{{Discontinuat|Llibre Faif]] Vés al pròleg, al capítol anterior, al capítol següent, a l'índex, al sumari.

7. Una rotunda tria moral

El 27 de setembre de 1983, els programadors informàtics que van entrar al fòrum Usenet net-unix.wizars es van trobar un missatge insòlit. Enviat a mig matí, a les 12,30 exactament, i signat rms@mit-oz, el missatge era concís però cridava l'atenció. Deia: "Nova implementació d'UNIX." Però en lloc d'introduir una nova versió d'Unix, el paràgraf inicial del missatge cridava a l'alçament:

   A partir del dia d'Acció de Gràcies escriuré un sistema de programari complet compatible amb Unix que es dirà GNU (per GNU no és Unix) i el donaré gratuïtament a tothom que el pugui fer servir. S'agraeixen les col·laboracions de temps, diners, programes i equipament.(52) 

Per a un desenvolupador experimentat d'Unix, el missatge era una barreja d'idealisme i orgull. L'autor no sols prometia refer el sistema operatiu ja madur d'Unix des de baix, sinó que proposava millorar-lo en alguns punts. El nou sistema GNU, predeia l'autor, inclouria tots els components habituals: un editor de textos, un programa d'interpretació d'ordres per executar aplicacions compatibles amb Unix, un compilador, i "unes quantes coses més".(53) També inclouria molts elements atractius que altres sistemes Unix encara no oferien: una interfície gràfica d'usuari basada en el llenguatge de programació Lisp, un sistema d'arxiu a prova de fallades, i protocols de treball en xarxa elaborats d'acord amb el sistema de treball en xarxa intern del MIT.

"El GNU podrà executar programes Unix, però no serà idèntic a Unix", escrivia l'autor. "Hi farem totes les millores que convingui, d'acord amb la nostra experiència amb altres sistemes operatius."

Preveient una resposta escèptica per part d'alguns lectors, l'autor afegia al seu esbós del sistema operatiu una breu nota biogràfica titulada "Qui sóc?":

   Em dic Richard Stallman, i sóc l'inventor de l'editor original EMACS tan imitat, que ara es troba al Laboratori d'Intel·ligència Artificial del MIT. He treballat a bastament en compiladors, editors, depuradores, intèrprets d'ordres, l'Incompatible Timesharing System i el sistema operatiu Lisp Machine. Vaig encapçalar el suport de visualització independent en ITS. A més a més he implementat un sistema d'arxiu a prova de fallades i dos sistemes de finestra per a màquines Lisp.(54) 

Coses del destí, l'imaginari Projecte GNU de Stallman no va complir la seva data de llançament del dia d'Acció de Gràcies. Tanmateix, pel gener de 1984, Stallman va complir la seva promesa i es va endinsar en el món del desenvolupament del programari Unix. Per a un arquitecte del programari acostumat a l'ITS, era com dissenyar centres comercials de rodalies en lloc de palaus moriscos. Tot i així, el fet de muntar un sistema operatiu Unix tenia els seus avantatges ocults. L'ITS havia estat molt fort, però també tenia el seu taló d'Aquil·les: els hackers del MIT l'havien dissenyat perquè aprofités els avantatges de la línia PDP construïda per DEC. Quan els administradors de l'AI Lab van decidir anar eliminant la potent màquina PDP-10 del laboratori a començaments dels 1980, el sistema operatiu que els hackers havien arribat a comparar amb una ciutat viva va esdevenir una ciutat fantasma en un tres i no res. Unix, per altra banda, s'havia dissenyat perquè fos mòbil i sobrevisqués a llarg termini. El programa, que en principi havia estat desenvolupat per científics júnior d'AT&T, havia esquivat el radar dels gestors corporatius, i havia trobat acolliment en el món econòmicament magre dels sistemes informàtics acadèmics. Amb menys recursos que els seus germans del MIT, els desenvolupadors d'Unix havien personalitzat el programari perquè cavalqués sobre un bigarrat assortiment de sistemes de maquinari: tot, des del PDP-11 16-bit, una màquina considerada apta només per a tasques menors per molts hackers de l'AI Lab, a ordinadors centrals de 32-bit com el VAX 11/780. El 1983, algunes empreses, sobretot Sun Microsystems, van anar més lluny i van desenvolupar una nova generació de microordinadors, batejats com a "estacions de treball" per aprofitar l'omnipresència creixent del sistema operatiu.

Per facilitar el procés, els desenvolupadors encarregats de dissenyar les famílies dominants d'Unix van procurar mantenir una capa addicional d'abstracció entre el programari i la màquina. En lloc de confeccionar el sistema operatiu perquè aprofités els avantatges dels recursos d'una màquina concreta -com havien fet els hackers de l'AI Lab amb l'ITS i el PDP-10 -els desenvolupadors d'Unix es van decantar per un plantejament més genèric i fora de les vies habituals. Centrant-se més en els estàndards i especificacions interdependents que cohesionaven els diversos subcomponents del sistema operatiu, que en els mateixos components en si, van crear un sistema que es podia modificar ràpidament per adaptar-se als gustos de qualsevol màquina. Si un usuari posava objeccions a una part concreta, els estàndards feien possible extreure'n un subcomponent individual i arreglar-lo o substituir-lo per un de millor. Ras i curt, el que li faltava al plantejament Unix d'estil i estètica, ho compensava àmpliament en flexibilitat i economia, i per això va ser adoptat ràpidament.(55)

La decisió de Stallman de començar a desenvolupar un sistema GNU va accelerar-se amb a la fi del sistema ITS que els hackers de l'AI Lab havien alimentat tant de temps. La defunció de l'ITS havia estat un cop traumàtic per a Stallman. Es va produir poc després de l'episodi de la impressora làser Xerox i li va oferir més proves que la cultura dels hackers de l'AI Lab estava perdent la seva immunitat davant de les pràctiques empresarials del món exterior.

Igual com el codi de programari que el componia, les arrels de la defunció de l'ITS es remuntaven més enrere. La despesa de defensa, durant molt de temps un recurs important per a la investigació en informàtica, havia minvat els anys posteriors a la guerra del Vietnam. En una recerca desesperada de fons, els laboratoris i les universitats van mirar cap al sector privat. En el cas de l'AI Lab, no els va costar gaire trobar inversors privats. El laboratori havia estat l'origen d'alguns dels projectes informàtics més ambiciosos de l'època de postguerra, i va esdevenir un ràpid viver de tecnologia. Així, als anys 1980, gran part del personal del laboratori, inclosos molts hackers, dividien el seu temps entre projectes de l'Institut i projectes comercials.

El que d'entrada semblava un bon tracte -els hackers treballaven en els millors projectes i el laboratori era el primer de veure les noves tecnologies informàtiques acabades de sortir del forn-, aviat es va veure que era un negoci faustià. Com més temps dedicaven els hackers a projectes comercials pioners, menys temps tenien per dedicar al manteniment general de la barroca infraestructura de programari del laboratori. Aviat, les empreses van començar a contractar els hackers directament per intentar monopolitzar el seu temps i la seva atenció. Amb menys hackers per atendre la parada, es trigava més a arreglar els programes i les màquines. Pitjor encara, diu Stallman, el laboratori va començar a patir un "canvi demogràfic". Els hackers que havien format una minoria vocal dins de l'AI Lab anaven disminuint mentre que "els professors i els estudiants que no estimaven el [PDP-10] eren igual de nombrosos que abans."(56)

El punt d'inflexió es va produir el 1982. Va ser l'any en què l'administració del laboratori va decidir potenciar el seu ordinador principal, el PDP-10. Digital, la corporació que fabricava el PDP-10, havia deixat de fabricar la línia. Encara que l'empresa seguia oferint un ordinador central d'alta potència, anomenat KL-10, la nova màquina exigia una reescriptura dràstica o "port" d'ITS si els hackers volien continuar executant el mateix sistema operatiu. Pensant que el laboratori havia perdut la seva massa crítica de talent programador de la casa, els membres del professorat de l'AI Lab van apostar per Twenex, un sistema operatiu comercial desenvolupat per Digital. Com que eren minoria, els hackers s'hi van haver d'avenir.

Stallman recordava uns anys més tard que [membres del professorat] deien: "Sense hackers per mantenir el sistema, anem cap al desastre; hem de tenir un programari comercial." També deien: "No podem esperar que el mantingui l'empresa." Es va demostrar que s'equivocaven de mig a mig, però igualment ho van fer".(57)

Al començament, els hackers es van plantejar el sistema Twenex com un altre símbol autoritari que demanava ser subvertit. El mateix nom del sistema ja era una protesta. Oficialment anomenat TOPS-20 per DEC, era un successor del TOPS-10, un sistema operatiu comercialitzat per DEC per al PDP-10. Bolt Beranek Newman n'havia desenvolupat una versió millorada, anomenada Tenex, de la qual es va aprofitar TOPS-20.(58) Stallman, el hacker que va encunyar el terme Twenex, diu que se li va acudir el nom com una forma d'evitar utilitzar el nom de TOPS-20. "El sistema no era precisament el millor, i no pensava anomenar-lo així", recorda Stallman. "Per això vaig decidir inserir una 'w' al nom de Tenex i dir-li Twenex".

La màquina que executava el sistema Twenex/TOPS-20 tenia el seu propi malnom mofeta: Oz. Segons que diu un hacker, la màquina va obtenir aquest malnom perquè necessitava una maquina PDP-11 més petita per posar en marxa el seu terminal. Un hacker, quan va veure la configuració del KL-10-PDP per primera vegada, el va comparar amb la introducció rimbonbant en pantalla del Màgic d'Oz. "Sóc el gran i poderós Oz", va cantussejar el hacker. "Feu com si darrere la consola no hi hagués cap PDP-11."(59)

Si els experts van riure quan van veure el KL-10, aviat van callar quan van conèixer el Twenex. Aquest no sols afirmava tenir seguretat integrada, sinó que els enginyers de programari del sistema havien dissenyat les eines i les aplicacions amb el sistema de seguretat molt present. El que havia estat un joc del gat i la rata amb les contrasenyes en el cas del sistema de seguretat del Laboratori de Ciències Informàtiques, va esdevenir una batalla a cos pel que fa a la gestió del sistema. Els administradors del sistema argumentaven que, sense seguretat, el sistema Oz seria més propens a fallades accidentals. Els hackers argumentaven que les fallades es podien preveure millor revisant el codi font. Malauradament, el nombre de hackers amb temps i ganes de fer aquesta mena de revisió havia disminuït fins al punt que va prevaler l'argument de l'administrador del sistema.

Pidolant contrasenyes i fent fallar expressament el sistema per tal d'extreure proves del desastre conseqüent, Stallman va frustrar amb èxit l'intent dels administradors del sistema d'imposar el control. Després d'un "cop d'estat" frustrat, Stallman va trametre una alerta a tot el personal de l'AI.(60)

"Hi ha hagut un altre intent de controlar el poder" va escriure Stallman. "Per ara, les forces aristocràtiques han estat vençudes." Per protegir la seva identitat, Stallman va signar el seu missatge "Radio Free Oz".

La simulació era més aviat minsa. El 1982, l'aversió de Stallman a les contrasenyes i el secretisme era tan coneguda que els usuaris de fora de l'AI Lab utilitzaven el seu compte com a esglaó per entrar a l'ARPAnet, la xarxa de treball informàtica subvencionada per a la investigació que serviria de fonament per a l'Internet d'avui. Un d'aquests "turistes" en els primers anys 1980 va ser Don Hopkins, un programador californià que es va assabentar pels rumors que circulaven entre els hackers que l'únic que calia a una persona de fora per tenir accés a l'ostentós sistema ITS del MIT era entrar-hi amb les inicials RMS i tornar a introduir el mateix monograma de tres lletres quan el sistema demanava una contrasenya.

"Sempre estaré agraït al MIT per deixar-me utilitzar els seus ordinadors gratuïtament com a moltes altres persones" diu Hopkins. "Va ser molt important per a nosaltres."

Aquesta política anomenada "turística", que havia estat tolerada obertament pels gestors del MIT durant els anys de l'ITS,(61)va caure en desús quan Oz esdevingué l'enllaç principal del laboratori amb ARPAnet. Primer, Stallman va continuar la seva política de repetir el seu ID d'entrada com a contrasenya perquè persones de fora poguessin seguir-li les passes. Tanmateix, amb el temps, la fragilitat d'Oz va fer que els administradors impedissin l'entrada als forasters els quals, per casualitat o per malícia, podien destarotar el sistema. Quan aquests mateixos administradors finalment van demanar a Stallman que parés de fer pública la seva contrasenya, aquest, escudant-se en la seva ètica persona, s'hi va negar i va deixar de fer servir el sistema Oz.(62)

"[Quan] van aparèixer les contrasenyes per primera vegada a l'AI Lab del MIT [vaig decidir] ser fidel a la meva idea que no hi hauria d'haver contrasenyes", va dir més tard Stallman. "Com que no crec que sigui desitjable tenir seguretat en un ordinador, no hauria d'ajudar a mantenir el règim de seguretat."(63)

El refús de Stallman a ajupir-se davant del gran i poderós Oz va simbolitzar la creixent tensió entre els hackers i els administradors d'AI durant els primers anys 1980. Aquesta tensió va empal·lidir en comparació amb el conflicte que havia esclatat a la mateixa comunitat de hackers. Quan va arribar el KL-10, la comunitat de hackers ja estava dividida en dos camps. El primer se centrava al voltant d'una empresa de programari anomenada Symbolics, Inc. El segon al voltant del principal rival de Symbolics, Lisp Machines, Inc. (LMI). Ambdues empreses competien per comercialitzar el Lisp Machine, un giny construït per aprofitar el llenguatge de programació de Lisp.

CLisp va ser creat per un pioner de la recerca en intel·ligència artificial, John McCarthy, investigador d'intel·ligència artificial del MIT durant els últims anys 1950. Lisp és un llenguatge elegant que s'adiu bé amb programes encarregats de tasques de processament i ordenació feixugues. El nom del llenguatge és una versió escurçada de LISt Processing. Arran de la marxa de McCarthy del Laboratori d'Intel·ligència Artificial de Stanford, els hackers del MIT van afinar el llenguatge i el van convertir en un dialecte local anomenat MACLISP. El "MAC" era el Projecte MAC, el projecte de recerca amb fons de DARPA que va donar llum a l'AI Lab i el Laboratori de Ciència Informàtica. Dirigits per l'astut hacker de l'AI Lab Richard Greenblatt, els programadors de l'AI Lab durant els anys 1970 van elaborar tot un sistema operatiu basat en Lisp, anomenat sistema operatiu Lisp Machine. El 1980, el projecte Lisp Machine havia generat dos subproductes comercials. Symbolics estava encapçalat per Russell Noftsker, un antic administrador de l'AI Lab, i Lisp Machines, Inc., estava encapçalat per Greenblatt.

El programari Lisp Machine va ser elaborat per hackers, la qual cosa vol dir que pertanyia al MIT, però qualsevol el podia copiar segons el costum dels hackers. Aquest sistema limitava els beneficis comercials de tota empresa que pretengués treure la patent del programari del MIT i comercialitzar-lo com a únic. Per assegurar-se l'avantatge, i per reforçar els aspectes del sistema operatiu que els clients podien considerar atractius, les empreses van reclutar uns quants hackers de l'AI Lab i els van posar a treballar en diversos components del sistema operatiu Lisp Machine, fora dels auspicis de l'AI Lab.

El més agressiu en aquesta estratègia va ser Symbolics. A la fi de 1980, l'empresa havia contractat 14 empleats de l'AI Lab com a consultors a temps parcial per desenvolupar la seva pròpia versió de Lisp Machine. Fora de Stallman, la resta va signar per col·laborar amb LMI.(64)

D'entrada, Stallman va acceptar l'intent d'ambdues empreses de comercialitzar la màquina Lisp, encara que li representés més feina. Totes dues van treure la patent del codi font del sistema operatiu Lisp Machine del MIT, i Stallman va haver d'actualitzar el Lisp Machine del laboratori per mantenir-se al nivell de les últimes innovacions. Encara que la patent de Symbolics amb el MIT donava a Stallman el dret de revisió, si no de copia, del codi font de Symbolics, Stallman diu que un "acord de cavallers" entre els gestors de Symbolics i l'AI Lab va possibilitar que en manllevés fragments atractius a la manera tradicional dels hackers.

El 16 de març de 1982, una data que Stallman recorda bé perquè era el seu aniversari, els executius de Symbolics van decidir anul·lar el seu acord de cavallers. El pas va ser bàsicament estratègic. LMI, el principal competidor de Lisp Machine al mercat, feia servir bàsicament una còpia del Lisp Machine de l'AI Lab. Per no subvencionar el desenvolupament d'un rival al mercat, els executius de Symbolics van decidir reforçar la carta de la patent. Si l'AI Lab volia el seu sistema operatiu per estar al dia amb el sistema operatiu de Symbolics, el laboratori hauria de canviar a una màquina de Symbolics i tallar la seva connexió amb LMI.

Com a responsable de mantenir el Lisp Machine del laboratori, Stallman es va indignar. Va considerar aquest anunci com un "ultimàtum", i s'hi va tornar desconnectant l'enllaç de comunicacions per microones de Symbolics al laboratori. Aleshores va jurar que no treballaria mai més en una màquina de Symbolics i va prometre la seva immediata aliança amb LMI. "Al meu parer, l'AI Lab era un país neutral, com Bèlgica a la Primera Guerra Mundial", diu Stallman. "Si Alemanya envaeix Bèlgica, Bèlgica declara la guerra a Alemanya i dóna suport a la Gran Bretanya i França."

Les circumstàncies de l'anomenada "Guerra de Symbolics" de 1982-1983 depenen molt de la font que fa la narració. Quan els executius de Symbolics van veure que les seves últimes característiques continuaven apareixen al Lisp Machine de l'AI Lab i, per extensió, al Lisp Machine de LMI, van instal·lar un programa "espia" al terminal d'ordinador de Stallman. Aquest diu que estava reescrivint les característiques des del començament, aprofitant la clàusula de revisió de la patent, però esforçant-se també per fer al més diferent possible el codi font. Els executius de Symbolics ho veien d'una altra manera i van presentar el seu cas a l'administració del MIT. Segons el llibre de 1994, The Brain Makers: Genius, Ego and Greed, and the Quest for Machines That Think, escrit per Harvey Newquist, l'administració va respondre amb una advertència a Stallman perquè "s'apartés" del projecte Lisp Machine.(65) Segons Stallman, els administradors del MIT li van donar suport. "No em van amenaçar mai", va dir. "Però vaig fer canvis en la meva manera de treballar. Per estar-ne més segur, vaig deixar de llegir el codi font. Només feia servir la documentació i escrivia el codi a partir d'això."

Sigui com sigui, l'entrebanc va consolidar la determinació de Stallman. Sense codi font per revisar, va omplir els forats del programari segons els seus gustos i va reclutar membres de l'AI Lab perquè aportessin un cabdal constant d'informes erronis. També es va assegurar que els programadors de LMI tinguessin accés directe als canvis. "Pensava castigar Symbolics ni que fos l'última cosa que fes en la vida", va manifestar Stallman.

Aquestes declaracions són reveladores. No sols aporten llum a la manera de ser no pacifista de Stallman, sinó que reflecteixen l'intens nivell d'emoció desencadenat pel conflicte. Segons una altra història relacionada amb Newquist, Stallman es va enfadar tant en un cert punt que va enviar un correu electrònic amenaçant "d'embolicar-se amb dinamita i anar a les oficines de Symbolics".(66) Tot i que Stallman negui recordar aquest correu electrònic i el qualifiqui de "rumor pervers", sí que reconeix que la idea li havia passat pel cap. "Sí que tenia fantasies de suïcidar-me i destruir les seves oficines de passada", afirma Stallman. "Em pensava que la meva vida havia acabat."(67)

El grau de desesperació es devia en gran part al que Stallman considerava la "destrucció" de "casa seva", és a dir, la desaparició de la subcultura estretament teixida dels hackers de l'AI Lab. En una entrevista posterior per correu electrònic amb Levy, Stallman es comparava amb la figura històrica d'Ishi, l'últim supervivent dels yahis, una tribu del nord-oest del Pacífic delmada durant les guerres índies dels anys 1860 i 1870. L'analogia embolcalla la supervivència de Stallman en un tel èpic, gairebé mític. Però també glossa la tensió entre Stallman i els seus companys hackers de l'AI Lab anteriors al cisma de Symbolics-LMI. En lloc de veure Symbolics com una força exterminadora, molts dels col·legues de Stallman la veien com una tardana aposta per la fama. Comercialitzant el Lisp Machine, l'empresa treia els principis dels hackers sobre disseny de programari impulsats per enginyers fora dels confins de la torre d'ivori de l'AI Lab i els introduïa en el mercat corporatiu on dominaven els principis de disseny impulsats pels directors. Més que considerar Stallman un bastió, molts hackers el veien com un anacronisme problemàtic.

Stallman no discuteix aquesta visió alternativa dels fets històrics. De fet, diu que era una altra raó de l'hostilitat desencadenada per l'"ultimàtum" de Symbolics. Fins i tot abans que Symbolics contractés gairebé tots els hackers de l'AI Lab, Stallman diu que molts dels hackers que més tard s'afegirien a Symbolics ja l'esquivaven. "Ja no em convidaven a anar a Chinatown", recorda Stallman. "El costum iniciat per Greenblatt era que si sorties a sopar, passaves a preguntar o enviaves un missatge a tot el laboratori a veure qui volia venir. Cap a 1980-1981, van deixar de preguntar-m'ho. No sols no em convidaven, sinó que algú em va confessar més tard que l'havien empès a mentir-me perquè no sabés que sortien a sopar."

Tot i que Stallman estava ressentit contra els hackers que el van sotmetre a aquest ostracisme mesquí, la controvèrsia amb Symbolics li va desencadenar una nova forma de ira, la de la persona que està a punt de perdre la casa. Quan Symbolics va deixar d'enviar els seus canvis de codi font, Stallman hi va respondre enterrant-se a les seves oficines del MIT i reescrivint totes les característiques i eines noves del programari de cap i de nou. Per frustrant que fos, així garantia que els futurs usuaris del Lisp Machine tinguessin accés sense traves a les mateixes característiques que els usuaris de Symbolics.

També garantia la posició llegendària de Stallman dins de la comunitat de hackers. Llavors ja era famós pel seu treball amb Emacs, però la capacitat de Stallman per igualar la producció de tot un equip de programadors de Symbolics -un equip amb un grapat de hackers llegendaris- segueix sent un dels majors assoliments humans de l'era de la informació, o de qualsevol era. L'autor Steven Levy, que ho qualifica de "pirateria mestre" i titlla el mateix Stallman de "John Henry virtual del codi informàtic", apunta que molts dels rivals empleats per Symbolics no tenien altre remei que respectar el seu idealista antic company, ni que fos a contracor. Levy cita Bill Gosper, un hacker que va acabar treballant per a Symbolics, a l'oficina de l'empresa a Palo Alto, expressant el seu astorament per la producció de Stallman en aquell període:

   Puc veure una cosa que va escriure Stallman i decidir que no val res (no és probable, però algú em podria convèncer que no val res), però seguiria dient: "Que no ho veieu? Stallman no té ningú amb qui discutir en tota la nit? Treballa tot sol! És increïble que algú pogués fer això tot sol!"(68) 

Per Stallman els mesos passats intentant mantenir el ritme de Symbolics evoquen una barreja d'orgull i profunda tristesa. Com a liberal caparrut el pare del qual havia lluitat a la Segona Guerra Mundial, Stallman no és cap pacifista. En certa manera, la guerra amb Symbolics va oferir a Stallman el ritus de transició al qual s'havia orientat des que havia entrar a treballar per a l'AI Lab feia una dècada. Alhora, tanmateix, va coincidir amb la destrucció traumàtica de la cultura dels hackers de l'AI Lab que havia mamat Stallman des de l'adolescència. Un dia, tot descansant de l'escriptura del codi, Stallman va patir un moment traumàtic en passar per la sala d'equipament del laboratori. Stallman hi va trobar la carcassa enorme i en desús de la màquina PDP-10. Cohibit per les llums adormides -llums que havien parpellejat activament un codi silenciós que indicava l'estatus del programa intern-, Stallman diu que l'impacte emocional no va ser gaire diferent del que hauria tingut davant del cadàver ben conservat d'un familiar estimat.

"Vaig plorar a la sala d'equipament" diu. "Veient la màquina espatllada, sense ningú que l'arreglés, i vaig assumir la total destrucció de la meva comunitat."

Stallman va tenir poc temps per lamentar-se. El Lisp Machine, malgrat tot el furor que desencadenava i tota la feina que s'hi havia dedicat, va ser només un espectacle secundari en les grans batalles del mercat tecnològic. El ritme incansable de miniaturització dels ordinadors feia sortir microprocessadors més nou i potents, que aviat incorporarien les capacitats de maquinari i programari de la màquina com una metròpoli moderna que s'empassés un antic poble desert.

Muntats sobre aquesta onada de microprocessadors hi havia centenars de milers de programes de programari comercial, tots protegits per un mosaic de patents d'usuari i acords de no revelació que impossibilitaven als hackers revisar o fer servir el codi font. Les patents eren primàries i inadequades, però el 1983 s'havien enfortit prou per satisfer els tribunals i espantar els candidats a intrusos. El programari, antany una mena de guarnició que les empreses de maquinari regalaven per fer més llaminers els seus cars sistemes informàtics, esdevenia ràpidament el plat fort. Afamats de nous jocs i ginys, els usuaris deixaven de banda la tradicional petició de revisar la recepta després de tots els àpats.

Enlloc era tan evident aquest estat de coses com en l'àmbit dels sistemes d'ordinadors personals. Empreses com Apple Computer i Commodore treien noves màquines amb sistemes operatius integrats que es venien per milions. Inconscients de la cultura dels hackers i el seu poc gust pel programari només binari, molts d'aquests usuaris no veien la necessitat de protestar quan aquestes empreses no els adjuntaven els arxius de codi font. Uns quants anàrquics simpatitzants de l'ètica del hacker van contribuir a introduir aquesta ètica en aquest nou mercat, però en general, el mercat recompensava ràpidament els programadors que eren prou llestos per escriure nous programes i patentar-los com a obres legalment protegides.

Un dels més famosos d'aquests programadors va ser Bill Gates, un estudiant de Harvard que havia abandonat els estudis i era dos anys més jove que Stallman. Tot i que Stallman aleshores no ho sabia, set anys abans d'enviar el seu missatge al grup de discussió net.unix-wizards, Gates, un emprenedor amb un alt pressupost i soci general de la firma Micro-Soft de programari amb seu a Albuquerque, més tard escrit Microsoft, també havia enviat la seva carta oberta a la comunitat de desenvolupadors de programari. Escrit en resposta als usuaris de PC que copiaven els programes del programari de Micro-Soft, la "Carta Oberta als Aficionats" de Gates havia desprestigiat la noció de desenvolupament comunal del programari.

"Qui es pot permetre fer feina professionalment sense cobrar?" preguntava Gates. "Quin aficionat pot dedicar tres anys a programar, trobar totes les fallades, documentar el seu producte i distribuir-lo gratuïtament?"(69)

Tot i que pocs hackers de l'AI Lab van veure la missiva, la carta de Gates de 1976 va representar igualment un canvi d'actitud envers el programari, tant entre les empreses comercials de programari com el desenvolupadors de programari comercial. Per què s'ha de tractar el programari com un bé que costa zero quan el mercat va cap a un altre cantó? Un cop iniciats els anys 1980, vendre programari va esdevenir alguna cosa més que un intent de recuperar costos; va esdevenir una declaració política. En un moment en què l'Administració Reagan s'esforçava per desmantellar moltes de les reglamentacions federals i els programes de despesa que s'havien bastit durant el mig segle que va seguir la Gran Depressió, més d'un grapat de programadors de programari van veure l'ètica dels hackers com a anticompetitiva i, per extensió, antiamericana. Pel cap baix, era un pas enrere en les actituds anticorporatives de finals dels 1960 i començaments dels 1970. Com un banquer de Wall Street que descobrís una vella camisa de ratlles tenyida amagada entre camises amb botons de puny francesos i vestits creuats, molts programadors informàtics tractaven l'ètica dels hackers com un recordatori vergonyós d'una època idealista.

Com que s'havia passat els anys 1960 sent un recordatori empipador dels anys 1950, a Stallman tant se li'n donava viure a un ritme diferent que els seus col·legues. Tanmateix, com a programador estava avesat a treballar amb les millors màquines i el millor programari i Stallman es va veure enfrontat al que va descriure com una "tria moral rotunda": o passar per sobre les seves objeccions ètiques cap al programari "propietari" -el terme que Stallman i els seus companys hackers utilitzaven per descriure tots els programes que tenien copyright privat o patent d'usuari que en restringien la còpia i la modificació- o dedicar la seva vida a elaborar un sistema alternatiu no propietari de programes de programari. Després de la seva recent topada amb Symbolics, Stallman se sentia més predisposat a la segona opció. "Suposo que podria haver deixat de treballar amb ordinadors i prou", va manifestar Stallman. "No tenia estudis especials, però segur que hauria pogut fer de cambrer. En un restaurant elegant potser no, però en algun lloc ho hauria pogut fer."

Fer de cambrer -és a dir, deixar córrer la programació- hauria representat abandonar del tot una activitat, la programació informàtica, que li havia proporcionat molts plaers. Mirant en perspectiva la seva vida des que s'havia traslladat a Cambridge, a Stallman li costa poc identificar llargs períodes en què el seu únic plaer era la programació de programari. En lloc de deixar-ho, Stallman va decidir continuar.

Com a bon ateu, Stallman rebutja conceptes com el destí, el dharma o una crida divina en la vida. No obstant això, sent que la decisió de girar l'esquena al programari propietari i muntar un sistema operatiu per ajudar altres a fer el mateix era la més natural. Fet i fet, va ser la combinació personal de Stallman de tossuderia, visió i virtuosa ètica la que el va portar a considerar una desviació en el camí que la majoria no sabia ni que existís. Tot descrivint la decisió en un capítol del llibre de 1999, Open Sources, Stallman cita l'esperit contingut a les paraules del savi jueu Hillel:

   Si no estic per mi mateix, qui estarà per mi?
   Si només estic per mi, què sóc?
   Si no és ara, quan?(70) 

Parlant en públic, Stallman evita la via religiosa i expressa la seva decisió en termes pragmàtics. "Em vaig preguntar: què podia fer jo, un desenvolupador de sistemes operatius, per millorar la situació? Fins que no vaig estudiar a fons la pregunta no em vaig adonar que un desenvolupador de sistemes operatius era precisament el que calia per solucionar el problema?"

Un cop presa la decisió, Stallman diu, tot "es va anar situant". Es va abstenir de fer servir programes de programari que l'obliguessin a comprometre les seves creences ètiques, alhora que dedicava la seva vida a crear un programari que facilités a d'altres seguir el mateix camí. Prometent humorísticament muntar un sistema operatiu de programari gratuït "o morir de vell en l'intent", Stallman va dimitir del seu càrrec al MIT al gener de 1984, per muntar el GNU.

Aquesta dimissió va distanciar el treball de Stallman dels auspicis legals del MIT. Tot i així, Stallman tenia prou amics i aliats dins de l'AI Lab per continuar tenint accés gratuït a l'oficina del MIT. També va tenir la murrieria d'assegurar-se col·laboradors temporals externs per donar suport a les etapes primerenques del Projecte GNU. Tanmateix, dimitint del MIT, Stallman invalidava tota mena de debat sobre conflictes d'interessos o propietat del programari per part de l'Institut. L'home que per por a l'aïllament social en la seva joventut s'havia immergit en l'embolcall de l'AI Lab ara construïa una bola de foc legal entre ell i el seu entorn.

Els primers mesos, Stallman va treballar també aïllat de la comunitat Unix. Tot i que el seu anunci al grup de net-unix-wizards havia provocat respostes solidàries, pocs voluntaris es van afegir a la seva croada al començament.

"La reacció de la comunitat va ser força uniforme", recorda Rich Morin, capdavanter d'un grup d'usuaris d'Unix de l'època. "La gent deia, 'Quina bona idea. Ensenya'ns el teu codi. Volem veure si es pot fer'."

Al més pur estil hacker, Stallman va començar per revisar els programes i eines existents que es podien convertir en programes i eines de GNU. Un dels primers va ser un compilador anomenat VUCK, que convertia programes escrits en el llenguatge de programació popular C en codi interpretable per la màquina. Traduït de l'holandès, l'acrònim del programa responia a Free University Compiler Kit. Amb optimisme, Stallman va preguntar a l'autor del programa si el programa era gratuït. Quan l'autor el va informar que les paraules "Free University" eren una referència a la Vrije Universiteit d'Amsterdam, Stallman es va endur un bon disgust.

"Va respondre irònicament, dient que la universitat era lliure però el compilador no ho era pas", recorda Stallman. "En conseqüència vaig decidir que el meu primer programa per al Projecte GNU seria un compilador multillenguatge, multiplataforma."(71)

A la fi Stallman va trobar un compilador de llenguatge Pastel escrit per programadors del Lawrence Livermore National Lab. Segons els coneixements de Stallman en aquell moment, el compilador es podia copiar i modificar lliurement. Malauradament, el programa tenia una fallada de disseny considerable: arxivava cada programa en la memòria de nuclis, ocupant un espai necessari per a altres activitats de programari. En sistemes d'ordinador central aquesta fallada de disseny era suportable. En els sistemes Unix era un obstacle invalidant, per tal com les màquines que executaven Unix eren massa petites per suportar els grans arxius que es generaven. Stallman va fer progressos considerables al començament, muntant un processador frontal compatible amb C al compilador. A l'estiu, tanmateix, va arribar a la conclusió que havia de muntar un compilador nou de trinca.

Al setembre de 1984, Stallman va arraconar el desenvolupament del compilador durant aquella temporada i es va posar a investigar altres possibilitats. Es va posar a desenvolupar una versió GNU d'Emacs, el programa que havia supervisat personalment durant una dècada. La decisió era estratègica. Dins de la comunitat Unix, els dos programes editors natius eren vi, escrit pel cofundador de Sun Microsystems Bill Joy, i ed, escrit pel científic de Bell Labs (un cocreador d'Unix) Ken Thompson. Tots dos eren útils i populars, però cap dels dos oferia les possibilitats d'expansió infinites d'Emacs. Tot reescrivint Emacs per al públic d'Unix, Stallman va poder fer gala de tota la seva capacitat. També era raonable pensar que els usuaris d'Emacs estarien més en sintonia amb la mentalitat de Stallman.

En perspectiva, Stallman diu que no va considerar la decisió des d'un punt de vista estratègic. "Volia un Emacs, i tenia una bona oportunitat de desenvolupar-ne un."

De nou, la idea de reinventar la roda posava a prova la sensibilitat de hacker eficaç de Stallman. En escriure una versió Unix d'Emacs, Stallman aviat va seguir les passes de l'estudiant llicenciat a Carnegie Mellon, James Gosling, autor d'una versió basada en C, batejada Gosling Emacs o GOSMACS. La versió de Gosling d'Emacs incloïa un intèrpret que explotava un plançó del llenguatge Lisp anomenat MOCKSLIP. Decidit a muntar el GNU Emacs sobre un fonament Lisp similar, Stallman va manllevar abundantment les innovacions de Gosling. Encara que Gosling havia patentat GOSMACS i havia venut els drets a UniPress, una empresa de programari de gestió privada, Stallman citava les garanties d'un company desenvolupador que havia participat en el primer intèrpret MOCKSLISP. Segons el desenvolupador, Gosling, mentre era estudiant de medicina a Carnegie Mellon, havia assegurat als primers col·laboradors que el seu treball seria accessible. Tanmateix, quan UniPress es va assabentar del projecte de Stallman, l'empresa el va amenaçar de fer valer la patent. Una altra vegada, Stallman s'enfrontava a la perspectiva d'haver de partir de zero.

Durant el procés d'enginyeria inversa de l'intèrpret de Gosling, Stallman crearia un intèrpret Lisp totalment funcional, convertint en dubtosa la necessitat de l'intèrpret original de Gosling. No obstant això, la idea dels desenvolupadors de vendre els drets del programari -de fet, la idea que els desenvolupadors tinguessin drets de programari per vendre- amargava Stallman. En un discurs de 1986 al Reial Institut Tècnic Suec, Stallman va citar l'incident d'UniPress com un altre exemple dels perills associats amb el programari propietari.

"De vegades crec que potser una de les millors coses que podria fer amb la meva vida és trobar una pila gegantina de programari propietari que fos un secret comercial, i començar a regalar-ne còpies en una cantonada per tal que ja no fossin un secret comercial", diu Stallman. "Potser això seria una forma molt més eficaç de donar programari gratis a la gent que escriure'l jo mateix; però tothom és tan covard que ni tan sols l'acceptarien."(72)

Malgrat l'estrès que generava, la disputa per les innovacions de Gosling ajudarien tant Stallman com el moviment per al programari lliure a llarg termini. Obligaria Stallman a abordar les febleses de l'Emacs Commune i el sistema de confiança informal que havia permès sorgir problemàtics plançons. També obligaria Stallman a esmolar els objectius polítics del moviment per al programari lliure. Arran de la sortida de GNU Emacs el 1995, Stallman va treure "El Manifest GNU" una ampliació de la declaració original penjada al setembre de 1983. Stallman incloïa al document una secció llarga dedicada a molts arguments utilitzats per programadors comercials i acadèmics per justificar la proliferació de programes de programari propietari. L'argument: "És que els programadors no es mereixen una compensació per la seva creativitat?", va obtenir una resposta que amagava tota la ràbia de Stallman pel recent episodi amb l'Emacs de Gosling:

"Si res mereix compensació, és la contribució social", escrigué Stallman. "La creativitat pot ser una contribució social, però només mentre [sic] la societat sigui lliure per utilitzar els resultats. Si els programadors es mereixien una compensació per crear programes innovadors, per la mateixa lògica es mereixen ser castigats per restringir l'ús dels seus programes."(73)

Amb la sortida del GNU Emacs, el Projecte GNU finalment tenia un codi per ensenyar. També tenia les càrregues de qualsevol empresa de programari. A mesura que els desenvolupadors d'Unix es van posar a jugar amb el programari, van començar a arribar diners, regals i peticions de cintes. Per abordar la part comercial del Projecte GNU, Stallman va reclutar uns quants col·legues i va formar la Free Software Foundation (FSF), una organització sense ànim de lucre dedicada a accelerar el Projecte GNU en direcció al seu objectiu. Amb Stallman de president i uns quants hackers aliats com a membres de la junta, l'FSF va ajudar a donar consistència corporativa al Projecte GNU.

Robert Chassell, un programador que treballava a Lisp Machines, Inc., era un dels cinc membres de la junta de la Free Software Foundation arran d'un sopar amb Stallman. Chassell també va fer de tresorer de l'organització, un paper que va començar sent poca cosa i va créixer ràpidament.

"Crec que el 1985 les nostres despeses i ingressos totals eren al voltant dels 23.000 dòlars, si fa no fa", recorda Chassell. "Richard tenia una oficina i ens deixava espai. Vaig col·locar-ho tot, sobretot les cintes, sota la meva taula. Fins una mica més endavant LMI no ens va cedir un espai perquè poguéssim guardar cintes i coses d'aquestes."

A més d'un nom, la Free Software Foundation oferia un centre de gravetat per a altres programadors desencisats. El mercat Unix, que semblava tan tancat fins i tot en l'època del primer anunci del GNU per part de Stallman, s'estava tornant molt competitiu. En un esforç d'assegurar-se els clients, les empreses començaven a impedir l'accés al codi font d'Unix, una tendència que només va fer que accelerar el nombre de preguntes sobre els projectes de programari de GNU. Els mags d'Unix que abans veien Stallman com una nosa el començaven a considerar una Cassandra del programari.

"Molta gent no s'adona, fins que no els passa, com n'és de frustrant passar-se anys treballant en un programa de programari i que després li arrabassin", diu Chasell resumint els sentiments i les opinions de les persones que escrivien a l'FSF els primers anys. "Quan ja t'ha passat dues vegades, comences a pensar que ja n'hi ha prou."

Per Chassell, la decisió de participar en la Free Software Foundation es basava en els seus propis sentiments de pèrdua. Abans que a LMI, Chassell havia treballat per encàrrec, escrivint un llibre introductori d'Unix per a Cadmus, Inc., una empresa de programari de la zona de Cambridge. Quan Cadmus va fer fallida, i va arrossegar amb ella els drets del llibre, Chassell diu que va intentar comprar els drets sense cap èxit.

"Que jo sàpiga, aquest llibre continua desat en alguna banda, sense utilitzar, sense copiar, simplement fora del sistema", diu Chassell. "Era una introducció molt bona tot i que m'estigui malament dir-ho. S'haurien tardat de tres a quatre mesos a convertir [el llibre] en una introducció perfectament utilitzable de GNU/Linux avui. L'experiència en conjunt, fora del que puc recordar, s'ha perdut."

Obligat a veure com la seva tasca s'enfonsava en el no-res mentre el seu antic patró feia fallida, Chassell diu que va sentir la punta de ràbia que va fer patir Stallman atacs de feridura. "El més clar, per mi, va ser la sensació que si vols una vida decent, no vols que parts d'aquesta es tanquin", diu Chassell. "La idea de tenir llibertat d'entrar en alguna cosa i arreglar-la o modificar-la, sigui el que sigui, representa una gran diferència. Dóna l'alegria de pensar que després de viure uns anys has fet alguna cosa que val la pena. Perquè si no algú te la pren, la llença o l'abandona, o pel cap baix, ja no hi tens cap relació. És com perdre un bocí de la teva vida."

Vés al pròleg, al capítol anterior, al capítol següent, a l'índex, al sumari.