aquests drets de còpia: les
noves llicències permeten marcar com a privades o inalterables
aquelles parts de l'obra científica que així hagin de considerar-se
alhora que protegeixen el dret a modificar i copiar aquelles
que així es defineixin i, sobretot, que ningú pugui posar traves
a aquesta difusió del coneixement.
Notes
1. El dret a llegir està disponible a diversos llocs d'Internet,
per exemple a http://www.gsyc.inf.uc3m.es/sobre/right-to-read-es,
[consultat el març del 2001].
2. Extret d'HERNÁNDEZ MONTOYA, Roberto. Breve teoría de Internet.
[En línia] http://www.analitica.com/bitblioteca/roberto/teoria.asp,
[consultada el març del 2001].
3. Es recomana llegir el text d'algunes llicències lliures per
a entendre com es protegeixen els drets d'autor en aquest món
canviant. GNU. "Various Licenses and Comments about Them". http://www.gnu.org/philosophy/license-list.html,
[consultada el març del 2001].
Copyright © 2001 María del Carmen Ugarte García. S'autoritza
la seva reproducció i còpia d'acord a la GNU Free Documentation
License, versió 1.1 o posterior. Totes les seccions d'aquest
document són "invariants" però s'hi poden derivar treballs lliurement.
Versió original publicada a http://www.lainsignia.org/2001/marzo/cul_063.htm.
|
