capitol_3_marco-juridic.html

Capítol 3 - Marc jurídic

Introducció

Avui dia, quan la capacitat de generar coneixement i expressions intel·lectuals s'ha convertit en l'eix central del nostre entorn econòmic i social, conèixer el marc legal que regula les nostres expressions intel·lectuals és gairebé tan necessari com tenir la capacitat per realitzar-les. Una part important de la innovació que ha introduït el programari lliure consisteix en definir de nou com gestionem les eines legals disponibles per col·lectivitzar el coneixement i garantir més drets als seus usuaris. Algunes d'aquestes idees han estat adoptades posteriorment per creadors de continguts digitals com ara música, vídeo o llibres.

En el món del programari, entendre el marc jurídic que regula la propietat intel·lectual i industrial és fonamental per conèixer les condicions sota les quals podem cedir els nostres programes informàtics o utilitzar els de tercers. Si som usuaris, és important comprendre quins drets i obligacions rebem en adquirir una determinada aplicació o paquet, i, si som creadors, hem de saber com podem cedir els nostres programes als nostres usuaris i quins drets i obligacions els estem oferint.

El programari és fruit de l'esforç, valor intel·lectual i inversió de l'autor i en representa la creativitat. Així mateix, en la gran majoria dels casos, té un ús industrial en el sentit ampli: en les diferents activitats comercials, industrials o recreatives de l'home. Per tant, s'ha estimat que el programari mereix una protecció legal com qualsevol altra creació humana, amb la diferència que es tracta d'una creació intel·lectual. Es recorre a la protecció que ofereix el dret de la propietat intel·lectual i industrial, que atorga als autors certs drets monopolístics d'explotació de la seva obra i de control sobre diverses activitats relacionades: la còpia, la modificació, la distribució, la comercialització, i fins i tot el seu ús en els processos i la producció industrials.

Tradicionalment, en el món del programari de propietat s'ha utilitzat aquest marc legal per garantir que el fabricant del programari -que té drets exclusius sobre el programa informàtic- pugui blocar l'accés al codi font dels seus programes, impedir a la competència que desenvolupi productes semblants, i limitar els drets que els usuaris tenen sobre el programa, com ara la còpia o la modificació. Així mateix, amb una patent pot impedir a la competència que desenvolupi productes semblants. És, per exemple, impossible que nosaltres traduïm (perquè es considera modificació) un programa informàtic de propietat que haguem comprat per al nostre propi ús, i ja és totalment impensable que puguem distribuir aquesta traducció entre altres usuaris, fins i tot encara que també hagin adquirit el programa.

Pel contrari, en el món del programari lliure s'utilitza el marc legal dels drets d'autor per col·lectivitzar els drets que l'autor té sobre el programari, incloent els drets a còpia, ús i modificació.

Els drets d'autor

Els drets d'autor són l'eina jurídica bàsica utilitzada per a la protecció dels programes informàtics i les creacions intel·lectuals. Regulen els drets que es reconeixen, de forma exclusiva, al creador d'una obra, i que són, principalment, els drets “morals” de reconeixement de l'autor i la divulgació de la seva obra i els drets “patrimonials” de reproducció, distribució, comunicació, i transformació de la mateixa. S'obtenen de forma automàtica, són gratuïts (no requereixen cap taxa ni registre) i són reconeguts internacionalment.

Es van crear, sobretot, per protegir els textos literaris, obres artístiques i similars, i no s'adapten gaire bé al programari que té un component “escrit” (i és per això que es protegeix d'aquesta manera) i un component tècnic (els algoritmes, l'arquitectura i el codi executable). És important ressaltar que els drets d'autor protegeixen l'expressió literal d'una idea (en el nostre cas, el codi) però no les idees o algoritmes que hi ha al darrere.

Els drets d'autor concedits a l'autor de forma exclusiva solen vèncer als 70 anys de la seva mort, moment en què l'obra passa a ser de domini públic i, per tant, ja no està lligada per cap dret exclusiu. A partir d'aquest moment, qualsevol la pot reproduir, distribuir o fer-ne obres derivades sense cap mena de restricció. El domini públic ha tingut un paper molt destacat en l'avenç de la cultura, però no ofereix totes les proteccions jurídiques que el programari lliure necessita, atès que no permet garantir que les modificacions que es facin a un programa siguin també lliures.

Cada país ha anat desenvolupant la seva pròpia legislació de drets d'autor amb els seus propis matisos, però des de fa uns anys aquests drets s'han anat homogeneïtzant gràcies a diversos convenis internacionals. A nivell global, ja el 1886 es va firmar el conveni de Berna, ampliat l'any 1971 per la convenció de París. Més recentment, l'ADPIC (en el marc de l'OMC) el 1994 i els acords de l'OMPI del 1996 es van aprovar per adequar -discutiblement- aquest marc legal al món globalitzat i a la Societat de la Informació. Mercès a aquests acords, qualsevol creador d'una obra obté, de forma automàtica, uns drets d'autor sobre la mateixa, drets que són vàlids i defensables en gairebé tots els països del món. Això, però, no impedeix que hi hagi diferències, sobretot entre el model de copyright anglosaxó, basat en títols de propietat, i el de drets d'autor continental, que defensa més la persona de l'autor i els seus drets personals.

Llicències de programari

Atès que la llei no estipula una fórmula legal específica per a la cessió dels drets d'autor a tercers, l'autor d'un programa informàtic i titular dels drets utilitza habitualment un contracte que determina la manera en què l'autor cedeix -normalment de manera no exclusiva- part dels seus drets a l'usuari (còpia, modificació, distribució, etc.), determinant també en quines condicions pot utilitzar-lo i detallant l'àmbit dels drets i obligacions associats. Aquest contracte rep el nom de “llicència de programari”.

Quan la llicència no es negocia directament entre el proveïdor i l'usuari d'un programa informàtic, per assegurar-se que l'usuari en té coneixement i n'accepta les condicions els proveïdors l'obliguen a acceptar-la durant la instal·lació del programa -llicència click-wrap- o fins i tot, de vegades, en alguns programes de propietat, pel sol fet d'obrir el sobre o paquet que conté el programa -llicència shrink-wrap-. La validesa legal d'aquests dos processos encara es discuteix avui en dia.

En el món del programari de propietat, pràcticament cada fabricant de programari ha creat la seva pròpia llicència adequada al programari en qüestió i al model de negoci del fabricant. En el món del programari lliure existeix també una gran diversitat de llicències. Segons les estadístiques de SourceForge 1, un dels repositoris més importants de projectes lliures a Internet, el juliol del 2004 un 70% dels projectes acollits utilitzaven una llicència GPL (General Public License), un 11% una llicència LGPL (Lesser General Public License) i un 7,1% una llicència del tipus BSD. Com es pot veure, l'ús i extensió de les llicències GPL i LGPL creades per la Free Software Foundation és aclaparador2.

En termes generals, en el món del programari lliure, tot i que hi ha moltes llicències en distingim tres models principals, que es diferencien en la forma i condicions en què els propietaris dels drets en cedeixen una part als usuaris:

Llicències amb copyleft. Són aquelles3 que cedeixen els drets de còpia, distribució i modificació del programa sota les condicions que defineixen al programari lliure però que, a més, exigeixen que qualsevol versió modificada hereti el mateix tipus d'obligacions i drets que tenia el programa original. Aquestes llicències s'anomenen sovint “víriques” per l'efecte de contagi que tenen sobre les obres derivades. El seu objectiu és garantir que qualsevol usuari conservi en el futur les llibertats originals que defineixen al programari lliure, i aquest futur inclou les obres derivades del programari original.

Per exemple, el nucli del sistema operatiu Linux està alliberat sota aquesta llicència, garantint així que qualsevol empresa o usuari que hi faci modificacions i les distribueixi estigui obligat a publicar-ne el codi font, contribuint d'aquesta manera, amb les seves millores, al creixement del Linux.

La llicència copyleft per antonomàsia és la General Public License4 (coneguda pel seu acrònim GPL), formulada per la Free Software Foundation, i que gaudeix d'una gran popularitat. És una llicència que cobreix molt detalladament els diferents aspectes del programari. És possible consultar una recopilació, llarga però exhaustiva, de les preguntes més freqüents sobre la GPL amb llurs respostes corresponents5.

Llicències de codi obert o permissives. Són les que cedeixen l'ús del programa sota les condicions que defineixen al programari lliure però que no obliguen necessàriament a fer públiques les millores que s'hagin realitzat al codi. Amb aquesta mena de llicències, més permissives, algú pot usar el nostre programa informàtic lliure, ampliar-lo i crear un producte de propietat sense compartir les millores introduïdes amb la resta de la comunitat. Un exemple d'això és el cas de Netscape, que va crear el seu producte comercial de propietat Netscape Directory Server basant-se en el codi font del servidor de programari lliure de la Universitat de Michigan sense necessitat d'haver de publicar les millores6, amb la qual cosa només els clients de Netscape podien beneficiar-se'n malgrat que l'empresa havia usat un programa lliure.

En la comunitat de programari lliure trobarem programadors que argumenten que les llicències permissives donen més llibertat als creadors de programari ja que no imposen cap restricció, atès que fins i tot permeten crear programari de propietat a partir d'un projecte lliure, mentre que d'altres argumenten que aquesta mena de llicències resten llibertat als usuaris en no garantir que les versions futures siguin lliures.

La llicència BSD7 és una de les llicències més comunes d'aquesta mena. El més destacable és que permet l'ús i explotació de l'aplicació, en forma de programa o codi, sense cap mena de limitació. Protegeix l'autor, però, dels usos que tercers puguin fer del seu nom per tal de donar publicitat al producte, i sovint obliga a donar crèdit als autors originals.

Llicència dual. Es basa en què l'autor cedeix la seva creació sota dues llicències diferents segons l'ús que es pensi fer del seu programari i les llibertats i obligacions que es desitgin adquirir. Sota aquest model, una empresa pot oferir una versió lliure del seu programa i una altra versió amb condicions més favorables per a les necessitats dels clients que vulguin treballar fora del model del programari lliure. Aquest model és utilitzat per força empreses, ja que permet oferir els productes de forma lliure i no lliure segons les necessitats de cada client.

Una de les empreses pioneres en l'ús del sistema de llicència dual és Sleepycat Software8. El producte Berkeley DB està disponible sota una llicència lliure, que, lògicament, garanteix l'accés al codi font sempre que l'usuari accedeixi a fer públic el codi font de les aplicacions que desenvolupi utilitzant aquest producte. Com qualsevol llicència lliure, Sleepycat Software permet que els qui s'acullin a l'opció de llicència lliure venguin productes basats en el seu propi programari9. Aquesta llicència permet que el programari de Berkeley DB se segueixi estigui utilitzant en milers d'aplicacions lliures, ja que de fet és un programari lliure si nosaltres desenvolupem també programari lliure.

En canvi, si el que desitgem és desenvolupar una aplicació utilitzant Berkeley DB per a una distribució de propietat, el codi de la qual no volem llicenciar com a programari lliure, hem d'adquirir una llicència tradicional del producte Berkeley DB, que té un cost de diversos milers de dòlars.

Les patents de programari

A diferència dels drets d'autor, que protegeixen la implementació d'una idea, les patents de programari permeten protegir idees i algoritmes. Les patents són la concessió d'un monopoli sobre una invenció durant un període limitat de 20 anys, després del qual tothom en pot fer ús. Originàriament van ser creades per tal que les persones poguessin recuperar les grans inversions realitzades en investigació a canvi d'avançar al públic els detalls de la seva creació, produint així un benefici social.

Bàsicament, el monopoli cobreix la fabricació, distribució, comercialització i utilització del procés o producte patentat; això, aplicat al programari, impedeix la creació de programes semblants, encara que no siguin iguals. A diferència dels drets d'autor, que es concedeixen de forma automàtica i gratuïta, les patents s'han de sol·licitar expressament a l'Oficina de Patents competent (país per país, o a nivell global) i això fa que tinguin un cost econòmic molt elevat, gairebé prohibitiu, de fet, per a petites empreses i individus.

El 1981, els Estats Units van ser el primer país del món que va permetre la possibilitat de patentar el programari. Fins llavors, es considerava que el programari no es podia patentar. De fet, la llei actual a Europa (del 1973) impedeix que es patentin els programes informàtics “purs” (és a dir, que no estan associats a un procés material d'aplicació industrial). Això, però, no ha impedit que les oficines europees de patents hagin atorgat moltes patents sobre programari simple, en considerar que la interacció amb l'ordinador és una aplicació tècnica suficient. Actualment, a la Unió Europea encara s'està debatent un canvi de llei per permetre i reconèixer en la pràctica les patents de programari en si.

El concepte de patent, aplicat als programes d'ordinador, no té cap sentit. D'una banda, en la indústria del programari poden no existir inversions grans en temps, ni diners en investigació, sinó la simple creació de productes i, per tant, no hi ha raó retributiva per concedir una patent. De l'altra, la innovació informàtica és acumulativa i basada en experiències i informació prèvies; mancaria, per tant, el requisit d'“inventivitat”.

Avui dia ja hi ha els drets d'autor, les llicències de programari, les marques i el secret industrial, que representen mecanismes més que vàlids per protegir els creadors. Permetre que els programes informàtics es patentin és tan absurd com permetre patentar les fórmules matemàtiques bàsiques; és obrir la porta a la patent d'algoritmes universals i bàsics, que poden formar part de qualsevol programa.

Amb les patents de programari es fa realitat l'establiment d'un impost encobert per treballar amb les noves tecnologies; solament les empreses més grans podran pagar-lo o intercanviar patents en el joc de llicències creuades de patents. Així, per exemple, tenim el cas de British Telecom, que afirmava tenir una patent sobre el concepte d'enllaç, tan bàsic en la pròpia web o els sistemes de documentació, o el cas d'Amazon, que va patentar el concepte de compra amb un sol clic ("1click"). Aquests són només dos casos representatius, però als Estats Units hi ha centenars de patents concedides sobre algoritmes i idees bàsiques en informàtica.

Les patents permeten que les empreses amb més recursos econòmics i legals estableixin barreres d'accés a les noves tecnologies minant la innovació d'altres empreses; augmenten innecessàriament els costos de desenvolupament de programari i creen una incertesa a les empreses desenvolupadores, ja que en qualsevol moment poden infringir una patent sense saber-ho. A més, les patents existents no revelen el codi font del programa, violant un aspecte essencial de la patentabilitat i la idea que la societat pugui beneficiar-se de la invenció.

El moviment del programari lliure i una part molt important de la indústria del programari estan en contra de la concessió de patents de programari pels motius exposats. En aquest sentit, des del col·lectiu Proinnova10 s'han organitzat accions de protesta contra les patents de programari i es treballa per conscienciar usuaris, empreses i administracions del problema que suposen.

Marques

Les marques són una forma de protecció legal de la imatge i reputació d'un negoci, que donen al titular l'ús exclusiu d'un nom o logotip (gràfic) de forma il·limitada en relació amb una categoria determinada de productes. Les marques solen justificar-se perquè un client pugui identificar, de forma clara, que un producte o servei prové d'un fabricant determinat. Tenen un cost econòmic raonable, es renoven cada 5 o 10 anys, i s'han de sol·licitar a l'oficina de marques corresponent a la zona de comercialització del producte.

Les marques poden usar-se en el món del programari lliure per protegir un servei o producte i fins i tot un grup de desenvolupament. Per exemple, podem crear una aplicació, distribuir-la amb llicència lliure, fins i tot de tipus copyleft, i registrar com a marca el nom del producte. La llicència lliure d'ús no inclou l'ús de la marca. D'aquesta manera concedim totes les llibertats del programari lliure, però podem impedir que terceres parts modifiquin i distribueixin el programa -potser de menor qualitat - amb la mateixa marca. Protegim així la inversió realitzada per crear i donar a conèixer el nostre producte.

La marca Linux®, per exemple, és propietat de Linus Torvalds, la qual cosa li permet tenir un control sobre l'ús del nom del nucli del sistema operatiu GNU/Linux, que ell mateix va iniciar a començaments dels anys 90.

Secret comercial

El secret comercial és una altra forma de protecció legal que s'utilitza habitualment en la indústria per protegir el programari. El secret comercial impedeix la divulgació d'informació (econòmica, tècnica, etc.) que sustenta l'avantatge competitiu de les empreses. El secret es pot forçar de diferents maneres, però una d'habitual és mitjançant els contractes de confidencialitat (amb clients, consultors i empleats). Google, per exemple, usa el secret comercial per no revelar com funcionen els seus algoritmes de recerca, classificació i puntuació de les pàgines.

Però el secret va en contra de l'esperit de compartició d'informació que impera en el programari lliure, i és incompatible amb l'obertura del codi. Els acords de confidencialitat van enutjar especialment Richard Stallman ja els anys 7011.

Aquesta forma de protecció ha de ser tinguda en compte a les empreses els empleats de les quals participen en el desenvolupament de programari lliure, i en la provisió del codi font del programari: en molts casos, es pot considerar que el codi font engloba els secrets de negoci, i en aquest cas no es pot protegir la informació revelada indirectament en una distribució lliure.

Garanties i indemnitzacions

Un aspecte que preocupa a usuaris i empreses és la garantia que ofereix un determinat programa informàtic, és a dir, qui es fa responsable si el programa no funciona correctament i qui en solucionarà els possibles problemes.

Qualsevol usuari sap, per experiència pròpia, que els programes no són perfectes. Els programes tenen errors. Quant millor sigui el procés d'enginyeria del programari que s'utilitza i millors els programadors involucrats en el seu desenvolupament, menys errors tindrà. El programari té un mitjana de 0,150 errors per cada 1.000 línies de codi12; si tenim en compte que un producte com l'OpenOffice 1.0 té aproximadament 7 milions de línies de codi, l'aritmètica és senzilla. Microsoft, per exemple, va admetre que va treure el Microsoft NT 4.0 al mercat amb més de 60.000 errors registrats13, la majoria pendents de corregir. La qualitat del programari és una preocupació i es dediquen molts esforços a millorar-la, però el programari gairebé mai no és perfecte.

Per a sorpresa de molts, la pràctica totalitat de les llicències de programari de propietat tenen clàusules específiques en què es declina qualsevol responsabilitat i garantia sobre el programari, es limita el cost de qualsevol possible indemnització i es rebutja qualsevol possible responsabilitat causada per un error del programa. És habitual trobar usuaris que creuen que el programari de propietat té garantia pel simple fet que algú ven el producte: la realitat és molt diferent, i una simple lectura de les llicències de programari aclareix aquest punt: la majoria de llicències de programari de propietat es comprometen simplement a reemplaçar el suport físic del programa (habitualment un CD-ROM o DVD) i els manuals del mateix si estan malmesos.

Per la seva banda, totes les llicències de programari lliure tenen clàusules mitjançant les quals declinen qualsevol mena de garantia sobre el programari i limiten qualsevol indemnització. Podem afirmar que pràcticament cap mena de programari, sigui lliure o de propietat, inclou garantia.

A Europa, les lleis de protecció dels consumidors imposen obligacions de qualitat i funcionament adequats o “satisfactoris” dels productes comercialitzats als consumidors (“adequat” no significa “lliure d'errors”), que en general el proveïdor no pot limitar. Es discuteix, però, si aquestes proteccions s'apliquen al programari lliure, entre altres motius pel seu caràcter gairebé de donatiu. Per pal·liar aquestes “llacunes” i la desprotecció de l'usuari, algunes empreses comercials de distribució de programari lliure, com ara RedHat, ofereixen garanties de funcionament, correcció d'errors, suport i manteniment als seus clients.

Protecció contra violacions de drets

La incertesa que crea el problema de les patents als Estats Units, on rutinàriament es concedeixen patents per invencions trivials, i els possibles judicis per violació de drets d'autor són temes que preocupen en especial a empreses i governs, i que en alguns casos poden frenar l'adopció de solucions basades en programari lliure.

A mesura que el programari lliure guanyi en adopció i més empreses facin negoci implementant sistemes lliures, augmentarà el risc que apareguin fabricants de programari de propietat que vagin a judici per reclamar possibles violacions de drets d'autor o patents, i no solament als distribuïdors del programari, sinó també als seus usuaris.

Alguns distribuïdors de solucions Linux, com ara Novell o Hewlett Packard, proveeixen protecció legal als usuaris de les seves solucions de programari. RedHat arriba encara més lluny, amb el compromís de reemplaçar qualsevol programari, inclòs en la seva distribució14, que sigui objecte de problemes legals. També hi ha empreses com ara Open Source Risk15, que ofereixen un assegurança en cas de qualsevol problema legal que pogués derivar-se de l'ús de programari lliure.

Per la seva banda, la comunitat de programari lliure ha reaccionat i ha començat a organitzar col·lectes de fons16 per poder defensar-se legalment. Malauradament, hi ha empreses que tenen mitjans suficients per allargar els judicis durant anys i crear una erosió mediàtica, i econòmica, al programari lliure.

Gestió digital de continguts

Internet, des dels seus inicis fins a mitjans dels noranta, va representar la panacea del món llibertari: una xarxa d'àmbit mundial, sense regular, on imperava un codi ètic implícit de bon comportament17 que en general tothom respectava. El ciberespai era bàsicament un mitjà autoregulat molt influenciat per la comunitat científica i universitària. Durant força temps va representar un espai global amb un control nul per part de les autoritats. Molts van pensar que, pel fet de tractar-se d'un espai que abastava més enllà de fronteres de països, quedaria fora de tota regulació. Amb la popularització d'Internet i l'arribada massiva d'usuaris que no havien nascut ja en aquella cultura inicial amb un codi ètic implícit es van produir els primers canvis.

L'aparició del Napster va ser un fenomen que va revolucionar la Xarxa i va enutjar empreses molt poderoses de fora del ciberespai. Napster va introduir la idea, i també el programari necessari, que la Xarxa podia ser utilitzada per a l'intercanvi de contingut digital, inicialment música. Un cop la música es troba en format digital (en un fitxer), el cost de transferència és pràcticament nul. La reacció immediata de les discogràfiques i d'alguns grups musicals fou perseguir legalment el fenomen de la forma més contundent possible. Han estat nombrosos els casos d'empreses i usuaris que han estat demandats per intercanvi il·legal de fitxers.

No obstant això, el fenomen, en comptes de disminuir, va créixer i es va expandir a nous tipus de continguts digitals, com ara llibres, pel·lícules, o programari. Aplicacions com ara Kazaa18, Emule19, o Direct Connect20 han posat a l'abast de l'usuari eines d'intercanvi de fitxers en el que es coneix com a xarxes entre iguals o P2P (peer-to-peer).

El fenomen Napster21 va ser la constatació final que alguna cosa havia canviat. Els formats d'alta compressió de vídeo i àudio, les gravadores de CD-ROM, i més tard de DVD, de baix cost, l'abaratiment dels suports multimèdia verges i la popularització de la connexions de banda ampla a Internet, són fenòmens que, combinats, han posat en mans dels usuaris la facilitat de crear, copiar, i transmetre continguts digitals amb un cost pràcticament nul. Napster, a més, va aportar un sistema de distribució de continguts musicals mitjançant el qual els propis usuaris podien publicar i intercanviar continguts. Encara que una gran part d'aquests continguts es copiaven il·legalment, l'amenaça més profunda era l'aparició d'un nou model de distribució en què les distribuïdores no eren necessàries.

Per frenar aquest fenomen, les discogràfiques, la indústria cinematogràfica i els fabricants de maquinari i programari estan treballant en la creació de sistemes de gestió de continguts digitals, que són un conjunt de tecnologies que permeten al titular dels drets d'autor tenir un control sobre la manera en què les seves obres es distribueixen a través de mitjans digitals, tant Internet com suports com el CD-ROM o el DVD.

Mentre que els drets d'autor proporcionen protecció legal als autors, els sistemes de gestió de continguts digitals proporcionen proteccions basades en solucions tecnològiques. Existeixen solucions simples, des del Content-Scrambling System, que impedeix que els DVD comprats en una zona geogràfica del món es puguin utilitzar lliurement en una altra, fins a sistemes coneguts com la "informàtica de confiança"22, una proposta centrada a incrementar la seguretat dels ordinadors personals que consisteix en afegir proteccions criptogràfiques al contingut digital i identificar el client d'una forma precisa.

En el moment d'escriure aquestes línies, tots els sistemes de gestió de continguts digitals han fracassat en aturar la còpia il·lícita de continguts i han ocasionat inconvenients a usuaris legítims. A nivell mundial, s'han promulgat noves lleis per protegir aquests mitjans tecnològics de protecció de les obres i la informació utilitzada per a la gestió dels drets (Rights Management Information). És il·legal eludir les proteccions tecnològiques eficaces i eliminar la RMI, i també ho és promocionar, comercialitzar o distribuir sistemes tecnològics la finalitat dels quals sigui aquesta eliminació.

Dins del món del programari lliure, aquests sistemes es veuen com una amenaça a la llibertat personal dels usuaris, ja que creen barreres i inconvenients en la distribució lícita de programari lliure23 i estableixen una situació de monopoli potencial en què les tecnologies per a la distribució de continguts estan en mans d'uns pocs. De la mateixa manera, la utilització no solament de diversos programes d'ús doble (per exemple, per a la còpia o gravació de CD), sinó també de certs programes lliures, podria considerar-se una infracció potencial d'aquestes noves lleis.

Creative Commons: continguts digitals lliures

Algunes de les idees del moviment del programari lliure, com ara usar els drets d'autor per garantir permís a tercers per modificar i distribuir obres, han inspirat moviments semblants entre autors de llibres, articles periodístics, música o vídeo.

Una de les iniciatives més populars és Creative Commons24, una organització sense ànim de lucre que ha estat creada perquè els seus impulsors consideren que la legislació actual de drets d'autor no s'ajusta a les necessitats dels nostres dies i és massa restrictiva.

L'avanç de la tecnologia en els darrers anys permet que, amb equips de baix cost, qualsevol persona pugui crear, combinar i distribuir, i amb un cost menyspreable (a Internet per exemple), continguts digitals. Són tremendament populars els diaris interactius personals (weblogs), que aporten gran contingut a la Xarxa, així com escriptors i artistes en general que distribueixen les seves obres a través d'Internet per la difusió que els ofereix.

No obstant això, les facilitats de la tecnologia contrasten amb la rigidesa del sistema jurídic. Per a molts creadors, els drets d'autor no són un mecanisme adient per explotar les seves creacions ja que no contemplen un sistema que permeti, de forma automàtica, certs usos de les seves obres, i exigeixen sempre el permís de l'autor. Així, si estem realitzant una creació combinant creacions de tercers, com per exemple un article, hem de demanar permís a l'autor original. Això estableix un entorn on, per defecte, tots els drets d'una obra estan reservats, i crea una situació en què la creativitat i la innovació en base a la compartició d'obres i idees tornen a ser realment difícils o limitades.

Addicionalment, el període que ha de transcórrer perquè una obra passi al domini públic, generalment 70 anys des de la mort de l'autor (variable segons els països), sembla excessiu en la nova societat de la informació, marcada per ritmes cada cop més accelerats. Això fa que hi hagi moltíssimes obres que estan blocades pels drets d'autor i caldrà esperar anys fins que puguin convertir-se en un bé comú i passar al domini públic.

L'objectiu de Creative Commons és crear un ecosistema de contingut digital obert on els autors puguin cedir part dels drets sobre les seves obres i retenir només els drets que realment els interessen, permetent així augmentar el nombre de creacions disponibles lliurement.

Creative Commons ofereix a través del seu web una pàgina25 que permet als creadors de les obres triar, mitjançant dues preguntes molt senzilles, què volen permetre que terceres persones facin amb les seves obres i quins drets desitgen conservar. La primera pregunta fa referència a si volem permetre usos comercials de les obres, és a dir, si permetem que qualsevol pugui modificar, distribuir o reproduir l'obra amb qualsevol finalitat, o només quan aquesta finalitat no sigui comercial. La segona pregunta fa referència a si volem que terceres persones puguin o no modificar l'obra i, si ho fan, si volem obligar-los a que les versions modificades hagin de ser compartides (tipus copyleft). Amb aquestes dues preguntes, la pàgina web ens crea una llicència, igual com ha fa el programari lliure, que ens permet cedir els drets de la nostra creació sota les condicions que haguem especificat. Una vegada realitzada la nostra selecció obtenim tres representacions de la nostra solució: una en llenguatge fàcilment comprensible, una altra en llenguatge jurídic (la llicència o contracte) i una altra en llenguatge informàtic (en forma de codi web).

A més, al web de Creative Commons26 hi ha un cercador que permet trobar milers de creacions digitals que han estat alliberades fins ara, i que inclouen des de cançons de Gilberto Gil fins al fons digital de la cadena pública BBC.