Faif/14/ca
De Wiki de Softcatalà
 |
Aquesta pàgina està discontinuada Faif |
Vés al pròleg, al capítol anterior, al capítol següent, a l'índex, al sumari.
14. Epíleg: una solitud colpidora
Escriure la biografia d'una persona viva és com produir una obra de teatre. Sovint, el drama al davant del teló és només una pàl·lida ombra del drama que transcorre darrera de l'escenari.
En L'autobiografia de Malcolm X, Alex Haley dona als lectors una inusual ullada d'aquest drama darrera de l'escenari. Sortint del seu paper d'escriptor invisible, Haley escriu l'epíleg del llibre en la seva pròpia veu. L'epíleg explica com un periodista autònom que al principi és vist com una "eina" i un "espia" pel portaveu de Nació de l'Islam, aconseguí traspassar les barreres personals i polítiques per posar en paper la vida de Malcolm X.
Tot i que tinc dubtes sobre la comparació d'aquest llibre amb L'autobiografia de Malcolm X, haig d'agrair en Haley el seu honest epíleg. Durant els darrers 12 mesos, ha servit com una mena de manual d'instruccions sobre com tractat amb un subjecte biogràfic que ha construït tota una carrera a còpia de ser desagradable. Des de l'inici, vaig imaginar que tancaria aquesta biografia amb un epíleg similar, tant com per retre homenatge a Haley com per a posar en coneixement dels lectors com es va decidir fer aquest llibre.
La història darrera de l'escenari comença en un apartament d'Oakland, recorrent un sinuós camí a través dels diferents llocs mencionats en el llibre: Silicon Valley, Maui, Bòston i Cambridge. Al cap i a la fi, però, és la història de dues ciutats: Nova York, la capital mundial de la indústria editorial, i Sebastopol, a l'estat de Califòrnia, la capital de la indústria editorial del comptat de Sonoma.
La història comença a l'Abril del 2000. En aquell moment, jo estava escrivint articles pel malaguanyat lloc web de BeOpen (http://www.beopen.com). Un dels meus primers encàrrecs fou una entrevista telefònica amb Richard Richard M. Stallman. L'entrevista va anar bé, tan bé que Slashdot (http://www.slashdot.org), el popular lloc de "notícies per tecnòfils" propietat de VA Software, Inc. (abans VA Linux Systems i encara abans d'això, VA Research), va posar-hi un enllaç en la seva llista diària d'articles destacats. En unes hores, els servidors de BeOpen es reescalfaven a mida que els lectors seguien l'enllaç cap al lloc web.
Per a tots els propòsits, la història hauria d'haver acabat en aquest punt. Tres mesos desprès de l'entrevista, mentre visitava la Conferencia O'Reilly sobre Codi Obert a Monterey, estat de Califòrnia, vaig rebre el següent correu electrònic de Tracy Pattison, gerent de drets externs d'una gran editorial de Nova York:
A: sam@BeOpen.com Tema: Entrevista a RMS Data: Dilluns, 10 Jul 2000 15:56:37 -0400
Benvolgut Sr. Williams,
He llegit la seva entrevista amb Richard Stallman a BeOpen i l'he trobada molt interessant. Ja fa un temps que estic intrigada amb l'RMS i la seva tasca, i m'ha agradat molt trobar el seu article en que crec que va fer una bona tasca capturant part de l'esperit del que Stallman està intentant fer amb GNU-Linux i la Free Software Foundation.
Però m'agradaria llegir-ne més, i crec que no sóc l'única. Creu que es pot trobar més informació i/o fonts per ampliar i actualitzar la seva entrevista i convertir-la en un perfil humà d'Stallman. Potser incloent-hi anècdotes sobre la seva personalitat i el seu entorn, que puguin interessin de debò i informar als lectors que no siguin programadors experts.
En el correu electrònic, la Tracy em demanava que la truqués per continuar parlant de la idea. I això és el que vaig fer. La Tracy em va dir que la seva empresa estava engegant una nova línia de llibres electrònics, i volia històries que cridessin l'atenció a l'audiència de clients pioners. El format del llibre electrònic era de 30.000 mots, unes 100 planes, i ella havia defensat davant els seus caps l'idea de fer el retrat d'una de les figures principals de la comunitat hacker. Als seus caps els va agradar la idea, i en el procés de trobar algú interessant de qui fer el perfil, va trobar la meva entrevista de BeOpen amb Stallman. D'aquí el seu correu electrònic.
I llavors la Tracy em va demanar si voldria allargar l'entrevista i convertir-la en un retrat més llarg.
La meva resposta va ser instantània: si. Abans d'acceptar, la Tracy va suggerir que preparés una proposta que pogués mostrar al seus superiors. Dos dies desprès, li vaig enviar la proposta. Una setmana més tard, la Tracy em va enviar la resposta per correu electrònic. Els seus caps havien donat llum verda.
Haig d'admetre que la idea de fer que Stallman participés en el projecte de llibre electrònic no se'm va acudir fins més tard. Essent un periodista que cobria el moviment de codi obert, sabia que Stallman era un tiquismiquis. En aquell moment, ja havia rebut mitja dotzena de correus electrònics seus reprovant-me per l'ús de "Linux" en lloc de "GNU/Linux."
Però també sabia que Stallman estava cercant maneres de fer conèixer el seu missatge. Potser si li presentava el projecte d'aquesta manera, estaria més receptiu. Si més no, sempre podia recolzar-me en l'abundant quantitat de documents, entrevistes i converses enregistrades que Stallman havia anat deixant per l'Internet, i fer una biografia no autoritzada.
Durant la meva recerca, vaig trobar un assaig de títol "Llibertat, o copyright?", escrit per Stallman i publicat a l'edició de juny del 2000 de la revista de tecnologia del MIT ("MIT Technology Review"), criticava ferotgement els llibres electrònics per tot un assortiment de pecats tecnològics. No només forçava els lectors a usar programes propietaris per llegir-los, lamentava Stallman, sinó que els mètodes usats per protegir-los eren exageradament durs. En lloc de baixar un arxiu HTML o PDF, transferibles per natura, calia que els lectors baixessin un arxiu xifrat. En essència, comprar un llibre electrònic significava comprar una clau no transferible per desxifrar els continguts xifrats. Qualsevol intent d'obrir un llibre amb una clau no autoritzada constituïa una violació criminal de l'"acta pel copyright en el mil·lenni digital" ("Digital Millennium Copyright Act"), una llei de 1998 dissenyada per reforçar el compliment dels copyrights a Internet. Aquesta llei reservava penes similars pels lectors que convertissin el contingut d'un llibre a un format d'arxiu obert, encara que la seva intenció fon únicament llegir el contingut del llibre en un altre ordinador de la seva casa. A diferència d'un llibre normal, el lector ja no tenia el dret de deixar, copiar o revendre un llibre electrònic. Només tenien el dret de llegir-lo en una màquina autoritzada, com Stallman advertia:
Encara tenim la mateixa llibertat quan usem llibres de paper. Però si els llibres electrònics substitueixen els llibres impresos, aquesta excepció no valdrà per massa. Amb la "tinta electrònica", que fa possible baixar un nou text a un tros de paper aparentment imprès, inclús els diaris podrien convertir-se en efímers. Imagineu-vos: no més botigues de llibres usats, no poder deixar un llibre a un amic mai més, mai més no poder agafar un llibre prestat d'una llibreria pública, cap més "filtració" que pugui permetre algú llegir sense pagar. I, si tenim en compte els anuncis del Microsoft Reader, tampoc no podrem comprar llibres anònimament mai més. Aquest és el món que les editorials han pensat per a nosaltres.(122)
No cal dir que l'assaig em va causar preocupació. Ni la Tracy ni jo havíem discutit el programari que la seva empresa usaria ni el tipus de copyright que governaria l'ús del llibre electrònic. Li vaig mencionar l'article de la revista de tecnologia i li vaig demanar si em podria donar informació sobre la política de llibres electrònics de la seva empresa. La Tracy em va prometre que una contesta.
Desitjós de començar, vaig decidir trucar Stallman igualment i mencionar-li la idea del llibre. Quan ho vaig fer, em va expressar el seu immediat interès i la seva immediata preocupació. "Has llegit el meu assaig sobre els llibres electrònics?", em va demanar.
Quan li vaig dir que sí que havia llegit l'assaig i que estava esperant una resposta de l'editorial, Stallman em va posar dues condicions: no volia recolzar un mecanisme de llicenciament de llibres electrònics al que s'oposava per principis, ni volia que semblés que el recolzava. "No vull participar en res que em faci semblar un hipòcrita", em va dir.
Per Stallman, el problema del programari era secundari, el principal problema era el copyright. Va dir que estava disposat a ignorar el programa que l'editorial o els seus distribuïdors usessin sempre que l'empresa especifiqués en el copyright que els lectors eren lliures de fer i distribuir còpies sense modificacions del contingut del llibre electrònic. Stallman va fer referència al llibre The Plant d'Stephen King com a possible model. Al juny del 2000, King va anunciar al seu lloc web oficial que autopublicaria The Plant en forma de serial. D'acord amb l'anunci, el cost total del llibre seria de 13 dòlars, distribuïts en una sèrie de plaços d'un dòlar. Sempre que com a mínim el 75% dels lectors pagués per cada capítol, King prometia continuar alliberant nous capítols. A l'agost, semblava que el pla funcionava, perquè King havia publicat els primers dos capítols i el tercer estava en camí.
"Jo estaria disposat a acceptar alguna cosa com aquesta", va dir Stallman, "sempre que també es permeti la còpia sense modificacions".
Vaig enviar la informació a la Tracy. Confiant que ella i jo podríem arribar a un acord just, vaig trucar Stallman i vaig organitzar la primera entrevista pel llibre. Stallman va accedir a fer l'entrevista sense tornar a preguntar sobre l'estat del tema del copyright. Poc després de la primera entrevista, vaig afanyar-me a concertar una segona entrevista (aquesta a Kihei), encabint-la just abans que Stallman marxés dues setmanes de vacances a Tahiti.
Durant les vacances d'Stallman van arribar les males notícies a través de la Tracy. El departament legal de la seva empresa no volia adaptar l'avís de copyright en els llibres electrònics. Els lectors que volguessin fer transferibles els seus llibre haurien de trencar el codi de xifrat o convertir el llibre en un format obert com l'HTML. De totes dues maneres, estarien incomplint la llei i s'exposaven a penes criminals.
Amb les dues entrevistes fresques al sarrió, no veia cap manera d'escriure el llibre sense recórrer a material nou. Ràpidament, vaig muntar un viatge a Nova York per fer una reunió amb el meu agent i la Tracy, per veure si podíem trobar una solució de compromís.
En arribar del meu vol a Nova York, vaig trobar el meu agent, Henning Guttman. Era la nostra primera trobada cara a cara, i Henning semblava pessimista sobre les nostres possibilitats de forçar un compromís de la banda de l'editorial. Les editorials grans i ben establertes ja veien el format de llibre electrònic amb prou sospites, i no tenien masses ganes d'experimentar amb nous texts de copyright que fessin més fàcil que els lectors evitessin pagar. Com a agent especialitzat en llibres tecnològics, però, Henning estava intrigat per la natura innovadora de la meva difícil situació. Li vaig parlar sobre les dues entrevistes que ja havia aplegat, i la promesa de no publicar el llibre en cap manera que fes que Stallman "semblés un hipòcrita". Acceptant que es tractava d'un lligam ètic, Henning va suggerir que en fèssim el nostre punt de negociació.
Si això no funcionava, deia Henning, sempre podríem provar l'estratègia de la pastanaga lligada a un pal. La pastanaga seria la publicitat que duria un llibre electrònic que respectés l'ètica interna de la comunitat hacker. El pal seria el risc associat a publicar un llibre que no els respectés. Nou mesos abans que Dmitri Skylarov es fes famós a Internet, ja sabíem que només era una qüestió de temps que un programador amb empenta demostrés cóm piratejar els llibres electrònics. També sabíem que publicar un llibre electrònic sobre Richard M. Stallman protegit amb encriptació era l'equivalent informàtic de posar "Roba aquest llibre" a la portada.
Desprès de la meva reunió amb Henning, vag trucar Stallman. Per provar de fer la pastanaga més temptadora, vaig discutir unes quantes possibilitats de compromís. I si l'editorial publiqués el llibre sota una llicència doble, de manera similar al que Sun Microsystems estava fent amb l'OpenOffice, el paquet lliure d'ofimàtica? L'editorial podria vendre versions comercials del llibre electrònic sota un format normal, que aprofités tots els avantatges del programa de lectura de llibres electrònics, i a l'hora també publiqués una versió copiable en un format HTML menys bonic.
Stallman em va dir que no tenia cap problema amb la llicència doble, però que no li agradava la idea de que la versió de còpia lliure fos inferior a la versió restringida. A més, va dir, la idea era massa complicada. La llicència doble funciona amb l'OpenOffice de Sun només perquè ell no té cap control sobre el procés de decisió. En aquest cas, va dir Stallman, ell sí que tenia una manera de controlar el producte. Podia negar-se a col·laborar.
Vaig suggerir-li altres idees sense massa èxit. Gairebé l'única cosa que li vaig poder treure a Stallman va ser la concessió de que el copyright del llibre restringís totes les formes de compartició a "redistribució no comercial".
Abans de penjar, Stallman em va suggerir que li digués a l'editor que li havia promès que el llibre seria lliure. Li vaig dir que no podia estar d'acord amb aquesta afirmació, però que sí que veia que el llibre no es podria acabar sense la seva cooperació. Aparentment satisfet, Stallman va penjar amb la seva típica frase de comiat: "Feliç hacking".
Henning i jo ens vam reunir amb la Tracy l'endemà. Ella va dir que la seva empresa estava disposada a publicar fragments copiables sense encriptar, però que limitaria els fragments a 500 paraules. Henning li va dir que això no seria prou com per acomplir la meva obligació ètica amb Stallman. La Tracy va mencionar l'obligació contractual de la seva empresa amb els venedors en línia com Amazon.com. Fins i tot si la seva companyia decidís fer una excepció i obrir els continguts d'aquest llibre electrònic, s'enfrontava al risc de que els seus socis l'acusessin de trencament de contracte. A menys que hi hagués un canvi sobtat d'opinió per part dels executius o per part d'Stallman, la decisió estava a les meves mans. Podia usar les entrevistes i contradir el meu acord previ amb Stallman, o podia al·legar ètica periodística i trencar l'acord verbal per fer el llibre.
A continuació d'aquesta reunió, el meu agent i jo vam anar a un pub a la Tercera Avinguda. Vaig usar el seu telèfon mòbil per trucar Stallman, i com que ningú no va contestar vaig deixar-li un missatge. Henning va marxar un moment, deixant-me temps per ordenar els meus pensaments. Quan va tornar, tenia el mòbil a la mà.
"És Stallman", va dir Henning.
La conversa ja va començar malament. Li vaig transmetre el comentari de la Tracy sobre les obligacions contractuals de l'editorial.
"Tant me foten, les seves obligacions contractuals", va dir Stallman sense embuts.
Doncs perquè demanar a una de les principals editorials que s'arrisqui a una batalla legal amb els seus distribuïdors per un llibre electrònic de 30.000 paraules és un afer seriós, vaig suggerir-li.
"Què no ho veus?", em va dir. "Aquest és precisament el motiu pel que faig això. Vull una victòria simbòlica. Vull que hagin de triar entre la llibertat o continuar fent negocis com sempre".
Mentre les paraules "victòria simbòlica" donaven voltes al meu cap, la meva atenció va desviar-se momentàniament al vianants que caminaven per la vorera. Entrant al bar, m'havia adonat gratament que el lloc estava a menys de mitja illa de la cantonada immortalitzada en la cançó dels Ramones de 1976 "53rd and 3rd", una cançó que sempre m'agradava tocar en els meus dies de músic. Com el buscavides perpètuament frustrat de la cançó, podia sentir que tot s'enrunava tan ràpidament com s'havia construït. La ironia era palpable. Desprès de setmanes enregistrant els laments d'altra gent, em vaig trobar intentant aconseguir la més fantàstica de les fetes: que Richard Stallman cedís.
Vaig continuar amb peròs i perquès, intentant defensar la postura de l'editorial i revelant la meva creixent simpatia per aquesta postura, llavors Stallman com un animal que olora la sang, va atacar.
"O sigui que això és tot? Em fotràs i ja està? Penses plegar-te a la seva voluntat?"
Vaig tornar a mencionar el tema del doble copyright.
"Vols dir llicència", va dir Stallman lacònicament.
"Si, llicència, copyright, el que sigui", vaig dir, sentint-me de sobte com una tonyina ferida deixant un gran rastre de plasma a l'aigua.
"Per què collons no vas fer el que et vaig dir que fessis!", va cridar.
Suposo que vaig estar argumentant a favor de l'editorial fins al final, perquè en les meves notes vaig escriure una castanya final d'Stallman: "No m'importa. El que fa aquesta gent és maligne. No puc recolzar el mal. Adéu."
Tan aviat com vaig deixar el telèfon, el meu agent va lliscar cap a mi una Guinness acabada de servir. "He pensat que necessitaries això", va dir rient. "Veia com tremolaves cap al final".
De fet, sí que estava tremolant. La tremolor no se'm va passar fins que la Guinness no va estar a menys de la meitat. És estrany sentir-se caracteritzat com un emissari del "mal". I encara més estrany, quan tres mesos abans estaves assegut al teu apartament d'Oakland tractant de treure una idea per un nou llibre. Ara, estava segut en una part del món que només havia conegut a través de cançons de rock, reunint-me amb executius d'editorials i bevent cervesa amb un agent a qui mai no havia vist fins el dia abans. Tot era massa surrealista, com si veiés la meva vida reflectida en un muntatge cinematogràfic.
Va ser llavors que va saltar el meu indicador mental d'absurditat. La tremolor inicial va convertir-se en rialla convulsiva. El meu agent es devia pensar que era el típic autor fràgil passant per una crisi emocional inconvenient. Però jo estava simplement començant a adonar-me'n la cínica bellesa de la meva situació. Amb tracte o sense, ja tenia material per a una història força bona. Només havia de trobar un lloc on explicar-la. Quan les convulsions del riure van acabar finalment, vaig alçar la meva beguda per brindar.
"Benvingut al front de guerra, amic meu", vaig dir, xocant la cervesa amb el meu agent. "Al menys, gaudim-ho".
Si aquesta història fos realment una obra de teatre, aquí seria on hi aniria el passatge romàtic. Descontenta amb la tensa natura de la reunió, la Tracy va convidar a Henning i a mi a anar a prendre alguna cosa amb ella i alguns dels seus companys de feina. Vam marxar del bar de la Tercera Avinguda cap a l'East Village, i vam trobar la Tracy i els seus amics.
Un cop allà, em vaig posar a parlar amb la Tracy, tractant d'evitar parlar de feina. La nostra conversa fou plaent, relaxant. Abans d'acomiadar-nos, vam quedar per la nit de l'endemà. Un altre cop, la nostra conversa va ser molt plaent, tant que el llibre electrònic sobre Stallman va quedar gairebé com un record llunyà.
Quan vaig tornar a Oakland, vaig parlar amb diversos periodistes amics i coneguts. Els vaig explicar el meu dilema. La majoria em van renyar per donar-li massa joc a Stallman en la negociació prèvia a les entrevistes. Un antic professor de periodisme em va aconsellar que ignorés el comentari "hipòcrita" d'Stallman i que escrigués la història sense més. Els periodistes que ja coneixien l'habilitat d'Stallman amb els mitjans de comunicació em van expressar la seva simpatia però unànimement em donaren la mateixa resposta: és la teva decisió.
Vaig decidir deixar el llibre aparcat. Tot i tenir les entrevistes, no estava avançant massa. A més, això em va donar la possibilitat de parlar amb la Tracy sense haver de consultar amb Henning abans. Abans de Nadal ja ens havíem visitat mútuament: ella va volar a la costa oest i jo vaig volar a Nova York per segon cop. El dia abans de cap d'any, me li vaig declarar. En decidir a quin lloc viuríem, vaig triar Nova York. Al febrer vaig empaquetar el meu ordinador portàtil i tots els meus apunts sobre la biografia d'Stallman i vam marxar cap a l'aeroport JFK. La Tracy i jo ens vam casar l'onze de maig. Visca els llibres no publicats!
Durant l'estiu, vaig començar a contemplar la possibilitat de convertir els meus apunts en un article per a una revista. Èticament em sentia lliure de fer-ho, donar que les condicions originals per les entrevistes no deien res sobre mitjans impresos tradicionals. I sincerament, també em sentia una mica més còmode escrivint sobre Stallman desprès de vuit mesos sense parlar amb ell. Després de la nostra conversa de setembre, només vaig rebre dos correus electrònics d'Stallman. Tots dos eren per renyar-me per usar "Linux" en lloc de "GNU/Linux" en dos articles per a la revista web Upside Today. Apart d'això, vaig gaudir el silenci. Al juny, una setmana després de la xerrada a la Universitat de Nova York, vaig fer un intent d'escriure un article per a revista d'unes 5.000 paraules. Aquest cop, les paraules sortien soles. Suposo que la distància m'havia ajudat a recuperar la perspectiva emocional correcta.
Al juliol, tot un any després del correu electrònic inicial de la Tracy, vaig rebre una trucada de Henning. Em va dir que O'Reilly & Associates, una editorial de Sebastopol (California), estava interessada en publicar la història d'Stallman com a biografia. Em van semblar bones notícies. De totes les editorials del món, O'Reilly, la mateixa empresa que havia publicat La Catedral i el Basar d'Eric Raymond, semblava la més sensible als assumptes que havien matat anteriorment el llibre electrònic. En la meva feina de periodista, havia usat sovint com a referència històrica el llibre d'O'Reilly Open Sources. També sabia que alguns capítols del llibre, incloent un capítol escrit per Stallman, havien estat publicats amb copyrights que permetien la seva redistribució. Tots aquests fets serien útils si tornava a sorgir el tema de la publicació electrònica.
I efectivament el tema va tornar a sorgir. Em vaig assabentar a través de Henning que O'Reilly volia publicar la biografia tant en forma de llibre com formant part del seu nou servei de subscripció "Safari Tech Books Online". Henning va avisar que la llicència d'usuari de Safari inclouria algunes restriccions especials (123), però O'Reilly estava disposada a acceptar un copyright que permeti als usuaris copiar i compartir el text del llibre independentment del mitjà. En resum, com a autor podia escollir entre dues llicències: la Llicència de Publicació Oberta ("Open Publication License") o la Llicència Lliure GNU per a Documentació ("GNU Free Documentation License").
Vaig comprovar el contingut i la història de cada llicència. La Llicència de Publicació Oberta (OPL) (124) dóna als lectors el dret de reproduir i distribuir un treball, total o parcialment, en qualsevol mitjà "físic o electrònic", sempre que el treball copiat retingui la Llicència de Publicació Oberta. També permet la modificació d'un treball sempre que s'acompleixin certes condicions. Finalment, la Llicència de Publicació Oberta inclou diverses opcions que, si l'autor vol, limiten la creació de versions "substancialment modificades" o derivats en forma de llibre sense aprovació prèvia de l'autor.
La Llicència Lliure GNU per a Documentació (GFDL) (125), per la seva banda, permet la còpia i distribució d'un document en qualsevol mitjà, sempre que el treball resultant dugui la mateixa llicència. També permet la modificació del document donades certes condicions. Però a diferència de la OPL, no dóna als autors l'opció de restringir certes modificacions. Tampoc no dóna als autors el dret de rebutjar modificacions que podrien resultar en un producte que li fes la competència. Però si que requereix certes informacions en portada i contraportada si una persona que no sigui el propietari del copyright vol publicar més de 100 còpies del treball protegit.
En el transcurs de la meva investigació sobre les llicències, també vaig visitar a consciència la plana web "Diverses llicències i comentaris sobre elles" (126) del projecte GNU. En aquesta plana, vaig trobar una crítica d'Stallman a la Llicència de Publicació Oberta. La seva crítica estava relacionada amb la creació de treballs modificats i el fet que un autor pogués escollir una de les dues opcions de l'OPL per restringir les modificacions. Stallman feia notar que si l'autor no vol escollir-ne cap és millor usar la GFDL, perquè elimina el risc de que les opcions no escollides sorgeixin en versions modificades del document.
La importància de la modificació en ambdues llicències reflecteix el seu propòsit original: donar la possibilitat als propietaris d'un manual de programari de modificar el manual i publicar les millores per la resta de la comunitat. Com que el meu llibre no és un manual, no estava massa amoïnat per la clàusula de modificació de cap de les dues llicències. La meva única preocupació era donar als usuaris la llibertat d'intercanviar còpies del llibre o fer còpies del contingut, la mateixa llibertat que haurien gaudit si compressin un llibre de tapes dures. Considerant que totes dues llicències eren adients per a aquest propòsit, vaig signar el contracte d'O'Reilly quan em va arribar.
Tot i això, el concepte de modificacions sense restriccions m'intrigava. En les meves negociacions prèvies amb la Tracy, vaig defensar els mèrits d'una llicència tipus GPL pel contingut del llibre electrònic. En el pitjor dels casos, vaig dir, la llicència garantiria un munt de publicitat positiva pel llibre electrònic. En el millor dels casos, encoratjaria els lectors a participar en el procés d'escriptura del llibre. Com a autor, estava disposat a permetre que altres persones esmenessin la meva feina sempre que el meu nom sempre aparegués en el lloc principal. A més, fins i tot podria ser interessant veure com evolucionava el llibre. Vaig imaginar-me edicions posteriors similars a les versions en línia del Talmud, amb el meu text original en una columna central envoltat de comentaris aclaridors d'altres persones als marges.
La meva idea s'inspirava en el Projecte Xanadu (http://www.xanadu.com), el legendari concepte de programari concebut originalment per Ted Nelson al 1960. Durant la Conferència O'Reilly sobre Codi Obert al 1999, havia vist la primera demostració del seu descendent de codi obert, Udanax, i em vaig quedar astorat pel resultat. En una seqüència de demostració, Udanax mostrava un document mare i un treball derivat en un format de dues columnes de text simple. Només prement un botó, el programa va introduir línies que enllaçaven cada frase del document mare cap al seu descendent conceptual en el derivatiu. Una biografia en llibre electrònic de Richard M. Stallman no havia d'estar preparada per treballar amb Udanax per força, però donades tals possibilitats tecnològiques, ¿per què no donar als usuaris la possibilitat de jugar-hi? (127)
Quan Laurie Petrycki, la meva editora a O'Reilly, em va donar a escollir entre l'OPL o la GFDL, vaig fantasiejar un altre cop. Cap al setembre del 2001, el més que vaig signar el contracte, els llibres electrònics s'havien convertit gairebé en un tema mort. Moltes editorials, també la de la Tracy, estaven tancant les seves impremtes electròniques per manca d'interés. Això em va fer pensar. Si aquestes empreses haguessin tractat els llibres electrònics no com a forma de publicació sinó com a forma de construcció comunitària, ¿haurien sobreviscuts aquestes impresos?
Després de signar el contracte, vaig notificar Stallman que el projecte de llibre tornava a estar en marxa. Vaig mencionar que O'Reilly em deixava triar entre la Llicència de Publicació Oberta i la Llicència Lliure GNU per a Documentació. Li vaig dir que m'inclinava cap a l'OPL, encara que només fos pel fet que no veia cap raó per donar els competidors d'O'Reilly la possibilitat d'imprimir el mateix llibre sota una altra coberta. Stallman em va contestar, argumentant a favor de la GFDL el fet que O'Reilly ja l'havia usat més d'un cop en el passat. A pesar dels fets de l'any anterior, vaig suggerir un tracte. Usaria la GFDL si em donava la possibilitat de fer més entrevistes i si Stallman accedia a ajudar O'Reilly a fer publicitat del llibre. Stallman va accedir a participar en més entrevistes però va dir que la seva participació en actes de publicitat dependria del contingut del llibre. Considerant que això era just, vaig concertar una entrevista pel 17 de desembre del 2001 a Cambridge.
Vaig arranjar l'entrevista per que coincidís amb un viatge de negocis que la meva dona Tracy feia a Bòston. Dos dies abans de marxar, la Tracy em va suggerir que convidés Stallman a sopar.
"Fet i fet", va dir, "gràcies a ell estem junts".
Vaig enviar un correu electrònic a Stallman, que ràpidament va contestar acceptant l'oferta. L'endemà vaig conduir fins a Bòston, vaig reunir-me amb la Tracy a l'hotel i vam agafar el T (el metro) cap al MIT. En arribar a Tech Square i vam picar a la seva porta, vam trobar Stallman en mig d'una conversa.
"Espero que no us importi", va dir ell, obrint la porta prou com per què la Tracy i jo poguéssim a penes veure la persona amb qui parlava. Era una dona jove, diria que al voltant dels 25, que es deia Sarah.
"M'he pres la lliberta de convidar algú altre a sopar amb nosaltres", va dir Stallman, com a fet consumat, mirant-me amb el mateix somriure de gat que ja em va fer al restaurant de Palo Alto.
Per ser honest, no estava massa sorprès. La notícia de que Stallman tenia una nova amiga m'havia arribat unes setmanes abans, gràcies a la mare d'Stallman. "De fet, tots dos van anar al Japó el mes passat quan Richard va anar a recollir el Premi Takeda", m'havia dit Lippman llavors (128).
De camí al restaurant, vaig assabentar-me de les circumstàncies en que de la primera trobada de la Sarah i el Richard. Curiosament, les circumstàncies eren molt familiars. Mentre treballava en el seu llibre de ficció, la Sarah diu que va sentir a parlar d'Stallman i la seva interessant personalitat. Ella va decidir crear al llibre un personatge basat en Stallman, i amb el propòsit d'investigar sobre el personatge, va arranjar una entrevista amb Stallman. Una cosa va dur a una altra ràpidament. Havien estat sortint des de l'inici del 2001, ens va dir ella.
"Em va deixar autènticament admirada la forma en què Richard ha construït tot un moviment polític per tractar un problema d'interès profundament personal", va dir la Sarah explicant la seva atracció cap a Stallman.
La meva dona li va demanar de seguida: "de quin problema es tracta?"
"Una solitud colpidora".
Durant el sopar, vaig deixar que les dones parlessin i vaig passar la major part del temps tractant de detectar indicis de que Stallman s'hagués entendrit significativament en els darrers 12 mesos. No vaig veure res que m'ho suggerís. Tot i que es comportava més galantment del que jo recordava --una galanteria una mica espatllada per les diverses vegades que els ulls d'Stallman semblaven quedar-se fixats en els pits de la meva dona--, Stallman retenia el mateix nivell general d'antipatia. En un moment donat, la meva dona va deixar anar un emfàtic "Déu no ho vulgui", moment que Stallman va aprofitar per fer una de les seves típiques renyines.
"Em sap greu haver-t'ho de dir, però Déu no existeix", va dir Stallman.
Després, quan el sopar havia acabat i Sarah va haver marxat, Stallman va baixar la guàrdia una mica. Mentre caminàvem a una llibreria propera, va admetre que els darrers 12 mesos havien suposat un daltabaix en la seva visió de la vida. "Pensava que estaria sol per sempre", va dir. "Me n'alegro d'haver-me equivocat".
Abans de marxar, Stallman em va donar la seva "tarja de plaer", una tarja de negocis amb la seva adreça, nombre de telèfon i els seus passatemps preferits ("compartir bons llibres, bon menjar i música i balls exòtics"), per que pogués concertar una darrera entrevista.
L'endemà, en un altre menjar de dim sum, Stallman semblava encara més enamorat que la nit anterior. Recordant els seus debats amb companys del col·legi major Currier House sobre els beneficis i inconvenients d'un sèrum de la immortalitat, Stallman va expressar la seva esperança de que algun dia els científics trobessin la clau de la immortalitat. "Ara que finalment estic començant a ser feliç en la vida, vull ser-ho més", va dir.
Quan li vaig mencionar el comentari de la Sarah sobre la "solitud colpidora", Stallman no va veure la connexió entre la solitud a nivell físic o espiritual i la solitud a nivell de hacker. "L'impuls de compartir codi està relacionat amb l'amistat, però amb l'amistat a un nivell molt més baix", va dir. Però més tard, quan vam l'assumpte va tornar a sortir, Stallman va admetre que la solitud, o la por a la solitud perpètua, va jugar un paper fonamental en alimentar la seva determinació durant els primers dies del Projecte GNU.
"La meva fascinació amb els ordinadors no va ser conseqüència d'altra cosa que els propis ordinadors", va dir-me. "No hauria estat menys fascinat amb els ordinadors si hagués sigut una persona popular i totes les dones vinguessin a mi. Però també és molt cert que la experiència de sentir que no tenia una llar, trobar-ne una i perdre-la, trobar-ne una altra i que fos destruïda, em va afectar profundament. La que vaig perdre era el col·legi major. La que va ser destruïda era l'AI Lab. La precarietat de no tenir cap mena de llar o comunitat va ser molt forta. Em va fer voler lluitar per recuperar-la".
Després de l'entrevista, no vaig poder evitar tenir un cert sentiment de simetria emocional. Escoltant la Sarah descrivint el que l'atreu d'Stallman i escoltant Stallman mateix descrivint les emocions que el van impulsar a engegar la causa del programari lliure, vaig recordar-me de les meves pròpies raons per escriure aquest llibre. Des de juliol del 2000, he aprés a apreciar tant les parts atractives com repel·lents de Richard Stallman com a persona. Com Even Moglen abans que jo, crec que descartar la seva personalitat com a epifenomenològica o accidental en relació al conjunt del moviment pel programari lliure seria una errada lamentable. Tots dos estan interrelacionats en tants punts com per a ésser indistingibles.
Tot i que estic segur que no tots els lectors sentiran el mateix nivell d'afinitat per Stallman --de fet, és possible que després de llegir aquest llibre, alguns no sentin cap afinitat-- estic segur que la majoria coincidiran amb mi. Pocs individus ofereixen un retrat humà tant singular com Richard M. Stallman. El meu sincer desig és que un cop completat aquest retrat inicial i amb l'ajuda de la GFDL, altres sentiran un impuls similar per afegir la seva pròpia perspectiva al retrat.
Vés al pròleg, al capítol anterior, al capítol següent, a l'índex, al sumari.
