Inici | Qui som | Projectes | Fòrums | Contacte | Botiga | GNU/Linux | Mac | Traductor | Corrector | Llistes | Enllaços | Ajuda | Planeta

De Wiki de Softcatalà

Aquesta pàgina està discontinuada Llibre Faif

Salta al principi, a la secció anterior, a la secció següent, a la darrera secció, a l'índex.

4. Acuseu Déu

Tot i que la seva relació va ser forjada amb la tensió, Richard Stallman heretaria un tret notable de la seva mare: una passió per la política progressista.

Fou un tret heretat que trigaria unes quantes dècades a emergir, no obstant. Durant els primers anys de la seva vida, Stallman va viure en el que ara admet que fou un buit polític (14). Com la majoria dels nord-americans de l'època d'Eisenhower, la família Stallman va esmerçar la dècada dels cinquanta intentant recuperar la normalitat perduda durant els anys de guerra dels quaranta.

"El pare de Richard i jo érem demòcrates, però no passava d'un posicionament", diu Lippman, recordant els anys en què la família era a Queens. "No estàvem gaire involucrats en la política, ni local ni nacional."

Tot això va començar a canviar, no obstant, quan a finals dels cinquanta Alice es va divorciar de Daniel Stallman. La tornada a Manhattan va representar més que un canvi d'adreça; va representar una identitat nova i independent, i una notable pèrdua de tranquil·litat.

"Em sembla que el meu primer contacte amb l'activisme polític va aparèixer quan vaig anar a la biblioteca pública de Queens i vaig descobrir que només hi havia un llibre que parlés dels divorcis en tota la biblioteca," recorda Lippman. "Estava molt controlada per l'església Catòlica, com a mínim a Elmhurst, on vivia llavors. Em sembla que fou la primera vegada que vaig tenir consciència de les forces que controlaven calladament les nostres vides."

Tornant al barri de la seva infància, l'Upper West Side de Manhattan, Lippman va quedar-se impressionada pels canvis que havien tingut lloc des que havia marxat per anar al Hunter College prop de quinze anys abans. La demanda de gratacels per a l'habitatge de la postguerra havia tornat el barri en un camp de batalla polític. Per una banda es trobaven els polítics pro-desenvolupament del consistori i els homes de negoci que esperaven reconstruir molts dels blocs per acomodar el creixent nombre d'oficinistes que s'estaven desplaçant a la ciutat. Per l'altre banda es trobaven els pobres arrendataris irlandesos i porto-riquenys que havien trobat allotjament econòmic al barri.

Al començament, Lippman no sabia quina banda triar. Com a nova resident, sentia necessitat de nous habitatges. Com a dona soltera amb ingressos mínims, en canvi, compartia la preocupació dels llogaters davant el nombre creixent de projectes de desenvolupament que donaven rèdits principalment als residents benestants. Indignada, Lippman va començar a buscar maneres de combatre la maquinària política que estava intentant convertir el veïnatge en un clon de l'Upper East Side.

Lippman diu que la seva primera visita al quarter general del partit Demòcrata local la va fer el 1958. Mentre buscava un centre de dia que tingués cura del seu fill mentre ella treballava, havia quedat escandalitzada per les condicions en què es trobava un dels centres públics municipals que estava destinat a famílies de renda baixa. "Tot el que recordo és l'olor a llet agra, els passadissos foscs, la falta de mitjans. Havia estat professora a escoles bressol privades. El contrast era gegant. Vam fer una mirada a l'estança i vam marxar. Allò em va fer reaccionar."

La visita al quarter general del partit va resultar descoratjadora, no obstant. Lippman, que la descriu com "la típica habitació plena de fum", diu que va ser conscient per primera vegada que la corrupció dins del partit podia ser segurament la causa per la qual la ciutat tenia una hostilitat tan gran envers els residents pobres. En comptes de tornar al quarter, Lippman va decidir unir-se a un dels molts clubs dedicats a reformar el partit Demòcrata, i a fer fora els últims vestigis de la maquinària de Tammany Hall. Junt amb el Woodrow Wilson/FDR Reform Democratic Club, Lippman i el seu club van començar a fer-se veure a les reunions de planificació i a les del consell de la ciutat, exigint que la seva opinió tingués més pes.

"El nostre primer objectiu era lluitar contra el Tammany Hall, Carmine DeSapio i el seu home de confiança,"(15) diu Lippman. "Era la representant al consell de la ciutat i estava molt involucrada a crear un pla d'urbanització viable que anés més enllà de simplement incorporar més cases de luxe al nostre barri."

Aquesta involucració la portaria a una activitat política més gran durant els seixanta. Al 1965, Lippman havia esdevingut una manifesta simpatitzant de candidats polítics com William Fitts Ryan, un Demòcrata escollit per al Congrés amb l'ajuda dels clubs reformistes i un dels primers representants de Estats Units a parlar en contra de la Guerra de Vietnam.

No va passar gaire temps fins que Lippman es manifestés obertament en contra de les ingerències dels EUA a Indoxina. "Estava en contra de la Guerra del Vietnam des del moment que Kennedy va enviar tropes," diu. "Havia llegit històries de reporters i periodistes enviats a cobrir les primeres etapes del conflicte. Creia realment en la seva previsió que allò acabaria convertint-se en un malson."

Aquesta oposició va anar-se impregnant a les parets de cals Stallman-Lippman. Al 1967, la senyora Lippman es va casar de nou. El seu nou marit, Maurice Lippman, un comandant de la Guàrdia Nacional d'Aviació, va dimitir del seu càrrec per demostrar la seva oposició a la guerra. El fillastre de Lippman, Andrew Lippman, era al MIT, i podia aconseguir una pròrroga temporal. No obstant, la possibilitat de que la pròrroga desaparegués, com finalment succeí, i el perill que els Estats Units volguessin estendre la guerra, feien molt present l'amenaça que l'exèrcit l'allistés. A més, hi havia Richard, que, tot i més jove, afrontava la possibilitat d'haver de triar entre el Vietnam o el Canadà, ja que als setanta continuava la guerra.

"Vietnam fou un tema important a casa nostra," diu Lippman. "Vam parlar-ne constantment: què faríem si la guerra continuava, quins passos prendria Richard o el seu germanastre si eren cridats a files. Tots ens oposàvem a la guerra i al servei obligatori. Pensàvem que era veritablement immoral."

Per a Stallman, la Guerra del Vietnam va significar una complexa barreja d'emocions: confusió, horror, i, principalment, una profunda sensació d'impotència política. Sent un noi que difícilment podia entendre el món autoritari de l'escola privada, Stallman sentia calfreds quan pensava que podia anar a parar a un camp d'entrenament de l'exèrcit.

"Estava mort de por, però no sabia què podia fer, i no tenia els nassos per anar a les manifestacions," recorda Stallman, a qui li va tocar la temuda loteria quan el 18 de Març, el dia del seu aniversari, el govern federal finalment va eliminar les pròrrogues als estudiants al 1971. "No podia imaginar-me mudant-me al Canadà o a Suècia. La idea de recollir les meves coses i marxar sol a algun lloc. Com podia fer allò? No sabia com viure sol. No era el tipus de persona que se sent amb confiança quan pensa en aquesta possibilitat."

Stallman diu que es va trobar a la vegada impressionat i avergonyit pel que deien els membres de la família. Recordant una enganxina del cotxe del seu pare, que igualava la massacre de My Lai a les atrocitats Nazis de la segona guerra mundial, diu que estava "emocionat" pel gest de ràbia del seu pare. "L'admirava per fer-ho," diu Stallman. "Però no imaginava que jo pogués fer res. Tenia por que el monstre del sorteig de l'exercit em destruís."

Tot i que quan parla de la seva por a expressar el que sentia se li nota un retret nostàlgic, Stallman diu que finalment va desinteressar-se pel to i direcció del moviment antiguerra. Com altres membres del Science Honors Program, veia les manifestacions dels caps de setmana a Columbia com poc més que un espectacle distret.(16) Bàsicament, diu Stallman, les forces irracionals que conduïen el moviment antiguerra van acabar sent indistingibles de les forces irracionals que conduïen la resta de la cultura dels joves. En comptes d'adorar als Beatles, les noies de l'edat d'Stallman del seu grup van començar a adorar de sobte a revolucionaris com Abbie Hoffman i Jerry Rubin. Per a un nen que encara lluitava per entendre els seus companys adolescents, eslògans d'evasió com "fes l'amor i no la guerra" el feien sentir una mica ridícul. No només era un recordatori que ell, el nouvingut de cabell curt que odiava el rock'n'roll, detestava les drogues, i no participava a les manifestacions al campus, no intervenia políticament; l'eslògan li recordava que tampoc "intervenia" sexualment.

"No m'agradava gaire la contracultura," admet. "No m'agradava la música. No m'agradaven les drogues. Tenia por de les drogues. En especial no m'agradava l'antiintel·lectualisme, ni els prejudicis en contra de la tecnologia. Al cap i a la fi, jo estimava una computadora. I no m'agradava l'antiamericanisme sense sentit que moltes vegades em trobava. Era gent amb una manera de pensar tan simplista que si es posaven en contra de la conducta dels EE.UU. a la Guerra del Vietnam, havien de donar suport als Nord Vietnamites. No podien imaginar una posició més complicada, suposo."

Aquests comentaris van alleugerar el sentiment de timidesa. També van subratllar un tret que acabaria convertint-se en clau per la maduració política d'Stallman. Per a ell, la confiança política era directament proporcional a la confiança personal. Cap al 1970, Stallman ja tenia confiança en algunes coses fora del reialme de les matemàtiques i les ciències. Nogensmenys, la confiança en les matemàtiques li van donar prou base per examinar el moviment antiguerra en termes purament lògics. En el procés de reflexió, Stallman havia trobat la lògica que buscava. Tot i que s'oposava a la guerra del Vietnam, no veia raó per refusar la guerra com a manera de defensar la llibertat i corregir la injustícia. En comptes de fer més gran la distància entre ell i els seus companys, no obstant, Stallman va preferir guardar-se al seva anàlisi per a ell mateix.

Al 1970, Stallman va deixar enrere les converses a l'hora de sopar sobre política i la Guerra del Vietnam conforme va marxar cap a Hardvard. Mirant enrere, Stallman descriu la transició de l'apartament de la seva mare a Manhattan fins al col·legi major a Cambrigde com una escapada. Els companys que van veure'l fer la transició, en canvi, van veure poc que suggerís una experiència alliberadora.

"Semblava molt desgraciat els primers dies a Harvard," rememora Dan Chess, un company de classe del Science Honors Program que també s'havia matriculat a Harvard. "Podries dir que la interacció humana era molt difícil per a ell, i no hi havia manera d'evitar-la a Harvard. Harvard era un lloc intensament social."

Per alleugerir la transició, Stallman es va submergir en les seves especialitats: Matemàtica i ciència. Com la majoria dels membres del Science Honors Program, Stallman va ser empès a l'examen de qualificació Math 55, el llegendari "campus d'iniciació" per a matemàtics de primer any de Harvard. Dins la classe, els membres de la Science Honors Program formaven una unitat duradora. "Érem la màfia matemàtica," diu Chess amb un somriure. "Harvard no era res, com a mínim comparat amb l'SHP."

Per guanyar-se el dret a presumir, no obstant, Stallman, Chess i els altres alumnes de l'SHP havien de passar el Math 55. Prometent l'equivalent de quatre anys de matemàtiques en només dos semestres, el curs s'orientava només als devots veritables. "Era una classe impressionant," diu David Harbater, un antic membre de la "màfia matemàtica" i ara professor de matemàtiques a la Universitat de Pensilvània. "Segurament es pot dir que no hi ha hagut mai una classe per a estudiants primerencs que fos tan intensa i avançada. La frase que sempre utilitzo perquè s'entengui el que vull dir és que, entre altres coses, al segon semestre estàvem discutint la geometria diferencial múltiple de Banach. Normalment a la gent els surten els ulls de les òrbites, perquè la majoria de gent no comença a parlar sobre múltiples de Banach fins al seu segon any de graduat."

Començant amb 75 estudiants, la classe ràpidament es va reduir a 20 al final del segon semestre. D'aquells 20, diu Harbater, "només 10 sabien realment què és el que estaven fent." D'aquests 10, 8 acabarien convertint-se en professors de matemàtiques, jo acabaria ensenyant física.

"El que falta," emfatitza Harbater," era Richard Stallman."

Seth Breidbart, un amic i company de classe al Math 55, recorda com Stallman feia diferències entre ell i els seus companys fins i tot llavors.

"Era extremadament rigorós per a algunes coses," diu Breidbart. "Hi ha una tècnica estàndard a les matemàtiques que tothom fa malament. És un abús de notació quan has de definir una funció per alguna cosa i el que fas és definir la funció i després proves que està ben definida. La primera vegada que ho va fer va presentar la relació i va provar que era una funció. És la mateixa prova, però va utilitzar la terminologia correcta, cosa que ningú no va fer. És justament la manera com era."

Va ser al Math 55 que Richard Stallman va començar a cultivar una reputació brillant. Breidbart està d'acord, però Chess, que era molt competitiu, diu que no es va adonar que Stallman podia ser el millor matemàtic de la classe fins a l'any següent. "Fou durant una classe d'anàlisi de reals que vaig cursar amb Richard l'any següent," diu Chess, ara professor al Hunter College. "Recordo que, mentre estàvem fent una demostració sobre mesures amb valors complexos, el Richard va sortir amb una idea que era bàsicament una metàfora del càlcul amb variacions. Va ser la primera vegada que vaig veure algú solucionar un problema d'una manera brillant i original."

Chess no se n'amaga: veure la solució d'Stallman desenvolupada a la pissarra fou un cop devastador. Havent estat un noi orgullós de sempre ser el matemàtic més llest de la classe, fou com adonar-se de la seva pròpia mortalitat. Anys més tard, conforme Chess a poc a poc començà a acceptar el rang professional de bon, però no gran, matemàtic, utilitzava com a prova d'aquest fet el segon any d'Stallman.

"És el que passa amb els matemàtics," diu el Chess. "No cal que siguis un matemàtic de primer nivell per reconèixer el talent dels matemàtics de primera. Puc dir que estava allà, però també puc dir que no era al primer nivell. Si Richard hagués triat ser matemàtic hauria estat un matemàtic de primer nivell."

Per a Stallman, l'èxit a la classe s'equilibrava amb el fracàs a l'arena social. Mentre els altres membres de la màfia matemàtica s'agrupaven per resoldre els exercicis de la Math 55, Stallman preferia treballar sol. El mateix passava amb els acords per anar a viure junts. En el formulari per trobar lloc de residència a Harvard, Stallman va posar les seves preferències. "Vaig dir que preferia un company d'habitació invisible, inaudible i intangible," diu. En un estrany moviment de visió burocràtica, l'oficina de residència de Harvard va acceptar la petició, i li va donar a Stallman una habitació individual el primer any.

Breidbart, l'únic membre de la màfia matemàtica que va compartir habitació amb Stallman aquell primer any, diu que Stallman a poc a poc però amb seguretat va aprendre a interaccionar amb altres estudiants. Recorda com altres companys d'habitació, impressionats per la seva perspicàcia lògica, van començar a valorar favorablement la seva opinió cada cop que un debat intel·lectual tenia lloc al club nocturn o als menjadors de la residència.

"Teníem les tertúlies habituals en què arreglàvem els problemes del món o discutíem quin seria el resultat d'alguna cosa," recorda el Breidbart. "Suposem que algú descobreix un sèrum de la immortalitat. Què faries? Quines serien les conseqüències polítiques? Si el dónes a tothom, el món esdevé superpoblat i tothom mor. Si el limites, si dius que tothom que és viu en aquest moment el pot prendre però no el podran prendre els seus fills, llavors estàs creant una classe desfavorida. Richard tenia més capacitat que la majoria per a preveure el que podria passar en cada circumstància."

Stallman recorda la discussió molt vivament. "Estava a favor de la immortalitat," diu. "Estava sorprès que la majoria de gent veiés la immortalitat com una cosa negativa. De quina altra manera podíem tenir la possibilitat de veure com serà el món d'aquí a 200 anys?"

Tot i ser un matemàtic i un tertulià de primer nivell, Stallman va defugir els tests competitius oficials que haguessin pogut consolidar la seva brillant reputació. Breidbart recorda com, cap al final del seu primer any a Harvard, Stallman va evadir clarament l'examen Putnam, una prestigiosa prova oberta a tots els estudiants de matemàtiques dels Estats Units i el Canadà. A part de donar als estudiants la oportunitat de provar els seus coneixements en relació als seus companys, el Putman servia com a eina de selecció principal pels departaments acadèmics de matemàtiques. Tal com deia la llegenda del campus, el que tenia la puntuació més alta era qualificat automàticament per fer el postgrau a qualsevol escola que ell escollís, fins i tot Harvard.

Com el Math 55, el Putnam era un test de mèrits brutal. Un examen de sis hores dividit en dues parts que semblava especialment dissenyat per separar el blat de la palla. Breidbart, un veterà tant del Science Honors Program com del Math 55, el descriu simplement com l'examen més difícil que hagi fet mai. "Només per donar-te una idea de tan difícil com era," diu, "la puntuació màxima era 120 i la meva puntuació el primer any fou d'aproximadament 30. I aquesta puntuació fou prou bona com per col·locar-me en la posició 101 del país."

Sorprès que Stallman, el millor estudiant de la classe, no hagués passat el test, Breidbart diu que ell i un amic de la classe van enganxar-lo al menjador i li van demanar una explicació. "Va dir que tenia por de no fer-ho bé," recorda.

El Breidbart i l'amic li van escriure ràpidament alguns dels problemes que recordaven de memòria i els hi van donar. "Va resoldre'ls tots," diu el Breidbart, "vaig arribar a la conclusió que, per a Stallman, "no fer-ho bé" significava, o bé quedar segon, o bé respondre alguna cosa malament."

Stallman recorda l'episodi lleugerament diferent. "Recordo que em van portar les preguntes i és possible que resolgués una d'elles, però estic força segur que no les vaig resoldre totes," diu. En qualsevol cas, Stallman està d'acord amb Breidbart que si no va fer l'examen va ser principalment perquè li feia por. Tot i una voluntat manifesta de demostrar els errors intel·lectuals dels seus companys i professors a l'aula, Stallman odiava la idea de competició "cervell contra cervell".

"És per la mateixa raó que mai m'han agradat els escacs," diu. "Sempre que hi he jugat, he tingut tanta por de cometre algun error que he començat a fer errors estúpids ja al començament del joc. La por es converteix en una profecia per ella mateixa."

El tema de si aquestes pors varen empènyer Stallman a apartar-se de la carrera matemàtica és discutible. Cap al final del seu primer any a Harvard, Stallman tenia altres interessos que l'apartaven del camí. La programació de computadores, una fascinació latent durant la seva època d'estudiant, s'estava convertint en una passió amb tots els ets i uts. Mentre altres estudiants trobaven refugi ocasional a les classes d'art i història, ell el trobava al laboratori d'informàtica.

Per a Stallman, el primer tast d'una computadora de veritat a l'IBM New York Scientific Center li havia despertat el desig d'aprendre'n més. "Cap al final del meu primer any a Harvard, vaig començar a tenir prou coratge per anar a visitar laboratoris de computació i veure què era el que tenien. Els demanava si tenien còpies extra de qualsevol manual que pogués llegir."

Emportant-se els manuals a casa, Stallman examinava les especificacions de la màquina, les comparava amb les d'altres màquines que ja coneixia i inventava un programa de prova, que tornava al laboratori juntament amb el manual que li havien deixat. Tot i que alguns laboratoris trobaven frustrant la idea que un noi estrany que venia del carrer acabés treballant en el maquinari del laboratori, la majoria en reconeixia la vàlua quan ho veien, i el deixaven córrer els programes que havia creat.

Un dia, cap al final del primer any, Stallman va sentir a parlar d'un laboratori especial prop del MIT. El laboratori es trobava situat al novè pis d'un edifici fora del campus, a la plaça de Tech Square, les instal·lacions recent construïdes dedicades a la recerca avançada. Segons deien els rumors, el laboratori estava dedicat a la ciència pionera de la intel·ligència artificial, i estava ple de maquinari d'última generació i programari per treballar-hi.

Intrigat, Stallman va decidir visitar-lo.

El viatge era curt, unes dues milles a peu, deu minuts en tren, però com aviat descobriria Stallman, el MIT i Harvard podien semblar pols oposats del mateix planeta. El campus de l'Institut, amb el seu laberint embolicat d'edificis interconnectats, era un Yin estètic en contra del yang que significava la vila colonial de Harvard, tan espaiosa. El mateix es podia dir de l'alumnat, una estranya col·lecció d'exalumnes d'institut que no havien encaixat, coneguts molt més per la seva predilecció per la roba estrafolària que no pas pel seu cos d'exalumnes políticament poderós.

La relació yin-yang s'estenia també al laboratori d'Intel·ligència artificial (l'AI Lab). A diferencia dels laboratoris de computació de Harvard, no hi havia cap estudiant de graduat que fes de vigilant, cap pissarra amb la llista d'espera per accedir als terminals, cap atmosfera explícita de "mira'm però no em toquis". En canvi, Stallman va trobar-hi una colla de terminals oberts i braços robòtics, suposadament les eines d'algun experiment d'intel·ligència artificial.

Tot i que els rumors deien que ningú podia seure als terminals, Stallman va decidir continuar amb el seu pla original. Quan va trobar un treballador del laboratori li va demanar si el laboratori tenia alguns manuals que pogués deixar a un alumne inquisitiu. "En tenien alguns, però moltes de les coses no estaven documentades," recorda Stallman. "Al cap i a la fi eren hackers."

Stallman va marxar amb una cosa encara millor que un manual: una feina. Encara que no recorda quin fou el primer projecte, recorda tornar al laboratori la setmana següent, posar-se davant d'un terminal i escriure codi software.

Mirant enrere, Stallman no veu res inusual en la voluntat de l'AI Lab per acceptar un desconegut extern a primera vista. "Era així com eren les coses llavors," diu. "I és encara la manera com és ara. Contractaria a qualsevol quan el conegui si veig que és bo. Per què esperar? Aquesta gent rebuscada que insisteix a posar burocràcia a qualsevol lloc realment obliden l'objectiu. Si una persona és bona, no hauria d'estar perdent el temps en un complicat i llarg procés de selecció; hauria d'estar davant d'un ordinador programant."

Per recordar els "buròcrates i rebuscats", Stallman només ha de visitar els laboratoris de computació a Harvard. Allà l'accés als terminals era repartit d'acord amb el rang acadèmic. Com que Stallman encara no tenia el graduat, normalment s'havia d'apuntar a la llista o esperar fins a mitja nit, l'hora en que la majoria de professors i estudiants graduats finalitzaven el seu treball diari. L'espera no era difícil, però era frustrant. Esperar per un terminal públic sabent que mitja dotzena de màquines igualment utilitzables es trobaven apagades dins dels despatxos tancats dels professors semblava absolutament il·lògic. Tot i que Stallman va haver d'anar alguna vegada als laboratoris de computació de Harvard, preferia les polítiques més igualitàries de l'AI Lab. "Era una mica d'aire fresc," diu. "A l'AI Lab la gent semblava més preocupada per la feina que per l'estatus."

Stallman va aprendre ràpidament que la política de l'AI Lab de servir al primer que arriba havia de donar les gràcies de la seva existència a uns pocs que vigilaven. Molts d'ells eren extreballadors de temps del Projecte MAC, un programa de recerca finançat pel Departament de Defensa que havia donat vida als primers sistemes operatius de temps compartit. Alguns d'ells ja eren llegendes al món de la computació. Hi havia Richard Greenblatt, l'especialista en Lisp del laboratori autor del MacHack, el programa d'ordinador d'escacs que una vegada havia humiliat a Hubert Dreyfus, molt crític amb la Intel·ligència Artificial. Hi havia Gerald Sussman, autor original del programa robòtic d'apilament de peces HACKER. i hi havia Bill Gosper, el matemàtic de la casa que es trobava en mig de la programació d'un plegador basat en les implicacions filosòfiques del joc d'ordinador LIFE.(17)

Els membres d'aquest grup tan unit s'anomenaven a ells mateixos "hackers." Amb el temps van incorporar Stallman a la descripció de "hacker", també. Mentre ho feien, van inculcar en Stallman les tradicions ètiques de l'"ètica hacker". Ser un hacker volia dir més que simplement programar, va aprendre. Volia dir fer els millors programes possibles. Volia dir seure davant d'un terminal durant 36 hores seguides si era això el que calia per fer els millors programes possibles. Més important, volia dir tenir accés a les millors màquines possibles i a la informació més útil en tot moment. Els hackers parlaven obertament de canviar el món a partir del programari, i Stallman va aprendre el desdeny instintiu dels hackers davant qualsevol obstacle que s'interposes en el camí cap aquesta noble tasca. Destacaven entre aquests obstacles el programari pobre, la burocràcia acadèmica i el comportament egoista.

Stallman també va aprendre la tradició, històries de com els hackers, davant d'un obstacle, l'havien sobrepassat mitjançant fórmules creatives. Stallman va aprendre sobre el "lock hacking", l'art d'entrar als despatxos dels professors a "alliberar" els terminals segrestats. A diferencia dels companys recelosos de Harvard, els membres facultatius del MIT sabien millor que no podien tractar els terminals de l'AI Lab com a propietat privada. Si un membre de la facultat feia l'error de tancar un terminal per la nit, els hackers anaven ràpidament a esmenar l'error. Eren igualment ràpids a l'hora d'enviar un missatge en cas que l'error es tornés a repetir. "Em mostraven un carret amb un pesat cilindre de metall a sobre que havien fet servir per esbotzar la porta del despatx d'un professor," (18) diu Stallman.

Aquests mètodes, no eren subtils però servien un propòsit. Tot i que els professors i els administradors duplicaven en nombre als hackers dins del laboratori, l'ètica hacker va prevaler. De fet, quan va arribar Stallman a l'AI Lab, els hackers i l'administració de l'AI Lab havien evolucionat en una espècie de relació simbiòtica. A canvi d'arreglar les màquines i mantenir el programari funcionant, els hackers es guanyaven el dret a treballar en projectes personals a voluntat. Sovint, els aquests projectes acabaven resultant millores en el maquinari i el programari. Com el Mecano dels nens, la majoria dels hackers consideraven que reparar ordinadors era la seva manera d'entretenir-se.

Enlloc no es veia millor reflectit aquest impuls que en el sistema operatiu que corria a l'ordinador central PDP-6 del laboratori. Anomenat ITS, acrònim de Incompatible Time Sharing (Compartidor de Temps Incompatible), el sistema operatiu incorporava l'ètica hacker dins del seu propi disseny. Els hackers l'havien construït com a resposta al sistema operatiu original del Projecte MAC, el Compatible Time Sharing System (Sistema Compartidor de Temps Compatible), CTSS, i l'anomenaren en concordança. En aquell temps, els hackers havien trobat el disseny del CTSS massa restrictiu, ja que limitava la possibilitat dels programadors per modificar i millorar la pròpia arquitectura dels programes si es necessitava. Segons una llegenda que corria entre els hackers, la decisió de construir l'ITS va tenir repercussions polítiques també. A diferència del CTSS, que havia estat dissenyat per al IBM 7094, l'ITS era construït específicament per al PDP-6. Deixant que els propis hackers construïssin ells mateixos el sistema, els administradors de l'AI Lab garantien que només els hackers es trobarien còmodes utilitzant el PDP-6. En el món feudal de la recerca acadèmica, el moviment estratègic va funcionar. Tot i que el PDP-6 era copropietat de diferents departaments, els de l'AI Lab de seguida el van tenir per a ells solets.(19)

L'ITS oferia possibilitats que la majoria de sistemes operatius no oferirien durant anys, característiques com la multitasca, la depuració i la capacitat d'edició a pantalla completa. Utilitzant el sistema i el PDP-6 com a base, el laboratori havia estat capaç de declarar la independència del Projecte MAC, poc abans de l'arribada d'Stallman.(20)

Com a aprenent de hacker, Stallman es va enamorar ràpidament de l'ITS. Tot i que no era gens amigable per a la majoria dels nous usuaris, el programa contenia moltes característiques internes que eren una lliçó en desenvolupament de programari per als aprenents de hacker com ell.

"L'ITS tenia un mecanisme intern molt elegant per fer que un programa n'examinés un altre," diu Stallman recordant el programa. "Podies examinar tota mena d'informació d'estat d'un altre programa d'una manera neta i ben especificada."

Utilitzant aquesta característica, Stallman podia veure com els programes escrits pels hackers processaven les instruccions mentre corrien. Una altra característica interessant era la que permetia a un programa aturar el treball de l'altre entre instruccions. En d'altres sistemes operatius, aquesta operació hauria resultat en un guirigall de computació o en una caiguda automàtica del sistema. A l'ITS, et permetia monitoritzar d'una altra manera el funcionament pas a pas.

"Si deies, 'Atura el treball', aquest s'aturava sempre en mode usuari. S'aturava entre dues instruccions en mode usuari, i tot el que definia el treball era consistent en aquell punt," diu Stallman. "Si deies, 'Continua el treball,' continuava correctament. No només això, sinó que si canviaves l'estat del treball i el tornaves a posar com estava, tot era consistent. No hi havia estats ocults enlloc."

Cap al final del 1970, fer hacking a l'AI Lab s'havia convertit en una part habitual de l'horari setmanal d'Stallman. De dilluns a divendres, Stallman reservava les seves hores del matí a les classes a Harvard. Tan bon punt arribava la tarda del divendres, no obstant, es preparava per anar al MIT el cap de setmana. Stallman normalment calculava la seva arribada per coincidir amb l'habitual sortida a menjar. Junt amb cinc o sis hackers més saltava a dins d'un cotxe fet pols i travessaven el Harvard Bridge per anar a Boston a menjar a un xinès. Durant unes dues hores, ell i els seus companys hackers discutien sobre qualsevol cosa, des de l'ITS fins a la lògica interna de la llengua xinesa i el sistema pictogràfic. Després de sopar el grup tornava al MIT i programava fins a la matinada.

Per a un tipus estrany que difícilment tenia relació amb els seus companys de l'institut, la possibilitat de sortir de sobte amb gent que compartien la seva predilecció pels ordinadors, la ciència ficció i el menjar xinès era una experiència embriagadora. "Recordo moltes sortides de sol que veiem mentre tornàvem del Barri Xinès," recordaria nostàlgicament l'Stallman 15 anys després, en una xerrada a l'Institut Tècnic Reial de Suècia. "De fet era una cosa bonica veure la sortida del sol, ja que és un moment molt tranquil del dia. És un moment meravellós per a preparar-se per anar a dormir. És tan agradable tornar cap a casa amb la llum que tot just despunta, amb els ocells que comencen a cantar; pots gaudir d'un sentiment de satisfacció molt bo, de tranquil·litat pel treball fet durant la nit." (21)

Cada cop que Stallman sortia amb els hackers anava adoptant la seva manera de veure el món. Un cop va assumir la noció de la llibertat personal, Stallman va començar a actuar en conseqüència amb el seu sentit de responsabilitat comunal. Quan hi havia algú que violava el codi comunal, Stallman ho feia saber ràpidament. Després d'un any de la seva primera visita, Stallman era el que entrava als despatxos tancats, pretenent recuperar els terminals segrestats que pertanyien a la comunitat del laboratori en el seu conjunt. Al més pur estil hacker, Stallman va cercar la seva manera de fer una contribució personal a l'art d'obrir portes. En un dels sistemes més artístics per obrir portes, normalment atribuït a Greenblatt, es tractava de posar un filferro estirat dins d'una canya, posant-hi un llaç de cinta adhesiva a la punta. passant el filferro per sota la porta, un hacker podia girar-lo fins que la punta toques el pany. Com que la cinta era adhesiva, un hacker podia obrir la porta tot donant voltes al filferro.

Quan Stallman va provar el truc, va trobar que era bo però no funcionava a molts llocs. Aconseguir que la cinta adhesiva s'enganxés no era gens fàcil i aconseguir fer girar el filferro de manera que girés el pany era complicat. Stallman va recordar que el sostre del passadís tenia plafons que es podien retirar. Alguns hackers, de fet, els havien utilitzat per passar per sobre de les portes tancades, un sistema que generalment deixava l'individu cobert en fibra de vidre, però aconseguia finalitzar el treball.

Stallman va considerar una alternativa. Què passaria si en comptes de passar el fil ferro per sota la porta, el hacker movia els plafons i passava el fil ferro per sobre del llindar de la porta?

Stallman va decidir provar-ho per ell mateix. En comptes d'utilitzar un fil ferro va utilitzar una llarga tira de cinta magnètica en forma de U, posant l'adhesiu a la part baixa de la U. Estant sobre el llindar de la porta, va despenjar la cinta fins que passes per sota del pany. llavors va recuperar cinta, per aconseguir que l'adhesiu s'enganxés al pany. estirant l'extrem esquerre de la cinta el pany va girar en contra de les agulles del rellotge. Amb tota naturalitat la porta es va obrir. Stallman havia incorporat un mètode a l'art d'obrir portes.

"A vegades havies de fer un cop de peu a la porta després de moure el pany," diu Stallman recordant les imperfeccions del nou mètode. "Calia una mica de destresa per obrir el pany."

Aquestes activitats reflectien un creixent desig de part d'Stallman per a parlar i actuar en defensa de creences polítiques. L'esperit de l'AI Lab orientat a l'acció havia resultat una inspiració suficient com per trencar la tímida impotència de la seva adolescència. Entrar a una oficina a rescatar un terminal no era el mateix que prendre part en una manifestació de protesta, però era efectiu, cosa que no es podia dir de la majoria de les manifestacions. Solucionava el problema plantejat.

Als últims anys a Harvard, Stallman estava començant a posar en pràctica les lliçons capritxoses i irreverents de l'AI Lab a la pròpia escola.

"Et va explicar allò de la serp?" pregunta la seva mare durant la entrevista. "Ell i els seus companys d'habitació van proposar una serp per a la elecció estudiantil. Sembla que va tenir un nombre de vots considerable!"

Stallman confirma la història amb alguns aclariments. La serp era candidata a l'elecció al Currier House, el dormitori d'Stallman, no al consell d'estudiants del campus sencer. Stallman recorda que la serp va atreure un número significatiu de vots, sobretot gràcies a que la serp i el seu amo compartien cognom. "Potser la gent va votar a la serp perquè pensava que estava votant al seu amo," diu. "Els pòsters de la campanya deien que la serp estava 'arrossegant-se' per l'oficina. També vam dir que era un candidat "que es mou", ja que havia saltat la tàpia pels forats de ventilació unes setmanes abans i ningú no sabia on era."

Proposar com a candidata una serp per al consell del dormitori fou només una de les moltes bromes relacionades amb les eleccions. En una elecció posterior, Stallman i els seus companys de dormitori van nomenar el fill de l'amo de la casa. "El seu lema era: jubilació obligatòria als 7 anys," recorda Stallman. Aquestes bromes eren ridícules en comparació amb les bromes de candidats falsos que es feien al MIT. Un dels candidats falsos amb més èxit fou un gat anomenat Woodstock, que en realitat va aconseguir guanyar a la majoria dels candidats humans a les eleccions del campus. "Mai no van dir quants vots va tenir el Woodstock i van considerar els vots com a vots nuls," recorda Stallman. "Però el llarg número de vots nuls en aquelles eleccions suggerien que el Woodstock havia guanyat. Un parell d'anys més tard el Woodstock va ser sospitosament atropellat per un cotxe. Ningú no sap si el conductor treballava per a l'administració del MIT." Stallman diu que no va tenir res a veure amb la candidatura del Woodstock, "però ho vaig trobar admirable."(22)

A l'AI Lab, les activitats polítiques d'Stallman tenien un to més punxant. Durant els setanta, els hackers s'havien estat enfrontant constantment amb els membres del facultatiu i l'administració que volien posar fi a l'ITS i al seu disseny amigable pels hackers. Un dels primers intents va arribar a mitjans dels setanta, mentre més i més gent a l'administració requeria un sistema de seguretat als fitxers per protegir les dades de recerca. La majoria dels altres laboratoris havien instal·lat aquests sistemes cap a finals dels seixanta, però l'AI Lab, gràcies a la insistència d'Stallman i els altres hackers, era una zona lliure de seguretat.

Per a Stallman l'oposició a la seguretat era a la vegada ètica i pràctica. Pel que feia a l'ètica, Stallman considerava que l'art del hacking, en el seu conjunt, es basava en l'obertura intel·lectual i en la confiança. Pel que feia a la pràctica, considerava que l'estructura interna de l'ITS estava construïda tenint en compte aquest esperit d'obertura i qualsevol intent de revertir-ne la filosofia necessitava una anàlisi molt important.

Els hackers que van escriure el Sistema de compartició de Temps Incompatible (ITS) van decidir que la protecció dels fitxers era normalment usada per els administradors de sistema com una manera d'obtenir poder sobre els altres," explicaria després Stallman. "Ells no volien que ningú pogués tenir aquest poder sobre ells, per tant no van implementar cap característica de seguretat. El resultat era que, en el cas que qualsevol cosa funcionés malament al sistema, sempre ho podia arreglar un mateix."(23)

Gràcies a aquesta vigilància, els hackers van poder mantenir el maquinari de l'AI Lab lliure de seguretat. Una mica més enllà, al Laboratori de Ciències de la Computació del MIT, no obstant, els facultatius fixats en la seguretat van guanyar la batalla. El LCS (Laboratory of Computer Sciences) va instal·lar el seu primer sistema basat en contrasenya al 1977. Una altra vegada, Stallman va prendre la responsabilitat de corregir el que considerava una relaxació de l'ètica. Aconseguint accés al codi del programari que controlava el sistema de contrasenyes, Stallman va implantar una comanda que enviava un missatge a qualsevol usuari del LCS que intentés introduir una contrasenya unívoca. Si l'usuari entrava "estrella_de_mar" per exemple, li apareixia un missatge similar a:

   Veig que has escollit la contrasenya "estrella de mar". Et suggereixo que la canviïs per "retorn de carro." És molt més senzilla d'escriure i a més compleix amb el principi que diu que no hi hauria d'haver contrasenyes.(24)

Els usuaris que entraven "retorn de carro", és a dir, usuaris que simplement prenien l'ENTER o el RETURN, deixant la contrasenya en blanc, deixaven els seus comptes accessibles per a la resta de la gent. Tot i que pogués fer por a alguns usuaris, això va reforçar la noció hacker que els ordinadors de l'Institut, i els arxius de l'Institut, pertanyien al públic, no a individus privats. Stallman, parlant en una entrevista per al llibre del 1984 "Hackers", feia saber molt orgullós que una cinquena part de la gent de l'LCS van donar per bo aquest argument i van utilitzar una contrasenya buida. (25)

La croada d'Stallman per la contrasenya buida acabaria sent fútil. Cap a començaments dels vuitanta fins i tot les màquines de l'AI Lab tenien sistemes de seguretat basats en contrasenya. Tot i això, el fet representa un important punt d'inflexió pel que fa a la maduració personal i política d'Stallman. Per l'observador objectiu que es troba familiaritzat amb la carrera d'Stallman dels últims anys, aquest fet representa un llindar entre l'adolescent tímid que tenia por de parlar en públic, fins i tot de coses en les que es jugava la vida, i l'adult activista que ràpidament convertiria el fet de punxar i reclamar en una ocupació a temps complet.

En fer pública la seva oposició a la seguretat informàtica, Stallman va utilitzar moltes de les forces que s'havien insinuat en el passat: avidesa per saber, desgrat per l'autoritat i frustració davant els procediments amagats i les regles que sotmetien la gent sense pistes per sortir-ne. També donaria més força als conceptes ètics que donarien forma a la seva vida adulta: responsabilitat comunal, confiança, i l'esperit hacker de l'acció directa. Expressats en termes informàtics, la contrasenya buida representa la versió 1.0 de la política d'Stallman i la seva visió del món, incompleta en algunes parts, però en conjunt perfectament madura.

Mirant enrere, Stallman dubta de donar massa importància a un esdeveniment tan matiner en la seva carrera de hacker. "En aquella època hi havia molta gent que compartia els meus sentiments," diu. "La gran quantitat de gent que van adoptar la cadena buida com a contrasenya era un senyal que molta gent estava d'acord que era la cosa correcta a fer. Jo només tenia la inclinació per fer-ne d'activista."

Stallman considera que l'AI Lab va despertar el seu esperit activista, en tot cas. Com a adolescent, Stallman havia observat esdeveniments polítics amb poca idea de com un únic individu podia dir o fer res d'importància. Com un jove adult, Stallman estava parlant en públic de matèries en què tenia molta confiança. Temes com el disseny del programari, la responsabilitat comunal i la llibertat individual. "Vaig unir-me a una comunitat que tenia una manera de viure que incorporava el respecte a la llibertat dels altres," diu. "No vaig trigar gaire a adonar-me que era una bona cosa. El que em va prendre més temps és arribar a la conclusió que allò era un tema moral."

Fer hacking a l'AI Lab no era la única activitat que ajudava a millorar l'estima d'Stallman. Cap al mig del seu segon any a Harvard, Stallman va ajuntar-se amb una penya de ballarins que s'havien especialitzat en balls folk. Ballant enfront d'una audiència vestit amb la indumentària d'un pagès dels Balcans, Stallman va deixar de sentir-se com el noi de 10 anys amb poca traça els intents del qual per jugar a futbol havien acabat en frustració. Se sentia confiat, àgil, i viu. Per un breu temps va sentir una connexió emocional, fins i tot. De seguida es va trobar davant d'una audiència divertida. i no va trigar gaire a esperar amb delit la pròpia dansa tant com la part social que implicava.

Tot i que la dansa i el hacking van fer poc per millorar el nivell social d'Stallman, van ajudar-lo a superar els sentiments d'alienació que l'havien envoltat en la seva vida anterior a Harvard. En comptes de lamentar la seva estranya naturalesa, Stallman va trobar maneres de celebrar-la. Al 1977, mentre es trobava a una convenció de ciència-ficció, va passar pel costat d'una dona que venia botons fets a mà. Excitat, Stallman va demanar un botó amb les paraules "Impeach God" (Acuseu Déu) gravades.

Per a Stallman el missatge "Acuseu Déu" funcionava en molts sentits. Un ateu des de ben petit, Stallman primer ho va veure com un "segon front" en els seus debats sobre religió. "Llavors tothom parlava de si Déu era viu o mort," recorda Stallman. "'Acuseu Déu' s'aproxima al tema de Déu des d'un punt de vista absolutament diferent. Si Déu era tan poderós com per crear el món i en canvi no va fer res per corregir-ne els problemes, perquè hauríem de voler adorar un Déu d'aquesta mena? No seria millor portar-lo a judici?"

A la vegada, "Acuseu Déu" era una crítica satírica a Amèrica i al sistema polític americà. L'escàndol del Watergate del 1970 va afectar Stallman profundament. Quan era nen havia crescut desconfiant de l'autoritat. Ara, com a adult, la seva desconfiança s'havia consolidat com a conseqüència per la cultura de la comunitat hacker de l'AI Lab. Per als hackers, el Watergate era simplement una rendició shakespeariana de les lluites de forces diàries que feien la vida tant molesta a aquells que no tenien privilegis. Era una paràbola exagerada del que era el que passava quan la gent canviava llibertat i obertura per seguretat i conveniència.

Empès per una confiança creixent, Stallman va portar el botó amb orgull. La gent prou curiosa com per preguntar-li sobre el botó rebien tots la mateixa resposta. "El meu nom és Jehovà," deia. "Tinc un pla especial per salvar l'univers, però degut a raons de seguretat divines no us puc dir quin és el pla. Haureu de tenir fe en mi, perquè jo veig com està l'assumpte i vosaltres no. Saps que soc Déu perquè t'ho he dit. Si no em creus, et posaré a la llista dels meus enemics i us llençaré en un forat on els Serveis de Rèdit Infernal auditaran els teus impostos per tota la eternitat."

Els que interpretaven el ben preparat discurs com una paròdia paraula per paraula del que s'havia sentit al Watergate només entenien la meitat del missatge. Per a Stallman, l'altra part del missatge era quelcom que sembla que només els seus companys hackers entenien. Cent anys després que Lord Acton avisés que el poder absolut corromp absolutament, els americans semblava que havien oblidat la primera part de la banalitat d'Acton: El poder, per ell mateix, corromp. En comptes de posar l'accent en els nombrosos exemples de petita corrupció, Stallman se sentia ple expressant la seva ira en contra de tot un sistema que tenia confiança en el poder en primer lloc.

"No trobava raó per aturar-nos al primer cap de turc," diu Stallman recordant el botó i el seu missatge. "Si anàvem darrere de Nixon, per què no anar darrere del Gran Senyor? Tal com ho veig jo, ja que té poder i abusa d'ell, mereix que el poder li sigui retirat."

Salta al principi, a la secció anterior, a la secció següent, a la darrera secció, a l'índex.