Faif/2/ca
De Wiki de Softcatalà
 |
Aquesta pàgina està discontinuada Llibre Faif |
Vés al pròleg, al capítol anterior, al capítol següent, a l'índex, al sumari.
2. 2001: L'odissea d'un hacker
El departament d'informàtica de la Universitat de Nova York es troba dins el Warren Weaver Hall, un edifici que sembla una fortalesa dos carrers a l'est del Washington Square Park. Els ventiladors de sortida de l'aire condicionat, de potència industrial, creen un fossat d'aire calent que allunya els vagabunds i els captaires. Els visitants que travessen el fossat troben una altra barrera formidable: la guixeta de seguretat que es troba just després de l'única porta d'entrada de l'edifici.
Passat el control de seguretat, l'atmosfera es relaxa una mica. Tot i això, nombrosos rètols repartits per la primera planta sermonegen sobre els perills de no tancar les portes amb clau i de falcar les sortides d'emergència. Tot plegat, els rètols ens recorden que, fins i tot en els temps tranquils que corrien per Nova York abans de l'onze de setembre del 2001, cal anar amb compte i ser desconfiat.
Els rètols constitueixen un contrapunt temàtic interessant vers el creixent nombre de visitants que van arribant al atri interior de l'edifici. Alguns semblen estudiants de la Universitat de Nova York. La majoria tenen un aire desarrapat, com un grup de joves que fessin cua per veure un concert de música moderna. Durant un matí, les masses han conquerit el Warren Weaver Hall, deixant la guàrdia de seguretat resignada a veure la televisió i assenyalar cap a la sala de l'auditori cada cop que els visitants demanen per "la xerrada".
Dins l'auditori, els visitants hi troben la persona que ha obligat a desactivar temporalment els procediments de seguretat de l'edifici. La persona és en Richard M. Stallman, fundador del Projecte GNU, primer president de la Free Software Foundation (Fundació pel programari lliure), guanyador de la beca MacArthur al 1990, guanyador del premi Grace Murray Hopper de l'Association of Computing Machinery (Associació de maquinari informàtic), coguanyador del premi Takeda de la Fundació Takeda al 2001, i antic hacker de l'AI Lab. Tal com s'anuncia a un munt de llocs d'Internet relacionats amb els hackers, i també en el del Projecte GNU http://www.gnu.org, Stallman és a Manhattan, la seva antiga ciutat, per fer un molt esperat discurs en resposta a la recent campanya de Microsoft Corporation contra la GNU General Public License (GPL, llicència pública general de GNU).
El tema de la xerrada de Stallan és la història i el futur del moviment del programari lliure. El lloc és significatiu. No feia encara un mes que Craig Mundie, vicepresident sènior de Microsoft, va fer una xerrada a la facultat d'empresarials de la mateixa universitat en què criticava la GPL, un artefacte legal creat per Stallman setze anys abans. La GPL, creada per contrarestar la creixent onada de secretisme en la indústria del programari (que Stallman va descobrir durant els seus problemes amb la impressora làser Xerox als anys vuitanta), ha evolucionat fins a convertir-se en una de les principals eines de la comunitat del programari lliure. En paraules senzilles, la GPL lliga els programes d'ordinador a una mena de propietat comuna (el que avui en dia els erudits en lleis anomenen els "béns comuns digitals") mitjançant el pes legal del copyright. Un cop lligats, els programes no poden sortir-ne. Les versions derivades han de dur el mateix copyright, fins i tot les versions que només usen una petita part del codi font original. Per aquesta raó, algunes persones de la indústria del programari han començat a dir que la GPL és una llicència "vírica", ja que s'estén a tots els programes que toca (2).
En una economia basada en la informació, que depèn cada cop més de la informàtica i on cada cop s'agraeixen més els estàndards de programari, la GPL s'ha convertit en una arma de negociació. Fins i tot les empreses que abans se'n reien dient que era una mena de socialisme del programari ara en reconeixen els beneficis. Linux, el nucli tipus Unix desenvolupat per l'estudiant finès Linus Torvals al 1991, està sotmès a la llicència GPL, com moltes de les eines de programació més populars: l'editor GNU Emacs, el depurador GNU, el compilador de C GNU, etc. Juntes, aquestes eines constitueixen un sistema operatiu lliure desenvolupat i nodrit per la comunitat hacker mundial, que n'és propietària. En lloc de considerar aquesta comunitat una amenaça, empreses d'alta tecnologia com IBM, Hewlett Packard i Sun Microsystems han arribat a dependre d'ella, venent serveis i aplicacions informàtiques que funcionen sobre la ingent infrastructura de programari lliure.
També han acabat confiant en aquesta infrastructura com a eina estratègica en l'eterna guerra de la comunitat hacker contra Microsoft, l'empresa de Redmond, a l'estat de Washington, que per sort o desgràcia, ha dominat el mercat de programari per a ordinadors personals des de finals dels vuitanta. Essent la propietària del popular sistema operatiu Windows, Microsoft té molt a perdre si la indústria es decanta cap a la llicència GPL. Gairebé totes les línies del codi font del colossal Windows estan protegides per copyrights que declaren la seva natura privada o refermen la capacitat legal de Microsoft per tractar-les com a pròpies. Des del punt de vista de Microsoft, incorporar programes protegits per la llicència GPL "vírica" en el colós Windows seria equivalent a que Superman engolís un pot de pastilles de kryptonita. De sobte, les empreses rivals podrien copiar, modificar i vendre versions millorades de Windows, posant en risc la posició de Microsoft com a principal proveïdor de programari per a consumidors. D'aquí que Microsoft estigui cada cop més amoïnada per l'adopció de la GPL. D'aquí el recent discurs de Mundie criticant la GPL i la manera de desenvolupar i vendre programari amb el "codi obert". I d'aquí la decisió de Stallman de respondre avui públicament en el mateix campus.
Vint anys són molts anys en la indústria del programari. Penseu el següent: al 1980, mentre en Richard Stallman maleïa la impressora làser Xerox de l'AI Lab, l'empresa que els hackers d'avui en dia consideren la més poderosa en la indústria mundial del programari, Microsoft, era encara una petita empresa que no havia sortit a borsa. IBM, l'empresa que els hackers consideraven llavors la més poderosa, encara no havia presentat el primer ordinador personal, ni per tant engegat l'actual mercat d'ordinadors personals de baix cost. Moltes de les tecnologies que ara donem per comptades, Internet, la televisió per satèl·lit, les consoles de videojocs de 32 bits, ni tant sol existien. Tampoc no existien moltes de les empreses que ara estan al cim del status quo corporatiu, empreses com AOL, Sun Microsystems, Amazon.com, Compaq, Dell i una llarga llista.
El fet que el mercat d'alta tecnologia hagi arribat tant lluny en tant poc temps serveix d'argument per tots dos bàndols en el debat sobre la GPL. Els defensors de la GPL assenyalen la curta vida de la majoria de plataformes de maquinari. Davant el risc de comprar un producte obsolet, els consumidors tendeixen a congregar-se al voltant de les empreses amb més probabilitats de supervivència a llarg termini. El resultat és que el mercat del programari s'ha convertit en un concurs amb un sol guanyador (3). Els defensors de la GPL diuen que l'entorn actual, dominat per les empreses privades de programari, condueix a l'abús del monopoli i l'estancament. Les empreses fortes xuclen tot l'oxigen del mercat als competidors i les empreses innovadores que tot just comencen.
Els opositors a la GPL diuen just el contrari. Vendre programari és tan arriscat, si no més, que comprar-lo. Sense les garanties legals que proporcionen les llicències de programari privat, i les expectatives econòmiques que pot generar una "killer app" (aplicació de programari trencadora, una tecnologia innovadora que engega tot un nou mercat) (4), les companyies perden l'incentiu per participar. Com en Mundie mateix va remarcar en el seu discurs del 3 de maig al mateix campus, la naturalesa "vírica" de la GPL "amenaça" qualsevol empresa que depengui de la exclusivitat del seu programari per a competir. Mundie també va afegir:
A més, fa tremolar els fonaments del sector del programari comercial independent, perquè impedeix efectivament la distribució de programari sobre la base de que els receptors paguin pel producte en lloc de pagar només pel cost de distribució (5)
L'èxit tant de GNU/Linux (el sistema operatiu amalgamat al voltant del nucli Linux, protegit per la GPL) com de Windows en els darrers deu anys, demostra que totes dues perspectives tenen fonament. Tot i això, en la indústria del programari és molt important la lluita per la inèrcia del mercat. Fins i tot els proveïdors poderosos com Microsoft depenen del recolzament de desenvolupadors independents de programari, que desenvolupen eines, programes i jocs que fan que un sistema operatiu com Windows sigui més atractiu per als consumidors. Tot citant la ràpida evolució del mercat tecnològic en els darrers vint anys, i l'historial admirable de la seva empresa durant aquest període, Mundie va aconsellar als oients que no es deixessin endur per la força que recentment ha guanyat el moviment del programari lliure:
Dues dècades d'experiència han demostrat que un model econòmic que protegeix la propietat intel·lectual i un model de negoci que compensa el cost de recerca i desenvolupament pot crear beneficis econòmics impressionants i distribuir-los àmpliament (6).
Aquestes reprovacions d'encara no fa un mes serveixen de rerefons pel discurs que avui farà Stallman, que resta dret, recolzant l'esquena a la pissarra de la sala, delerós per començar.
Si les darreres dues dècades han dut canvis espectaculars al mercat del programari, encara n'han dut de més espectaculars a Stallman. Aquell hacker prim i ben afaitat que passava els dies en comunió amb el seu estimat PDP-10 ha deixat pas a un home robust de mitjana edat amb cabells llargs i un barba llarga com la d'un musulmà. Un home que passa la major part del seu temps escrivint i responent correu electrònic, arengant els seus col·legues programadors i fent xerrades com la d'avui. Vestit amb una samarreta de color blau verdós i pantalons marrons de polièster, Stallman sembla un ermità que tot just surt del vestidor de Càritas.
La sala està plena de visitants que comparteixen l'estil capilar i de vestir de Stallman. Molts duen ordinadors portàtils i mòdems sense fils per enregistrar i transmetre per Internet les paraules de Stallman a una audiència expectant. Hi ha una proporció de 15 homes per cada dona. Una de les set o vuit dones que hi ha a la sala duu un pingüí de pelfa, la mascota oficial de Linux, i una altra duu un ós de pelfa.
Agitat, Stallman deixa la seva posició, seu a una de les cadires de la primera fila, i pitja unes comandes en el portàtil que ja tenia obert. Durant els següents deu minuts Stallman roman aliè a la creixent quantitat d'estudiants, professors i admiradors que passen davant seu al peu de la tribuna de l'auditori.
Abans que comenci la xerrada cal observar els rituals barrocs de la formalitat acadèmica. L'aparició de Stallman mereix no una sinó dues presentacions. La primera la proporciona Mike Uretsky, codirector del centre de tecnologia avançada de la facultat d'empresarials.
"El paper d'una universitat és nodrir el debat i sostenir discusions interessants", diu Uretsky. "Aquesta presentació en particular, aquest seminari, s'ajusta exactament a aquest motlle. Trobo que la discusió sobre codi obert és especialment interessant."
Abans que Uretsky pugui dir un altre mot, Stallman s'aixeca fent-li senyals com si se li hagués espatllat el cotxe i estigués parant-ne un que passava.
"Jo faig programari lliure", diu Stallman entre les rialles de la multitud. "El codi obert és un altre moviment".
Les rialles es converteixen en aplaudiment. La sala és plena de partidaris de Stallman, gent que coneix la seva reputació d'exactitud verbal, i la seva famosa baralla del 1998 amb els proponents del programari de codi obert. La majoria esperen aquesta mena d'exabruptes de la mateixa manera que els nens esperen que en Shin Chan digui allò de "culet culet".
Uretsky conclou precipitadament la seva introducció i cedeix la tribuna a n'Edmond Schonberg, professor del departament d'informàtica de la Universitat de Nova York. Com a programador d'ordinadors i col·laborador del projecte GNU, Schonberg coneix les mines lingüístiques que cal esquivar, i resumeix diligentment la carrera de Stallman des de la perspectiva d'un programador d'avui en dia.
"En Richard és l'exemple perfecte d'algú que, actuant localment, va començar a pensar globalment sobre els problemes relatius a la no disponibilitat del codi font", diu Schonberg. "Ell ha desenvolupat una filosofia coherent que ens ha obligat a tots els altres a reexaminar la nostra idea de com es produeix el programari, què vol dir propietat intel·lectual i què representa en realitat la comunitat del programari".
Entre aplaudiments, Schonberg dóna la benvinguda a Stallman, que es pren un moment per tancar el seu portàtil, s'aixeca de la cadira i pren la tribuna.
Al principi, la xerrada de Stallman sembla més l'actuació d'un humorista que un discurs polític. "M'agradaria donar les gràcies a Microsoft per l'oportunitat d'estar aquí", diu Stallman enginyosament. "Durant les darreres setmanes, m'he sentit com un escriptor a qui per atzar li havien prohibit el llibre en algun lloc".
Stallman es llança a una ràpida analogia del programari lliure per als no iniciats. Compara un programa informàtic amb una recepta de cuina. Tots dos proporcionen instruccions pas a pas per realitzar una tasca i tots dos poden ser modificats fàcilment si l'usuari té circumstàncies o gustos especials. Remarca que "no cal seguir una recepta exactament. Pots no incloure alguns ingredients. Pots afegir bolets perquè t'agraden els bolets. Pots posar menys sal perquè el teu metge t'ha dit que has de pendre'n poca. Pots fer el que vulguis".
Encara més important, diu Stallman, tant els programes d'ordinador com les receptes es poden compartir fàcilment. Si el cuiner li dóna la recepta a un convidat, no perd res més que el temps i el cost del paper en que s'ha escrit la recepta. Els programes informàtics encara requereixen menys esforç, sovint uns quants clics del ratolí i una mica d'electricitat. En tots dos casos, però, la persona que dóna la informació guanya dues coses: un augment de l'amistat i la possibilitat que ens donin a canvi altres receptes interessants.
"Imagineu què passaria si les receptes vinguessin dins de caixes negres", diu Stallman, posant la directa. "No podríeu veure quins ingredients usen, i per suposat no podríeu canviar-les. Imagineu que feu una còpia per un amic. Us dirien pirata i provarien de tancar-vos a la presó uns quants anys. La gent que està acostumada a compartir receptes s'enrabiaria molt. Doncs així és exactament com funciona el món del programari propietari. Un món en el que l'amabilitat vers els altres és impossible o està prohibida".
Un cop explicada aquesta analogia introductòria, Stallman es llança a narrar l'episodi de la impressora làser Xerox. Com la metàfora de la recepta, la història de la impressora làser és un artefacte retòric força útil. Estructurat com una paràbola, escenifica la velocitat dels canvis en el món del programari. Transportant l'oïdor a una era en que no existia la compra amb un sol clic d'Amazon.com, ni el Microsoft Windows, ni les bases de dades Oracle, li demana que examini el concepte de propietat del programari eliminant la concepció corporativa actual.
Stallman explica la història amb tota la perfecció i pràctica d'un fiscal exposant les conclusions. Quan arriba a la part en que el professor de Carnegie Mellon refusa donar-li una còpia del codi font de la impressora, Stallman fa una pausa.
"Ens va trair", continua Stallman. "No només ens va trair a nosaltres, és probable que també et traís a tu".
En el mot "tu", Stallman senyala amb el dit a un sorprès membre del públic. Les celles de l'espectador s'arquegen una mica, però els ulls de Stallman ja s'han desplaçat. Lentament i deliberada, Stallman tria un altre espectador mentre se senten rialles nervioses del públic. "I crec que, molt probablament, també t'ho va fer a tu", diu assenyalant un espectador tres fileres per darrera del primer.
Quan Stallman ja ha escollit un tercer membre del públic, les rialles s'han convertit en riure generalitzat. El gest sembla assajat, i és que ho és. Quan Stallman tanca la història de la impressora làser Xerox, ho fa amb maneres de showman. "Probablement va trair tothom que és en aquesta sala, amb la possible excepció d'uns pocs que no havíeu nascut al 1980", diu provocant més rialles. "Perquè havia promès refusar cooperar amb tota la població del planeta Terra".
Stallman espera mig batec a que el comentari faci efecte, i afegeix: "havia signat un acord de confidencialitat".
L'ascens d'en Richard Matthew Stallman d'acadèmic angoixat a líder polític durant els darrers vint anys és testimoni de moltes coses. És testimoni del seu tarannà tossut i la seva prodigiosa força de voluntat. És testimoni de la visió clarament articulada i els valors del moviment de programari lliure que Stallman va ajudar a construir. És testimoni dels programes d'alta qualitat que Stallman ha construït, programes que han fonamentat la seva reputació de programador legendari. És testimoni de la força de la GPL, una innovació legal que molts observadors consideren la realització més important de Stallman.
Encara més important, és testimoni de la natura canviant del poder polític en un món cada cop més dependent de la tecnologia informàtica i els programes que la fan funcionar.
Potser és per això que la fama de Stallman creix en un món en que la majoria de les estrelles de l'alta tecnologia estan decaient. Des que va engegar el projecte GNU al 1984 (7), Stallman ha estat ignorat, satiritzat, denigrat i atacat, tant des de dins com des de fora del moviment del programari lliure. Enmig de tot això, el projecte GNU ha aconseguit els seus objectius, tot i que amb retards notables, i ha aconseguit mantenir-se rellevant en un mercat de programari ordres de magnitud més complex que el que hi havia quan va començar 18 anys abans. També s'ha mantingut rellevant la ideologia del programari lliure, una ideologia de la qual se n'ha cuidat meticulosament el mateix Stallman.
Per entendre les raons d'aquesta importància és útil examinar en Richard Stallman tant en les seves pròpies paraules com en veu de la gent que hi ha col·laborat o lluitat durant tot aquest temps. Esbossar la seva personalitat no és massa complicat, Stallman és el millor exemple de persona directa en qui les aparences no enganyen.
Eben Moglen, assesor legal de la Free Software Foundation i professor de dret a la Facultat de Dret de la Universitat de Columbia, ens aconsella que "si voleu entendre en Richard Stallman com a ésser humà, cal que en considereu la suma de les parts com un conjunt coherent. Molta gent pensa que les seves excentricitats constitueixen un obstacle per conèixer Stallman de debò, però aquestes excentricitats són Stallman: la seva forta sensació de frustració personal, el seu enorme compromís amb els principis ètics, la seva incapacitat per cedir, especialment en els temes que considera fonamentals. Aquestes són les raons que en Richard fes el que va fer quan ho va fer".
No és fàcil explicar com un viatge que es va iniciar amb una impressora làser amb el temps es va convertir en un combat de boxa amb l'empresa més rica del món. Cal examinar meticulosament les forces que han convertit la propietat del programari en un tema tan important en la societat actual. Cal examinar reflexivament un home que, com molts altres líders polítics que l'han precedit, comprèn com de manipulable és la memòria humana. Cal interpretar amb traça el vocabulari polític i els mites que s'han anat creant al voltant de Stallman. I finalment, cal entendre la genialitat de Stallman com a programador i els seus èxits i fracassos traslladant aquesta genialitat a d'altres camps.
En donar el seu propi resum del viatge, Stallman accepta la unió de personalitat i principis observada per Moglen. "La tossudesa és la meva camisa de força", diu. "La majoria de la gent que intenta fer alguna cosa molt difícil acaba desanimant-se i deixant-ho estar. Jo mai vaig deixar-ho estar."
També reconeix el paper que hi ha jugat la casualitat. Si no hagués estat per la visita amb motiu de la impressora làser, si no hagués estat pels conflictes personals i polítics que van tancar la seva carrera com a empleat del MIT, si no hagués estat per mitja dotzena d'altres factors oportuns, a Stallman se li fa molt fàcil imaginar la seva vida anant per altres camins professionals. Dit això, Stallman està agraït de les forces i circumstàncies que el van dur a marcar la diferència.
"Tenia justament els coneixements necessaris", diu Stallman resumint la seva decisió d'encetar el projecte GNU. "Em vaig trobar sol i vaig pensar 'He estat escollit. Cal que treballi en això. Si no ho faig jo, qui ho farà?'".
Vés al pròleg, al capítol anterior, al capítol següent, a l'índex, al sumari.
