Aquesta pàgina està discontinuada Llibre Faif

Vés al pròleg, al capítol anterior, al capítol següent, a l'índex, al sumari.

5. Una petita bassa de llibertat

Pregunteu a qualsevol que hagi estat més d'un minut amb Richard Stallman, i obtindreu el mateix record: oblida els cabells llargs. Oblida la seva peculiar conducta. La primera cosa que observes és la seva mirada fixa. Si es miren els ulls verds de Stallman, se sap que s'està davant d'un veritable creient.

Dir que la mirada de Stallman és "intensa" és quedar-se curt. Els ulls de Stallman no és que us mirin; és que miren a través vostre. Fins i tot quan desvieu la mirada per una simple qüestió d'educació, els ulls de Stallman es mantenen clavats, espetegant al costat del vostre cap com dos raigs de fotons bessons.

Potser és per això que la majoria dels escriptors, quan el descriuen, tendeixen a anar pel costat religiós. En un article de Salon.com de 1998, intitulat "El sant del software lliure", Andrew Leonard diu dels ulls verds de Stallman que "radien la força d'un profeta de l'Antic Testament" (26). Un article de la revista Wired de 1999 descriu la barba d'Stallman com "la de Rasputín" (27), mentre que el London Guardian descriu el somriure de Stallman com el d'un "deixeble veient Jesús" (28).

Aquestes analogies tenen un propòsit, encara que al final queden curtes. Això és degut a que fallen en no considerar el costat vulnerable de la persona de Stallman. Observeu la seva mirada fixa durant un període prolongat, i començareu a observar un canvi subtil. El que al principi semblava un intent d'intimidació o d'hipnotització, es revela al segon i tercer cop com un intent frustrat d'establir i mantenir el contacte. Si, com el mateix Stallman ha sospitat alguna vegada, la seva personalitat és producte de l'autisme o de la síndrome d'Asperger, els seus ulls confirmen sens dubte aquest diagnòstic. Fins i tot a intensitat màxima, tenen tendència a créixer ennuvolats i distants, com els ulls d'un animal ferit preparant-se per abandonar el seu cos.

La meva primera trobada amb la llegendària mirada fixa de Stallman fou el març de 1999, a la convenció i exposició del LinuxWorld a San José, Califòrnia. Classificat com a "sortida de la festa" per la comunitat del Linux, la convenció va destacar com l'esdeveniment que va reintroduir Stallman en el medi tecnològic. Determinat a arrossegar la seva pròpia part de crèdit, Stallman va utilitzar l'acte per instruir els espectadors i periodistes sobre la història del projecte GNU i els objectius polítics oberts del projecte.

Com a periodista enviat a cobrir l'esdeveniment, vaig rebre el meu propi tutorial sobre Stallman, durant una conferència de premsa sobre el llançament del GNOME 1.0, una interfície gràfica d'usuari del programari lliure. Desgraciadament, vaig tocar moltes patates calentes quan vaig plantejar la meva primera pregunta a Stallman: Penses que la maduresa del GNOME afectarà la popularitat comercial del sistema operatiu Linux?

"Prego que deixeu d'anomenar el sistema operatiu Linux", va respondre Stallman, clavant immediatament els seus ulls en els meus. "El nucli del Linux és només una petita part del sistema operatiu. Molts dels programaris que constitueixen el sistema operatiu que anomenes Linux no foren desenvolupats de cap manera per Linus Torvalds. Foren creats per voluntaris del projecte GNU, posant part del seu temps personal lliure perquè els usuaris poguessin tenir un sistema operatiu lliure com el que tenim ara. No reconèixer aquesta contribució d'aquells programadors no és educat ni representa la història. És per aquest motiu que demano que quan us referiu al sistema operatiu, per favor l'anomeneu pel seu propi nom, GNU/Linux."

Apuntant les paraules a la meva llibreta de periodista, vaig sentir un silenci inquietant, en una sala plena a vessar. Quan finalment vaig aixecar els meus ulls, vaig trobar-me els seus ulls fixes esperant-me. Tímidament, un segon periodista va llençar una pregunta, assegurant-se que feia servir el terme "GNU/Linux" comptes de Linux. Miguel de Icaza, líder del projecte GNOME, va contestar-la. No va ser fins a mitja resposta d'Icaza, que els ulls de Stallman es van desenganxar dels meus. Ràpidament, una lleu esgarrifança va baixar per la meva esquena. Quan Stallman va començar a alliçonar a un altre periodista sobre un error de dicció, vaig sentir una lleugera i culpable felicitat. Com a mínim, no m'està mirant, em deia a mi mateix.

Per Stallman, aquests moments d'encarament haurien servit el seu propòsit. Al final de la primera trobada LinuxWorld, la majoria dels periodistes coneixien millor com fer servir el terme "Linux" en la seva presencia, i wired.com explicava una historia comparant Stallman amb un revolucionari pre-stalinista esborrat dels llibres d'història per hackers i entusiastes emprenedors, per menystenir els objectius polítics del projecte GNU (29). Varen seguir altres articles, però mentre que pocs periodistes anomenaven el sistema GNU/Linux per escrit, la majoria ràpidament felicitaven a Stallman per haver catapultat la construcció d'un sistema operatiu lliure 15 anys abans.

No vaig coincidir amb Stallman en 17 mesos. A la trobada provisional del LinuxWorld de l'agost del 1999, Stallman va tornar a visitar Silicon Valley. Malgrat que no estava convidat a parlar, Stallman va aconseguir donar el millor titular. Acceptant el show del premi Linus Torvalds pel servei a la comunitat - un premi anomenat després Linus Torvalds creador del Linux - representant la fundació del programari lliure, Stallman va sentenciar: "Donar el premi Linus Torvalds a la fundació del programari lliure és com donar el premi Han Solo a l'aliança rebel".

En aquell moment, de totes maneres, els comentaris fallaren en només poder un forat en els mitjans de comunicació. A mitja setmana, Red Hat, Inc., una distribució important de GNU/Linux, sortia a la borsa. La noticia confirmava el que molts periodistes, com jo mateix, ja sospitàvem: "Linux" s'havia convertit en una paraula reclam com abans "e-comerç" i "puntcom". Amb el mercat d'accions aproximant-se al corro del 2000 com una hipèrbola s'aproxima a l'asímptota vertical, tot comentari del programari lliure o codi obert com un fenomen polític fou oblidat.

Potser per això, quan el LinuxWorld va continuar les seves dues trobades amb una tercera a l'agost del 2000, Stallman estava conscientment absent.

La meva segona trobada amb Stallman i la seva "marca de la casa" mirada fix va arribar ràpidament després de la tercera trobada del LinuxWorld. Sabent que Stallman aniria al Silicon Valley, vaig convocar una entrevista dinar a Palo Alto, Califòrnia. El lloc de trobada semblava irònic, no només per la recent no trobada sinó pel teló de fons general. Fora de Redmond i Washington, poques ciutats oferien un testament tant directe del valor directe del programari de propietat. Era curiós veure com l'Stallman, un home que havia gastat bona part de la seva vida lluitant contra la nostra predilecció cultural, l'egoisme i la golafreria, vivia en una ciutat on inclosos els bungalous de la mida d'un pàrquing estan per sobre del mig milió de dòlars, Jo vaig fer conduir des de Oakland.

Vaig seguir la direcció que Stallman em va donar, fins arribar al quarter general d'Art.net, un "col·lectiu d'artistes virtuals" sense ànim de lucre. Situada en una casa coberta d'arbusts al costat nord-est de la ciutat, el quarter general d'Art.net està sorprenentment degradat. De cop, la idea de l'amagatall de Stallman al cor de Silicon Valley no semblava tant estranya, després de tot.

Vaig trobar en Stallman assegut en una habitació fosca, teclejant en el seu ordinador gris de sobretaula. Va aixecar la vista tant aviat com vaig entrar, enviant-me tota la seva mirada fix de 200 watts. Quan en va oferir un suavitzant "Hola", vaig contestar amigablement. Abans que les paraules sortissin, els seus ulls ja s'havien girat cap al monitor de l'ordinador.

"Estic acabant un article sobre l'esperit del hacking," va dir Stallman, mentre els dits encara teclejaven. "Dona un cop d'ull".

Vaig donar un cop d'ull. L'habitació estava pobrament il·luminada, i el text apareixia com lletres d'un color blanc verdós sobre un fons negre, l'esquema de colors contraris al que usen la majoria dels processadors de textos per ordinadors, així que vaig necessitar que els meus ulls s'acostumessin. Un cop acostumats, em vaig trobar llegint un rebut d'Stallman d'una menjada recent a un restaurant coreà. Abans de menjar, Stallman va fer un interessant descobriment: la persona que havia preparat la taula havia deixat sis "Chopsticks", comptes de les dues habituals davant del seient d'Stallman. On la majoria dels aficionats als restaurants haurien ignorat la redundància, Stallman s'ho va prendre com una oportunitat: trobar una manera d'usar-los tots sis a la vegada. Com la majoria dels hackers, la solució va ser intel·ligent i beneita a la vegada. Així la disposició d'Stallman d'usar-lo com figuració.

Quan vaig llegir la historia, vaig sentir com Stallman m'observava intencionadament. Vaig notar un orgull o un somriure mig infantil a la seva cara. Quan vaig elogiar l'assaig, el meu comentari va merèixer unes celles sorpreses.

"Estaré a punt per marxar en un moment," va dir.

Stallman va tornar a teclejar en el seu ordinador de sobretaula. Aquest era gris i semblava una caixa, no com els moderns i esvelts ordinadors de sobretaula, que semblen el desig d'un programador en la recent trobada del LinuxWorld. Sobre del teclat hi ha un altre teclat més lleuger i petit, un testimoni de l'envelliment de les mans d'Stallman. Durant els últims anys de la dècada dels 80, quan Stallman treballava entre 70 i 80 hores per setmana, escrivint les eines de programari i el programari pel projecte GNU, el dolor a les mans d'Stallman era tant insuportable que va haver de contractar un secretari per escriure a màquina. Avui, Stallman confia en un teclat on les tecles necessiten menys pressió que un teclat normal.

Stallman té una tendència a bloquejar qualsevol estímul extern mentre treballa. Mirant els seus ulls clavats a la pantalla i els seus dits ballant, ràpidament es té la sensació de dos vells amics connectats en una conversa profunda.

La sessió es va acabar amb uns quants cops de tecles i un lenta apagada de l'ordinador.

"A punt per dinar?" va preguntar Stallman.

Vam anar caminant cap el meu cotxe. Queixant-se d'un turmell adolorit, Stallman coixejava lentament. Culpava a la ferida d'un tendó al seu peu esquerre. La ferida tenia 3 anys i havia empitjorat tant malament que Stallman, un gran aficionat a la dansa folk, es va veure obligat a deixar qualsevol activitat de ball. "M'encanta inherentment ballar la dansa folk", es lamentava Stallman, "No poder ballar ha estat una tragèdia per mi."

El cos d'Stallman porta senyals de tragèdia. La falta d'exercici havia deixat a Stallman amb unes ulleres inflades i una panxa que era menys visible l'any anterior. Es pot dir que el guany de pes ha estat dramàtic, per això quan Stallman camina, arqueja la columna com una dona embarassada intentant acomodar una carrega gens familiar.

La caminada és va alentir posteriorment pel desig, literal, d'Stallman d'aturar-se a olorar unes roses. Fixant-se en una de meravellosa, va fregar amb el seu nas prodigiós els pètals interiors, va inspirar profundament i es va tirar enrera amb una expressió feliç.

"Mmm, rhinophytophilia "(30), va dir, sacsejant la seva esquena.

El viatge amb cotxe fins el restaurant va durar menys de tres minuts. Recomanat per Tim Ney, anterior director executiu de la Free Software Foundation, vaig deixar escollir el restaurant a Stallman. Mentre alguns periodistes apunten a l'estil de vida quasi monacal d'Stallman, la veritat és que Stallman és un epicuri convençut en el menjar. Una de les avantatges més estranyes de ser un missioner viatger per la causa del programari lliure és la capacitat de tastar menjars exquisits de tot el món. "Ha visitat quasi totes les grans ciutats del mon, i totes les possibilitats son de que Richard conegui el millor restaurant de la ciutat," va dir Ney. "Richard també s'enorgulleix de conèixer que hi ha al menú i demanar per tota la taula sencera."

Per al menjar d'avui, Stallman ha escollit un restaurant difícil de resumir, d'estil cantonès 2 illes lluny de University Avenue, cor principal de Palo Alto. L'elecció estava parcialment inspirada per la recent visita d'Stallman a la Xina, que incloïa una parada lectiva a la província de Guangdong, afegit a la mania personal que té Stallman a la cuina d'espècies de Hunanese o Szechuan. "No soc un bon aficionat a les espècies," va admetre Stallman.

Vam arribar uns minuts desprès de les 11 hores i ens vam haver d'esperar uns 20 minuts. Degut a l'aversió dels Hackers a perdre temps, vaig aguantar la meva respiració momentàniament, tement-me una rampellada. Contràriament a les meves expectatives, Stallman s'ho va prendre amb tranquil·litat.

"Llàstima que no haguem trobat algú més per unir-se'ns", em va comentar. "Sempre és més divertit menjar amb un grup de gent".

Durant l'espera, Stallman va practicar uns quants passos de dansa. Els seus moviments son insegurs però correctes. Vam discutir d'esdeveniments actuals. Stallman va dir que només se'n penedia de no haver anat a LinuxWorld, en perdre's la conferència de premsa sobre el llançament de la fundació GNOME. Recolzada per Sun Microsystems i IBM, la fundació és en moltes formes un èxit per Stallman, qui havia defensat durant molt de temps que el programari lliure i l'economia de lliure mercat no necessiten ser mútuament excloents. Malgrat tot, Stallman es manté insatisfet amb el missatge que en va sortir.

"La manera com es va presentar, les empreses varen parlar sobre Linux sense cap menció al projecte GNU" va dir Stallman.

Aquestes decepcions contrasten amb la resposta càlida que va venir d'ultramar, especialment d'Àsia, va incidir Stallman. Un cop d'ull ràpid a l'itinerari del viatge 2000 d'Stallman reflexa la creixent popularitat del missatge del programari lliure. Entre les visites recents a la Índia, Xina i Brasil, Stallman ha estat 12 dels seus últims 115 dies a terres americanes. El seus viatges li han donat l'oportunitat per veure com el concepte de programari lliure es tradueix a diferents llengües i cultures.

"A la Índia, molta gent està interessada en el programari lliure, ja que ho veuen com una manera de construir la seva infraestructura informàtica sense gastar un munt de diners", va dir Stallman. "A la Xina, s'ha entès més lentament. Comparar programari lliure amb la llibertat d'expressió és difícil de fer quan no hi ha llibertat d'expressió. Encara, l'interès en el programari lliure va ser profund, durant la meva visita".

La conversa va girar cap a Napster, l'empresa de programari californiana de San Mateo, que els últims mesos s'ha fet cèlebre en els mitjans de comunicació. L'empresa comercialitza una eina de programació controvertida que permet als aficionats a la música, navegar i copiar els fitxers musicals d'altres aficionats. Gràcies al poder magnificador d'Internet, aquest programari anomenat "d'igual a igual" s'ha convertit de facto en un tocadiscs, donant als aficionats a la música una manera d'escoltar fitxers musicals en MP3 en un ordinador sense pagar drets o petges, massa per les companyies discogràfiques.

A pesar d'estar basat en programari de propietat, el sistema Napster està inspirat en la convicció d'Stallman mantinguda durant temps, en què un cop un treball entra al reialme digital - en altres paraules, un cop que una còpia és menys una qüestió de duplicar sons i àtoms i més una qüestió de duplicar informació - l'impuls humà de compartir esdevé difícil de restringir. Comptes d'imposar restriccions addicionals, els executius de Napster havien decidit treure'n profit de l'impuls. Cedint una plaça central als oients de música per intercanviar fitxers musicals, l'empresa ha apostat per la capacitat de conduir el tràfic d'usuaris cap altres oportunitats de negoci.

L'èxit sobtat del model Napster ha posar la por al cos de les empreses discogràfiques tradicionals, i amb molta raó. Uns dies abans de la meva trobada amb Stallman a Palo Alto, el jutge de la US District Court va validar un requeriment presentat per la Recording Industry Association of America, per una interposició contra el servei de compartir fitxers. La interposició va ser suspesa pel tribunal d'apel·lacions (U.S. Ninth District Court of Appeals), però a principis del 2001, el tribunal d'apel·lacions trobaria l'empresa, en base a San Mateo, culpable de violar la llei de drets d'autor (31), decisió que la portaveu del RIAA Hillary Rosen proclamaria una "clara victòria de la comunitat de creatius i el comerç en línia legítim"(32).

Pels hackers com Stallman, el model de negoci de Napster és esgarrifós en moltes maneres. La voluntat de l'empresa d'apropiar-se els vells principis dels hackers, com el compartir fitxers i propietat comuna d'informació, mentre al mateix temps ven un servei basat en el programari de propietat, envia un missatge confús molt estressant. Com a persona que porta temps articulant el seu propi missatge en els medis de comunicació, Stallman es mostra comprensiblement reticent a parlar sobre l'empresa. És més, admet haver après una o dues coses sobre el costat social del fenomen Napster.

"Abans de Napster, pensava que seria bo per la gent la redistribució privada de treballs d'entreteniment", va dir Stallman. "La quantitat de gent que va trobar el Napster útil, de totes formes, em suggereix que el dret a redistribuir còpies no només en una base veí-a-veí, sinó a tot el públic, és essencial i no pot ser ignorat".

Quan Stallman va acabar de dir això, la porta del restaurant es va obrir i el cambrer ens va convidar a entrar. En uns quants segons, estaven asseguts a una cantonada lateral del restaurant, al costat d'una gran paret emmirallada.

El menú del restaurant es doblega com un formulari de comanda, i Stallman ràpidament posa una creu a les capsetes abans que ens portessin l'aigua a la taula. "Gambetes recobertes en pell de mongetes fregides", va llegir Stallman. "Pell de mongetes. Ofereix una textura tant interessant. Crec que les hauríem d'agafar".

Aquest comentari condueix a una discussió improvisada sobre cuina xinesa i Stallman ha fet recentment una visita a la Xina. "El menjar a la Xina és completament exquisit", va dir, la seva veu arriba a un límit d'emoció per primer cop aquest matí. "Així moltes coses diferents que mai he vist als EEUU, coses del país fetes a partir de xampinyons del país i vegetals del país. Va arribar el moment en què vaig començar a escriure un diari per recordar cada menjar fabulós".

La conversa entra en una discussió sobre cuina coreana. Durant el mateix juny del 2000, al tour asiàtic, va visitar Corea del Sud. La seva arribada va encendre una petita tempesta de foc en els medis locals, gràcies a la Conferència de programari de Corea, assistida pel fundador i president de Microsoft Bill Gates, aquella mateixa setmana. A part de tenir una foto seva sobre la de Gates a la portada del diari més important de Seül, Stallman va comentar que el millor del viatge va ser el menja. "Vaig tenir un vol de naeng myun, que son agulles de pasta fredes", va dir Stallman. "Aquests tenien un gust molt interessant. La majoria dels llocs no utilitzen el mateix tipus d'agulles de pasta pel teu naeng myun, així que et puc dir amb tota certesa que aquell va ser el naeng myun més exquisit que he menjat".

El terme "exquisit" és un gran afalac si ve de Stalman. Ho sé, ja que després d'uns instants escoltant-lo dissertar sobre el naeng myun, vaig sentir els ulls de raigs làser cremant per sobre de la meva espatlla dreta.

"Hi ha la dona més exquisida seguda darrera teu", va dir Stallman.

Em vaig girar per veure-la, agafant una instantània de l'esquena de la dona. La dona era jove, pels 25 anys, i vestia un vestit blanc reflectant. Ella i el seu company de dinar mascle estaven a punt d'acabar de pagar amb un taló, Quan tots dos es varen aixecar de la taula per deixar el restaurant, ho puc explicar sense haver-ho vist, perquè els ulls d'Stallman de cop es van fer menys intensos.

"Oh, no", va dir. "Han marxat. I pensant-ho, probablement mai més la veuré un altre cop".

Després d'un breu sospir, Stallman es va recuperar. El moment em va donar una oportunitat per discutir la seva reputació vis-a-vis del sexe. La reputació és un pel contradictòria a vegades. Bastants hackers expliquen la predilecció d'Stallman per homenatjar a les dones amb un petó a l'esquena de la mà(33). Un article del Salon.com del 26 de maig del 2000, contràriament, descriu a Stallman com un miqueta hacker lothario. Documentant la connexió amorosa del programari lliure, la periodista Annale Newitz el presenta rebutjant els valors familiars tradicionals, li va dir, "Crec en l'amor, no en la monogàmia"(34).

Stallman va deixar caure una mica la carta del menú i la vaig agafar. "Bé, la majoria dels homes volen sexe i semblen tenir una actitud d'un considerable menyspreu respecte les dones", va dir. "Incloses les dones estan implicades. No ho puc entendre de cap manera".

Vaig mencionar un passatge del llibre Open Sources de 1999, on Stallman confessa que volia posar el nom d'una núvia a un nucli fatalment malalt. El nom de la núvia era Alix, un nom que encaixa perfectament amb la convenció dels desenvolupadors d'Unix, de posar una "x" al final de cada nom d'un nucli nou--per exemple, "Linux". Ja que la dona era una administradora de sistemes Unix, Stallman digué que era més que un tribut impactant. Desafortunadament, destaca Stallman, l'eventual desenvolupador principal va reanomenar el nucli HURD (35). Malgrat que després Stallman i la núvia varen tallar, l'historia dispara una qüestió automàtica: Malgrat la imatge d'un fanàtic de mirada salvatge que descriuen tots els medis de comunicació, Richard Stallman és un romàntic sense esperança, un Quixot informal enfrontant-se a molins de vents corporatius en un esforç per impressionar un Dulcinea encara sense identificar?

"De fet no intentava ser romàntic", va dir Stallman, retornant a la història d'Alix. "Fou més una qüestió d'ironia. Vull dir, era romàntic, però també irònic, saps? hauria estat una sorpresa delectant".

Per primer cop en tot el matí, Stallman va riure. Vaig aixecar la mà fent petons. "Sí, ho vaig fer-ho", va reconèixer Stallman. "Ho vaig trobar com una manera d'oferir algun sentiment de què moltes noies gaudirien. Era una oportunitat de donar estima i ser apreciat per això".

L'estima és una línia que es dibuixa clarament a través de la vida de Richard Stallman, i és dolorosament sincer quan sorgeixen preguntes sobre el tema. "No hi ha hagut molta estima a la meva vida, excepte a la meva ment", diu. Silenciosament, la discussió es torna enutjosa ràpidament. Després d'unes quantes respostes monosil·làbiques, Stallman aixeca finalment el menú, llençant la pregunta.

"Voldries més shimai?" va preguntar.

Quan el menja va començar a sortir, la conversa fluctuava entre els temes inicials. Vàrem discutir sobre l'afició dels hacker per la cuina xinesa, el sopar setmanal al districte de Chinatown de Boston durant els dies d'Stallman com a programador en plantilla d'AI Lab, i el rerafons lògic del llenguatge xinès i el seu sistema d'escriptura associat. Cada una de les meves batzegades provocava una ben informada fugida d'estudi de Stallman.

"Vaig sentir alguna gent parlant en Xanganés l'últim cop que vaig estar a Xina", va dir Stallman. "Fou interessant sentir-ho. Sona bastant diferent [del mandarí]. Em van explicar algunes paraules equivalents en Mandarí i Xanganés. En alguns casos pots veure les semblances, però un dels temes que em preguntava era si els tons eren similars. No ho són. Això m'interessà, ja que hi ha una teoria que els tons inclosos de les síl·labes addicionals es varen perdre i es reemplaçaren. El seu efecte sobreviu als tons. Si és cert, i he vist signes que va passar dins dels temps històrics, els dialectes devien divergir abans de les pèrdues d'aquestes síl·labes finals."

El primer plat, pastis de nap fregit a la paella, va arribar. Tots dos, Stallman i jo ens vam parar un moment per tallar a trossos el gran pastís horitzontal, amb una olor semblant a carbassa bullida però amb gust de patates latkes fregides amb cansalada.

Vaig decidir treure el tema del rebuig un altre cop, preguntant-me si la seva adolescència l'havia condicionat per prendre postures impopulars, la més notable la seva dura batalla per aconseguir que els usuaris d'ordenadors i els mitjans de comunicació reemplacessin el nom més popular "Linux" per "GNU/Linux".

"Crec que em va ajudar", va dir Stallman, mastegant un dumpling. "Mai vaig entendre quina pressió feien les mirades penetrants a la gent. Penso que la raó és que estava tant desesperançadament rebutjat, que no tenia res a guanyar si seguia qualsevol de les modes. No hagués creat cap diferència. Continuaria sent un rebutjat, així que no ho intentava".

Stallman va destacar el seu gust musical com un exemple clau de les seves tendències contraries. Com adolescent, quan la majoria dels seus companys de classe escoltaven Motown i rock àcid, ell preferia música clàssica. La memòria porta un episodi rar i divertit dels seus anys a l'institut. Seguint l'aparició dels Beatles al 1964 al programa de Sullivan, la majoria dels companys de classe s'escaparen a comprar els últims àlbums i singles dels Beatles. Llavors, va dir Stallman, va prendre la decisió de boicotejar als quatre preferits.

"M'agrada part de la música popular pre-Beatles", va dir Stallman. "Però personalment no m'agradaven els Beatles. Em desagradava la manera salvatge com la gent reaccionava davant d'ells. Era com: qui aniria a una assemblea sobre els Beatles per adular el Beatles, els millors?"

Quan el boicot als Beatles va fracassar, Stallman va buscar altres maneres d'apuntar la mentalitat de ramat dels seus companys. Stallman va dir que va considerar d'integrar-se en una banda de rock dedicada a satiritzar al grup de Liverpool.

"Volia anomenar-lo la Rosa de Tòquio i els Beatles japonesos".

Donat el seu gust actual per la música Folk internacional, vaig preguntar-li si havia tingut uns sintonia semblant per Bob Dylan i els altres músics de Folk dels principis dels 60. Stallman va moure el seu cap. "M'agradaven Peter, Paul and Mary", va dir. "Em recorda un gran filk".

Quan vaig preguntar per la definició de "filk", em va explicar el concepte. Un "filk", va dir, és una cançó popular on la s'ha canviat la seva lletra original per una paròdia. El procés d'escriure un "filk" s'anomena "filking", i és una pràctica molt popular entre hackers i aficionats a la ciència ficció. "Filk" clàssics son "On top of Spaghetti," un reescrit de "On Top of Old Smokey", i "Yoda", filk - "weird" primari guerra de les galàxies d'Al Yankovic- rendició orientada a la sintonia Kink, "Lola".

Stallman em va preguntar si estaria interessat en escoltar un "filk" de folk. Tant aviat com vaig dir sí, la seva veu va començar a cantar amb un to inesperadament clar:

   Quanta fusta pot un llançador de fusta llançar, Si el llançador pogués llançar fusta?
   Quants pals pot un polonès immobilitzar, Si un polonès pogués immobilitzar pals?
   Quants genolls podria créixer un negre, si un negre pogués créixer genolls?
   Això, amic meu, esta enganxat a la teva orella.
   La resposta és enganxa-t'ho a l'orella. 

La cançó es va acabar, i els llavis d'Stallman és van corbar en una altre mig somriure infantil. Vaig donar un cop d'ull a les taules del voltant, les famílies asiàtiques estaven gaudint del dinar dominical sense prestar atenció a un alt barbut al seu mig (36). Després d'uns instants de dubte, finalment vaig somriure.

"Vols aquesta última cornball?" va preguntar Stallman amb els ulls irradiants. Abans de poder arribar a la línia del punch, Stallman va agafar-lo amb els seus dos palets de fusta i el va aixecar orgullosament. "Potser hauria de ser jo qui agafi el cornball", va dir.

Es va acabar el menjar, la nostra conversa va agafar la dinàmica d'una entrevista normal. Stallman es va recolzar a la seva cadira i va abrasar amb les mans una tassa de té. Varen tornar a parlar sobre Napster i la seva relació amb el moviment de programari lliure. S'haurien d'estendre els principis del programari lliure a la edició de música? vaig preguntar.

"És un misteri transferir respostes d'un lloc a un altre", va dir, contrastant música i programaris. "l'aproximació correcte és veure cada tipus de treball i veure quina conclusió es treu".

Quan s'arriba a treballs amb drets d'autor, Stallman comenta que divideix el mon en tres categories. La primera impliquen treballs "funcionals"- per exemple, programaris, diccionaris i llibres de text. La segona impliquen treballs que es poden descriure millor com a "testimonials" -- per exemple, articles científics i documents històrics. Aquests treballs serveixen un propòsit que seria indefinit si els següents lectors o autors fossin lliures de modificar-lo a voluntat. L'última categoria impliquen treballs d'expressió personal -- per exemple, diaris, revistes i autobibliografies. Modificar aquests documents seria alterar una collita personal o punt de vista/acció, Stallman ho considera èticament injustificable.

De les tres categories, a la primera donaria als usuaris el dret il·limitat de fer versions modificades, mentre que a la segona i tercera s'haurien de regular el dret per respectar el desig de l'autor. De totes maneres, independentment de la categoria, la llibertat de copiar i redistribuir sense ànim de lucre s'hauria de mantenir sempre intacte, va insistir Stallman. Si això significa, donar als usuaris d'Internet el dret de generar centenars de còpies d'un article, imatge, cançó o llibre i enviar-les electrònicament a centenars d'estranys, doncs endavant. "S'ha de permetre una redistribució ocasional, perquè només un estat policial ho podria aturar", va dir. "És antisocial distingir entre amics i la gent. El Napster m'ha convençut que també necessitem permetre, s'ha de permetre, fins i tot la redistribució sense ànim de lucre al públic pel plaer de fer-ho. Perquè hi ha molta gent que ho vol fer-ho i ho troba útil".

Quan pregunto si la justícia acceptaria un punt de vista tant permissiu, Stallman em va tallar.

"Aquesta és una pregunta errònia", va dir. "entén-me, has canviat completament el tema, des de l'ètica fins a la interpretació de lleis. I son dos qüestions completament diferents en el mateix camp. És inútil saltar d'una a l'altre. Com la justícia haurien d'interpretar les lleis actuals és bàsicament un camí difícil, ja que aquesta és la manera com els editors han comprat les lleis.

El comentari dona un vista en profunditat de la filosofia política d'Stallman: malgrat que l'actual sistema legal recolzi la capacitat comercialitzadora de tractar els drets d'autor com l'equivalent en el programari dels títols de propietat, no significa que els usuaris d'ordinador han de seguir el joc d'aquestes regles. Llibertat és un concepte ètic, no legal. "Miro més enllà de les lleis actuals cap com haurien de ser", va dir Stallman. "No estic intentant fer un esborrall de legislació. Estic pensant que hauria de fer la llei. Considero la prohibició legal de compartir còpies amb el teu amic com la moral de Jim Crow. No mereix respecte".

La invocació de Jim Crow presenta una altre qüestió. Quanta influència o inspiració treu Stallman d'anteriors líders polítics? Com el moviment pels drets civils de les dècades del 50 i 60, el seu intent de conduir un canvi social es basa en una crida a valors intemporals: llibertat, justícia i joc net.

Stallman va dividir la seva atenció entre la meva analogia i un tros de cabell despentinat. Quan vaig estendre l'analogia fins comparar Stallman amb el Dr. Martin Luther King, Jr., em va tallar després de trencar un split end i posar-se'l a la boca.

"No estic a la mateixa lliga, però jugo el seu joc", va dir, mastegant.

Vaig suggerir Malcolm X com una altre punt de comparació. Com el portaveu de la incipient nació de l'Islam, Stallman s'ha construït una reputació de festejar la controvèrsia, alineant aliats potencials, i sermonejant un missatge afavorint autosuficiència sobre la integració cultural.

Mastegant un altre split end, Stallman va rebutjar la comparació. "El meu missatge és més proper al de Luther King", va dir. "És un missatge universal. És un missatge de ferma condemna de certes pràctiques que desmereixen a altres. No és un missatge per perjudicar a ningú. I no apunta a un estret grup de gent. Invito a tothom a valorar la llibertat i a tenir llibertat".

És més, una actitud susceptible respecte a aliances polítiques forma part del caràcter fonamental d'Stallman. En el cas del seu descontentament pel concepte "Codi obert", el desig de no participar en les recent coalicions per construir projectes es comprensible. Com a persona que ha dedicat dues dècades a empènyer el programari lliure, el capital polític d'Stallman està completament invertit en el terme. És més, els comentaris com el sarcasme de "Han Solo" al LinuxWorld de 1999, només ha reforçat la reputació en la indústria de programari de ser una pedreta silenciosa que no desitja seguir les tendències del mercat o polítiques.

"Admiro i respecto a Richard per tota la feina que ha fet", va dir el president de Red Hat Robert Young, resumint la paradoxal natura política d'Stallman. "La meva única crítica és que algunes vegades, en Richard tracta pitjor als seus amics que els seus enemics".

El seu desig de no buscar aliances sembla igualment estrany quan es consideren els seus interessos polítics fora del moviment del programari lliure. Si visites les seves oficines al MIT, immediatament trobaràs una pila de nous articles de tendència esquerrana sobre abusos als drets humans al mon. Visita la seva pàgina web, i trobaràs "diatribes" sobre l'Acta de drets d'autor del mil·lenni digital, la guerra contra les drogues i la organització empresarial del mon.

Donades les seves tendències activistes, em pregunto, perquè Stallman no ha buscat uns veu més gran? Perquè no ha utilitzat la seva presència en el mon dels Hackers com a plataforma per augmentar, comptes de reduir, la seva veu política.

Stallman deixa caure els seus cabells enredats i contempla la qüestió per un moment.

"Dubto si exagerar la importància d'aquesta petita bassa de llibertat", va dir. "Degut a que les àrees més conegudes i convencionals de treballar per la llibertat i per una societat millor són tremendament importants. No voldria dir que el programari lliure es tant important com elles. És la responsabilitat a que em comprometo, perquè va caure al meu laboratori i vaig veure una forma de poder fer alguna cosa. Però, per exemple, per aturar la brutalitat de la policia, per finalitzar la guerra sobre les drogues, per finalitzar els diferents tipus de racisme que tenim encara, per ajudar a que tothom tingui una vida digne, per protegir els drets de les persones que practiquen l'avortament, per protegir-nos de la teocràcia, aquestes son qüestions terriblement importants, molt més que les coses que jo faig. Només desitjo saber com puc fer alguna cosa per ells".

Un cop més, Stallman presenta la seva activitat política com una funció de la confiança personal. Considerant la quantitat de temps que li ha costat desenvolupar i tirar endavant els principis del nucli del moviment pel programari lliure, Stallman està dubtant de saltar fora d'aquests temes o tendències que el puguin transportar en un territori desdibuixat.

"Desitjo saber com diferenciar millor aquells temes més importants, perquè estaria molt orgullós si pogués fer-ho, però és molt difícil i molta gent que és millor que jo estan treballant-hi i han arribat bastant lluny", va dir." Però com ho veig, mentre altres persones ens estan defensant contra aquestes grans i visibles amenaces, vaig veure altres amenaces sense protecció. Així que vaig anar a defensar-les contra aquella amenaça. Potser no és la més gran, però era l'únic que hi era allà".

Mastegant l'últim split end, Stallman va suggerir de pagar la compte. Abans que el cambrer pogués emportar-s'ho, de totes maneres, Stallman va treure un bitllet de dòlar de color blanc i el va tirar sobre la pila. Sense cap dubte, el bitllet semblava fals, no es culpa meva però l'agafo i el llegeixo. Segur, és fals. Comptes de portar la imatge de George Washington o Abe Lincoln, el frontal de bitllet porta la imatge d'un porc de cartró. Comptes dels Estats units d'Amèrica, el text sobre del porc llegeix "Porcs units d'avarícia". El bitllet és per zero dòlars, i quan el cambrer agafa els diner, Stallman s'assegura d'agafar la seva màniga.

"He afegit un zero extra a la teva propina", va dir Stallman, un altre mig somriure surt a través dels seus llavis.

El cambrer, sense comprendre-ho o sorprès per l'aparença del bitllet, somriu i s'esmuny.

"Crec que significa que son lliures de marxar", va dir Stallman.

Vés al pròleg, al capítol anterior, al capítol següent, a l'índex, al sumari.