Aquesta pàgina està discontinuada Llibre Faif

Vés al pròleg, al capítol anterior, al capítol següent, a l'índex, al sumari.

6. La comuna Emacs

L'AI Lab del 1970 va ser veritablement un lloc especial. Projectes punters i científics de recerca li van donar una posició destacada al món de la computació. La cultura interna hacker i les seves polítiques anàrquiques aportaren una mística rebel també. Només quan molts dels científics del laboratori i les superestrelles del programari havien marxat va ser quan els hackers es van adonar que havien estat vivint en un món únic i efímer.

"Era una mica com el Jardí de l'Edèn" diu Stallman al 1998 a un article a la revista Forbes, resumint el que era el laboratori i la seva ètica de compartir programari. "Ni se'ns va acudir no col·laborar-hi". (37)

Tot i ser extremes, aquestes descripcions mitològiques subratllen un fet important. El novè pis del 545 de Tech Square era més que simplement un lloc de treball per a molts. Per als hackers com Stallman era casa seva.

La paraula "casa" és un terme amb força pes al lèxic de Stallman. D'una manera punxant per als seus pares, Stallman fins avui no reconeix cap llar anterior al Currier House, el dormitori en què va viure durant els seus anys a Harvard. També se sap que explica com va marxar d'aquesta llar en condicions tragicòmiques. Una vegada, mentre parlava dels seus dies a Harvard, Stallman va dir que la única queixa que tenia era que l'haguessin fet fora. No va ser fins que li vaig preguntar a ell què és el que va precipitar la seva sortida, que no me'n vaig adonar que havia tocat una de les fibres sensibles, típiques a Stallman.

"A Harvard tenen la política que si aproves massa classes et demanen que marxis." Diu Stallman.

Sense habitació ni desig per tornar a Nova York, Stallman va seguir el camí marcat per Greenblatt, en Gosper, en Sussman, i molts dels altres hackers abans que ell. Entrant al MIT com a estudiant graduat, Stallman va llogar un apartament prop de Cambridge però aviat va sentir que de fet casa seva era el propi laboratori de l'AI Lab. En una xerrada al 1986 Stallman rememorava els seus records de l'AI Lab durant aquell període:

   Dec haver viscut una mica més al laboratori que la resta de la gent, perquè un o dos cops a l'any, per una o una altra raó, em quedava sense apartament i em passava uns mesos vivint al laboratori. I sempre el vaig trobar molt confortable, a més de que era agradable i fresc a l'estiu. Però no era estrany en absolut trobar gent adormint-se al laboratori degut al seu entusiasme; estàs despert tant temps com pots, simplement perquè no vols parar. I quan estàs absolutament exhaust t'estires a la primera superfície horitzontal tova que trobes. Una atmosfera molt informal. (38) 

L'atmosfera casolana del laboratori podia ser un problema a vegades. El que alguns veien com un dormitori, els altres ho veien com un Edèn d'opi electrònic. Al llibre Computer Power and Human Reason del 1976, el científic de recerca Josep Weizenhaum oferia una crítica aguda al que ell anomenava “vagabund informàtic”, els hackers que poblaven les habitacions d'ordinadors com l'AI Lab. “Les seves robes arrugades, les seves cares sense rentar i el seu cabell despentinat, tot testificava que eren indiferents al seu cos i al món que els envoltava,” va escriure Weizenbaum. “[Els vagabunds informàtics] existeixen, com a mínim quan es troben tan enganxats, només a través i pels ordinadors.”(39)

Prop d'un quart de segle després de la seva publicació, a Stallman encara se li posen els pèls de punta quan sent la descripció del Weizerbaum dels “vagabunds informàtics”, i respon en present, com si el propi Weizenbaum es trobés a l'habitació. “Vol que la gent sigui simplement professional, fent les coses per diners i desitjant deixar-ho i oblidar-ho tan aviat com sigui possible,” diu Stallman, “el que ell veu com l'estat natural de les coses, jo ho veig com una tragèdia.”

La vida del hacker, no obstant, no se'n salva de la tragèdia. Stallman caracteritza la seva transició de hacker de cap de setmana a habitant permanent de l'AI Lab com una sèrie de dolorosos disfortunis que només podien ser pal·liats amb l'eufòria de fer hacking. Com va dir el propi Stallman, el primer disfortuni fou la graduació a Harvard. Amb fam per continuar els seus estudis de física, Stallman es va apuntar al MIT com a estudiant graduat. La tria d'escoles era una tria natural. No només va donar a Stallman l'oportunitat de seguir els passos dels antics alumnes del MIT: William Shockley ('36), Richard P. Feynman ('39), i Murray Gell-Mann ('51), també va posar-lo dues milles més aprop de l'AI Lab i del seu ordinador nou PDP-10. “La meva atenció s'estava orientant a la programació, però encara pensava que potser podia fer ambdues coses,” diu Stallman.

Stallman intentava aconseguir un equilibri perfecte lluitant al camp de la ciència per a graduats durant el dia i programant a l'AI Lab durant la nit. El punt de recolzament d'aquest saltamartí boig era la seva sortida setmanal amb la penya de balls folk, la seva única sortida setmanal que el permetia, com a mínim, un mínim d'interacció amb el sexe oposat. Prop del final del seu primer any al MIT, no obstant, el desastre va esdevenir. Una lesió al genoll va forçar Stallman a deixar la penya. En principi Stallman veia la lesió com un problema temporal, i dedicava el temps que hauria passat ballant per treballar encara més a l'AI Lab. Al final de l'estiu, quan el seu genoll encara feia mal i les classes recomençaren, Stallman va començar a preocupar-se. “El meu genoll no estava pas millorant”, recorda Stallman, “el que significava que havia de deixar de ballar del tot. Va trencar-me el cor.”

Sense dormitori i sense ball, la vida social de Stallman va implosionar. Com un astronauta experimentant els efectes secundaris de la gravetat zero, Stallman va trobar-se amb que la seva habilitat per interactuar amb no-hackers, especialment no-hackers femenins, s'havia atrofiat significativament. Després de 16 setmanes al laboratori, l'autoconfiança que havia estat acumulant durant els quatre últims anys a Harvard havia desaparegut quasi del tot.

“Vaig sentir, bàsicament, que havia perdut tota la meva energia,” rememora Stallman. “Havia perdut l'energia per fer qualsevol cosa excepte el que era més immediatament temptador. L'energia per fer qualsevol altra cosa havia marxat. Estava totalment desesperat.”

Stallman va renunciar al món que l'envoltava encara més, focalitzant-se en el seu treball al laboratori. A l'octubre del 1975 va deixar el MIT per no tornar-hi mai més. El hacking, que havia estat un hobby, s'havia convertit en el seu destí.

Recordant aquella època, Stallman veu la transició d'estudiant a temps complert a hacker a temps complert com quelcom inevitable. Més tard o més d'hora, creu, els cants de les sirenes del hacking haguessin tingut més força que el seu interès en altres possibilitats professionals. "Amb la física i les matemàtiques no hagués trobat mai una manera de contribuir," diu Stallman, recordant les seves vivències abans de la lesió al genoll, "hauria estat orgullós de fer avançar un dels dos camps, però no hagués pogut veure mai una manera de fer-ho. No sabia per on començar. Amb el programari veia fàcilment com construir coses que funcionessin i fossin útils. El plaer d'aquest coneixement em va dur a voler-ho fer més i més."

Stallman no era el primer a equiparar el hacking amb el plaer. Molts dels hackers que treballaven a l'AI Lab tenien currículums acadèmics incomplerts com ell. La majoria havia acabat abandonant les seves carreres en matemàtiques o enginyeria elèctrica només per rendir les seves carreres i ambicions professionals a l'emoció temporal que sentien quan solucionaven problemes que no havien estat mai abans plantejats. Com Sant Tomàs d'Aquino, el religiós conegut per treballar durant tant temps en els seus raonaments teològics que a vegades aconseguia visions espirituals, els hackers aconseguien estats transcendentals interns tot focalitzant la seva ment fins quedar-se físicament exhausts. Tot i que Stallman refusava les drogues, com la majoria de hackers, li agradava la pujada que li venia després d'una jornada de vint hores programant.

Tot i així, potser, l'emoció més agradable era el sentiment de plenitud personal. Pel que feia al hacking, Stallman era un nadiu. Una infància plena de sessions d'estudi nocturnes va donar-li l'habilitat de treballar llargues hores dormint molt poc. Com a ésser social des de l'edat de 10 anys, tenia dificultats per treballar en solitud. I com a matemàtic amb un do especial per la lògica i la previsió, Stallman posseïa l'habilitat de rodejar barreres de disseny en què la majoria de hackers es quedaven enganxats.

"Era especial" recorda Gerald Sussman, un membre facultatiu del MIT i antic científic de recerca a l'AI Lab. Descrivint Stallman com un "pur pensador i un pur dissenyador", Sussman va donar treball a Stallman com assistent en un projecte de recerca al 1975. El projecte era complex, abraçant la creació d'un programa d'Intel·ligència Artificial que pogués analitzar diagrames de circuits. No només calia un control ampli del LISP, un llenguatge de programació dissenyat específicament per aplicacions d'intel·ligència artificial, sinó que també requeria comprendre com era que els humans duien a terme aquesta tasca.

Quan no treballava en projectes oficials com el programa d'anàlisi de circuits automatitzats del Sussman, Stallman dedicava el seu temps als seus projectes preferits. En l'interès més immediat d'un hacker es trobava la millora de la infraestructura del propi laboratori, i un dels projectes més grans de Stallman durant aquell període fou el programa d'edició del laboratori, el TECO.

La història del treball de Stallman al TECO durant el 1970 es troba profundament enllaçada amb el posterior lideratge de Stallman en el moviment del programari lliure. També és un pas significatiu de la història de l'evolució de la informàtica, amb què s'imposa una breu recopilació d'aquesta evolució. Durant el 1950 i el 1960, quan els ordinadors estaven apareixent a les universitats per primera vegada, la programació d'ordinadors era una matèria increïblement abstracta. Per comunicar amb l'ordinador, els programadors van crear una sèrie de targetes perforades, on cada targeta representava una ordre de programació diferent. Els programadors portaven llavors les targetes perforades a l'administrador del sistema central, que les introduïa una per una a la màquina, esperant que la màquina tragués un conjunt nou de targetes perforades, de les que els programadors en desxifrarien la sortida. Aquest procés, conegut com "procés batch", era pesat i lent. Era també un potenciador d'abusos d'autoritat. Un dels factors motivants darrere l'aversió dels hackers a la centralització era el poder que atorgava als primers operadors de sistema a l'hora de dictar quins eren els treballs que tenien màxima prioritat.

Al 1962, els científics en computació i hackers relacionats amb el projecte MAC del MIT, un precursor primerenc de l'AI Lab, van fer passos per alleugerir la seva frustració. El temps-compartit, originalment conegut com temps-robat, feu possible a múltiples programes prendre avantatge de les capacitats operacionals dels ordinadors. La interfície dels teletips també va fer possible comunicar amb la màquina mitjançant text real, en comptes de mitjançant una sèrie de cartrons perforats. El programador introduïa ordres i llegia la sortida línia per línia generada per la màquina.

Durant el final dels seixanta, el disseny d'interfícies feu salts addicionals. En una famosa presentació al 1968, Doug Engelbart, un científic que estava treballant a l'institut de recerca Stanford, va fer públic un prototip de la moderna interfície gràfica. Connectant un sistema de televisió a la computadora i incorporant un dispositiu de senyalització que Engelbart va anomenar un "ratolí", els científics van crear un sistema encara més interactiu que el sistema de temps-compartit desenvolupat pel MIT. Tractant el monitor de vídeo com una impressora d'alta velocitat, el sistema d'Engelbart donava a l'usuari l'habilitat de moure el cursor per la pantalla i veure'n la posició actualitzada per l'ordinador a temps real. L'usuari tenia de cop la capacitat de posicionar el text a qualsevol lloc de la pantalla.

Aquestes innovacions encara necessitarien vint anys per fer la seva aparició al món comercial. Tot i això, cap als setanta, les pantalles de vídeo havien començat a reemplaçar els teletips com a terminals, creant el potencial de les pantalles complertes en contraposició a l'edició línia a línia.

Un dels primers programes que va utilitzar els avantatges d'aquesta capacitat de pantalla complerta era el TECO, de l'AI Lab del MIT. L'acrònim provenia de Text Editor and Corrector (editor i corrector de text), i el programa havia estat una millora feta pels hackers de l'antic editor de teletip línia a línia de la màquina PDP-6.(40)

El TECO era una millora substancial dels antics editors, però encara tenia els seus problemes. Per crear-hi i editar-hi un document, el programador havia d'introduir una serie d'ordres especificant cada edició. Era un procés abstracte. A diferència dels processadors de text moderns, que actualitzen el text amb cada pulsació, el TECO demanava que l'usuari introduís una extensa línia d'instruccions seguida per una seqüència de "final d'ordre" només per canviar el text. Amb el temps, els hackers aconseguien una habilitat suficient com per introduir text en mode d'edició, però com el mateix Stallman recorda, el procés requeria "una habilitat mental com la de jugar a escacs a cegues."(41)

Per facilitar-ne el procés, els hackers de l'AI Lab havien construït un sistema que mostrava alhora el "codi font" i la "visualització" mitjançant una divisió de pantalla. Tot i aquesta innovació hacker, el fet d'haver de canviar d'un mode a l'altre encara era molest.

El TECO no era l'únic editor de pantalla complerta que voltava pel món de la informàtica en aquella època. Durant una visita al laboratori d'intel·ligència artificial d'Stanford al 1976, Stallman va trobar un editor de text anomenat E. El programa contenia una característica interna que permetia a l'usuari actualitzar la pantalla de visualització després de cada pulsació de tecla. En llenguatge del 1970, E era un dels primers i rudimentaris editors WYSIWYG. Acrònim de "What You See Is What You Get" (el que veus és el que obtens), WYSIWYG significava que l'usuari podia manipular el fitxer tot movent-se pel text mostrat, en contraposició a treballar via un programa editor de segon pla en execució. (42)

Impressionat pel hack, Stallman va mirar de quina manera podia expandir la funcionalitat del TECO d'una manera similar, quan va tornar al MIT. Va trobar una capacitat del TECO anomenada Control-R, escrita pel Carl Mikkelson i que rebia aquest nom perquè aquesta era la combinació de tecles que l'activaven. El hack de Mikkelson canviava el TECO del mode normal d'execució de ordres abstractes cap a un mode més intuïtiu pulsació a pulsació. Stallman va revisar aquesta característica d'una manera subtil però significativa. Feu possible l'activació d'una altra ordre TECO, o "macroinstrucció", a partir d'una altra combinació de dues tecles. Allà on els usuaris havien entrat una ordre i l'havien descartat, el hack de Stallman feu possible emmagatzemar aquests trucs ("macros") en un fitxer i cridar-los més endavant. El hack del Mikkelson convertia el TECO en un editor WYSIWYG. La de Stallman el convertia en un WYSIWYG programable per l'usuari. "Aquest va ser el veritable progrés", diu Guy Stele, un company hacker d'aquell temps a l'AI Lab.(43)

Segons la pròpia recopilació de Stallman, el hack de les macros provocà una explosió de posteriors innovacions. "Tothom, inclòs el seu company, escrivia la seva col·lecció de ordres d'edició per pantalla redefinides, una ordre per cada cosa que els agradava fer," recordaria més tard Stallman. "La gent se les passarien entre ells i les milloraria, fent-les més potents i més generals. La col·lecció de noves definicions amb el temps es convertirien en programes de sistema per elles mateixes.(44)

Tanta gent va trobar les innovacions de les macroinstruccions útils i havia incorporat els seus propis programes al seu editor TECO que el propi editor havia esdevingut secundari davant la macromania que havia inspirat. "Vàrem començar a categoritzar-lo mentalment com un llenguatge de programació més que com un editor," diu Stallman. Els usuaris estaven experimentant el seu propi plaer tot canviant el programari i compartint noves idees.(45)

Dos anys després de l'explosió, el ritme d'innovació va començar a exhibir efectes secundaris perillosos. El creixement explosiu havia propiciat una validació de l'aproximació col·laborativa hacker, però també havia comportat una complexitat més gran. "Teníem un efecte Torre de Babel", diu Guy Steele.

L'efecte amenaçava matar l'esperit que l'havia creat, diu Steele. Els hackers havien dissenyat l'ITS per facilitar l'habilitat dels programadors per compartir coneixements i millorar el treball dels altres. Això volia dir poder seure a la taula d'un altre programador, obrir-ne el treball, i fer-hi comentaris i modificacions directament al codi. "Algunes vegades la manera més fàcil de mostrar a algú com programar o depurar alguna cosa era simplement seure al seu terminal i fer-ho per ell," explica Steele.

La característica de macros, després del seu segon any, va començar a sobrepassar la seva capacitat. En la seva ànsia per fer ús de les noves capacitats de pantalla complerta, els hackers havien personalitzat les seves versions del TECO fins al punt que un hacker assegut a la terminal d'un altre hacker necessitava utilitzar la primera hora només per fer-se la idea de quina macroinstrucció feia quina cosa.

Frustrat, Steele va decidir ser ell el que solucionés el problema. Va posar junts els quatre paquets de macros diferents i va començar a construir una taula documentant les ordres macroinstrucció més útils. Mentre estava implementant el disseny especificat per la taula, Steele diu que va atraure l'atenció de Stallman.

"Va començar a mirar sobre la meva espatlla, preguntant-me què és el que estava fent," recorda Steele.

Per a Steele, un hacker de poca anomenada que interaccionava amb Stallman molt rarament, aquest record va quedar-li molt fixat. Mirar per sobre l'espatlla d'un altre mentre treballava era quelcom molt comú a l'AI Lab. Stallman, el responsable del manteniment del TECO al laboratori, va considerar el treball de Steele "interessant" i ràpidament va arranjar les coses per acabar-lo.

"Com m'agrada dir, vaig fer el primer 0.001 per cent de la implementació, i Stallman va fer la resta," diu Steele amb un somriure.

El nou nom del projecte, Emacs, fou cortesia de Stallman. Acrònim de "editing macros" (macros d'edició), va significar la transcendència evolutiva que havia tingut lloc durant l'explosió de macros dos anys abans. També es va fer un lloc dins el lèxic de la programació. Notant que hi havia escassetat de programes a l'ITS que comencessin amb la lletra "E", Stallman va triar Emacs, fent possible fer referència al programa amb una única lletra. Una altra vegada, la mania dels hackers per l'eficiència havia deixat la seva marca.(46)

Mentre desenvolupaven un sistema estàndard per ordres macroinstrucció, Stallman i Steele van haver de travessar un escull polític. En crear un programa estàndard, Stallman estava violant clarament una llei fonamental dels hackers: "promociona la descentralització". També estava posant en perill la pròpia flexibilitat que havia donat benzina a l'explosiva innovació del començament del TECO.

"Per una banda, estàvem intentant fer un altre cop un conjunt uniforme de ordres; per l'altra volíem mantenir-lo obert, perquè la programabilitat era important," recorda Steele.

Per solucionar el problema, Stallman, Steel i els companys hackers David Moon i Dan Weinreib van limitar els seus esforços d'estandardització a les ordres WYSIWYG que controlaven com apareixia el text a la pantalla. La resta de l'esforç de l'Emacs es dedicaria a mantenir l'extensibilitat que tenia el programa a l'estil d'una joguina de construccions.

Stallman encarava ara un altre problema: si els usuaris feien canvis però no els comunicaven a la resta de la comunitat, la torre de Babel simplement emergiria en altres llocs. Tornant un altre cop a la filosofia hacker de compartir innovació, Stallman va incorporar un text al codi que fixava els termes d'ús. Els usuaris eren lliures de modificar i redistribuir el codi amb la condició que tornessin les extensions que modificaven. Stallman va anomenar-ho la "Comuna Emacs". De la mateixa manera que el TECO s'havia convertit en més que un editor, l'Emacs s'havia convertit en més que un simple editor. Per a Stallman, allò era un contracte social. En una primerenca memòria documentant el projecte, Stallman va parlar dels termes del contracte. "L'EMACS," va escriure, "va ser distribuït en base a una compartició comuna, que significa que totes les millores han d'ésser tornades a mi per ser incorporades i distribuïdes."(47)

No tothom va acceptar el contracte. L'explosiva innovació va continuar a través de la dècada, resultant en un conjunt de programes "tipus Emacs" amb diferents nivells de compatibilitat entre ells. Uns quants feien referència a l'Emacs original de Stallman amb noms recursius simpàtics: Sine (Sine is not Emacs), Eine (Eine is not Emacs), Zwei (Zwei was Eine initially). Com a devot exponent de l'ètica hacker, Stallman no va veure cap raó per frenar aquesta innovació mitjançant impediments legals. De fet, el fet que alguna gent agafés el programari d'una manera tan descarada de la comunitat, l'alterés, i li poses un nou nom al resultat final mostrava una gran falta de cortesia.

Aquesta manera ruda de comportar-se es reflectia contra els altres, desfent desenvolupaments en la comunitat hacker. La decisió de Brian Reid al 1979 d'incorporar "bombes de temps" a l'Scribe, fent possible a Unilogic limitar l'accés al programari als usuaris que no el pagaven, fou un cau fosc per a Stallman. "Va considerar-ho la cosa més nazi que havia vist en la seva vida," recorda Reid. Tot i acabar tenint una gran fama al món d'Internet com a cocreador de la jerarquia alt d'Usenet, Reid diu que encara ha de viure sota aquella decisió del 1979, com a mínim davant dels ulls de Stallman. "Deia que tot el programari hauria de ser gratuït i que la pretensió de cobrar diners pel programari era un crim contra la humanitat."(48)

Tot i que Stallman havia estat impotent per evitar la venda de Reid, va posseir l'habilitat de tallar altres formes de comportament que semblaven contraries a l'ètica hacker. Com a mantenidor central del codi font de la comuna "Emacs", Stallman va començar a utilitzar el seu poder amb raons polítiques. Durant els últims episodis de conflicte amb els administradors al laboratori de Ciències de Computació provocat pel tema dels sistemes amb claus de pas, Stallman va iniciar una "vaga" de programari, refusant enviar als membres del laboratori l'última versió de l'Emacs fins que ells es neguessin a utilitzar el sistema de seguretat dels ordinadors del laboratori. La mesura no va ajudar a fer créixer la reputació de Stallman com a extremista, però va aconseguir quelcom similar: els membres de la comuna havien de parlar a favor dels valors bàsics dels hackers.

"Molta gent estava enfadada amb mi, dient que estava intentant mantenir-los com hostatges i fer-los xantatge, cosa que en certa manera era certa," diria més tard Stallman a l'autor Steven Levy. "Estava envestint-los amb violència perquè pensava que ells estaven envestint amb violència a tothom en general."(50)

Amb el temps, l'Emacs va convertir-se en una eina de venda per l'ètica hacker. La flexibilitat que Stallman havia incorporat al programa no només encoratjava la col·laboració, la requeria. Els usuaris que no estaven al corrent dels últims desenvolupaments a l'evolució de l'Emacs o no enviaven les seves contribucions un altre cop a Stallman corrien el risc de perdre's les últimes millores. I les millores eren moltes. Vint anys més tard, els usuaris havien modificat l'Emacs per tants usos - utilitzant-lo com a full de càlcul, calculadora, base de dades i navegador web - que els últims desenvolupadors de l'Emacs van adoptar una aigüera desbordada per representar la seva funcionalitat versàtil. "Aquesta és la idea que volíem transmetre," diu Stallman. "La quantitat de coses que ha contingut és a la vegada meravellosa i horrible."

Els contemporanis de Stallman al laboratori són més caritatius. Hal Albelson, un estudiant de graduació del MIT que treballava amb Stallman durant els setanta i que més tard l'ajudaria com a membre estatutari de la Free Software Fundation (Fundació pel Programari Lliure), descriu l'Emacs com "una creació absolutament brillant". Donant als programadors una manera d'incorporar noves llibreries de programes i característiques sense embolicar el sistema, diu Albeson, Stallman va aplanar el terreny per a futurs projectes col·laboratius de gran escala."La seva estructura era prou robusta per tenir gent arreu del món col·laborant i contribuint modestament," diu Albeson. "No sé si això s'havia fet mai abans".(51)

Guy Steele expressa una admiració similar. El que és en l'actualitat científic de recerca de Sun Microsystems, recorda Stallman bàsicament com "un programador brillant amb l'habilitat de generar grans quantitats de codi quasi sense errors." Tot i que les seves personalitats no eren precisament bessones, Steele i Stallman van col·laborar durant prou temps com per a que Steele pogués veure l'estil intens de programar de Stallman. Rememora un notable episodi a finals dels setanta, quan tots dos programadors es van reunir per escriure la capacitat de "pretty print" (impressió bonica) de l'editor. Concebut originalment per Steele, el "pretty print" era una altra característica activada per tecleig que tornava a donar format al codi font de l'Emacs de manera que era més llegible i ocupava menys espai, millorant la qualitat WYSIWIG del programa. La característica era prou estratègica com per atraure l'interès actiu de Stallman, i no va passar gaire temps abans que Steele escrigués que ell i Stallman n'estaven planejant una versió millorada.

"Vam seure un matí," recorda Steele. "Jo estava al teclat i ell a prop meu," diu Steele. "Estava realment disposat a deixar-me escriure, però també estava dient-me què havia d'escriure".

La sessió de programació va durar deu hores. Durant tot aquell temps, diu Steele, cap dels dos no van agafar-se un descans ni xerraren. Al final de la sessió havien aconseguit reduir el codi del pretty print per sota de les 100 línies. "Els meus dits es trobaven sobre el teclat tota l'estona", recorda Steele, "però vaig sentir que les idees de tots dos fluïen per la pantalla. Em va dir què escriure i jo ho vaig fer."

La durada de la sessió es va fer palesa quan Steele va abandonar el laboratori. Dret davant l'edifici 545 del Tech Square, es va sorprendre de trobar-se submergit a la fosca nit. Com a programador, Steele estava acostumat a sessions de codi maratonianes. Tot i així, hi havia alguna cosa diferent en aquesta sessió. Treballar amb Stallman havia forçat a Steele a bloquejar tot estímul extern i focalitzar tota la seva energia mental a la feina que tenien entre mans. Recordant, Steele diu que va trobar la fusió mental amb Stallman exhilarant i esglaiant al mateix temps. "El meu primer pensament més tard fou que havia estat una gran experiència, molt intensa, i que no ho volia fer mai més a la vida."

Vés al pròleg, al capítol anterior, al capítol següent, a l'índex, al sumari.