Capítol 1 - Visió històrica del programari lliure
La importància del programari
La transició que avui dia estem vivint, cap a una societat del coneixement, ha modificat profundament les relacions entre les persones, empreses i governs: les empreses utilitzen la Xarxa per relacionar-se amb clients i proveïdors, fan servir eines de gestió del coneixement per ser més eficients, els governs milloren llur presència a Internet i els serveis als ciutadans mitjançant la Xarxa, els usuaris n'utilitzen les eines per millorar les seves relacions personals, etc. Anem, sense cap aturador, cap a una societat altament interconnectada l'eix fonamental de la qual és la informació.
Cada cop més, el programari és el gran intermediari entre la informació i la intel·ligència humana. De la mateixa manera que ens preocupa la llibertat d'accedir a la informació, i si existeix o no censura, ens ha de preocupar amb la mateixa intensitat qui controla aquest intermediari i quines garanties tenim de la seva transparència i fiabilitat.
El programari és un programa o un conjunt de programes informàtics que fan una tasca determinada. Ho és el processador de textos que utilitzem, el controlador d'enregistrament dels nostres espais televisius favorits, o les aplicacions que fan que un telèfon mòbil funcioni.
El programari està format per un conjunt d'instruccions que un ordinador executa per realitzar una funció específica. Normalment, els programadors escriuen en un llenguatge que els humans podem entendre i que, posteriorment, és traduït a seqüències d'uns i zeros, que és l'únic idioma que les màquines entenen. Aquest conjunt d'ordres, escrit en el llenguatge amb què els humans treballem, s'anomena codi font.
Sense accés al codi solament podem utilitzar el programa; no podem veure com està fet ni introduir-hi millores. Un símil molt utilitzat és el de la recepta de cuina, en què el codi font serien les instruccions que permeten confeccionar un plat: sense la recepta només podem degustar el plat, però no sabem si, en afegir-hi alguna cosa, el que farem és empitjorar-lo, atès que en desconeixem la composició i les proporcions. En aquest sentit, el codi font juga un paper fonamental en la manera en què entenem les llibertats del programari.
Per entendre la importància del programari podríem posar diversos exemples. A finals dels anys 90 vam poder assabentar-nos, arreu del món, de la preocupació d'empreses i governs per les repercussions que podria tenir l'anomenat "efecte 2000". Aquest famós error informàtic es produïa pel fet que molts programes emmagatzemaven la part de la data corresponent a l'any utilitzant solament dos dígits, de manera que, després de l'any 99 (el 1999), es passava a l'any 00 (any 2000? O any 1900?), la qual cosa causava tota mena d'errors en el càlcul de períodes de temps. Els ordinadors de companyies elèctriques, centrals nuclears, sistemes de control d'aviació, bancs i, en general, tot el programari d'ús quotidià, es van haver de revisar. Finalment, algunes aplicacions es van corregir i d'altres ja funcionaven correctament. No vam haver de lamentar cap catàstrofe, però hi ha va haver milers de prediccions apocalíptiques sobre les possible conseqüències que aquest error podria tenir. I així hagués estat si no s'hagués corregit a temps.
Quan els enginyers de programari ens trobem amb un programa que no dóna accés al seu codi font -és a dir, que no és lliure- veiem que no el podem entendre, i, per tant, que no el podríem arreglar encara que hi haguéssim trobat un error i en coneguéssim la solució. És a dir, que, encara que com a professionals en tinguem el remei, ens veiem impossibilitats per aplicar-lo.
El programari té un paper molt destacat en la societat, i és important garantir mètodes transparents en les seves diferents fases de producció i explotació. El programari lliure, en donar accés al seu codi, és l'únic que pot garantir aquesta transparència.
Ètica hacker
Durant els anys 60, els sistemes informàtics mitjans es van popularitzar en algunes universitats. Encara eren molt cars, i es destinaven bàsicament a usos científics. Uns dels centres d'investigació més importants d'aquella època era el Massachusetts Institute of Technology, conegut popularment per la seva sigla MIT1, on es duien a terme destacats projectes d'investigació.
En aquells temps, els sistemes informàtics eren en mode de text i les interfícies gràfiques encara no existien. De fet, ni tan sols existien els estudis d'Informàtica com a disciplina. Al voltant dels centres de càlcul es van anar formant grups d'experts que eren capaços de portar aquestes màquines fins a límits insospitats i que eren, més que qualsevol altra cosa, entusiastes de la tecnologia. Aquests persones s'anomenaren hackers, en el sentit que eren capaços de trobar solucions enginyoses a problemes complexos. Malauradament, anys més tard aquest paraula es va començar a utilitzar per referir-se als intrusos informàtics que robaven dades o a programadors que escrivien virus, a qui realment cal anomenar crackers.
Durant els anys 60 i part dels 70 era habitual distribuir les aplicacions juntament amb el seu codi font. D'aquesta manera tothom podia participar en el procés de millora del programari, intercanviar trucs i compartir un esperit d'ajuda entre usuaris que ha quedat reflectit en els missatges que circulaven en aquell temps en xarxes com ara UUNET o Fidonet.
Els hackers tenen el seu propi codi de conducta. Per a ells és fonamental garantir a tothom l'accés a la informació i als recursos informàtics. Richard Stallman2, per exemple, es va sentir especialment ofès3 quan al seu laboratori d'investigació, al MIT, es van començar a utilitzar contrasenyes per tal d'accedir als sistemes informàtics. Stallman va proposar als usuaris que utilitzessin la tecla de retorn com a contrasenya, que era l'equivalent a no utilitzar-la. Finalment, les contrasenyes es van establir, i els usuaris, que fins aleshores havien compartit la informació en aquell laboratori, ja no ho van poder tornar a fer.
Per als hackers, els reptes intel·lectuals són importants, com també ho és poder compartir els seus resultats amb la resta de la comunitat.
Aquest model, en què el més important és la compartició d'informació i el treball cooperatiu, és força similar al que s'ha utilitzat tradicionalment al món acadèmic i científic. En aquests àmbits, els resultats de les investigacions es publiquen i es divulguen en publicacions científiques i serveixen de base per a noves investigacions. Aquest és principalment el model sobre el qual la humanitat ha innovat i avançat.
Els hackers, fins i tot avui dia, són els principals impulsors i desenvolupadors de programari lliure, i llur ètica s'ha convertit en el codi ètic implícit sobre el qual s'ha desenvolupat el moviment.
La cultura Unix
El sistema operatiu és el programa que interacciona entre el maquinari, l'usuari i les aplicacions. Sense un sistema operatiu, un ordinador no és més que un batibull de cables i metall. El Unix ha estat el sistema operatiu que més ha influït en la història de la microinformàtica, i és l'essència dels fonaments tècnics, i en part també filosòfics, sobre els quals es va desenvolupar el programari lliure a començaments de la dècada dels 80. Actualment es poden trobar al mercat des d'organitzadors personals fins a supercomputadors que utilitzen sistemes basats en Unix. El Linux és un parent proper dels sistemes Unix.
A finals dels anys 60, l'empresa AT&T s'enfrontava als problemes creixents d'interoperatibilitat que representava tenir diferents ordinadors, de diferents fabricants, amb diferents sistemes operatius. Per solucionar-los, van crear el projecte Multics (Multiplexed Information and Computing Service), però aquest projecte fracassà per la seva extrema complexitat.
El 1969, Ken Thompson i Dennis Ritchie, dos enginyers que havien treballat en Multics als laboratoris Bell, crearen la primera versió del sistema operatiu Unix. Les principals característiques que el feien un veritable avenç en el seu temps eren la possibilitat d'utilitzar-lo en diferents plataformes de maquinari i la seva capacitat multiusuari i multiprocés. La simplicitat i elegància del seu disseny han fet que, més de trenta anys després, encara sigui un sistema àmpliament utilitzat, tot i que des d'aleshores s'hi ha introduït moltes millores.
Els anys següents, el Unix va anar evolucionant, però se seguia utilitzant exclusivament a sistemes ubicats a AT&T. El 1974, Thompson y Ritchie publicaren al simpòsium de sistemes operatius de l'ACM, Association for Computing Machinery, un article sobre el sistema Unix que havien dissenyat. Això va representar un punt d'inflexió, atès que van començar a rebre peticions d'universitats i centres de càlcul per tal d'aconseguir una còpia en cinta d'aquell sistema anomenat Unix. Gràcies a això, aquest sistema operatiu es va començar a estendre progressivament.
AT&T no oferia cap assistència tècnica sobre el Unix, sinó que eren els propis usuaris qui l'havien de mantenir; s'iniciava així la tradició d'ajuda entre usuaris, els quals intentaven solucionar-se problemes mútuament, fomentant així l'intercanvi d'informació a través de diferents fòrums. Al començament, AT&T facilitava una còpia del codi font del Unix per uns pocs dòlars, la qual cosa va permetre que el sistema pogués ser adaptat a universitats i centres de computació.
Una de les universitat pioneres en l'adopció i desenvolupament del Unix va ser la Universitat de Berkeley4. El 1978 va alliberar la primera versió del Unix BSD (Berkeley Software Distribution), que incloïa diverses eines, dissenyades a la pròpia universitat, que milloraven considerablement la versió original del Unix. Un dels hackers involucrats en el desenvolupament de les primeres versions de la BSD fou Bill Joy, qui, anys més tard, crearia Sun Microsystems, on el Unix seria el sistema operatiu utilitzat en tota la seva gamma de maquinari.
Amb el temps es van formalitzar dues grans branques de Unix, l'una produïda als laboratoris Bell d'AT&T, i l'altra a Berkeley amb el nom de BSD, basada en el codi font que AT&T els havia facilitat anys enrere. Totes dues versions requerien un pagament per obtenir una còpia del seu codi font, tot i que el de la BSD era molt més assequible.
El 1979, AT&T va alliberar la versió 7 de la seva versió de Unix i va començar a posar grans dificultats per distribuir el codi font. A Berkeley van seguir innovant, desenvolupant millores com ara la implementació de sòcols (sockets) i el protocol TCP/IP, sobre el qual es basa la infraestructura d'Internet.
A començaments dels anys 80 van proliferar els fabricants de sistemes, com ara IBM o Hewlett-Packard, que, amb el seu maquinari, facilitaven versions personalitzades de Unix basades en la versió d'AT&T. D'altres, com Sun Microsystems o Cray Inc., es basaren en la versió de Berkeley. Això va fer que, durant uns anys, aquestes dues versions de Unix fossin incompatibles entre si, però això quedaria solucionat més endavant en definir-se i acordar-se la implementació d'estàndards.
AT&T va començar a adoptar una actitud de fabricant de programari de propietat i fins i tot va arribar a querellar-se contra els autors del BSD Unix. Aquesta actitud va crear molts recels envers AT&T entre la comunitat científica i universitària.
GNU
Amb l'explosió de la microinformàtica, la davallada de preu dels sistemes informàtics i llur popularització entre les empreses van aparèixer les primeres empreses de programari. Moltes d'elles van començar contractant hackers que es trobaven al voltant dels centres de càlcul de les universitats, les quals, en conseqüència, es van anar despoblant d'aquells pioners. Però, a més, moltes d'aquestes empreses van pensar que, si denegaven als usuaris i a altres desenvolupadors l'accés al codi font de les aplicacions que milloraven o desenvolupaven, podrien aconseguir un avantatge competitiu real. Això va ser un punt d'inflexió important, ja que trencà amb la tradició de compartir el codi que havia imperat fins aleshores, i, conseqüentment, amb la pròpia ètica hacker.
A poc a poc es va anar estenent un model de codi tancat, en virtut del qual el programari es venia sense el codi font i, cada cop més, les llibertats dels usuaris van anar minvant. Aquesta va ser l'època en què van aparèixer tècniques com ara les bombes de temps, que limitaven el temps durant el qual un usuari podia utilitzar un producte. Els programes de prova (shareware) farien populars més endavant aquestes bombes de temps com a sistema per obligar els usuaris a adquirir una llicència.
Una de les persones que havia viscut de prop tota aquella evolució era Richard Stallman, qui va ser pioner en defensar les llibertats que s'havien perdut i qui va encunyar el terme "programari lliure". El 27 de setembre de 1983, Stallman, molt preocupat per aquesta pèrdua de llibertats, anunciava al fòrum de Usenet net-unix.wizards que començava a treballar en una implementació lliure d'un sistema inspirat en Unix, que anomenaria GNU, i que no contindria gens de codi de AT&T, és a dir, una implementació des de zero que no pogués crear problemes legals amb AT&T. En el missatge a Usenet, Stallman explicava en detall la seva experiència com a desenvolupador de sistemes i demanava l'ajuda de tothom que volgués oferir part del seu temps, diners o maquinari.
El 1984, Stallman creà la Free Software Foundation5 amb l'objectiu de crear el sistema Unix lliure GNU i la potenciació del programari lliure. La definició de "programari lliure" proposada6 per la Free Software Foundation està basada en quatre llibertats bàsiques que qualsevol programa ha de garantir per poder ser considerat programari lliure:
El programari lliure està basada en la cooperació i transparència, i garanteix un seguit de llibertats als usuaris. Aquests aspectes, i el fet que el seu desenvolupament hagi estat paral·lel al d'Internet, l'han convertit en el model a seguir per a un gran nombre d'usuaris que tenen una concepció llibertària de l'ús de les noves tecnologies. Els programes que no són lliures s'anomenen "de propietat" (proprietary software) o "privatius"; en són exemples totes les versions del Microsoft Windows o de l'Adobe Acrobat.
Llibertat i cost
És habitual que els usuaris confonguin el programari lliure amb el programari gratuït. És important distingir entre les llibertats que ens proporciona un programari i el seu cost. Un programa, pel sol fet de ser gratuït, no té per què ser també lliure, ni molt menys. Per exemple, l'Internet Explorer de Microsoft és un programa gratuït però no és lliure, atès que no dóna als seus usuaris la possibilitat d'estudiar-lo (incloent l'accés al seu codi font), ni de millorar-lo, ni de fer públiques aquestes millores amb el codi font corresponent per tal que tothom se'n pugui beneficiar. L'Internet Explorer és, doncs, un programa de propietat pel que fa a les llibertats, i gratuït pel que fa al cost.
Cal fer una distinció fonamental entre els programes que garanteixen els drets de distribució i modificació, el programari lliure, i els que no els garanteixen, que són els que considerem de propietat.
Quant al cost, qualsevol programari lliure es pot vendre, sempre que es respectin les llibertats originals que el defineixen. Per exemple, l'empresa francesa Mandrake o la nord-americana Novell venen distribucions de GNU/Linux, i es tracta de programari lliure perquè conserva les llibertats que el defineixen.
Linux
Durant els anys 80, Stallman va continuar treballant en el desenvolupament de les eines necessàries per crear un sistema operatiu completament lliure. Publicà una versió de l'editor GNU Emacs i treballà en eines fonamentals per al moviment del programari lliure, com ara el compilador GCC o el depurador GDB.
De bon començament, Stallman va identificar la necessitat de crear les proteccions jurídiques necessàries per al programari lliure, El 1989 publicà la versió 1.0 de la llicència GPL7 (General Public License), un projecte que havia estat elaborant des del 1985, i que consistia en un contracte entre l'autor del programari i l'usuari que garantia la cessió dels drets que definien el programari lliure. La llicència GPL era una eina legal molt important, atès que Stallman havia patit molt veient com alguns programadors agafaven codi que era programari lliure i hi feien modificacions, però sense aportar-les a la comunitat.
El 1991, un estudiant finlandès de 21 anys anomenat Linus Torvalds publicava en la Xarxa el seu propi nucli de sistema operatiu, inspirat en Unix, que més endavant s'anomenaria Linux. Ràpidament, molts hackers van ajuntar-se en un esforç col·lectiu per ajudar-lo a millorar el nucli del sistema operatiu, el qual va créixer en importància; aquest era, precisament, el cor que li faltava al sistema GNU que Stallman estava dissenyant.
D'aquesta manera, els hackers de Linux van anar adaptant les eines de GNU al nucli de Linux i crearen les primeres distribucions GNU/Linux, que incloïen el Linux i totes les eines necessàries per a la seva utilització per part dels usuaris. Richard Stallman ha insistit molt8 en el fet que el sistema GNU/Linux existeix gràcies a les aportacions de la Free Software Foundation, i proposa utilitzar la denominació GNU/Linux per referir-se a sistemes complets que incorporin un nucli Linux. La majoria d'usuaris i distribucions comercials, però, segueixen parlant de Linux per referir-se tant al sistema com al nucli.
El Linux s'ha convertit en el vaixell insígnia del moviment del programari lliure, atès que és un sistema operatiu completament lliure que inclou tota mena d'eines per a servidors i usuaris finals.
El 1993, Jordan Hubbard i altres desenvolupadors, basant-se en la feina feta per a la versió de Unix de BSD, crearen el projecte FreeBSD9 amb l'objectiu de construir una comunitat al voltant d'una versió lliure del ja històric Unix BSD. Per evitar problemes legals, però, van haver de reescriure una part important del sistema, i no va ser fins al 1995 que pogueren començar a oferir un sistema lliure de problemes legals. El FreeBSD mai no ha gaudit de la popularitat del Linux, però és àmpliament utilitzat a Internet i es fa servir en llocs web com ara Yahoo!, Hotmail o Apache. És també la base per a les noves versions del sistema operatiu Mac dins del projecte Darwin10.
El 1996 s'inicià el projecte KDE11 amb l'objectiu de desenvolupar un entorn d'escriptori, modern i senzill d'utilitzar, per a Linux. L'aspecte més polèmic va ser basar-lo en la biblioteca QT, escrita per l'empresa TrollTech12. Aquesta biblioteca, aleshores gratuïta per a l'ús no comercial, no era, però, programari lliure. Això va enfurismar la comunitat de programari lliure, ja que, per a molts hackers, l'objectiu era fer un sistema operatiu completament lliure, i una part tan important del mateix no podia basar-se en programari de propietat. El 1997, el mexicà Miguel de Icaza va presentar el projecte GNOME13 amb l'objectiu de desenvolupar també un escriptori modern i senzill d'utilitzar, però basat en la biblioteca GTK, completament lliure. El setembre de 2000, TrollTech anuncià que llicenciava la biblioteca QT sota la llicència GPL, cosa que la convertia en lliure, però només per a usos lliures. Avui dia, tant el KDE com el GNOME són escriptoris àmpliament utilitzats en Linux i han assolit un important nivell de maduresa i solidesa.
L'any 1998 va ser un any especialment important per al programari lliure. Netscape anuncià la publicació sota llicència lliure del seu navegador web Netscape Communicator 4, fins aleshores un producte comercial, així com la publicació del seu codi font sota el nom de Mozilla. Aquest anunci sorprengué molts analistes, ja que no tenia cap precedent en la indústria del programari. Fou un moment d'inflexió per al programari lliure, perquè una empresa tan important en aquell moment com Netscape feia una aposta ferma pel moviment i posava a disposició de la comunitat un navegador d'Internet amb les últimes tecnologies. L'any següent, Sun Microsystems faria el mateix amb l'Star Office, creant el projecte OpenOffice.org. Els mesos següents, els principals fabricants de bases de dades, com ara IBM i Oracle, anunciaven que els seus productes serien compatibles amb Linux com a plataforma, cosa que representava un aval davant del seu ús en el món empresarial.
Open Source
Durant el 1998, Eric S. Raymond, Bruce Perens i altres hackers involucrats en el desenvolupament del programari lliure van presentar l'Open Software Initiative i van proposar l'ús del terme “open source” (codi obert) com a alternativa a “free software” (programari lliure) per fer-lo més atractiu al món empresarial. El terme “free software” creava, en el món de parla anglesa, una situació incòmoda a causa de la doble accepció que, en anglès, té el terme “free”, és a dir, “gratuït” o “lliure”. La gran majoria d'empreses dels Estats Units utilitzen preferentment el terme “codi obert” per evitar donar la idea que el programari lliure és un recurs totalment gratuït i per donar èmfasi al valor diferencial que atorga el fet que el codi font estigui disponible.
Bruce Perens, de l'Open Source Initiative i antic coordinador de Debian14, una de les distribucions de Linux, va determinar la llista de condicions que un programa ha de satisfer per poder ser considerat de codi obert. Aquestes condicions són molt similars, i de fet hi estan basades, a les directrius de programari lliure de Debian15, són aplicables a qualsevol programari lliure i poden ajudar-nos a matisar les seves implicacions. Són les següents:
El paper del programari lliure en el creixement d'Internet
El programari lliure ha tingut un paper fonamental en el creixement i extensió de la Xarxa. Si heu utilitzat mai Internet ja sou un usuari de programari lliure, perquè la part més gran de la infraestructura d'Internet està basada en protocols oberts. Aproximadament un 67% de servidors web utilitzen Apache16, una altra gran quantitat utilitzen SendMail per gestionar l'enviament de correu electrònic i la pràctica totalitat dels servidors de noms (DNS), essencials per al funcionament de la Xarxa, utilitzen el programa BIND o derivats del seu codi font.
Tim Berners-Lee, creador del web, explica17 com l'any 1993 va decidir pressionar el CERN, on treballava, per tal que cedís sota la llicència GPL, creada per la Free Software Foundation, tot el programari que havia creat fins aleshores per realitzar la infraestructura del web. Finalment, l'abril d'aquell mateix any, el CERN accedí a permetre que qualsevol persona pogués utilitzar lliurement el seu programari i protocols.
És indiscutible la importància que el programari lliure ha tingut en l'extensió i el desenvolupament d'Internet des de bon començament. Sense l'existència del programari lliure, avui en dia probablement Internet no existiria. Igual d'important ha estat el fet que els protocols que defineixen l'arquitectura d'Internet siguin oberts i que no hagin estat controlats per una o diverses empreses18.
Formats oberts
Tot sovint ens trobem amb creadors de llocs web que només proven les seves pàgines amb l'Internet Explorer de Microsoft, habitualment per un desconeixement de l'existència i el grau d'implantació d'altres navegadors o, de vegades, perquè simplement no consideren que la compatibilitat sigui un tema important.
Internet ha creat els seus propis mecanismes per evitar aquesta mena de situacions. El 1994 es creà el World Wide Consortium (W3)19, que agrupa els principals fabricants de programari d'Internet, amb la finalitat principal de definir i promoure la creació d'estàndards per al web. En realitat, quan parlem d'estàndards web ens referim gairebé sempre a les definicions i recomanacions d'aquest organisme, que ha aconseguit que pràcticament tots els navegadors moderns funcionin, en un grau acceptable si més no, amb els estàndards més recents.
Això que hem vist que s'esdevé al web es produeix també en un àmbit molt important: l'intercanvi de dades entre aplicacions. Normalment es defineixen formats que permeten intercanviar dades entre elles, però, tot i que seria desitjable que aquests formats, contenidors de la nostra informació, fossin coneguts per tothom i no n'estigués restringit l'ús, de vegades poden tenir limitacions d'ús o, simplement, no estar documentats.
Els formats lliures garanteixen la llibertat dels usuaris per intercanviar informació amb tothom, independentment de l'aplicació que facin servir, atès que permeten que qualsevol programador pugui desenvolupar programari que treballi amb aquests formats. Si, per exemple, utilitzem el PowerPoint de Microsoft per enviar una presentació, només els usuaris d'aquest programa tindran garantit l'accés a totes les seves particularitats.
La restricció en l'accés de la informació amb un navegador o format determinat representa una discriminació contra els usuaris dels altres navegadors o aplicacions, i aquest fet afecta i preocupa especialment el món del programari lliure. L'any 2003 s'aprovà un Real Decret20 al Boletín Oficial del Estado que regula els registres i les notificacions telemàtiques, i on s'estableix el compliment dels estàndards web.
Situació de monopoli
Actualment, en informàtica es dóna una situació de monopoli en dues de les àrees més importants per als usuaris: els sistemes operatius i les aplicacions ofimàtiques. Tots els ordinadors del món necessiten un sistema operatiu per poder funcionar, i fins i tot hi ha persones que pensen que el sistema operatiu és quelcom tan bàsic i fonamental en la Societat de la Informació que caldria que fos declarat un bé públic.
Microsoft, amb les diverses versions del sistema operatiu Windows, gaudeix d'una base instal·lada de més d'un 90% del total dels sistemes operatius del món. Aquesta situació el col·loca em una posició de control del mercat molt per davant dels seus competidors. En ser productor del sistema operatiu Windows i d'aplicacions que s'executen sobre ell, com ara el Microsoft Office, la multinacional sap més bé que ningú com treure profit del sistema. Coneix detalls del seu disseny a qui ningú més no té accés, ja que es tracta d'un programa de propietat, i sap amb molta més antelació les noves funcions que tindran les noves versions del sistema i com explotar-les. Durant els judicis antimonopoli que Microsoft va tenir als Estats Units es va proposar que l'empresa es dividís en dues21: una que dissenyés els sistemes operatius i una altra les aplicacions.
Microsoft no solament ha utilitzat aquest evident avantatge, sinó que, a més, en multitud d'ocasions ha dut a terme pràctiques èticament qüestionables, com ara en el cas del DR-DOS. A començaments dels 90, Microsoft venia l'MS-DOS com a principal sistema operatiu i començava a vendre també el Windows 3, que s'executava sobre MS-DOS. En aquella època, l'empresa Digital Research comercialitzava el DR-DOS, un sistema alternatiu i compatible amb l'MS-DOS, però molt més barat i tècnicament superior. L'alternativa de Digital Research va anar guanyant acceptació i va començar a representar una amenaça per a les vendes de l'MS-DOS, de manera que Microsoft decidí afegir deliberadament unes instruccions al programa Windows 3.1 per tal que només funcionés correctament22 si s'executava sobre MS-DOS i donés un missatge d'error si s'intentava fer-lo funcionar sobre DR-DOS. Digital Research va demandar Microsoft. Aquest és només un dels molts exemples que il·lustren la manera en què Microsoft ha utilitzat el seu poder sobre la plataforma Windows per danyar la competència.
Una altra tendència de Microsoft és utilitzar el sistema operatiu com a plataforma per integrar-hi aplicacions i imposar la seva tecnologia. Així, Microsoft decidí integrar l'Internet Explorer i el Windows Media Player en el Windows, deixant Netscape i Real Audio fora del mercat. Totes dues empreses van portar Microsoft a judici.
Després del sistema operatiu, l'aplicació més utilitzada pels usuaris és el paquet ofimàtic: un processador de textos, un gestor de fulls de càlcul i les eines associades. De nou, Microsoft, amb el seu producte Microsoft Office, gaudeix d'una quota de mercat similar a la de Windows, és a dir, una situació de monopoli.
Microsoft té diversos judicis als Estats Units i a Europa per pràctiques monopolístiques; governs, empreses i usuaris d'arreu del món depenen d'una manera exclusiva d'aquest programari de propietat.
Moltes persones veuen en el programari lliure una solució per trencar aquesta situació de monopoli i aconseguir que el mercat i els usuaris puguin recuperar la seva llibertat.
No és estrany que Microsoft i la comunitat del programari lliure tinguin sovint topades i discrepàncies, ja que llurs visions de l'ètica en el món del programari són totalment contraposades. Veure Microsoft amb recel és una tendència general de la indústria informàtica.
3 http://www.faifzilla.org/ch04.html
6 http://www.fsf.org/philosophy/free-sw.html
7 http://www.gnu.org/copyleft/gpl.html
8 http://www.gnu.org/gnu/linux-and-gnu.html
10 http://developer.apple.com/darwin/
15 http://www.debian.org/social_contract.html
16 http://news.netcraft.com/archives/web_server_survey.html
17 Vegeu el llibre Weaving the Web: The Past, Present & Future of the World Wide Web
20 http://www.cde.ua.es/boe/frame.htm?boe20030613_22890.gif
