[modifica] Preguntes i respostes més freqüents

Aquest document tracta de respondre les preguntes i crítiques més freqüents respecte a una política d'ús exclusiu de programari lliure a nivell governamental.

Ha sorgit, principalment, de les crítiques emeses per la comunitat Slashdot i per integrants del projecte Proposición a un projecte de llei que s'està discutint a l'Argentina.

Molts dels arguments apareixen repetits en diverses preguntes; això és degut a que les raons que defensen la implementació de polítiques d'ús de programari lliure en l'estat són molt poques, però extremadament fortes.

És aconsellable llegir prèviament els textos "Encrucijada Digital" i "Razones por las que el estado debe usar software libre" (en espanyol), que contenen els motius en què es basa aquest document. Aquest text està adreçat a aquells que van llegir la fonamentació, però que tenen preguntes o dubtes concrets sobre el tema.

1. En concret, què guanya l'estat amb un ús total de programari lliure?

Tot sovint, l'estalvi econòmic encapçala tots els avantatges. Depenent dels sistemes instal·lats, els seus costos i les eines disponibles per reemplaçar-los, aquest estalvi pot ser realment important, però es pot veure minvat a curt termini pel cost que comporta realitzar la transició dels sistemes. Tot i això, l'ús de programari lliure té molts més avantatges, immediats i més importants, que arriben a ser decisius per a l'adopció d'aquestes polítiques per part de l'estat:

• Independència tecnològica: mitjançant l'ús de programari lliure, l'estat ja no té els seus sistemes controlats per una entitat externa (tot sovint empreses estrangeres). Així, trenca la dependència tecnològica que actualment el té lligat i obté la llibertat que atorga el programari lliure.

• Control de la informació: aquest aspecte es deriva directament de la llibertat del programari lliure. Atès que hom té la llibertat d'inspeccionar el mecanisme de funcionament del programari, i com emmagatzema les dades, i la possibilitat de modificar (o contractar algú que modifiqui) aquests aspectes, és l'estat qui posseeix la clau de l'accés a la informació, en comptes de quedar en mans privades.

• Fiabilitat i estabilitat: el programari lliure, en ser públic, està sotmès a la inspecció d'una multitud de persones que poden buscar-hi problemes, solucionar-los i compartir la solució amb els altres usuaris. A causa d'això, i al que s'anomena "el principi de Linus" (amb un nombre prou gran d'ulls, qualsevol error del programari és evident), els programes lliures tenen uns nivells de fiabilitat i estabilitat excel·lents, cosa que és necessària per a les aplicacions crítiques de l'estat.

• Seguretat: aquest és un dels punts clau per a l'estat. Una bona part de la informació que gestiona l'estat pot ser perillosa en mans incorrectes, i és per això que és imprescindible que l'estat pugui estar segur que el programari no té portes posteriors d'entrada, voluntàries o accidentals, i que pugui tancar-les si les troba; això només és possible amb el programari lliure.

2. Quins problemes pot comportar la implementació d'aquestes polítiques?

Òbviament, una proposta d'implementació reduiria els beneficis dels venedors de programari tancat; cal esperar que aquests facin tota la pressió possible per evitar que es prenguin mesures que representin una migració a programari lliure. En front a aquest perill, cal considerar que el control de la informació per part de l'estat, i les llibertats individuals dels ciutadans, estan en joc. Cal tenir en compte que una política d'aquesta mena no discrimina en contra de productes o proveïdors concrets, sinó contra determinades pràctiques nocives que involucren el control de la informació de l'usuari per part del proveïdor. És fonamental que l'estat no se sotmeti a aquestes pressions. Això és el que motiva les restriccions d'aquesta política, que tenen com a finalitat l'establiment de qualitats mínimes per garantir els drets dels ciutadans, la qualitat del programari i la seguretat de la informació. Tota empresa que accepti subministrar els seus productes sense comprometre aquests drets no tindrà cap problema en fer-ho.

3. La indústria del programari no es veuria perjudicada?

No, perquè no s'implementaria a través de la prohibició de la indústria del programari, sinó fixant, com a condició necessària per a l'ús de programari per part de l'estat, la característica de "lliure", de la mateixa manera en què sovint s'estableixen condicions necessàries raonables a satisfer en qualsevol licitació o contractació que l'estat fa.. De fet, si en "indústria de programari" considerem la indústria local, aquesta es veurà àmpliament beneficiada, atès que les llicències lliures atorguen al govern el dret de contractar professionals locals per modificar i adaptar els seus sistemes (fins i tot aquells que no s'han desenvolupat localment), i fomentar d'aquesta manera la indústria tecnològica local, l'economia i els llocs de treball. Aquests beneficis, que diferencien el programari lliure del de propietat, provenen de la possibilitat d'inspeccionar-lo i modificar-lo que té qualsevol individu, ja que aquesta possibilitat no està restringida al proveïdor, el qual pot utilitzar aquesta restricció per monopolitzar el suport tècnic.

4.No és convenient permetre que se seleccioni el millor programari, sigui lliure o de propietat?

Òbviament, a l'estat li convé triar la solució més apta per a les seves necessitats. La clau del problema és al significat de "més apta"; la solució més apta no és necessàriament la solució més utilitzada al mercat. Sovint, la solució amb més èxit ho és solament perquè l'empresa que la va promoure va fer una campanya publicitària millor, perquè va atrapar el mercat en un monopoli, perquè va desenvolupar una bona estratègia comercial, etc.. Tampoc no és necessàriament més apta la que té tota la funcionalitat necessària; l'estat necessita més que això: necessita ser tecnològicament independent, poder tenir control sobre la seva pròpia informació i poder protegir la seguretat de les seves dades. Aquestes són algunes de les aptituds que només el programari lliure pot atorgar, aptituds que l'estat no pot deixar de banda. Sí pot deixar de banda, en canvi, funcionalitats no crítiques. Per això, la solució més apta, sigui quina sigui, serà un programa lliure. Els programes no lliures tenen característiques que els fan completament inutilitzables per part d'un estat, atès que el sotmeten a riscos molt importants. El programa lliure serà el més apte fins i tot si és lleugerament menys funcional (sempre que no es tracti d'una funcionalitat crítica) o més costós.

5. No seria costosa una migració, si ja es té una cosa que ja funciona?

Sí que ho seria. Una migració implica costos en substitucions, presa de decisions per implementar els nous sistemes, mà d'obra per dur a terme el canvi, conversió de dades, re-entrenament del personal, potser despeses en llicències i/o desenvolupament (no tot el programari lliure és gratuït), i temps. Totes aquestes despeses són fixes, és a dir, es paguen un cop. El programari de propietat que està funcionant ara també va comportar unes despeses fixes que es van pagar i que no es poden recuperar. Però, a més d'aquests, hi ha altres costos que el programari de propietat comporta: actualitzacions constants (de vegades accentuades per un efecte de monopoli autosostingut), pèrdua d'interoperabilitat, manteniment (amb un contractista amb el monopoli sobre el manteniment, i que pot cobrar el que vulgui) i, sobretot, el preu immens que per a l'estat representa la pèrdua de les llibertats que li garanteixen el control de la seva pròpia informació. Aquestes costos són permanents i creixents al llarg del temps (fins i tot si només se'n consideren els monetaris), i més aviat o més tard, superaran els costos fixos que comporta realitzar una migració. Per tant, atès que la migració, a la llarga, ens beneficiarà econòmicament, convé dur-la a terme com més aviat millor, en comptes d'esperar que els costos creixin fins esdevenir incontrolables. És un cost a curt termini, però un gran estalvi a llarg termini, i que, a més, produeix beneficis més grans.

6.No n'hi ha prou amb tenir la informació en formats públics?

Si el que volem és poder accedir lliurement a les dades que intercanviem amb el govern (formularis, informes, butlletins oficials), sí. L'ús de formats oberts correspon al principi que diu que l'estat ha de fer pública la seva informació per garantir-ne la transparència. Els formats oberts ens ajudarien en aquest sentit, però encara queda el problema del control de la informació, la seguretat nacional i la independència tecnològica, virtuts que perillen en utilitzar programari de propietat, encara que treballi amb formats oberts de dades.

7.D'on obtindria el govern el suport tècnic i el manteniment?

Essencialment, del mateix lloc que ara. Els tècnics empleats pel govern, un cop reciclats, podrien seguir complint amb la seva tasca. El programari lliure també té suport empresarial, de la mateixa manera que el de propietat. Algunes empreses, com ara IBM, donen suport al programari lliure i de propietat; d'altres, com ara Red Hat, només donen suport al programari lliure, i d'altres, com ara FreeDevelopers, desenvolupen programari lliure a mida.. La diferència amb el programari de propietat és que ara es podria triar lliurement a qui contractar per al suport depenent de la seva capacitació i del preu que cobri. D'aquesta manera s'impedeix l'extorsió que la empresa propietària d'un programari de propietat pugui realitzar, aprofitant-se de l'exclusivitat sobre el suport i el manteniment dels seus productes que li confereix el monopoli.. Entre les opcions per triar, en el cas del programari lliure, s'inclourien també com a possibilitats als tècnics i a les empreses locals, fomentant així el desenvolupament i l'economia locals. Un altre mitjà disponible són els acords amb les universitats, que són una font de personal capacitat i que, mitjançant acords, poden col·laborar per oferir solucions i desenvolupament de sistemes.

8. El cost no seria massa alt atesa l'enorme quantitat de codi desenvolupat in-house per l'estat?

És cert que molt del codi (especialment administratiu) s'ha desenvolupat internament, i els problemes per reemplaçar-lo són complicats, ja que no tenen reemplaçament lliure en ser quelcom de molt específic, i són molt costosos de tornar-los a desenvolupar. Però, atès que el codi desenvolupat internament és propietat de l'estat, aquest pot requalificar-lo i declarar-lo programari lliure; d'aquesta manera, tot aquest codi es transformaria en programes lliures sense cap esforç tècnic, sense necessitat d'actualitzar els sistemes ni de tornar a capacitar el personal.

9.No és necessari amagar el codi en àrees determinades?

La publicitat del codi, no facilita l'accés indegut als criminals informàtics? El programari de seguretat (que és el que es discuteix en aquesta pregunta) és com el sistema de tancament d'una caixa forta: encara que se sàpiga com funciona, cal saber la "clau" o "combinació" que el seu propietari ha definit per poder-la obrir. La seguretat depèn de la protecció d'aquesta combinació, no del mecanisme en si, sempre que el mecanisme sigui prou bo. Hi ha programes lliures per utilitzar els mecanismes de seguretat més forts que es coneixen. El fet que siguin lliures els dóna una garantia de qualitat, ja que la seva publicitat permet que qualsevol pugui detectar i arreglar les errades i riscos de seguretat que pugui contenir. Quan se n'amaga el funcionament, només aquells que tenen intencions de vulnerar aquesta seguretat es molesten en desarmar-lo i veure com funciona, augmentant així el risc.. En resum: és possible tenir programes lliures de màxima seguretat, i és més fàcil controlar que funcionen correctament i auditar-los.

10. Imposar una política de programari lliure, no és equivalent a imposar l'ús d'un producte determinat?

El programari lliure no es pot comparar amb una marca determinada; per tal que un programa sigui lliure n'hi ha prou amb que s'atorguin a l'usuari les facultats adients, condició que qualsevol empresa nacional o estrangera pot complir. Això és diferent a dir "s'exigeix la marca X", perquè és una condició que només pot complir l'empresa X. A més, no hi ha imposició sobre la llibertat de decisió dels ciutadans, ja que una política d'ús exclusiu de programari lliure és una decisió de l'estat i per a l'estat, és a dir, d'administració dels seus sistemes interns. Aquesta és la feina d'un govern: organitzar-se internament de la millor manera possible per defensar els drets dels ciutadans i protegir la seva pròpia seguretat.

11. N'hi ha prou amb aplicar aquesta política només als nous sistemes?

No, la política ha de ser total i estendre's a tots els sistemes, nous i vells, perquè els sistemes anteriors seguirien ser perjudicials en les maneres esmentades abans, és a dir, arriscant la seguretat nacional, generant dependència tecnològica i impedint que l'estat exerceixi control sobre la seva pròpia informació.

12. El programari lliure no és perjudicial per als seus autors, traient-los l'incentiu de desenvolupar?

Per respondre aquesta pregunta, cal aclarir primer que el programari és diferent d'altres creacions intel·lectuals, com ara els llibres o les obres d'art, en diversos aspectes; de fet, el programari és el més semblant al coneixement científic, i el seu desenvolupament, a la investigació. En el món científic, les llibertats d'ús de coneixement previ, i la lliure circulació del coneixement, són valors importants, apreciats, i que originen el progrés. Quan Sir Isaac Newton digué: "Si he vist més lluny, és perquè m'he enfilat a les espatlles de gegants", estava valorant aquestes llibertats, atorgades pels "gegants", que li permeteren dur a terme el seu desenvolupament. De la mateixa manera, en el món del programari lliure, la feina de "gegants" està disponible com un capital inicial sobre el qual desenvolupar i realitzar una veritable innovació, en comptes de reinventar la roda un i altre cop. Igual que els científics, els desenvolupadors de programari lliure tenen, com a un dels seus incentius, el prestigi de la creació intel·lectual, que s'aconsegueix mitjançant la publicació de la feina. És per això que la llibertat d'inspecció i ús proporciona un marc per promoure el desenvolupament i la innovació del programari, i la llibertat de distribució promou un incentiu. A més de l'incentiu personal, existeix un incentiu econòmic. El programari, com a eina, necessita manteniment (deployment, adaptació, modificacions durant el seu ús, reparacions d'errors). Per realitzar aquest manteniment de manera adient cal saber com opera el programari. Quan el programari no és lliure, aquest coneixement és exclusiu de l'autor i, per tant, aquest té un monopoli sobre aquests serveis associats. Les llibertats que el programari lliure atorga permeten el trencament d'aquest monopoli, fomentant la lliure competència, és a dir, un mercat en què qualsevol persona capacitada pot prestar aquests serveis, i en què el preu queda fixat per les necessitats reals, i no per una decisió presa per la condició de monopoli. Així, les llibertats en el programari creen un incentiu de valor econòmic directe i llocs de treball que, a més, es poden transferir a la indústria local si és que el programari s'ha desenvolupat a l'estranger. La llibertat de distribució no actua en perjudici d'aquest incentiu econòmic, ja que el programari es desenvolupa com un objecte abstracte com un alt valor intel·lectual, i la realització de còpies té un cost gairebé nul, que no és el que es paga en contractar el desenvolupament de programari.

13. Quins són els riscos del programari de propietat?

Gràcies a les restriccions de llibertats que imposa el programari de propietat, les organitzacions que desenvolupen aquest tipus de programari poden (i ho han fet): Amagar el codi font per mantenir els desenvolupadors dividits, privats de drets, i dependents; lligar productes inferiors als dominants; violar i evitar ordres judicials de manera desafiant; aixafar iniciatives competitives i prometedores; destruir mercats per eliminar la competència real; utilitzar pràctiques de predació de preus per eliminar la competència; transformar els seus clients en objectes-mercaderia mitjançant la captivitat; provocar, mitjançant l'ocultació del codi font, que als desenvolupadors els calgui haver de reinventar la roda contínuament; exercir un comportament extorsiu en els seus tractes comercials; obligar els competidors febles a destruir els seus propis productes innovatius per protegir els que ja estan consolidats; no respondre a les necessitats i comandes dels clients en un temps raonable; aprofitar escanyaments econòmics naturals per al seu propi benefici; manipular i endarrerir el progrés tecnològic per mantenir la supremacia; amagar els seus errors de programació, arriscant la seguretat i estabilitat; introduir "portes posteriors" als seus programes per obtenir accés a la informació dels seus clients; deshumanitzar els desenvolupadors de programari tractant-los com a "ingressos" o "actius"; aturar la innovació; prendre estàndards oberts, adoptant-los i estenent-los, o contaminant-los d'altres formes, per trencar-los i apropiar-se'n; utilitzar clàusules d'exclusió en els contractes per mantenir la seva censura a la publicació d'errors i defectes; desactivar o blocar els canals de distribució de competidors legítims; anunciar falsos avenços ("vaporware") per evitar l'adopció de productes reals competitius; frustrar, oposar-se i burlar-se d'oficials governamentals que protegeixen l'interès públic; limitar la llibertat d'elecció; produir confusió i frustració als usuaris, en vendre'ls productes inferiors; prendre com a pròpies les innovacions desenvolupades per altri; practicar polítiques de preus diferencials per castigar aquells que s'hi oposen; malinformar i explotar els usuaris; utilitzar característiques no documentades com a dispositiu anticompetència; suprimir la naturalesa oberta, eficient i lliure del mètode científic mitjançant l'ocultació del codi; trencar de manera intencionada el codi de la competència per crear incompatibilitat de codi entre productes; prohibir que els usuaris comparteixin el programari amb els seus amics; obligar els seus usuaris a deixar passar tecnologies competitives i prometedores; utilitzar contractes excessivament restrictius i excloents contra competidors més petits; i realitzar altres actes impropis, antisocials i anticompetitius per establir, mantenir i estendre els seus monopolis de programari. Totes aquestes són raons per les quals l'estat no hauria d'utilitzar programari de propietat, perquè els ciutadans o la seva informació pública podrien ser sotmesos a aquestes pràctiques. A més, i principalment, la independència tecnològica, el control de la informació i la seguretat nacional estan en joc.

Daniel F Moisset , Federico Heinz - 20 de maig de 2001 - versió 0.3

Copyright (c) 2001 Daniel F. Moisset Copyright (c) 2001 Federico Heinz Es garanteix el permís per copiar, distribuir i/o modificar aquest document sota els termes de la Llicència de Documentació Lliure GNU, versió 1.1 ( GNU Free Documentation License, Version 1.1 ) o qualsevol altra versió posterior publicada per la Free Software Foundation; aquest document es presenta sense seccions invariables (no Invariant Sections), sense textos de portada (no Front-Cover Texts) i sense textos de contraportada (no Back-Cover Texts). Una còpia de la llicència està inclosa en la secció titulada "GNU Free Documentation Licence". GNU Free Documentation Licence: http://www.gnu.org/copyleft/fdl.html