Aquesta pàgina està discontinuada Llibre Faif

Vés al pròleg, al capítol anterior, al capítol següent, a l'índex, al sumari.

1. Tot per una impressora Els grecs em fan por. Encara que duguin regals. ---Virgil·li, L'Eneida

La nova impressora s'havia encallat un altre cop.

En Richard M. Stallman, un programador de 27 anys que treballava a l'equip del Laboratori d'Intel·ligència Artificial (AI Lab) del Massachusetts Institute of Technology, va descobrir l'avaria de la pitjor manera. Una hora després d'enviar un fitxer de cinquanta planes a la impressora de l'oficina, Stallman va interrompre la seva feina per anar a buscar els documents. En arribar, només va trobar quatre planes a la safata de la impressora. Per fer-ho encara més frustrant, les quatre planes pertanyien a un altre usuari, la qual cosa significava que el treball d'impressió d'Stallman i la part sense acabar del treball d'impressió d'algú altre estaven atrapats en algun lloc del cablejat elèctric de la xarxa d'ordinadors del laboratori.

Esperar a que les màquines acabin de fer una feina és el pa de cada dia per als programadors d'ordinadors, així que Stallman es va prendre aquesta frustració amb calma. Tot i això, la diferència entre esperar a que una màquina acabi un treball i haver d'estar-ne sempre pendent és força grossa. No era el primer cop que havia hagut d'esperar davant la impressora, mirant com s'imprimien les pàgines una per una. Com a persona que passava la major part del dia i la nit millorant l'eficàcia de les màquines i els programes d'ordinador que les controlen, Stallman va sentir l'impuls natural d'obrir la màquina, mirar-ne els budells i trobar l'arrel del problema.

Malauradament, les habilitats d'Stallman com a programador d'ordinadors no s'estenien al camp mecànic. A mida que els documents acabats d'imprimir sortien de la màquina, Stallman tenia temps de rumiar altres maneres de solucionar el problema d'impressió.

Quant temps feia que el personal de l'AI Lab havia rebut la nova impressora amb els braços oberts?, es preguntava Stallman. La màquina havia estat una donació de la Xerox Corporation. Era un prototip d'última generació, una versió modificada de la popular fotocopiadora Xerox. Sols que en lloc de fer fotocòpies, agafava dades enviades per una xarxa d'ordinadors per convertir-les en documents d'aspecte professional. Creada pels enginyers de la famosa Xerox Palo Alto Research Facility, era, simplement, una petita mostra de la revolució en autoedició que conquerí la resta de la indústria dels ordinadors al final de la dècada.

Guiat per un desig instintiu per jugar amb el millor equipament nou, els programadors de l'AI Lab van integrar ben aviat la nova màquina en la sofisticada infraestructura informàtica del laboratori. El resultat fou immediatament satisfactori. A diferència de l'antiga impressora làser del laboratori, la nova màquina Xerox era ràpida. Les pàgines sortien volant a una velocitat d'una per segon, convertint un treball d'impressió de vint minuts en un de dos. La nova màquina també era més precisa. Els cercles sortien rodons, no ovalats, i les línies rectes sortien rectes, no com sinus de baixa amplitud. Era, en qualsevol circumstància, un regal massa bo per ser refusat.

No va ser fins unes setmanes després de la seva arribada que van començar a sorgir els defectes de la màquina. L'inconvenient més gros era la seva facilitat inherent per encallar-se. Els programadors, amb l'habitual mentalitat d'enginyer, van entendre de seguida perquè fallava. Com a fotocopiadora, la màquina requeria generalment la supervisió directa d'un operari humà. Els enginyers de Xerox van dedicar el seu temps i energia a arreglar altres problemes, pensant que sempre hi hauria un operari per arreglar un paper encallat. En termes d'enginyeria, el sistema pressuposava la diligència de l'usuari.

Quan van modificar la màquina per usar-la com a impressora, els enginyers de Xerox van canviar la relació usuari-màquina de manera subtil però significativa. En lloc de fer que la màquina treballés per a un sol operari, van fer que servís a un conjunt d'usuaris en xarxa. En lloc d'estar directament davant la màquina, els usuaris enviaven les ordres d'impressió d'un extrem de la xarxa a l'altre a través d'una fila índia de màquines, esperant que el contingut arribés a la destinació final i en la forma correcta. Fins que l'usuari no anava a comprovar el producte final, no se n'adonava que ben poc del contingut enviat havia arribat a bon port.

Stallman mateix havia estat el primer a identificar el problema, i el primer a suggerir un remei. Uns anys abans, quan el laboratori encara usava l'antiga impressora, Stallman va solucionar un problema similar obrint el programa que regulava la impressora en la màquina PDP-11 del laboratori. Ell no podia eliminar els embussos, però podia insertar una ordre que ordenava al PDP-11 que comprovés la impressora periòdicament i n'informés al PDP-10, l'ordinador central del laboratori. Per assegurar-se que la negligència d'un usuari no encallava tota una línia de treballs d'impressió, Stallman també inserí una ordre que feia que el PDP-10 notifiqués a cada usuari que tingués un treball d'impressió pendent que la impressora estava encallada. El missatge era simple, similar a "La impressora està encallada, si us plau arregleu-la". Com s'enviava a les persones amb la necessitat més urgent d'arreglar el problema, era força probable que l'arreglessin en poc temps.

El remei d'Stallman era indirecte però elegant. No arreglava el problema mecànic, però proporcionava una solució alternativa tancant el llaç d'informació entre l'usuari i la màquina. Gràcies a unes poques línies addicionals de codi, els treballadors de l'AI Lab podien eliminar els deu o quinze minuts gastats cada setmana anant amunt i avall a comprovar la impressora. En termes de programació, el pedaç d'Stallman aprofitava la intel·ligència amplificada de tota la xarxa.

"Si t'arribava aquest missatge, no podies assumir que algú altre l'arreglaria per tu", diu Stallman recordant la lògica de la seva solució. "Havies d'anar tu a l'impressora. Un parell de minuts després de que la impressora s'espatllés, ja arribaven les dues o tres persones que havien rebut el missatge per arreglar la màquina. D'aquests dos o tres, un com a mínim normalment sabia com arreglar el problema".

Aquesta mena d'arranjaments eren la marca de la casa de l'AI Lab i de la seva població indígena de programadors. Certament, els millors programadors de l'AI Lab detestaven el mot programador, i preferien el títol professional de hacker, un mot d'argot. El títol cobria un munt d'activitats, des de fer gresca de manera creativa a la millora del programari i maquinari existents. L'antiga noció de l'enginy Yankee estava implícita en el títol. Ser un hacker implicava acceptar la filosofia de que escriure un programa d'ordinador només era el principi: l'autèntica prova de l'habilitat d'un hacker era millorar-lo.(1)

Aquesta filosofia era la principal raó per la qual empreses com Xerox tenien la política de donar el seu maquinari i programari als llocs on es concentraven els hackers. Les empreses podien agafar les millores que els hackers feien sobre el programari i incorporar-les en les actualitzacions de les versions comercials. En termes empresarials, els hackers eren una valuosa comunitat que calia aprofitar, una divisió auxiliar de recerca i desenvolupament amb un cost mínim.

Degut a aquesta filosofia de donar i rebre, Stallman no es va posar nerviós quan va copsar el problema d'embús de paper en la impressora làser Xerox. Simplement, va cercar una manera d'actualitzar la seva antiga solució (l'antic "hack") per al nou sistema. Però quan es va posar a buscar el programari de la Xerox, es va trobar que la impressora no venia amb cap programari que ell o un dels seus companys pogués llegir. Fins llavors, la majoria de les empreses tenien la cortesia de publicar els fitxers del codi font del programa, és a dir, els fitxers de text que documenten les comandes individuals que li diuen a la màquina què ha de fer. En aquest cas, Xerox havia proporcionat el programari en forma precompilada, la qual cosa significava que tot i que els programadors poguessin obrir els fitxers si volien, el text que s'hi podia llegir era totalment incomprensible a menys que un fos un expert en desxifrar una fila interminable de zeros i uns.

Tot i que Stallman en sabia força d'ordinadors, no era un expert en traduir arxius binaris. Com a hacker que era, però, disposava d'altres recursos. La noció de compartició d'informació era tant important en la cultura hacker, que en Richard sabia que només era qüestió de temps abans que un altre hacker d'un laboratori universitari o la sala d'ordinadors d'una empresa li oferís una versió dels fitxers del codi font de la impressora.

Després d'uns quants embussos de paper, Stallman es va reconfortar recordant una situació similar uns anys ençà. El laboratori necessitava un programa de traducció entre xarxes per ajudar al PDP-11 a treballar més eficaçment amb el PDP-10. Tot i que els hackers del laboratori estaven capacitats per escriure'l, en Richard, que era alumne de Harvard, recordà que els programadors del departament d'informàtica de Harvard havien escrit un programa similar. El laboratori d'informàtica de Harvard usava el mateix model d'ordinador, el PDP-10, tot i que amb un sistema operatiu diferent, i tenia la política d'exigir que tots els programes que s'instal·lessin al PDP-10 vinguessin amb fitxers de codi font.

Aprofitant el seu dret d'accés al laboratori d'informàtica de Harvard, Stallman s'hi va deixar caure, va copiar el codi font del programa de traducció entre xarxes i el va dur a l'AI Lab. Llavors, va reescriure el codi font per fer-lo més adient per al sistema operatiu de l'AI Lab. Sense gaire soroll, va solucionar una de les mancances principals de la infraestructura del laboratori. En Richard inclús afegí unes quantes prestacions que no es trobaven en el programa original de Harvard, fent-lo més útil. "Va acabar fent servei uns quants anys", diu Stallman.

Des de la perspectiva d'un programador dels setanta, aquesta transacció era l'equivalent informàtic d'un veí que demana prestada una barrina o una tassa de sucre. L'única diferència és que agafant una còpia del programari per al seu laboratori, els hackers de Harvard no es quedaven sense el programa original. Si de cas, el contrari: guanyaven en el procés perquè Stallman havia introduït prestacions addicionals en el programa, prestacions que els hackers de Harvard podien agafar lliurement en compensació. Encara que ningú de Harvard va anar a demanar-li el programa a Stallman, ell recorda que un programador de l'empresa privada d'enginyeria Bolt, Beranek & Newman, li va demanar el programa i va afegir-hi encara més prestacions, que ell finalment va reintegrar a l'arxiu de codi font de l'AI Lab.

Recordant com funcionava la infraestructura de programari del laboratori, Stallman diu: "Els programes es desenvolupaven com si fossin ciutats. Certes parts eren substituïdes i reconstruïdes. S'afegien noves coses. Però sempre podies mirar a una part en particular i dir: `Per l'estil, veig que aquesta part es va escriure al principi dels seixanta i aquesta part a mitjans dels setanta'".

Mitjançant aquest simple mètode de sedimentació intel·lectual, els hackers de l'AI Lab i d'altres llocs construien creacions resistents. I a la costa oest, els informàtics de la Universitat de Califòrnia a Berkeley, treballant conjuntament amb uns pocs enginyers de sistema de l'AT&T, van construir un sistema operatiu sencer usant el mateix mètode. Aquest sistema operatiu es deia Unix, un joc de paraules que feia referència a un altre sistema operatiu més antic i acadèmicament respectat anomenat Multics. Unix estava a disposició de qualsevol programador que estigués disposat a pagar el cost de copiar el programa a una cinta magnètica verge i enviar-lo per correu. No tots els programadors que participaven en aquesta cultura es descrivien a ells mateixos com hackers, però la majoria compartien els sentiments d'en Richard M. Stallman. Si un programa o pedaç era prou bo per solucionar el teu problema, llavors també era prou bo per solucionar el problema d'algú altre. Per què no compartir-lo encara que només fos pel sentiment de bon karma?

El fet que Xerox no volgués compartir els fitxers de codi font semblava una petita nosa al principi. Mentre buscava una còpia dels fitxers, Stallman reconeix que no es va ni amoïnar a posar-se en contacte amb Xerox: "Ja ens havien donat la impressora, per què havia d'emprenyar-los més?"

Però quan els fitxers no varen aparèixer, en Richard va començar a sospitar. L'any anterior, havia tingut un enfrontament amb un estudiant de doctorat a la Universitat Carnegie Mellon, Brian Reid. L'estudiant era l'autor d'un útil programa d'edició de textos anomenat Scribe. Era un dels primers programes que permetien a l'usuari definir jocs de caràcters i estils abans d'enviar-lo a una xarxa d'ordinadors, un precursor de l'HTML, la lingua franca del World Wide Web. Al 1979, Reid va prendre la decisió de vendre l'Scribe a una empresa de programari de l'àrea de Pittsburgh anomenada Unilogic. Un cop acabada la seva carrera d'estudiant, diu que només buscava una manera de traspassar el programa a un equip de programadors que evitessin que caigués en el domini públic. Per fer més interessant el tracte, Reid va accedir a afegir un conjunt de funcions temporitzades ("bombes temporals" en l'argot dels programadors) que desactivaven les versions del programa copiades gratuïtament després de noranta dies. Per evitar que el programa es desactivés, els usuaris havien de pagar a l'empresa de programari, que els donava un codi per aturar la bomba temporal.

Per a Reid, el tracte era bo per tothom. L'Scribe no queia en el domini públic i Unilogic recuperava la seva inversió. Per a Stallman, era una traïció simple i pura a l'ètica del programador. En lloc d'honorar el concepte de compartir, Reid havia inserit una manera de que les empreses obliguessin als programadors a pagar per l'accés a la informació.

A mida que passaven les setmanes i els seus intents de localitzar el codi font de l'impressora làser Xerox topaven amb una paret de maons, Stallman començà a sospitar que es trobava davant una situació similar, codi a canvi de diners. Però abans que pogués dir o fer res sobre aquesta situació, finalment li van arribar bones notícies en forma de rumor. El rumor deia que un científic del departament d'informàtica de la Universitat Carnegie Mellon tot just havia deixat de treballar al Centre de Recerca de Xerox a Palo Alto (Xerox PARC). Resulta que no només havia treballat en la impressora en qüestió, sinó que encara hi treballava com a part de la seva recerca a Carnegie Mellon.

Oblidant les seves sospites inicials, Stallman va decidir buscar aquesta persona el proper cop que visités el campus de la Carnegie Mellon.

No va haver d'esperar gaire. La Carnegie Mellon també tenia un laboratori especialitzat en recerca en intel·ligència artificial, i en uns pocs mesos va tenir un motiu de negocis per visitar el campus de la universitat. Durant aquesta visita, va passar pel departament d'informàtica, on els empleats el van dirigir a l'oficina del membre de la facultat que liderava el projecte Xerox. En arribar a l'oficina, va trobar el professor treballant-hi.

Com acostuma a passar entre enginyers, la conversa va ser cordial però directa a la qüestió: després de presentar-se com a visitant del MIT, Stallman va demanar-li una còpia del codi font de la impressora per convertir-lo al format del PDP-11. Per a sorpresa seva, el professor s'hi va negar.

"Em va dir que havia promés no donar-me'n copia", diu Stallman.

La memòria és una cosa curiosa. Vint anys després del fet, moltes parts de la gravació mental de la història han quedat esborrats del cervell d'en Richard. No només no es recorda de la raó del viatge ni de l'època de l'any en la que el va fer, sinó que no té cap record del professor o estudiant de doctorat amb qui va conversar. Segons Reid, la persona que probablement va rebre la visita d'Stallman era Robert Sproull, un antic investigador del Xerox PARC i actualment director de Sun Laboratories, una divisió de recerca del conglomerat informàtic Sun Microsystems. Durant els anys setanta, Sproull fou el principal desenvolupador del programari de la impressora làser en qüestió, mentre treballava al Xerox PARC. Cap al 1980, Sproull va acceptar una feina de recerca a Carnegie Mellon, on va continuar la seva feina en la impressora entre altres projectes.

Reid recorda que "el codi que Stallman demanava era codi avançat d'última generació que Sproull havia escrit en l'últim any abans d'anar a Carnegie Mellon. Sospito que Sproull portava a Carnegie Mellon menys d'un mes quan li va arribar aquesta petició".

Però Sproull, preguntat directament sobre la petició, contesta per e-mail que "no puc fer cap comentari. No recordo l'incident en absolut".

Com tots dos participants en la breu conversa tenen problemes per recordar-ne els detalls principals, inclús per recordar si la conversa mateixa va existir, és difícil calibrar si la negativa d'Sproull va ser tan brusca com Stallman recorda. En Richard ha fet refèrencia sovint de l'incident en xerrades públiques, fent èmfasi en que la negativa d'Sproull a donar-li el codi font era conseqüència d'un acord de confidencialitat (o NDA, de les inicials en anglès de "non-disclosure agreement"), un contracte entre Sproull i la Xerox Corporation que donava permís a Sproull, o a qualsevol altre que el signés, per accedir al codi font del programari a canvi de la promesa de mantenir el secret. Tot i que avui en dia és un element estàndard en la indústria del programari, l'acord de confidencialitat era una innovació desconeguda en aquells temps, un reflex del valor comercial que Xerox li donava a la impressora làser i a la informació necessària per fer-la funcionar. Reid recorda que "en aquells moments, Xerox estava intentant convertir la impressora làser en un producte comercial. Haurien estat bojos per donar-li el codi font."

Però per a Stallman, l'NDA era una altra cosa ben diferent. Significava que Xerox i Sproull, o qui fos que li va negar l'accés al codi font, refusaven participar en un sistema que fins llavors havia encoratjat els programadors a considerar els programes béns comunitaris. Com un pagès a qui se li hagués assecat el rierol centenari del que treia l'aigua per regar, Stallman va seguir el rierol cap a la font i es va trobar una rutilant presa hidroelèctrica amb el logotip de Xerox.

A Stallman li va costar un temps capir la idea que Xerox havia impulsat un col·lega a participar en aquest novedós sistema de secret obligatori. Inicialment s'ho va prendre com una qüestió personal. Stallman era una persona que es sentia estrany i fora de lloc en la majoria de les trobades cara a cara, i deixar-se caure pel despatx d'un altre programador sense avisar era un intent de mostrar-se com un veí. Quan li van refusar la sol·licitud es va sentir com si hagués ficat la pota. Stallman recorda que "estava tan enfadat que no trobava una manera d'expressar-ho. Així que em vaig donar la volta i vaig marxar sense dir res. Podria ser que hagués tancat la porta de cop. Qui sap? Només recordo que volia marxar d'allà".

Vint anys després del fet l'enuig encara li dura tant que Stallman ha elevat el succés a la categoria de punt d'inflexió. Durant els següents mesos, tant ell com la comunitat hacker de l'AI Lab van haver de patir una sèrie de circumstàncies que farien quedar petita la tensió viscuda en aquests trenta segons a una remota oficina de Carnegie Mellon. Tot i això, quan arriba l'hora d'esclarir els fets que el transformarien d'un hacker solitari, instintivament recelós de l'autoritat centralitzada, en l'activista d'una croada per aplicar els conceptes tradicionals de llibertat, igualtat i fraternitat al món del desenvolupament de programari, Stallman destaca especialment la trobada a Carnegie Mellon.

Stallman diu que "em va encoratjar a pensar més en una cosa que ja havia estat rumiant. Ja em rondava la idea que calia compartir el programari, però no tenia massa clar com estructurar-la. Els meus pensaments no eren prou clars i organitzats com perquè pogués expressar-los de manera concisa a la resta del món".

Encara que els succesos anteriors havien aixecat la seva ira, ell diu que no va ser fins la trobada a Carnegie Mellon que va adonar-se de les coses que estaven començant a introduir-se en una cultura que ell feia temps que considerava sagrada. Com a programador d'elit en una de les institucions més prestigioses del món, Stallman havia ignorat voluntàriament els compromisos i negociacions dels seus col·legues mentre no havien interferit amb la seva pròpia feina. Fins l'arribada de la impressora làser Xerox, ell s'havia acontentat amb menysprear els programes i màquines que altres usuaris toleraven sinistrament. En les comptades ocasions que aquesta mena de programes traspassaven les parets de l'AI Lab, com per exemple quan el laboratori va substituir el venerable sistema operatiu Incompatible Time Sharing per una variant comercial, anomenada TOPS 20, tant ell com els seus col·legues havien pogut, lliurement, reescriure, reconfigurar i renomenar el programari d'acord amb les seves preferències personals.

Però ara que la impressora làser s'havia introduït subreptíciament dins la xarxa de l'AI Lab, les coses havien canviat. La màquina funcionava bé exceptuant els embussos de paper ocasionals, però havia desaparegut la possibilitat de modificar-la d'acord amb els gustos de cadascú. Des del punt de vista de la indústria del programari en general, la impressora era l'inici d'una nova era. El programari s'havia convertit en una possessió tan valuosa que les empreses van començar a deixar de publicar el codi font, especialment en aquells casos en que la seva publicació donava a la competència l'oportunitat de duplicar-lo fàcilment. Des del punt de vista d'Stallman, la impressora era el cavall de Troia. Després d'una dècada sense aconseguir-ho, finalment el programari de propietat privada (que temps després els hackers anomenarien "programari propietari") havia aconseguit infiltrar-se a l'AI Lab de la manera més furtiva: en forma de regal.

Encara que el fet que Xerox oferís a certs programadors l'accés a altres regals a canvi del secretisme era indignant, Stallman deixa clar que si la Xerox Corporation li hagués ofert aquest tracte a ell quan era més jove, potser ell també l'hagués acceptat. Però el mal tràngol de la trobada a Carnegie va tenir un efecte reafirmant sobre la seva fermesa moral. No només li donava la ràbia necessària per sospitar de qualsevol tracte que li fos ofert en el futur, sinó que també el va forçar a fer-se una pregunta incòmoda: què passaria si qualsevol dia un company hacker es passés per la seva oficina i de sobte hagués de ser ell qui li negava l'accés al codi font?

Stallman afirma rotundament que "va ser el meu primer encontre amb un acord de confidencialitat, i de seguida vaig aprendre que aquesta mena d'acords produeixen víctimes. En aquest cas, jo vaig ser la víctima. Jo i el meu laboratori".

Stallman va dur aquesta lliçó ben apresa durant els tumultuosos anys de la dècada dels vuitanta, durant la qual molts dels seus col·legues del MIT deixaren l'AI Lab i signaren acords de confidencialitat. Com que la majoria de contractes NDA tenien data de caducitat, gairebé cap hacker es plantejava massa preguntes abans de signar-los. El raonament era que més aviat o més tard el programari passaria al coneixement públic. Mentrestant, la promesa de mantenir-lo en secret durant les primeres etapes de desenvolupament era part del compromís que permetia un hacker treballar en els millors projectes. Per a Stallman, però, era el primer graó d'una escala descendent molt relliscosa.

"Quan algú em convidava a trair tots els meus col·legues, jo recordava com em vaig sentir quan algú ens va tractar a mi i al meu laboratori d'aquesta manera", diu Stallman. "Per això , sempre els deia: `Moltes gràcies per oferir-me aquest fantàstic paquet de programari, però no puc acceptar-lo en les condiciones que em demanes, o sigui que hauré d'espavilar-me sense ell'".

Stallman va aprendre molt ràpidament que refusar aquestes ofertes suposava alguna cosa més que un sacrifici personal. Significava separar-se dels seus companys hackers que, tot i que tampoc no els agradava el secretisme, tendien a ser més flexibles moralment. Stallman, que s'anava quedant cada cop més sol fins i tot dins de l'AI Lab, no va trigar gaire a començar a anunciar-se com "l'últim hacker veritable", aïllant-se més i més del mercat dominat pel programari propietari. Havia decidit que rebutjar la sol·licitud de codi font d'una altra persona era una traïció a la missió científica que havia nodrit el desenvolupament de programari a partir de la fi de la segona guerra mundial, i una violació de la regla d'or, el dictat moral fonamental de fer pels altres el que voldries que els altres fessin per tu.

Heus ací la importància de la impressora làser i l'encontre que va provocar. Sense aquest encontre, Stallman diu que la seva vida probablement hauria seguit un camí més normal, combinant el bon sou d'un programador comercial amb l'enorme frustació de viure una vida escrivint codi invisible. Una vida sense sensació de claredat, sense la necessitat de trobar una solució a un problema que ningú altre estava intentant arreglar. I encara més important, una vida sense ira justiciera, una emoció que, com aviat veurem, ha impulsat la carrera d'Stallman tan efectivament com ho hagués fet una ideologia política o creença ètica.

"A partir d'aquell dia, vaig decidir que mai no participaria en una cosa similar", diu Stallman referint-se als acords NDA i la cultura responsable d'encoratjar aquesta mena d'acords èticament sospitosos. Stallman descriu els contractes NDA com la pràctica de comerciar la llibertat personal a canvi del confort personal. "Vaig decidir que mai faria que ningú fos víctima d'allò que jo mateix vaig haver de patir".

Vés al pròleg, al capítol anterior, al capítol següent, a l'índex, al sumari.